Els estralls del colonialisme i l’imperialisme han esclatat un cop més al Pròxim Orient en els darrers mesos de setembre i octubre. Conflictes enquistats en el tauler del capitalisme mundial han portat a noves onades de bombardejos, ocupació i neteja ètnica en diferents zones d’aquest territori hereu d’invasions i genocidis recurrents que afecten, sense excepcions, la població treballadora, empobrida i oprimida per anys de polítiques d’embargament i violència.
El 19 de setembre va ser el dia fatídic per Armènia (República d’Artsaj), el 5 d’octubre pel Kurdistan (Rojava) i el 7 d’octubre per Palestina (Gaza). Però no són dates singulars, sinó la continuïtat de mesos, anys i segles de colonialisme i despossessió. En els tres casos bombardejos, embargament i ocupació, amb diferents contextos i escales, s’entrellacen com a tàctiques de guerra que ofeguen i massacren les poblacions. I en l’escenari, una Europa i uns Estats Units amb diferents vares de mesurar drets i responsabilitats, i amb produccions armamentístiques i interessos geopolítics que atien foc als conflictes.
Article original de Thomas McClure, investigador del RIC, a Novara Media.
A tot el món, els Estats es veuen pressionats per la seva resposta a la crisi del coronavirus. Alguns no aconsegueixen protegir els seus ciutadans, alguns utilitzen la Covid-19 com a excusa per assolir més poder autoritari, i d’altres fan ambdues coses alhora.
Aquí, al Nord i l’Est de Síria, la regió autònoma més coneguda com Rojava, 4 milions de sirians -kurds, àrabs, cristians- viuen fora de la protecció precària i del control autoritari del règim de Bashar al-Assad. L’objectiu és construir una nova forma de política comunitària, fora de l’Estat. En conseqüència, la regió autònoma s’enfronta a l’aïllament, l’embargament i poca ajuda per part dels poders estatals que no volen veure triomfar el seu projecte, i deixen que busqui solucions alienes a les que poden oferir les Nacions Unides i l’Organització Mundial de la Salut.
La regió ha patit nou anys de guerra, s’enfronta a unes forces d’ocupació turques que tenen com a objectiu les infraestructures sanitàries i d’aigua, no té cap reconeixement internacional i el gener ha vist el tancament de l’única ajuda de l’ONU que creua al Nord i l’Est de Síria. Tot això ha deixat la regió en un risc extrem de coronavirus. L’OMS es nega a recolzar-la directament i l’Administració autònoma del Nord i l’Est de Síria (AANES, les sigles en anglès) depèn dels seus propis i escassos recursos i de l’ajuda enviada a través del govern d’Assad, de la qual poca arriba al nord-est.
Crisi preexistent
La situació humanitària és greu a tota Síria i el nord-est no n’és una excepció. 1,6 milions de persones necessiten ajuda humanitària, incloses 600.000 persones desplaçades internament. Els metges locals treballen amb una taxa de mortalitat del 10%, tant en els centres de detenció que contenen combatents de l’ISIS com en els camps de refugiats –en alguns dels quals hi ha famílies vinculades a l’ISIS, altres allotgen centenars de milers de kurds desplaçats per successives invasions turques, així com àrabs que han fugit a la seguretat relativa del nord-est durant els nou anys de conflicte.
Els 4 milions de residents de la regió depenen d’una capacitat total de 40 respiradors i 35 llits d’UCI. Nou dels onze hospitals públics del Nord i l’Est de Síria han estat afectats per la guerra. De fet, un estudi recent de l’Escola d’Economia de Londres va arribar a la conclusió que les regions de l’AANES tenen la capacitat de gestionar només 460 casos de coronavirus abans de ser superats.
Suport de l’OMS
L’única manera de confirmar amb precisió un cas de coronavirus és amb màquines de prova de reacció en cadena de polimerasa (PCR). Les úniques màquines de PCR del Nord i l’Est de Síria es van perdre l’octubre del 2019, quan Turquia va envair la ciutat de majoria kurda Serê Kaniyê. L’hospital va ser bloquejat i després requisat com a part de l’operació, deixant-lo inaccessible i inservible.
L’OMS havia exigit al Nord i l’Est de Síria que s’enviessin totes les mostres a la capital siriana, Damasc, però ni l’OMS ni el govern sirià facilitaven el procés. El 2 d’abril, es va confirmar a Damasc un cas de Covid-19. El mateix dia, a la regió del Nord i l’Est de Síria se’n va produir la primera mort, tot i que tant el govern sirià com l’OMS no van comunicar aquesta informació a l’AANES fins passades dues setmanes. Això va posar en perill el personal mèdic i va fer que els funcionaris sanitaris de la regió no poguessin prendre les precaucions adequades.
“mentre que el règim obstrueix l’ajuda del sud, Turquia aplica pressió pel nord”
A través de Turquia, l’OMS recentment ha subministrat kits de prova a Idlib, una ciutat controlada per Hayat Tahrir-al-Sham (HTS) al-Qaeda, des d’on es poden enviar mostres a Turquia per fer-ne la prova. També ha proporcionat 1200 kits de proves a zones controlades pel règim. Tanmateix, per la falta d’un estatus reconegut, el Nord i l’Est de Síria no té accés als kits de proves proporcionats per l’OMS. Amb el suport del govern regional del Kurdistan a l’Iraq, l’AANES finalment va poder adquirir per la via privada cinc màquines de PCR. Amb això i les proves de primera línia com proves de glòbuls blancs i controls de temperatura, l’AANES ara és capaç d’engegar un programa bàsic de proves, enlloc de confiar només en Damasc.
Ajuda rebuda de l’ONU
L’organització matriu de l’OMS, l’ONU, complau als poderosos Estats membre del Consell de Seguretat. El gener del 2020, Rússia -que dona suport al règim de Damasc i no reconeix l’autonomia del nord-est- va exercir el seu veto al Consell de Seguretat per bloquejar l’única ajuda de l’ONU al Nord i l’Est de Síria.
Això significa que tota l’ajuda de l’ONU a Síria s’envia ara a zones controlades per HTS, a faccions sota el control del servei d’intel·ligència turc o directament al règim d’Assad. L’AANES es veu obligada a intentar accedir a l’ajut de l’ONU mitjançant Damasc, però la realitat és que la majoria d’ajudes enviades a Damasc romanen en zones lleials al règim. Poc o res no arriba mai al nord-est.
Un únic lliurament d’ajuda de 20 tones a través de Damasc va arribar al Nord i l’Est de Síria, però segons el seguiment de l’OMS, el 89% de l’entrega va quedar en una zona controlada pel règim a Qamishlo. L’assistència precària proporcionada a l’AANES incloïa incubadores infantils i altres subministraments no relacionats amb coronavirus. Un metge va explicar al Rojava Information Center que els subministraments eren “bàsicament inútils”. D’una manera similar, sota pressió turca, el govern regional kurd iraquià també ha impedit la compra i la transferència de subministraments de coronavirus al nord i l’est de Síria.
Un informe recent de l’Oficina per a la Coordinació d’Afers Humanitaris de l’ONU indicava que aquesta decisió reduirà extremadament la capacitat del Nord i l’Est de Síria per combatre el coronavirus. Set centres sanitaris de Raqqa s’enfronten a greus mancances de medicaments i subministraments com a conseqüència directa de la decisió i un està a punt de tancar. A més, el centre de salut del campament Hol també ha quedat molt afectat.
Atacs de Turquia a l’aigua
Mentre que el règim obstrueix l’ajuda del sud, Turquia aplica pressió pel nord. La invasió de Turquia de Serê Kaniyê i Tell Abyad el 2019 es va caracteritzar pels bombardejos i atacs aeris dirigits a punts de salut i clíniques, que van comportar en la pèrdua de dos hospitals clau mentre Turquia avançava en el control del territori de l’AANES.
Això també va permetre que Turquia prengués el control de l’estació d’aigua d’Allouk. Allouk és una peça fonamental de la infraestructura que proporciona aigua potable a entre 650.000 i 1 milió de persones, incloent 65.000 persones desplaçades internament i persones relacionades amb l’ISIS en el campament de Hol; a persones desplaçades internament als camps de Washokani i Aresha i assentaments ad-hoc, incloses 80 escoles a Hasekah; al centre de detenció per a combatents capturats del ISIS més gran al món, que alberga uns 5.000 combatents i l’escenari d’una revolta recent; i al principal hospital de quarantena de l’AANES.
Turquia va llançar un atac aeri contra Allouk el primer dia de la invasió i el va deixar inoperatiu. Ara Turquia controla l’estació d’aigua, i tot i que des d’aleshores s’ha solucionat sota mediació internacional, Turquia ha tallat cinc vegades el darrer mes el flux d’aigua a les zones de l’AANES i ha forçat que l’AANES enviés més electricitat (i a que en pagués les reparacions de) a les zones que Turquia va ocupar el 2019. Com a força d’ocupació, Turquia és responsable del subministrament d’electricitat a Serê Kaniyê segons el dret internacional i, a més, exigeix molta més potència del que és proporcional a les seves necessitats. Més recentment, el 2 d’abril, les forces turques van escorcollar la canonada d’aigua d’Allouk a Hasekah i van tallar l’aigua per cinquena vegada.
Solucions sense comptar amb l’Estat.
Amb Rússia, Turquia i el govern de Damasc fent pressió sobre les regions autònomes, amb l’ajuda de l’OMS i l’ONU, el nord-est es veu obligat a buscar solucions alternatives. D’una banda, les seves exigències polítiques són clares: l’aprovisionament directe de kits de prova de l’OMS i altres subministraments, la reobertura del pas d’ajuda de Yaroubiah, el fi de la manipulació del flux d’aigua per part de Turquia i el reconeixement a llarg termini de l’autonomia del nord-est com a part d’una Síria federal i democràtica.
A curt termini, però, la regió es veu obligada de nou a dependre dels seus propis recursos. S’estan duent a terme múltiples projectes mèdics per fer respiradors casolans com a solució a l’escassetat crònica en aquest àmbit. L’ajut es distribueix per les famílies a través de les comunes locals que conformen els fonaments del sistema democràtic de base.
Si s’assoleix la visió de l’AANES d’una Síria federal, serà una oportunitat per difondre aquestes idees en un món que acaba de veure amb els seus propis ulls la necessitat de viure amb recursos locals i d’una vida comunal. Per ara, l’administració depèn d’aquests ideals que van fer palesa la seva vàlua durant una guerra i que són la seva millor esperança de mantenir viva la població al llarg de la crisi pandèmica.
En una localitat propera a Barcelona s’ha celebrat el segon campament de Joneolojî a l’estat espanyol, del 2 al 7 de juliol; una trobada en què van participar unes 60 dones amb l’objectiu de crear una xarxa d’experiències i de sabers, i escriure una història col·lectiva amb un nou imaginari proper a les dones, les seves vivències i resistències.
Des del 9 d’octubre de 2019, Turquia i els seus aliats gihadistes, amb el nom de l’Exèrcit Nacional Siri (opositor a Al Asad) estant envaint els territoris de nord i est de Síria (Rojava).
Turquia té l’objectiu d’ocupar el territori, desplaçar la població que ara hi viu per tal de turquificar-lo (imposant la llengua, les escoles i l’administració turca) i poblar-lo amb famílies de combatents gihadistes que estan saquejant i apoderant-se de cases i propietats de les persones que van fugir dels bombardejos (com està passant a les zones recentment ocupades de Serêkaniyê i Girê Spi, i a Afrin des de fa dos anys). A més de fer una neteja ètnica, el president turc Erdogan també pretén destruir el projecte polític que la població ha estat construint al llarg dels darrers vuit anys entorn de la democràcia directa, l’ecologia i l’alliberament de les dones.
Rojava és un exemple per a
la llibertat de les dones a l’Orient Mitjà, i a tot el món: tenen
organitzacions no mixtes i participen en tots els espais polítics i
representatius; impulsen cooperatives i altres projectes per a l’autonomia
econòmica; hi ha acadèmies, centres culturals i mitjans de comunicació de
dones, així com tribunals no mixtes responsables d’abordar casos com la
violència masclista. Una altra experiència a destacar és l’espai de convivència
comunitària entre dones al poble de Jinwar, ara amenaçat per la guerra.
Cal recordar, també, la
dura lluita que el poble kurd i altres pobles de nord i est de Síria, a través
de les Forces Democràtiques Síries, han lliurat i lliuren contra l’Estat
Islàmic. Les dones tenen un paper molt important, a través de les YPJ (unitats
de protecció de les dones) en què moltes donen la seva vida. L’objectiu de les
YPJ és l’autodefensa, així com aconseguir l’alliberament de les dones a través
de la lluita contra la mentalitat patriarcal i els atacs militars. Per això les
YPJ, a la vegada que lluiten al front també eduquen les dones,
intel·lectualment i culturalment, perquè aprenguin a defensar-se elles
mateixes, mentalment i física. És clau la lluita de les dones contra la
mentalitat patriarcal, a les escoles, als barris, a les famílies, a les
institucions polítiques…
Kongra Star és una estructura paraigua dels grups de dones en Rojava amb l’objectiu de construir un Orient Mitjà democràtic i que promogui la llibertat de les dones. Kongra Star es va crear al 2005; l’organització va ser clandestina sota el règim Baaz i es va enfrontar a moltes dificultats. Durant la revolució va tenir un paper clau en l’organització de les dones i des d’aleshores no ha parat de créixer.
“Rojava és un exemple per a la llibertat de les dones a l’Orient Mitjà, i a tot el món”
Des del 9 d’octubre les dones han estat
un objectiu directe de les forces d’ocupació i s’han convertit en víctimes de
desplaçaments massius, bombardejos, segrestos, execucions i violacions. Fins i
tot, les milícies gihadistes aliades de Turquia han difós en vídeos les seves
atrocitats, per tal de destruir la voluntat i resistència de les dones, com van
fer amb l’assassinat i mutilació del cos de Hevrîn Xalef, una política i
activista pels drets de les dones, la unitat dels pobles i la pau a la ciutat
de Raqqa.
No obstant això, les dones
de tot el nord i est de Síria s’estan organitzant per resistir a aquests atacs.
La seva mentalitat no és en absolut de víctimes, sinó que diuen: “aquí la
resistència és vida i desenes de milers de dones de tot el nord i est de Síria
viuen amb aquest principi”. La resistència de les dones es du a terme a través
de les YPJ, com a força de defensa de les dones i de la societat en contra de
l’opressió de l’Estat islàmic o de qualsevol agressor, avui l’estat turc i els
seus grups armats aliats gihadistes. Dins les YPJ hi ha dones de diferents
grups ètnics: la majoria són kurdes i àrabs, però també n’hi ha de siríaques,
assíries i d’altres, a més de les internacionalistes d’altres països i regions.
Defensen la importància de connectar la
defensa de les dones contra els atacs patriarcals i militars de tot el món. “Si
estem unides, la nostra força i la nostra voluntat es tornen més fortes”, diu
Zenûbîya Athro.
També existeixen les Forces de Protecció de les Dones de Bethnahrin HSNB, una força militar siríaca formada exclusivament per dones. Els siríacs inclouen assiris, caldeus i arameus, pobles originaris de l’Orient Mitjà supervivents, així com els armenis, del genocidi que l’Imperi Otomà va dur a terme contra ells entre 1915 i 1917. Aquestes organitzacions de defensa que van néixer per fer front a l’Estat Islàmic, integrades en les Forces Democràtiques Síries, s’enfronten avui també a la invasió turca i temen un nou genocidi cap al seu poble.
L’autodefensa ha arribat també a les
comunitats. Les Forces de Dones d’Autodefensa de la Comunitat, HPC-Jin van
ser fundades en 2014 per a la seguretat de les comunitats i els barris, la
defensa contra qualsevol tipus de violència contra les dones i també per a
l’educació, la medicació i el canvi de mentalitats. La majoria de les dones que
treballen en HPC-Jin són mares, àvies i dones grans, algunes d’elles tenen
entre 60 i 70 anys. Però també hi participen dones joves de totes les
comunitats. Actualment tenen un paper molt important en la lluita contra les
cèl·lules dorments de l’Estat Islàmic perquè no s’infiltrin ni ataquin les
poblacions.
Les dones són també majoria entre el personal
de la Mitja Lluna
Roja Kurda (Heyva Sor), una ONG local que organitza el suport mèdic a les zones
atacades- sovint en grans condicions de risc perquè el personal sanitari és
objecte dels atacs- i ajuda als desplaçats.
Són moltes les periodistes que denuncien els
crims de guerra, i els atacs indiscriminats contra la població civil, fins i
tot amb armes químiques. El 13 d’octubre l’exèrcit turc va bombardejar un
comboi de cotxes de civils i periodistes que anava a Serêkaniyê a evacuar els
ferits. Onze persones van ser assassinades, entre elles dues periodistes. Una periodista
de Jin TV, una cadena de notícies no mixta, també va ser ferida cobrint
la guerra.
Són dones també les que mantenen la moral alta, es donen suport mutu i comparteixen el dolor com a mares de shehids (màrtirs) i formen part del Consell de les Famílies dels Màrtirs, fundat el 2014 per proporcionar ajuda, tant moral com material, a les famílies, i recordar als que han donat la via en la lluita.
“empreses espanyoles com Indra, Maxa, La Caixa o Banc Sabadell donen suport militar i logístic a Turquia”
Des que va començar la invasió, hi ha hagut
manifestacions massives, accions de protesta, i també demandes a organitzacions
internacionals de drets humans, tant per part del moviment de dones com de
totes les organitzacions civils. El moviment de dones joves també ha dut a
terme accions independents.
Arran de la invasió, més
de 300.000 persones s’han vist obligades a abandonar les seves llars. Moltes
han estat acollides pels seus familiars en altres ciutats o han trobat refugi
en escoles i altres allotjaments organitzats, però la majoria viuen en camps de
desplaçats, on sobretot hi ha dones i nens. Però les dones no són només
víctimes del desplaçament: treballen per Heyva Sor de Kurdistan, les ONG locals
i les forces de seguretat dels campaments. I formen part de les comunes, el
sistema d’organització del camp, tal com a les ciutats i pobles. Les comunes de
camp estan organitzades amb el sistema de copresidència, el que vol dir que una
dona i un home són igualment portaveus. La Fundació de Dones Lliures de Rojava, creada el
2014, dona suport a les dones als camps de refugiats amb cursos de formació per
a la salut, tallers de suport psicològic, projectes educatius… i també
acompanyen a dones exmembres de l’Estat Islàmic.
La resistència de les
dones, una lluita global
WomenDefendRojava és la
campanya internacional per a la defensa de la revolució de Rojava i per
enfortir els vincles entre les lluites de les dones arreu del món. Silava
Şêxmûs, jove kurda que treballa en la campanya explica que “Women Defend
Rojava tracta sobre donar-se suport mútuament”.
També han llençat la
campanya “Boicot a Turquia”, que fa un crida a deixar de consumir
productes turcs, així com anar de turisme a Turquia, per minar l’economia de la
guerra. I, evidentment, a posar fi al comerç d’armament amb Turquia.
Acabem amb la venta
d’armament a Turquia
L’estat espanyol dona
suport logístic i militar a Turquia en el marc de l’OTAN: protegeix amb els
seus míssils Patriot i un total de 150 militars la base d’Incirlik, des la qual
s’enlairen cada dia els avions turcs que bombardegen la població del Nord i Est
de Síria.
D’un banda, són moltes les
empreses armamentístiques espanyoles – com Maxam que fabrica explosius i mines
antipersona, Indra amb els seus components electrònics, per esmentar-ne algunes
– que venen els seus productes a Turquia. I el suport financer d’aquestes
empreses prové de bancs com ara el BBVA, el Banc Sabadell, La Caixa o Bankia. De l’altra,
el consorci europeu Airbus ha subministrat a Turquia els avions A400M que estan
sent utilitzats per a transportar material militar, tropes turques i milícies
gihadistes per a l’ocupació.
Per tot això, des de la
secció sindical de CGT Airbus Getafe, CGT SOV del sud de Madrid i altres
organitzacions han fet un acció de protesta el 18 de febrer davant l seu de
l’empresa en aquesta ciutat.
Cal que des de l’acció
sindical, des de les organitzacions socials, des de tots els moviments socials
utilitzem les armes del boicot, la protesta, la denúncia i, sobretot, la
solidaritat per aturar el genocidi al nord i
est de Síria, per defensar la revolució de les dones i unir-nos contra els
estats patriarcals, capitalistes, colonials i les polítiques de guerra.
Parlem amb l’Hugo Gómez-Pintado, militant internacionalista que actualment col·labora amb la resistència del poble Kurd contra l’atac de Turquia. Amb 24 anys, aquest barceloní, compromés amb la lluita de les treballadores i per un habitatge digne, viatjà a la zona de Rojava. Des de mitjans de 2019, ajuda i participa de la solidaritat amb el poble kurd. Ens explica, des del seu punt de vista, com està la situació al nordest sirià.
Bon dia Hugo,
Primer de tot, coneixent la situació política i militar de la zona, què és el que et porta a viatjar a Rojava en plena guerra?
Vaig arribar a Rojava a l’estiu, abans que la guerra comencés. Si bé és cert que les amenaces estaven sobre la taula des de finals de l’any 2018, quan vaig arribar l’operació d’invasió turca encara no havia començat i la guerra contra DAESH havia acabat feia alguns mesos. El territori es trobava en allò més semblant a la pau que s’ha vist aquí els darrers deu anys. La motivació per a venir era la mateixa: aportar el que es pogués en el procés revolucionari que aquí s’està vivint i aprendre quins mètodes i estratègies polítiques utilitzen en l’organització de la revolució
Perquè, ben bé, quina és la tasca que desenvolupes allà?
Ara mateix faig feina de premsa. Estic localitzat a la ciutat de Kobanê però em vaig movent per la regió quan van passant coses. De tant en tant em moc a altres ciutats com Raqqa, Manbij o Ayn Issa per conèixer la situació i explicar quines coses passen. La presència de periodistes -especialment de mitjans internacionals- és quasi nul·la ara mateix degut a la perillositat de la zona. Per això algunes persones que havíem vingut aquí amb altres motivacions fem aquesta feina. També hi ha voluntàries i voluntaris treballant a hospitals.
Com veus la situació actualment? Quina capacitat té el poble kurd de defensar-se davant un estat com Turquia, amb totes les seves aliances militars?
La diferència tècnica entre les forces de defensa del Nord i l’Est de Síria i l’Exèrcit Turc -el segon exèrcit més gran de l’OTAN- és molt gran. Mentre els soldats turcs van equipats amb armes d’última generació, tenen carros blindats, tancs, avions i drons amb tecnologia punta per a donar suport a les seves tropes terrestres (molts cops aquest paper el fan terroristes d’Al-Qaeda, ex-combatents d’ISIS i altres milícies gihadistes), les SDF (Forces democràtiques síries), els consells militars locals i els Asayish (organització de seguretat kurda de la Federació Democràtica del Nord de Síria) disposen majoritàriament d’armes lleugeres, algunes armes més pesades i alguns carros blindats. No tenen ni força aèria ni bateries antiaèries amb les que fer front als avions (alguns d’ells espanyols) i drons usats per Turquia (ianquis i israelians).
Però on hi ha una mancança els i les revolucionàries del Nord i l’Est de Síria hi veuen un repte. Les estratègies de defensa no es basen només en l’àmbit militar, que també. La població ha rebut instrucció en l’ús de Kalashnikov, l’arma més usada tant per forces de defensa militars com civils, les ciutats estan plenes de pneumàtics per a, arribat el moment, fer fogueres que desprenguin fum negre que eviti que els drons d’observació siguin capaços de veure què està passant a la ciutat, on hi ha aglomeracions civils i quins moviments militars s’hi fan. També els principals carrers tenen preparades teles que actuaran com a sostre amb la mateixa finalitat. Les barricades estan preparades a pràcticament cada cantonada. A part d’això, les forces militars del Nord i l’Est de Síria són molt hàbils en les tècniques de guerrilla. Aquest és un dels principals punts a favor de les forces revolucionàries.
La resistència de Serekaniye fou possible gràcies a aquestes tècniques i les forces de defensa les han millorat gràcies a l’experiència. La clau segueix sent la unitat civil-militar. Són les famílies qui acullen els combatents, són particulars amb els seus cotxes qui ajuden tant en la logística com a traslladar ferits i màrtirs. Aquesta força i unitat és el que realment fa possible la resistència.
Turquia forma part de l’OTAN i la major part d’Estats membres han fet condemnes lleus de l’ocupació sense anar més enllà. El comerç d’armament i la presència, per exemple, de militars espanyols a Turquia continua. Però en aquest temps els pobles del Nord i l’Est de Síria, especialment les kurdes, han fet també molts avenços diplomàtics i mediàtics que estan sent de gran utilitat en la defensa, doncs la guerra no només es lluita des de l’àmbit militar i tant Turquia com l’Administració del Nord i l’Est de Síria ho saben.
Com es viu la guerra com a militant internacionalista?
Som bastants voluntaris internacionalistes ara pel Nord de Síria. La realitat aquí i allà és absolutament diferent: les formes de relacionar-se, l’organització de la vida, les ciutats i pobles, tot és diferent. Per tant només aquest xoc i la necessitat d’adaptar-nos als ritmes i les formes de fer locals ja suposen un esforç. Si a això hi sumem la situació de guerra, on tot s’expressa més a l’extrem, de vegades ens trobem, especialment les que portem aquí poc temps, una mica desubicades. Però, en general, les companyes ajuden molt en l’adaptació. Venint d’un país en “pau”, sentir les bombes i els trets a prop genera una sensació estranya, però l’adaptació és més ràpida del que sembla quan t’ho imagines. La moral que ens dóna veure com es valora la nostra presència aquí ens ajuda. Saber que la feina que fem és útil ho fa tot més fàcil.
“on hi ha una mancança els i les revolucionàries del Nord i l’Est de Síria hi veuen un repte”
Alguns mitjans parlen de neteja ètnica. Per què?
Tot el Nord de Síria, com tot l’Orient Mitjà, és un mosaic de pobles, cultures i religions. Al nord de Síria, històricament a Qamishlo, Derik, Kobane i Afrîn la major part de la població és kurda. Tot i això, també hi ha àrabs, assiris, yazidis… Els repetits episodis repressius contra el poble kurd fan que la terra anomenada “Kurdistan” no sigui fixa. Els darrers anys hem pogut veure com a tot el Nord de Síria hi ha una gran part de la població que és kurda. En aquest sentit, el que Erdogan pretén amb l’actual invasió és eliminar-los del Nord de Síria alhora que se’ls nega la identitat al Kurdistan turc. Per tant aquí i ara, al Nord de Síria, parlem d’una part de la dinàmica de l’Estat turc: negació de la identitat kurda, negació de drets a la població kurda i assimilació com a turcs. Al Nord de Síria, Turquia només pot aconseguir aquests plans fent enginyeria demogràfica: guerra fins que la població kurda marxa, segrestos, violacions i violència constant a les que no marxen i re-ubicació d’àrabs afins al règim d’Erdogan (això és molt important, no tots els àrabs són “benvinguts” a la zona ocupada) a les cases i terres que abans pertanyien a famílies kurdes i d’altres pobles de la regió. Porten quasi dos anys fent-ho a Afrîn i ho estan fent ara a la zona ocupada entre Gire Spî i Serekaniyê.
Confederalisme Democràtic. Una aposta política difícil ja en condicions normals. Com s’articula aquesta proposta en temps de guerra? Quines deficiències i qualitats té?
El Confederalisme Democràtic està resultant realment funcional en temps de guerra. Cada poble s’ha organitzat, les minories tenen les seves pròpies forces d’autodefensa, cada ciutat té un consell militar local independent, les institucions segueixen funcionant amb certa normalitat. És clar que les coses no resulten tan fàcils com abans, però realment l’organització social i econòmica mai ha estat fàcil. El règim de Barzani, Kurdistan iraquià, fa anys que va imposar un bloqueig contra el nord i l’est de Síria, de forma que és Barzani qui decideix qui i què entra i surt del Nord i l’Est de Síria. Pràcticament podríem dir que el Confederalisme Democràtic ja està pensat per a situacions de guerra. Les inclou. Qualsevol ideologia desenvolupada a Orient Mitjà ha de ser capaç d’adaptar-se a la guerra.
Ara bé, els projectes econòmics, de creació de cooperatives de treballadores, han estat potser un dels punts fluixos. S’ha buscat el millor mètode amb proves, assaig i error, i finalment han donat amb un model que encaixa en l’organització social del Nord i l’Est de Síria: les cooperatives del moviment hauran de coordinar-se amb les comunes per a produir segons la necessitat. Val a dir que des del primer dia els preus d’allò bàsic estan regulats i els serveis imprescindibles (aigua, llum) són gratuïts. Tot i les dificultats que imposa Turquia, alterant el cabdal del riu Èufrates, per produir electricitat, aquesta segueix sent gratuïta, tot i que l’electricitat marxa algunes estones. Les organitzacions de dones (Kongra Star, Jinen Ciwan, YPJ…) estan funcionant a tota màquina durant la guerra. Realment, els eixos vertebradors del Confederalisme Democràtic s’han mantingut intactes: autodefensa, alliberament de la dona, ecologisme, democràcia radical.
Què penses podem aprendre des de Catalunya del projecte polític kurd i de la seva defensa?
Per començar, l’actitud davant la lluita. En dos sentits: aquí la lluita és la vida, s’hi dedica tot el temps, totes les relacions s’articulen entorn de la lluita i si algú és també part d’una organització, encara que no el coneguin des del primer dia és un company, un més. No són grups d’amics com sovint sembla a Catalunya, on tothom es coneix de fa anys i sembla que es demani currículum o pedigrí “revolucionari”. Altres elements podrien ser l’esperança, la dedicació també emocional i la moral. Si hi ha un problema o un conflicte, existeixen les estructures per a afrontar-lo (no es fuig dels conflictes), no tenen mania a aquest company o companya, això no està permès, es considera una vergonya. Som tots iguals i ens hem d’entendre sí o sí, per tant, cal un bon ambient. També les dinàmiques generals: tota la vida s’articula segons els valors revolucionaris. Altres aspectes bàsics en les organitzacions kurdes són la crítica i l’autocrítica. Periòdicament es fan sessions de crítica i autocrítica. En petits grups, s’avaluen conductes o accions des d’una perspectiva revolucionària, segons els valors que ha d’encarnar la persona que es vulgui considerar revolucionària. Les crítiques no poden tenir l’objectiu d’enfonsar a la persona, es fan des de l’amor i el compromís, doncs al criticar has de treballar amb la persona per a que millori. Tothom critica, és criticat i s’autocritica, per tant el clima és d’igualtat. No és “tu tens aquesta actitud individualista i t’ho has de treballar” sinó “jo m’he de treballar això i tu allò i ho farem junts per a créixer en conjunt”. Alhora, també podríem aprendre sobre els valors revolucionaris, a Catalunya crec que ens manca una anàlisi i discurs en aquest sentit.
Què podem fer des de Catalunya per ajudar al poble kurd?
Des de Catalunya es poden fer moltes coses. La primera sortir als carrers quan és necessari, la injecció de moral quan surten a la televisió les mobilitzacions d’arreu del món és vital per a mantenir la resistència. D’altra banda, aquí sempre calen mans. Ja sigui com a periodista, metge, enginyera o com a militant per a la defensa civil (comunicació, suport a la joventut…) venir aquí és una opció. Però les opcions són infinites. Aportacions econòmiques també són benvingudes. Lluitar allà és necessari: la resistència internacional és una part fonamental de la resistència que aquí es desenvolupa. A Catalunya i als Països Catalans hi ha diversos col·lectius de suport a la causa kurda (Azadî, Manresa amb Kurdistan, Ponent, València…) i col·lectius dedicats específicament a la resistència, com el Comitè de Resistència Internacionalista. Implicar-nos i fer que les nostres organitzacions s’impliquin en aquests col·lectius i en la campanya RiseUp4Rojava és molt important per dues coses: intensificar la solidaritat amb Kurdistan i el Nord Est de Síria i generar un clima d’unitat revolucionària. Davant un capitalisme i un patriarcat globalitzats també es fa necessària una resposta global.
