Guillem Sellés, Secretari d’Acció Sindical de la Federació d’Ensenyament de Catalunya
L’educació és un element fonamental en qualsevol societat humana; una de les característiques que ens configuren en tant que éssers socials que construïm coneixements i valors, de generació a generació, a través del llenguatge.
Els darrers anys estem vivint processos de liberalització i privatització, de desmantellament de l’estat del benestar. Aquest és el context al qual ens hem d’enfrontar els i les treballadores de l’educació i que des de la CGT, com a sindicat de classe i revolucionari, hem de tenir molt clar per poder articular de forma coherent i contundent la nostra acció sindical als nostres llocs de treball.
Els diferents sectors que inclou CGT Ensenyament compartim la mateixa problemàtica de precarització, mercantilització i posterior privatització.
La major precarietat, però, es troba en el personal externalitzat. És per això que la línia sindical ha d’anar encaminada a aconseguir que tots els serveis educatius, en quant serveis públics essencials, estiguin plenament proveïts de forma pública, gratuïta i amb la participació democràtica dels seus treballadors i del conjunt de la comunitat que se n’ha de beneficiar.
A l’ensenyament universitari, la mercantilització s’encarna en contractacions cada cop més precàries del professorat docent i investigador (PDI), que no resol la nova llei. En lloc de fer un procés d’estabilització real del professorat associat que garanteixi la fi de la seva precarietat, s’inventen una nova figura —la del professorat substitut— que els converteix en la baula més feble del sistema universitari, replicant de fet la figura del professorat associat. Pel que fa al personal d’administració i serveis (PAS), es segueix retallant el finançament de laboratoris, unitats, biblioteques i, especialment, reduint plantilles i precaritzant les condicions laborals. Defensem activament que a la Universitat s’ha de plantar cara al capitalisme.
A l’educació primària i secundària, mentre es mantenen les retallades, s’està produint una liberalització endògena que potencia la competitivitat entre els centres educatius amb la capacitat que les direccions (triades a dit per l’administració) puguin seleccionar els claustres docents i projectes educatius obrint la porta a l’empresa privada. Al seu torn, el personal laboral té unes condicions laborals manifestament pitjors que les del personal docent, sense el reconeixement com a personal educatiu i amb contractacions per sota de la categoria professional que els pertoca.
Al sector social amb el sistema de subcontractes externalitzades primen els interessos d’empreses del tercer sector que s’enriqueixen a costa de les condicions laborals i de la qualitat del servei. Empreses que vulneren greument drets laborals amb jornades laborals infrahumanes, amb coaccions per fer hores extres que sovint no paguen o salaris per sota d’un conveni ja precari, i que acumulen importants irregularitats i denúncies pel seu servei cap a persones i famílies usuàries derivades de Serveis Socials.
Al lleure, la precarietat laboral travessa tot el sector. S’ha de reivindicar que són part necessària del personal educatiu i així se’ls ha de considerar i millorar les seves condicions laborals. S’han de continuar denunciant els interessos milionaris de les grans empreses privades que fan el seu negoci a costa de la precarietat de les treballadores i lluitar per la internalització a l’educació pública.
Finalment, a l’escola bressol es sustenten situacions que porten al límit del desbordament. Ràtios molt altes que no tenen presents les necessitats i els ambients de vida dins dels espais, dificultant l’atenció més individualitzada als infants i provocant que l’acompanyament i la cura per les persones que acullen a la petita infància sigui inexistent. S’ha de batallar per donar una resposta pedagògica però des d’una perspectiva de classe, coherent i responsable, lluny del sistema capitalista que entén els serveis públics des de la productivitat.
Com a estratègia d’autodefensa davant els atacs indiscriminats que patim com a classe treballadora, sols ens queden les vagues i les mobilitzacions. Per això, és important recordar que, des de la Federació, hem creat una caixa de resistència a partir d’una sobrequota voluntària de l’afiliació que ens permetrà tenir la capacitat de poder sostenir una vaga de més d’un dia.
Aquests són alguns exemples de les lluites sindicals que ens empenyen immediatament en els diferents sectors educatius. És necessari batallar cadascuna de les condicions laborals, siguin del sector que siguin, per tal de no retrocedir ni un mil·límetre allà on ja hi ha consolidats drets laborals i d’aconseguir totes les millores possibles de les condicions laborals en qualsevol centre de treball on hi hagi afiliació de la CGT.
Només amb una acció sindical coherent en els objectius, contundent en les formes i solidària amb el conjunt de la classe treballadora aconseguirem victòries reals, que ens allunyen de la pràctica pactista i pacificadora dels sindicats del règim del 78 i ens aproximen a un model de societat on es posi per davant el benefici de la majoria social i treballadora i no el benefici econòmic de les elits.
