Martina Marcet, Plataforma Antiincineradora de Cercs
Hi ha monstres que reneixen de les cendres. I a Cercs, l’octubre del 2019 va ser exactament així.
Després d’ostentar el títol de primer delicte ecològic de l’Estat Espanyol, de l’opacitat de la seva gestió i de contaminar l’aire i el sòl de la comarca durant dècades, la central, que havia tancat el 2011, tornaria a la vida. Ara però, no per cremar carbó sinó residus.
El projecte, evidentment, anava embolcallat d’una pàtina de sostenibilitat: es parlava de producció d’energia neta a partir de l’economia circular, basada en aprofitar residus com a combustible. I suposadament a partir d’uns filtres i una tecnologia que eliminaria qualsevol tipus d’emissió.
Evidentment, tot això eren contes de fades. El negoci es basava en «gestionar» els residus d’indústries (cobrant per aquest servei) per cremar-les, i aprofitar l’energia per produir electricitat.
Residus tant diversos com ecopacs provinents d’abocadors (una mena de bales gegants de deixalles premsades), pneumàtics i plàstics de la indústria automobilística, i fins i tot cadàvers de bestiar. Evidentment, una barreja de materials que faria impossible el filtratge real de totes les micropartícules i dioxines que es podrien generar amb la seva combustió.
Tot promocionat per un empresari com Lluís Basiana, un personatge sinistre amb un historial prou considerable de corrupció.
La notícia de seguida va mobilitzar la població i de manera molt ràpida es va organitzar una plataforma en contra del projecte. Va ser gràcies a aquesta mobilització, el suport de veïnes i veïns de la comarca, l’enxarxament amb altres grups del territori (la Plataforma Ciutadana Residu Zero i el conjunt d’entitats que la conformen) i una bona estratègia, que a l’agost del 2020 es va aconseguir aturar.
L’èxit de la paralització del projecte va raure en actuar en tres bandes. En primer lloc, la mobilització popular va posar el focus mediàtic sobre el problema, i va aconseguir fer guanyar el discurs crític per sobre del dels promotors. Alhora, aquesta mobilització va ser i ha estat clau per aconseguir els recursos necessaris per la lluita (sobretot aportacions econòmiques per pagar les despeses legals).
En segon lloc, a nivell legal de seguida es van emprendre accions contra el projecte, molt encarades a qüestions de caràcter urbanístic i de les llicències atorgades. L’objectiu era bloquejar el projecte abans que se li donés la llicència ambiental. En aquest cas cal destacar el paper del Fons de Defensa Ambiental, col·lectiu d’advocats especialitzats en dret ambiental, que han tirat endavant els diversos contenciosos.
I finalment, en tercer lloc, la batalla de caràcter polític. Es va aconseguir que en tots els consistoris de la comarca i de part de comarques veïnes i diputacions, se signés una moció en contra de la incineradora. Alhora, es va treballar intensament amb els grups parlamentaris, fins que finalment es va aconseguir que el Parlament de Catalunya aprovés una moció (impulsada per la CUP a instàncies dels grups ecologistes) en contra de la incineració de residus, el febrer de 2020.
Finalment el projecte es va desestimar per qüestions urbanístiques a partir de la demanda que havia presentat la Plataforma, l’agost d’aquell mateix any.
Però enmig de tota la batalla ciutadana, legal i política, es va descobrir una qüestió cabdal: els terrenys on se situa la central eren comunals, és a dir, terrenys que pertanyen al conjunt de veïnes i veïns del municipi de Cercs.
En aquests moments els esforços de la Plataforma se centren en poder demostrar que aquests terrenys no han perdut mai la condició d’emprius (un tipus de comunal) i aconseguir recuperar-los com a tals. Això facilitaria dur a terme el procés de desballestament de la central, evitar així qualsevol intent de muntar-hi qualsevol altre monstre, i retornar aquests terrenys al poble.
Mentrestant els promotors intenten donar sortida a l’antiga central a tota costa. Per aquest motiu, justament fa uns mesos va caure del cel un altre «projecte» per a l’antiga central: una fàbrica d’hidrogen verd. És a dir, una central que generi hidrogen liquat a partir d’aigua i molta energia.
L’hidrogen és un combustible que aspira a poder substituir els combustibles fòssils en el cas de vehicles que no es puguin electrificar. El fet d’anomenar-lo «hidrogen verd» és perquè en aquest cas se suposa que l’energia per fabricar-lo ha de provenir de fonts renovables.
Aquest nou projecte (impulsat pels mateixos promotors) té molts qüestionaments i riscos. En primer lloc, en relació al model energètic global. Se segueixen buscant maneres de seguir consumint recursos de manera desmesurada en comptes de frenar el creixement capitalista, i a més sempre que es planteja fer-ho passa per mans privades. En segon lloc, una instal·lació d’aquestes característiques és perillosa, tenint en compte la volatilitat de l’hidrogen. En tercer lloc, cal una quantitat molt gran d’aigua per poder garantir aquesta fabricació, i la situació actual de canvi climàtic i de sequeres cada vegada més acusades al nostre territori, farien molt qüestionable l’ús d’aigua per a fer hidrogen i no per a ús de boca o agrícola. I finalment, el fet que cal molta energia per a dur a terme aquesta producció, i el parc solar plantejat pels promotors no és suficient per abastir-la.
Curiosament, els darrers mesos han aparegut també dos macroprojectes energètics a la zona que es connectarien a l’antiga central. En primer lloc, un parc solar de 32ha entre Fígols i Cercs. I en segon lloc, una central hidroelèctrica reversible a La Nou de Berguedà. Aquest segon projecte es tracta d’una nova barbaritat per trinxar el territori: pretén convertir en una gran llac uns dels pocs plans agrícoles de l’alt Berguedà (el Pla de Clarà), per bombar aigua del pantà cap al llac de nit (aprofitant el sobrant energètic nocturn) i fer-la desembassar durant el dia per una canonada a alta pressió per fer electricitat.
Aquests dos projectes podrien subministrar energia suficient a una suposada fàbrica d’hidrogen verd. Per tant, malgrat no n’hi ha proves, no seria d’estranyar que estiguin relacionats.
I és que el «territori» s’ha convertit en font d’espoli, ja sigui per l’extractivisme que suposa l’activitat turística, ja sigui per convertir-lo en zones d’exclusió on posar totes aquelles infraestructures que han d’abastir les grans àrees urbanes.
De moment la Plataforma Anti-Incineradora de Cercs seguim treballant per aconseguir que els terrenys de l’antiga Central retornin a la seva condició de comunals, i ens mantenim enllaçats amb altres entitats tant per treballar per una estratègia de Residu Zero, com per denunciar i aturar altres projectes destructius pel territori.
