Gemma Parera i Rosalia Molina, Ensorrem fronteres – CGT Catalunya
La Caravana Obrim Fronteres denuncia els assassinats a Melilla, i a tota la frontera sud, i l’explotació i racisme institucional cap a les persones migrants
La Caravana Obrim Fronteres —com a espai de denúncia itinerant format per diferents col·lectius de la península, entre ells CGT, i d’Itàlia (amb Carovane Migranti)— ha iniciat enguany el seu recorregut a Melilla el 24 de juny, just un any després d’una massacre en què van morir 37 persones que intentaven saltar la tanca i 77 segueixen desaparegudes. També s’ha recorregut Màlaga, Salobreña i Almeria, on s’han denunciat les condicions d’extrema explotació laboral —amb salaris de 3 i 4 euros l’hora— i d’habitatge precari de les persones migrants que treballen i viuen sota plàstic. El trajecte ha finalitzat l’1 de juliol a València mostrant els mecanismes que enforteixen el sistema de repressió migratori com el negoci de fronteres i el CIE. Han estat nou dies en què la caravana ha reflexionat i reivindicat en clau de drets, de dignitat i també de memòria i de solidaritat.
Rosalia Molina. Membre Dones Llibertàries i CGT Ensenyament Barcelona
Un any més, com cada 25 de novembre -Dia Internacional per l’Eliminació de la Violència contra les Dones i contra les violències masclistes- dones d’arreu del món tornarem a ocupar els carrers cridant ben fort les nostres denúncies i reivindicacions.
Una jornada Internacional en què denunciem les violències patriarcals dels estats dels grups armats i de les transnacionals que exerceixen el seu poder sobre els nostres cossos com a territoris de conquesta. En aquesta jornada, denunciem el racisme i les dinàmiques colonials que el món blanc occidental exerceix amb especial crueltat cap a moltes de nosaltres en qualsevol frontera.Sortirem plegades obrint els ulls i alçant la veu totes juntes per dir: Prou! Contra la violència masclista, ofensiva feminista!
Som essencials, però som precàries. Per les dones de CGT cada dia és 8M. Per entendre i analitzar com ha estat aquest 8M enmig una pandèmia, cal partir de la situació que aquesta crisi sanitària ens està portant.
Aprofitant la pandèmia l’Estat ha creat unes mesures més repressives per a nosaltres. Mentre ens empresonen dins de les nostres cases, condemnant-nos a la sobrecàrrega que suposa assumir totes les cures i paralitzen les nostres vides, ens obliguen a mantenir actiu el sistema capitalista mitjançant el teletreball. Vulneren els nostres drets conquistats imposant Ertes, flexibilització total d’horaris… donant així, continuïtat a l’aspiració eterna de la patronal que a poc a poc va aconseguint el seu propòsit: treballadores disponibles en un breu espai de temps, sense drets i sense protestes.
Anomenar i visibilitzar les desigualtats que sofrim és imprescindible per a prendre consciència cap aquesta transformació per un món lliure i igual.
Una vegada més, les dones ens hem autoorganitzat per a cobrir totes aquestes mancances que la classe política no ha volgut reparar. Nosaltres mateixes hem creat xarxes de suport per ajudar a les persones vulnerables, a les dones que han estat tancades amb el seu maltractador i a tot aquest gran sector feminitzat que forma part de l’economia submergida, i són oblidades pels mitjans de comunicació i els estats.
La represa gradual de l’activitat en els serveis no essencials, l’estafa del permís retribuït recuperable, el teletreball reconegut com a mesura de conciliació i no com a mesura preventiva per a evitar l’exposició al contagi de la Covid-19, l’omissió de permisos retribuïts per a conciliar, les escasses mesures de protecció en els centres de treball i la pèrdua d’ocupació que ha derivat en molts casos en la pèrdua de l’habitatge, han colpejat amb major intensitat en els sectors feminitzats i en conseqüència sobre les dones i les famílies monoparentals femenines, sotmetent-nos a l’augment de totes les bretxes que sofrim pel fet de ser dona i classe treballadora. Si la doble càrrega ja era pesada abans de la pandèmia, ara s’està fent insuportable i insostenible.
Perquè l’actual pandèmia, a més de la crisi sanitària, està agreujant la crisi política, social, laboral i de drets civils. Ha intensificat una situació crítica i estructural de desigualtats i precarietats, expressades en el conjunt de les nostres vides i que afecta de manera desigual diferents col·lectius com les dones migrants i racialitzades, les dones joves i grans, les persones diverses de gènere dissidents, les dones amb diversitats funcionals i sensorials i les treballadores sexuals.
La pandèmia ha donat més visibilitat a la precarització de les dones, especialment les migrades, i ha donat lloc també a situacions de violència de gènere i una “falsa conciliació familiar i laboral sota el paraigua del teletreball”.
Per tot això, aquest any, malgrat la situació de pandèmia que estem vivint, que no ens va permetre visibilitzar-nos juntes i multitudinàries, vam decidir no renunciar a prendre els carrers, al nostre dret democràtic de manifestar-nos, d’ocupar els carrers perquè històricament se’ns havia llevat aquest dret a les dones, i sense por, les dones de tot Catalunya, com ho han fet les feministes d’arreu del món, hem ocupat espais, carrers i places a tots els territoris amb les nostres denúncies i reivindicacions per construir una societat digna fora del sistema capitalista, heteropatriarcal i colonial, i en contra la decisió de prohibir les manifestacions pel 8-M a Madrid, vam tenir clar que no van poder amb nosaltres. I com els últims anys pel 8 de març, ens hem pogut comptar per milions. I tot i les restriccions i les mesures, vam cridar ben fort a tots els carrers i places: Aquí estem. Som un moviment imparable.
La nova situació d’emergència sanitària ens va fer pensar i repensar, noves iniciatives, fent-nos encara molt més creatives. D’aquesta manera es van plantejar fer les accions de manera descentralitzada replicades a totes les poblacions, barris i territoris, proposant concentracions estàtiques, fent soroll als balcons per protestar contra les condicions de les treballadores essencials, i una proposta més pel dia anterior, el dia 7, que es van fer passejades feministes per reivindicar el dret de passejar tranquil·les, per poder viure sense pors ni violències en espais solitaris, i reivindicar espais de salut. Aquestes passejades van ser molt nombroses i van tenir molt èxit a tot arreu, tant a les ciutats recuperant els parcs i espais, com a poblacions compartint i gaudint dels espais naturals de l’entorn.
“precisament davant aquesta crisi de la Covid-19 es va tornar absolutament necessària una convocatòria de Vaga general feminista el 8M”
I precisament davant aquesta crisi de la Covid-19 es va tornar absolutament necessària una convocatòria de Vaga general feminista el 8M, ja que en aquests moments sembla impensable arribar a un 8 de març sense la convocatòria d’una vaga general feminista. Una convocatòria de vaga feminista, que des dels últims anys tota la societat té clar que ha suposat un desenvolupament polític del moviment feminista.
Per això La CGT, juntament amb la IAC, vam fer una crida a la vaga general feminista el 8 de març, amb el suport de Sindillar i el Sindicat de Periodistes.
Un dels motius per fer-la va ser la reivindicació dels drets laborals de les dones, moltes de les quals es troben en una situació de més vulnerabilitat com les transsexuals o les racialitzades immigrants.
“No volem ser invisibles. Som essencials, però som precàries. Per això vam decidir anar a la vaga. També per les que no en poden fer”. Vam cridar a la Vaga Feminista, de cures, de feina assalariada i de consum. I amb el lema Juntes, diverses i rebels som imparables! Sempre feministes!
Com a dones de CGT, i coordinades amb la secretaria de Gènere de Catalunya, es va treballar i participar en la comissió laboral Vaga 8M, així el dia 8M, conjuntament amb les companyes de la comissió laboral, es van organitzar piquets reivindicatius i informatius amb caire de denúncia a les empreses que acomiaden a les dones. Amb els# Imparables. I Juntes som més fortes. Lliures i combatives. Rabiosament actives, radicalment feministes. Per les dones de CGT cada dia és 8M. Lluitem juntes contra l’explotació i la discriminació laboral de les dones del món!
El recorregut que vam fer durant aquests piquets, sempre assenyalant les empreses o entitats que discriminen o exploten a les dones va ser:
SOC. A l’oficina de Treball. Contra l’explotació i la precarietat. Mútua Universal. La gestió nefasta de les mútues durant la pandèmia de la Covid-19. Les mútues han estat al costat del capítol i no de les dones treballadores. Institut Català de Salut: Per les reivindicacions de les treballadores de la sanitat, cap a la vaga del 10M. El Corte Inglés: prou acomiadaments, Aturem els acomiadaments ,volen acomiadar 3000 dones durant la pandèmia. Ajuntament de Barcelona: Ajuntament externalitza! I a les dones precaritza! No a l’assetjament sexual a les dones a Parcs i Jardins. Foment del Treball. Mort a la patronal. Derogació de les reformes laborals. CCOO: Per denunciar a Comissions i UGT sindicats del poder, que venen obreres.
Al mateix temps es van intentar feminitzar les ciutats canviar noms de carrers, amb noms de dones, proposant noms de dones significatives i oblidades o silenciades. Participant després en les concentracions que es van fer a cada ciutat i població.
Per nosaltres, dones de CGT, cada dia és 8M. Som anarcofeministes, volem un món nou, però no aquesta nova normalitat. Per un món en el qual la igualtat no sigui una utopia, sinó aquesta realitat que les dones lliures lluitem per construir.
Seguint la línia de fa dos anys, aquest any també el Catalunya de març ha estat escrita i coordinada només per dones.
Malgrat que les veus de les dones són presents a tots els números de la revista, on a més de l’apartat “Les nostres veus: llibertàries i feministes”, moltes companyes escriuen sobre lluites i reivindicacions socials i sindicals. I cada vegada aconseguim que més dones s’impliquen i s’atreveixen a escriure encoratjades juntes per aconseguir mostrar les nostres veus a les lluites sindicals, temes socials, internacionals, d’opinió…
Aquest nou exemplar que teniu a les mans, ha estat possible gràcies a l’esforç col·lectiu de moltes companyes, aquest esforç moltes vegades és doble pel triple rol de treballadora, lluitadora sindicalista i mare, que moltes tenen.
Gràcies a totes les que ho hem fet possible. Des de la Roser amb la seva creativitat amb els seus dibuixos i la portada d’aquest número, la Pilar, la Ingrid, la Laura, la Rosalia, la Cyntia, la Maribel, la Mercè, la Clara, la Carme, la Soa, la Noe, les dues Irenes, la Caro, la Marta, la Luciana, així com el treball col·lectiu de les companyes d’Ensenyament en les seves seccions: pública , universitat, social, les companyes del SAD de Sabadell, les companyes de Berga i un llarg nom de companyes que han participat i continuen col·laborant, cadascuna amb la seva especialitat i el seu suport.
Fem esment a la col·laboració molt especial de la Dolors Marin (escriptora i historiadora), la Carme Valls (metgessa), la Isabel Molina (graduada social), i moltíssimes més.
Us convidem a llegir els articles d’aquest número, on estan reflectides les veus de moltes lluites i de moltes companyes. I així totes i tots podem entendre millor com treballar per aconseguir unes vides dignes, en llibertat i feminista.
Continuarem lluitant el 8M i tots els dies de l’any.
Les monarquies corruptes i antidemocràtiques d’Espanya i del Marroc sempre s’han aliat contra els drets i llibertats dels seus habitants i pobles. Una de les principals víctimes ha estat el Sàhara Occidental, un poble colonitzat per Espanya, abandonat amb la mort del dictador Franco i conquerit pel regne marroquí. Des de llavors milers de persones malviuen al desert, amb generacions que han nascut i crescut damunt la sorra, amb la complicitat d’aquesta falsa democràcia anomenada Espanya.
Quin és l’origen del conflicte? Un conflicte congelat
L’origen d’aquest conflicte es remunta a 1975 i 1976, fa 45 anys, Espanya va decidir abandonar el Sàhara Occidental, amb la signatura de l’Acord Tripartit de Madrid i va cedir la seva administració al Marroc i Mauritània. No obstant això, aquest pacte mai ha estat reconegut per l’ONU, que continua considerant el Sàhara com un territori a l’espera de la seva descolonització per part d’Espanya. Les Nacions Unides tampoc han reconegut mai la sobirania del Marroc del Sàhara Occidental.
Hassan II, va ordenar el 6 de novembre de 1975 una marxa de 350.000 persones (la marxa verda) sobre el Sàhara Occidental amb la finalitat de “recuperar” un territori que, segons deia, els pertanyia.
En 1976, el Front Polisario va proclamar la República Àrab Sahrauí Democràtica (RASD), i va començar la guerra amb el Marroc i Mauritània. Posteriorment, el govern maurità va abandonar la lluita, però el Marroc va continuar fins a 1991, quan es va signar l’alto-el-foc. L’ONU va crear llavors la Missió de Nacions Unides per al Referèndum al Sàhara Occidental (Minurso) amb l’objectiu de preparar una consulta prevista per a 1992 i mantenir la pau. Aquest referèndum d’autodeterminació no va arribar a produir-se mai. Els sahrauís segueixen repartits entre els campaments de refugiats, on van fugir durant la guerra pels atacs marroquins contra la població civil.
El cansament d’unes generacions que no veuen alternatives, amb una sensació d’abandó de la població.
En 2021 es compliran 30 anys del final de la guerra amb el Marroc, i ja han transcorregut 45 des del seu inici en 1975.
Els ciutadans sahrauís porten esperant tot aquest temps perquè les Nacions Unides o un altre actor polític els ajudi a recuperar la sobirania sobre el seu territori, però el que han rebut són promeses i observadors internacionals que no han portat cap canvi.
“els sahrauís segueixen repartits entre els campaments de refugiats”
Els ciutadans de la RASD viuen en dues zones principalment, una d’elles sota una estricta supervisió marroquina, en la part del Sàhara, i l’altra en un camp de refugiats de més de 170.000 persones en la zona de Tindouf, en territori d’Algèria.
Les generacions més joves s’han afartat d’acceptar la situació i continuar vivint en el camp de refugiats on van néixer. “No tenim res a perdre i per això podem fer front a l’exèrcit marroquí, que és més nombrós i amb millor armament”
“Els sahrauís es veuen en un atzucac. L’alternativa que tenen és quedar-se altres 30 anys encreuats de braços, una part en campaments de refugiats i l’altra al Sàhara ocupat”.
Per què el Front Polisario fa el pas ara?
Davant la congelació del conflicte durant dècades, el Front Polisario busca trencar l’statu quo que només està beneficiant al Marroc. A mesura que passa el temps, la situació del Sàhara Occidental està més oblidada a nivell mundial, per part de polítics i mitjans. La seva llarga espera a una solució que no arriba, els empeny a iniciar un crit d’atenció, així el 21 d’octubre, prop de 50 refugiats sahrauís dels campaments de Tinduf van iniciar el bloqueig del pas fronterer del Sàhara Occidental cap a Mauritània, per on passa el trànsit de mercaderies –marroquines i sahrauís– amb direcció a l’Àfrica Occidental.
Els civils sahrauís es van manifestar per a demanar al Consell de Seguretat de l’ONU que promocionés la celebració del promès referèndum d’autodeterminació.
Finalment, la Minurso no ho va incloure, com ja és habitual. Davant la persistència de la protesta sahrauí, l’exèrcit marroquí va entrar en la franja desmilitaritzada per a trencar el bloqueig. El Front Polisario va considerar trencat l’acord d’alto-el-foc signat amb Rabat en 1991 i, l’endemà, va declarar l’estat de guerra.
Marroc treu rèdit de l’estancament del conflicte i opta per mantenir l’alto-el-foc. Encara que no hi ha un reconeixement internacional de la sobirania del Marroc al Sàhara Occidental, el Marroc sap que com més temps passa, més s’aferma la seva posició. En aquest statu quo ha pogut mantenir el seu discurs que el conflicte ha acabat, i que el Sàhara és marroquí.
Com han respost els civils residents en els campaments de refugiats, I els sahrauís que viuen en la zona ocupada?
Segons el Front Polisario, la situació en els campaments és d'”eufòria i satisfacció”. La declaració d’estat de guerra ha generat una mobilització voluntària “massiva” de joves sahrauís majors de 18 anys per a allistar-se en l’exèrcit.
La població civil sahrauí està patint el desplegament de policies i forces marroquines pels carrers de les ciutats dels territoris ocupats, el Polisario tem que la declaració de guerra es tradueixi en “represàlies”.
Una altra de les demandes històriques dels sahrauís és la incorporació de la funció de control dels drets humans en les zones ocupades del Sàhara Occidental per part de l’ONU.
Mai s’ha produït, a causa de l’oposició de fidels aliats del Marroc, com França.
