Editorial de l’edició impresa del Catalunya núm. 230 de novembre – desembre de 2023
Quan un estudiant va preguntar a l’antropòloga Margaret Mead quin considerava el primer signe de civilització en la Humanitat, ell i els seus companys esperaven que els parlés d’alguna resta tecnològica del passat. Però no. El primer signe de civilització, va dir, es trobava en una resta òssia: un fèmur fracturat que després s’hauria soldat. I això només podia ser fruit de les cures dels seus iguals.
En aquest número parlem de cures. Seguim l’estela d’aquells qui sempre es van oposar a la maquinària capitalista amb sabotatges, barricades, sindicats, cooperatives, ateneus, periòdics i tota una cultura pròpia, la de la classe treballadora d’aquest país. Rica i plena, una cultura que somiava unes vides que valgués la pena de viure. De cadascú segons les seves capacitats, a cadascú segons les seves necessitats; un món nou dins els nostres cors.
Aquells que ens van precedir i lluitaven per la jornada de vuit hores entenien que calien vuit hores per a l’oci, a més de les vuit hores de treball i les vuit hores de descans. Eren les primeres passes cap a aquest món nou i allà seguim. Amb l’horitzó, avui, de «treballar menys i treballar tothom» i de «jubilar-se abans i millor».
Les cures, eternament invisibilitzades, feminitzades i no remunerades, en les darreres dècades han anat prenent protagonisme al món laboral. Les residències, les llars d’infants, les vetlladores —a més de Sanitat i Educació— i un llarg etcètera ocupen avui força llocs de treball. Feines fortament feminitzades i sovint precàries, sobretot quan són externalitzades. Feines que han sortit a la palestra per tal que la màquina continuï produint i que ocupen el buit deixat per una forta desindustrialització, en una economia terciaritzada. Espais on escombrar qui no sigui productiu: gent gran, nadons i canalla, malalts… i, la patronal, treure’n un dineral. I la classe treballadora pagant-ne totes les factures.
El sector social precaritza treballadores i usuaris, siguin gent gran, persones amb discapacitat, canalla, etc. Els uns patint sous baixos, sobrecàrrega de treball i riscos psicosocials al treball; els altres, patint la manca de personal. (I la classe treballadora som aquests uns i aquests altres) Així en el món privat com, cada cop més, en el públic. Perquè el diner públic s’escatima en el sector social i perquè com més precari sigui allò públic més tendirà a créixer el privat. Win-win del maridatge estat-capital.
Ho pateixen les Mares en la diversitat funcional, que entrevistem en aquest número; els docents, com ens expliquen els companys de Mal d’escola; el personal del 112; etc.
Com a usuàries i com a treballadores des del sindicat hi tenim molt a dir.
Aquest Catalunya amb les cures al centre el tanca una entrevista a l’educadora social i artterapeuta Neus Montserrat i l’obre una il·lustració de Berol377. Tots dos ens parlen de cures i de la importància de l’art com a eina d’expressió i cura.
Davant un món on religions, estats i capitalisme ens tenen amb l’aigua al coll i el món en flames —tenim ben present, avui, el Pròxim Orient—, apostem per la civilització com aquells primers humans que citava Margaret Mead. Amb ajuda mútua i lluita anarcosindicalista.
