Gemma Parera i Rosalia Molina, Ensorrem fronteres – CGT Catalunya
La Caravana Obrim Fronteres denuncia els assassinats a Melilla, i a tota la frontera sud, i l’explotació i racisme institucional cap a les persones migrants
La Caravana Obrim Fronteres —com a espai de denúncia itinerant format per diferents col·lectius de la península, entre ells CGT, i d’Itàlia (amb Carovane Migranti)— ha iniciat enguany el seu recorregut a Melilla el 24 de juny, just un any després d’una massacre en què van morir 37 persones que intentaven saltar la tanca i 77 segueixen desaparegudes. També s’ha recorregut Màlaga, Salobreña i Almeria, on s’han denunciat les condicions d’extrema explotació laboral —amb salaris de 3 i 4 euros l’hora— i d’habitatge precari de les persones migrants que treballen i viuen sota plàstic. El trajecte ha finalitzat l’1 de juliol a València mostrant els mecanismes que enforteixen el sistema de repressió migratori com el negoci de fronteres i el CIE. Han estat nou dies en què la caravana ha reflexionat i reivindicat en clau de drets, de dignitat i també de memòria i de solidaritat.
Un dels elements transversals en aquesta acció de denúncia ha estat fer visible la vulneració dels drets humans, socials i laborals, posant en el centre les vides racialitzades. El 24 de juny de 2022 es van cometre, com explicava Quinndy Akeju, investigadora i militant antiracista i afrofeminista, «crims de denegació d’auxili i de tortura en una operació coordinada entre la policia espanyola i marroquí». A més de les probablement 150 persones assassinades i dels centenars de ferides, 470 persones van patir una devolució massiva al Marroc. Estem parlant majoritàriament de persones que provenen del Sudan, on es viu una situació de guerra i molta repressió. De fet, aproximadament el 90% de persones sudaneses que arriben a l’estat espanyol tenen una resolució positiva de la seva sol·licitud d’asil. Abans, però, s’han de jugar la vida per arribar a territori espanyol i, tot i així, les que ho aconsegueixen corren el risc de ser retornades al Marroc sense ni tan sols poder presentar la sol·licitud de protecció internacional. Per això, una de les principals reivindicacions d’aquesta Caravana ha estat l’obertura de vies legals, segures i efectives per obtenir visats, així com una investigació independent dels fets de Melilla i, en general, dels crims comesos contínuament contra les persones migrants. Loveila Mint i Mamuy, advocada sahrauí, que també va participar en una taula de debat a Melilla, va parlar clarament de com opera la deshumanització i el racisme institucional: «els mecanismes per entrar de manera digna només s’utilitzen per a les persones blanques». I ens recordava que ni tan sols «s’ha pogut garantir un dol digne a les famílies del crim de Melilla».
En aquest sentit, aquesta Caravana ha volgut també denunciar l’infern que passen les famílies per buscar les persones desaparegudes. La Caravana pren el seu testimoni, sobretot de mares que busquen els seus familiars desapareguts i que sostenen la seva memòria. Per això, va participar en tot el trajecte la María Herrero, mare de quatre fills desapareguts a la frontera centre-americana, que forma part de la Red de Enlaces Nacionales a Mèxic, la qual agrupa centenars de col·lectius de famílies de persones desaparegudes que s’organitzen per buscar-les, molt sovint cavant amb pics i pales, amb la persecució constant de les autoritats. També va ser present en els actes a Melilla la Zahara Barati, de l’Afganistan i germana de Sajad Barati, que va morir en el naufragi de Cutro a Itàlia el passat mes de febrer: «van morir a uns metres de la costa, per falta de rescat tot i que la guàrdia costera havia advertit l’embarcació». Va relatar com ella i altres famílies que viuen a Europa van anar a Itàlia a buscar els seus familiars ofegats i van ser totalment abandonades per les autoritats italianes, que no els van donar cap suport.
A l’estat espanyol l’abandonament, i fins i tot maltractament cap a les famílies de desaparegudes en frontera, és també una realitat molt present. Ja en ruta a Màlaga, l’Associació de Drets Humans d’Andalusia va presentar la campanya “Vides sense rastre”, que reclama mecanismes per a la recerca de persones desaparegudes, per a la identificació dels cossos, contacte amb les famílies i repatriació. «No hi ha un banc de dades genètiques ni voluntat que es construeixi. Ni tan sols les persones desaparegudes en frontera són incloses en les bases de dades del centre nacional de desaparegudes», va explicar Elisa Cabrerizo, metge forense de Granada. Moltes persones són enterrades amb tan sols un número; altres, directament incinerades per ordre judicial, sense possibilitat d’una identificació futura. La Caravana vol reivindicar la memòria d’aquestes persones, de les massacres d’avui, i, alhora, recordar les assassinades en les massacres del passat. Per això, es va homenatjar les més de 5.000 persones assassinades durant la Desbandá, el febrer de 1937, amb el bombardeig a civils que fugien de la repressió franquista per la carretera entre Màlaga i Almeria. També, ja en l’etapa de València de la ruta de la Caravana, es va visitar el cementiri de Paterna on hi ha més de 150 fosses comunes de persones assassinades en els anys posteriors a la guerra civil. Es van denunciar així les fosses d’ahir i les fosses d’avui, com la del Mediterrani o les que trobem en els cementiris del sud de la península amb números.
El racisme institucional i la deshumanització de les persones migrants és també el que genera les condicions d’explotació en els hivernacles i assentaments d’infrahabitatge que van denunciar diferents persones migrants, del Marroc, Síria i Ghana, en el pas de la Caravana per Almeria. Nora Elhaimer viu en un assentament a Níjar (Almeria), i va relatar la duresa de viure sense aigua, subministrament elèctric i en condicions insalubres. Però no és aquest només el seu problema, sinó la impossibilitat d’accedir a un empadronament, requisit indispensable per al procés de regularització i per a drets bàsics com la sanitat. «La llei permet empadronar-te en infrahabitatges però l’Ajuntament posa traves i ens ho impedeix; ens veiem abocades a comprar un empadronament que pot arribar a 1.500 euros, a vegades a les pròpies forces de seguretat». També han de comprar un contracte laboral per més de 7.000 euros si volen accedir a la regularització. La seva conclusió és clara: «vivim en un país de drets sense poder-hi accedir». Per això, la Caravana va portar la denúncia davant l’Ajuntament de Níjar amb una concentració exigint l’empadronament.
En l’etapa de València, la Caravana va voler mostrar com per poder mantenir aquestes condicions d’explotació, cal la complicitat de les administracions i també dels mitjans de comunicació. Mitjans que molt sovint invisibilitzen la “guerra de fronteres”, és a dir, el negoci de l’enviament d’armament a països com l’Aràbia Saudita, que bombardeja el Iemen, i que té lloc des de ports com el de Sagunt, on la Caravana es va concentrar. També es van denunciar les empreses que es lucren amb la construcció de seguretat a les fronteres, com fa la principal empresa constructora de concertines, European Security Fence, situada a Màlaga, on també dies abans la Caravana havia protestat a les seves portes.
En definitiva, negoci, deshumanització, explotació, assassinats i oblit són diferents vèrtexs d’una mateixa política de repressió i control migratori i de fronteres; allò que des de la Caravana es denuncia com a “necropolítiques”. I contra aquestes necropolítiques ens queda la denúncia, el boicot, l’acció directa, la protesta i la solidaritat. Un exemple el va mostrar la Caravana amb els vaixells que surten del port de Burriana per dur a terme operacions de rescat en el mar. Però també els molts col·lectius i espais autogestionats que han rebut la Caravana durant els seus nou dies de trajecte, fent créixer la lluita contra les fronteres i pels drets de totes les persones.
