Ivan Montemayor – Secció Sindical CGT PAS funcionari de la UB
Hem heretat una administració pública en ruïnes. A la Universitat, als coneguts problemes de la precarietat del professorat associat, l’estructura medieval i altres afers com l’ús fraudulent de becaris en pràctiques s’hi ha de sumar el mal estat de les infraestructures i la manca de personal. En això pensava quan en un plujós mes de maig es va inundar la meva oficina i va marxar la connexió a internet de tot un campus.
Quan fa uns mesos la Generalitat de Catalunya va intentar organitzar unes grans oposicions subcontractant la gestió a l’empresa CEGOS, el resultat va ser catastròfic. Quin millor exemple de l’estat actual en el qual ens trobem? Algú es podria sorprendre, però als que treballem a les diferents administracions d’aquest país el desgavell ens sembla evident. I les promeses de major serietat i les compensacions per valor de noranta euros als milers d’afectats no canviaran uns problemes que són estructurals. L’estructura de l’edifici té aluminosi.
Sé el que vàreu fer la dècada passada, els hi podríem dir a molts polítics, empresaris i alts funcionaris de les diferents administracions. Les retallades van deixar malmesos uns serveis públics que després, durant la pandèmia, tothom va recordar que eren essencials. Els problemes d’envelliment de les plantilles, d’una informatització que no necessàriament redueix la complexitat dels procediments, de la manca de personal, s’han anat fent grossos. D’altra banda, els macro-processos d’estabilització del personal interí en tots sectors han regularitzat la vergonyosa situació de milers de treballadores que portaven molt temps treballant en frau de llei, degut a la manca de convocatòries de places durant els anys que ens precedeixen. Però això no arriba al moll de l’os.
¿Com hem arribat al punt de una administració no sigui capaç de fer una cosa tan aparentment bàsica com organitzar les seves pròpies oposicions? Com és que tan els investigadors com el personal administratiu de les universitats es trobaran durant aquesta dècada amb un relleu generacional que afecta a quasi mitja plantilla?
La resposta, com sempre, es troba en el desenvolupament de la lluita de classes. La contractació pública converteix les administracions en un banquet per a carronyaires que busquen com guanyar el major número possible de contractes, reduint a posteriori els costos. Quan no són directament una font inesgotable de corrupció i desviament de fons de forma fraccionada! Però inclús dintre de la legalitat, les externalitzacions s’han anat imposant sota el mantra inqüestionable de la major eficiència del sector privat. Poc a poc, grans empreses del capitalisme de plataforma com Amazon intentaran convertir-se en proveïdores oficials de l’estat, les autonomies, les universitats o els ajuntaments, com ja ha començat a succeir a la comunitat de Madrid.
La manca de recursos es combina amb allò que en diuen “col·laboració público-privada”. Un eufemisme. Així entenen les elits oligàrquiques que han de ser totes les institucions: una mena de repartidora de diners per a projectes. Ja siguin obres públiques, viatges i hotels, contractes de neteja que s’emporta Florentino Pérez, concertació de col·legis, o directament la coneguda externalització de serveis sanitaris. Tot és font de negoci per a uns empresaris que davant nostre gosarien afirmar que ells “es van fer a sí mateixos”, però que en realitat s’ho deuen tot a contractes del sector públic.
Nosaltres, com a llibertàries, tenim uns altres valors. Uns valors contraris als de la gerontocràcia que domina les jerarquies de les administracions que encara que formin part d’un estat es troben absolutament rendides al capitalisme. Han llençat la tovallola. La cosa pública té a veure amb valors que sorgeixen de la classe treballadora: la cooperació, el suport mutu entre iguals, la disciplina que neix del propi individu i no de la coerció, i sobretot, la solidaritat.
No només hem heretat unes administracions ruïnoses, sinó tot un món que es desfà. Tot allò sòlid es desfà a l’aire, cada cop tenim menys garanties. Cert és que les treballadores del sector públic tenim molts cops més proteccions i una certa estabilitat molts cops millors que en el sectors privats afectats per la precarització i l’externalització salvatge, però l’especulació immobiliària, la crisi climàtica o la deriva policial i militar d’Europa ens afecten a totes. A l’estat espanyol les vagues per solidaritat estan prohibides, ens apliquen la tàctica romana del divide et impera. Però a nosaltres no ens desanima ni ens fa por aquest escenari. L’organització, especialment de les noves treballadores, és la clau per plantejar-nos noves batalles sobre les ruïnes de l’administració pública.
