LLUITES I HABITATGE
Redacció
EL PAISATGE ABANS DE LA TEMPESTA
La classe treballadora sovint les ha passat magres per tenir un lloc on viure. El passat és dur i ple d’exemples. El paisatge habitacional de les classes populars és el del barraquisme; dels polígons d’habitatges sense carrers, escoles, parcs o centres mèdics ni transport públic; de les colònies mineres o tèxtils on l’amo de la fàbrica o la mina ho era de les claus del pis —deixant les famílies treballadores en una situació d’extrema dependència i vulnerabilitat—; i encara la realitat dels «rellogats» i de la gent sense sostre.
I hi ha hagut, sempre, una lluita constant per defensar el dret a l’habitatge i a uns barris on es pugui viure bé. Des de la CNT s’havien impulsat des de cooperatives d’habitatges a vagues de lloguers. Associacions veïnals van aconseguir portar transport públic, biblioteques, parcs, escoles i tot el necessari als buits polígons d’habitatges.
Avui hi ha encara assentaments de barraques, rellogats, okupes, i gent que fa la viu-viu i es deixa el sou sobretot en el lloguer —un sou que tal com entra, surt—. I hi ha, encara, organitzacions barrials i per l’habitatge plantant cara.
LA TEMPESTA
La situació es va tensionar sobretot arran de l’esclat de la bombolla immobiliària i financera l’any 2007. Aquell any i fins el 2012 hi va haver un allau de desnonaments; més de 320.000 famílies a l’estat van perdre les seves llars a mans dels bancs. I no va cessar: fins el primer trimestre del 2020 es van iniciar més de 800.000 execucions hipotecàries, segons dades del Consell General del Poder Judicial (2020). Desnonaments diaris de famílies que no només perdien l’habitatge sinó que sovint quedaven endeutades per anys i panys.
És amb aquest rerefons dramàtic que es van començar a formar organitzacions com la PAH —la Plataforma d’Afectats per la Hipoteca— o sindicats d’habitatge als barris. Organitzacions que assessoren i planten cara, que ocupen seus bancàries si cal, que es planten a la porta de l’habitatge per aturar desnonaments… Acció directa i nuclis que naixien aquí i allà arreu del territori, teixint una xarxa horitzontal de lluita.
La desbandada en el món immobiliari, amb milers de pisos tancats, buits, va atreure els voltors, que hi van caure a sobre afamats. Fons d’inversió internacional anaven arrambant amb un gran nombre d’habitatges arreu del país.
Enmig d’aquesta tempesta naixia Airbnb, una companyia que promou el lloguer de pisos per a estades breus, l’any 2008. La seva expansió va suposar una nova empenta en la pujada de preus als lloguers —o la dificultat per trobar lloguers per viure-hi tot l’any— en aquelles ciutats i pobles d’interès turístic o estacional; i a Catalunya això abraça tan el Pirineu com tota la franja litoral, com a mínim.
La patacada de la crisi havia caigut contra les famílies lligades a crèdits hipotecaris, però a partir de 2014 ja era la bombolla de preus del lloguer la que començava a comportar una onada creixent de desnonaments per impagament del lloguer. Els preus inflats i la crisi econòmica i l’atur deixaven i deixen famílies sense sostre cada dia. Alguns, per un procés judicial de desnonament; altres, per desnonaments invisibles (és a dir, quan el preu de lloguer s’enfila moltíssim i decidim deixar aquell pis per no poder-lo pagar; o quan la propietat no ens renova el contracte de lloguer). I així fins avui.
La Llei Hipotecària de 1946, de dictadura i postguerra, va ser vigent els anys més crus de crisi; només l’any 2015 i per la pressió del moviment popular pel dret a l’habitatge el Congrés dels Diputats aprovaria una llei de segona oportunitat (Reial Decret-Llei 1/2015, de 27 de febrer), estovant mínimament la duresa de la llei hipotecària. A contracor, tard i a mitges.
Però la política de fons ha anat sempre de la mà de l’aliança capital-estat. El govern “socialista” (!) el 2009 va crear les SOCIMI, les societats anònimes cotitzades d’inversió al mercat immobiliari, que no tributen, per atreure els fons voltors. I uns anys més tard, el govern —ara “popular”— facilitava amb la Llei 4/2013 de mesures de flexibilització i foment del lloguer (2013) la vulnerabilitat de les llogateres, reduint els contractes de lloguer de cinc a tres anys i facilitant els increments il·limitats de la renda i els desnonaments exprés.
EL PRESENT
Avui, veiem com aquella crisi s’ha cronificat i els desnonaments segueixen sent quotidians, deixant un paisatge de pisos buits, de parets i portes tapiades.
L’escardalenc estat social, sense gaires recursos i amb tendència a l’externalització, està desbordat i precaritzat. I ho pateixen usuaris i treballadors. Als habitatges d’emergència, on solen desembocar els desnonaments executats, cada dia hi ha més gent. Si el 2018 els allotjaments d’emergència de la ciutat de Barcelona atenien 1.047 persones al mes de mitjana, el 2022 n’eren ja 2.331.
I per això, els nuclis de la PAH, els sindicats d’habitatge i de barri o el Sindicat de Llogateres són avui un puntal de lluita que cal aplaudir i acompanyar en la lluita.
ORGANITZAR-NOS PER PROPIETARIS : EL CAS DE RENTAZ
Sindicat de Llogateres
Quan una llogatera s’acosta al Sindicat per primer cop a exposar la seva problemàtica, li fem tota mena de preguntes: quan se t’acaba el contracte? Estàs en pròrroga? Etcètera. Una pregunta, però, no falla mai: el bloc on vius és tot de la mateixa propietat? Saps si té altres immobles? I sempre demanem que vagi al registre de la propietat, perquè necessitem saber si el seu propietari té altres pisos llogats. Et preguntaràs: d’on surt aquesta mania d’investigar la propietat? Què tindrà a veure això amb la resolució del meu problema? Doncs resulta que és molt important.
Estar organitzada en un sindicat significa, sobretot, trencar l’aïllament. Saber quins pisos té la teva propietària significa saber qui són les teves collogateres, la gent amb qui comparteixes problemàtiques i interlocutor. Organitzar-te amb elles pot ser essencial per resoldre el teu conflicte. Ho explicarem amb un exemple: el de la lluita i victòria de les llogateres de Rentaz.
Tot comença a partir d’una consulta d’allò més habitual. A una afiliada li han cobrat honoraris i la seva propietària és una empresa. És legal? És clar que no! (La LAU del 2019 establia que, si l’arrendador era una empresa, els honoraris els havia de pagar la propietat). Que denunciï i recuperarà els diners. I aquí s’hauria acabat tot. Si no fos per aquesta mania que tenim d’investigar la propietat. La propietat del pis d’aquella afiliada és una de les moltes empreses de la família Monleón Pagès. Els Monleón Pagès són una família que es dedica a la distribució farmacèutica i que, a més, ha anat adquirint diferents blocs a la ciutat de Barcelona a través d’un entramat d’empreses creades amb aquest fi. Acumulen fins a 53 blocs, que sumen 690 habitatges! Tots administrats per la immobiliària Rentaz. Hi havia algunes afiliades més vinculades a aquest entramat. Se’ns acut trucar-les. I resulta que a totes els havien cobrat honoraris de forma il·legal! Serà que ho faran amb tothom de forma sistemàtica? Fem una assemblea en un parell de blocs i comprovem que sí: a tothom li estan cobrant honoraris. A moltes se’ls havia cobrat en metàl·lic, sense factura. No només això: apareixen altres irregularitats com l’escàs manteniment dels edificis o el cobrament de despeses injustificades.
Què fem davant d’això? Ajuntem aquestes poques afiliades i preparem una demanda als jutjats? O intentem ser més ambicioses? I aquí ve quan posem en marxa una eina que, d’ara endavant, en el Sindicat ens hem d’acostumar a usar més: el porta a porta. Brigadas inquilinas és el nom que li donen les companyes del Sindicato de Inquilinas de Madrid. És ben senzill: un dissabte i un diumenge, quaranta activistes del Sindicat, per parelles, piquem a totes les portes dels 53 blocs. Octaveta en mà, expliquem a totes les veïnes que el que els estan fent és il·legal. Moltes no ho sabien; i algunes ja ho sabien i ho havien acceptat resignadament. El dilluns següent acudeixen cent llogateres de Monleón Pagès al local del Sindicat. I llavors comença l’acció. Es decideixen unes reivindicacions mínimes, s’estableixen representants per a cada bloc amb unes tasques bàsiques: parlar amb totes les veïnes, crear un grup de whatsapp per bloc i recollir el màxim de firmes donant suport a les reivindicacions col·lectives. En dues setmanes recollim més de dues-centes firmes, s’afilien al Sindicat altres tantes, i ens presentem a la seu de la immobiliària amb la premsa. Això és suficient per espantar-los; i la mateixa setmana comencen les negociacions amb la propietat.
Al cap d’unes quantes setmanes de negociacions i assemblees, sembla que es podrà arribar a un acord. La propietat es compromet al retorn dels honoraris cobrats des del 2019 a tothom, a centenars de veïnes, tinguin o no rebut; retorn de les pujades de l’IPC per damunt del 2%; a fixar un preu pels annexos de canvi de nom; s’aconsegueix un compromís de reparacions i manteniment a tots els blocs amb una comissió de seguiment per fer-les efectives, així com una aportació a la caixa de resistència del Sindicat! Al moment d’escriure encara no hi ha un acord firmat però podem dir que és una victòria molt important. Només amb el retorn dels honoraris, l’empresa haurà de pagar centenars de milers d’euros! És evident que una de les claus de l’èxit ha sigut la possibilitat d’anar als jutjats amb una demanda milionària. Però l’altra clau ha sigut l’organització col·lectiva: el fet que totes les llogateres fossin una pinya. La disposició a mobilitzar-se i fer públic el cas. Si s’hagués usat només la via judicial, a part de dilatar el procés durant mesos, no tothom hauria aconseguit el retorn dels honoraris. Aquells a qui ja se’ls havia esgotat el termini per demandar o no tenien rebuts del cobrament dels honoraris, és probable que no ho haguessin guanyat als jutjats.
Algú pot pensar que això és un cas excepcional, que difícilment hi haurà altres propietaris que se saltin la llei d’una forma tan descarada. Però tot fa pensar que no. La ley vivienda recentment aprovada obligarà al fet que els honoraris no els pagui mai el llogater, sense importar si la propietat és persona física o jurídica. I això ha revoltat els APIs (Agents de la Propietat Immobiliària), que ja han declarat a la premsa que utilitzaran tots els trucs possibles per saltar-se la llei. I no tenim cap dubte que serà així, perquè l’estafa dels honoraris està en el cor del negoci de la intermediació immobiliària. Per això, el cas de les llogateres de Rentaz-Monleón Pagès és un exemple i un avís. Un avís a tot API que intenti cobrar honoraris camuflant-los sota altres noms i un exemple per a totes les llogateres, que sabran com evitar-ho a través de l’organització.
Més enllà dels honoraris i la seva legalitat, l’experiència d’aquesta lluita demostra la importància de triar bé les reivindicacions en conflictes col·lectius com aquest. Els abusos que patim com a llogateres són sempre massa llargs per llistar-los. Per això és tan important, amb grans propietaris com aquest, trobar una o dues reivindicacions clares que puguin aglutinar tothom. Aquí han sigut els honoraris, en un altre cas poden ser les pujades de preu o el manteniment. Demandes senzilles com a eina per aconseguir la unitat. Unitat i organització com a primer pas per poder plantejar noves demandes més ambicioses en el futur.
Un mecanisme organitzatiu que utilitzem molt al Sindicat és l’assemblea de bloc. Llogateres d’una mateixa finca reunides al vestíbul exercint democràcia directa. És una eina poderosa, però el conflicte de Rentaz ens avisa que de vegades cal anar més enllà. Si la nostra propietària té múltiples blocs, no ens podem centrar únicament a organitzar el nostre bloc. Cal contactar i organitzar-se amb les nostres collogateres d’altres blocs, perquè el poder que dona és enorme. No hi ha color, a l’hora de negociar amb la propietat, entre ser “unes quantes” o ser “totes”.
No és el primer cop que organitzem diversos blocs a la vegada: Optimum, Medasil, Lazora o La Caixa n’han sigut exemples previs. El repte que tenim és com construir organització més enllà del conflicte. Després d’una mobilització d’aquesta magnitud, els problemes no desapareixen. No podem deixar que els llaços creats s’esvaeixin. Igual que construïm seccions sindicals d’àmbit territorial, ens hem de plantejar crear seccions d’àmbit d’un mateix propietari que perdurin en el temps.
EL SINDICALISME D’HABITATGE EN ACCIÓ
Lucas Vidal
A Catalunya, el moviment pel dret a l’habitatge que coneixem avui en dia porta desenvolupant-se al llarg de quasi 15 anys; des del naixement de la Plataforma d’Afectats per la Hipoteca (PAH), passant per la creació de grups i sindicats d’habitatge i de barri arreu del territori, així com amb la consolidació del Sindicat de Llogateres; un model amb una estructura econòmica i organitzativa més similar al sindicalisme tal com el coneixem (seccions sindicals, base d’afiliats, etc). Gràcies a l’experiència acumulada d’aquests darrers anys i a la publicació recent de l’eina MapHab Stop Desnonaments —una eina de mapatge dels desnonaments a Barcelona— se’ns permet fer un balanç de la capacitat d’incidència d’aquest moviment social anant més enllà de la nostra percepció i extreure’n algunes conclusions interessants a partir de dades que ha generat el mateix moviment. Aquesta informació es basa principalment en la base de dades de la PAH de Barcelona i en les convocatòries publicades al canal de Telegram DesnonamentsBcn, on es publiquen totes les convocatòries que duen a terme sindicats i plataforma per aturar desnonaments a porta. És una eina que també ens serveix per aprofundir en quina és l’estructura de la propietat a la ciutat de Barcelona o que si més no ens ajuda a identificar quin tipus de propietaris i de quines característiques són els que perpetuen amb més freqüència aquesta forma de despossessió. Fora de l’abast d’aquesta eina queden tots aquells anomenats “desnonaments invisibles”, és a dir, totes aquelles expulsions que no arriben amb un ordre judicial; persones que marxen del pis on viuen per la incapacitat de pagar el lloguer, per una negativa de renovació del contracte per part del propietari o per diferents formats d’assetjament immobiliari que es donen a la ciutat. Segons un informe elaborat per la Hidra Cooperativa, l’Agència de Salut Pública i la UAB al 2021, al voltant del 50% de les mudances a la ciutat de Barcelona són en realitat “desnonaments invisibles”.
Si bé els repertoris d’acció col·lectiva del moviment pel dret a l’habitatge van molt més enllà d’obstaculitzar la “feina” de les comitives judicials i policials amb ordres de desnonament, s’ha establert com una de les seves formes de mobilització més recurrents i és un bon punt de partida per mesurar la capacitat d’agència del que podem anomenar el “sindicalisme social” en l’àmbit pel dret a l’habitatge. Malauradament, encara no ens hem dotat d’aquelles eines pròpies que ens permetin analitzar l’impacte de la totalitat de l’acció social i sindical del moviment pel dret a l’habitatge. Ara bé, podem destacar la incidència que ha pogut tenir en la legislació (la llei 24/2015, la regulació catalana dels lloguers, modificació de la LAU, etc.), la capacitat de canalitzar una multiplicitat de conflictes llogaters al voltant de la lluita per la renovació de contractes, contra les pujades de lloguers o la okupació de centenars de pisos buits perquè realment compleixin amb la seva funció social, entre d’altres.
Tornant al MapHab, segons les dades recollides per aquest grup d’investigadors, entre el 2018 i el 2022 els col·lectius van convocar aproximadament a un 15% de tots els desnonaments programats a la ciutat. Si bé estem estem parlant d’un percentatge que podria semblar modest respecte a la totalitat, hem d’entendre que parlem d’una capacitat de mobilització descentralitzada i permanent molt notable: entre el 2018 i el 2019 es van realitzar de mitjana gairebé dues convocatòries per dia laborable: entre 480 i 460 convocatòries per any. El 2020 tenim una reducció significativa (context de moratòria estatal de desnonaments de la pandèmia i mesures com la llei 24/2015, a part d’altres factors més complexos d’identificar), però tot i així, representen 1 convocatòria per dia laborable al 2020-2021 i 2 convocatòries per 3 dies laborables al 2022.
Per les dades extretes de la base de dades de la PAH de Barcelona (la única que comptabilitza el percentatge de desnonaments aturats) i que de forma aproximada podríem extrapolar als casos convocats per la resta de sindicats de la ciutat, entre el 2016 i el 2022 la mobilització va aconseguir aturar un 86% dels desnonaments on es va convocar i un 90% si considerem tots aquells suspesos als jutjats i que no han arribat a porta (en mitjana un 53,17% del total). El moviment pel dret a l’habitatge també juga un rol important ja sigui acompanyant o informant a les persones afectades per desnonaments o ajudant a presentar recursos, una assessoria que permet suspendre llançaments al jutjats.
D’aquestes dades podem extreure dues conclusions. Primerament: el moviment pel dret a l’habitatge té una capacitat d’organització i mobilització permanent gens menyspreable. No només per la constància sinó per la seva capacitat de mobilitzar-se de forma paral·lela i descentralitzada: hem de tenir en compte que sovint es convoca més d’un desnonament a diferents indrets de la ciutat en un mateix dia i en una franja horària molt acotada. En segon lloc, arribem a la conclusió que la organització col·lectiva de base i que no té por a fer servir la desobediència, funciona, és útil i té resultats positius. No parlem d’un simple moviment de protesta o denúncia.
Per la composició que tenen PAHs i Sindicats i per la quantitat de persones que mobilitzen, ja siguin a desnonaments o manifestacions, o per altres indicadors com l’afiliació dels Sindicat de Llogateres (3.200 persones a tota Catalunya) encara no podem parlar d’un moviment de masses, però si que podem parlar d’un engranatge de militants socials i de comunitats en lluita amb una praxi que s’assimila a les d’una petita guerrilla urbana; en conflicte permanent.
A part d’aquestes dades, l’estudi també conclou amb altres anotacions interessants, com ara la importància que té l’arrelament territorial i el factor de proximitat en la organització contra els desnonaments. Es demostra, en part, que la convocatòria de desnonaments es situen geogràficament amb més intensitat al voltant dels locals de reunió de l’assemblea. D’aquesta tendència podem extreure la conclusió de la importància que té l’articulació territorial per barris, qüestió en la que es centren principalment els grups i sindicats d’habitatge. La proximitat i la recuperació dels vincles social i comunitaris són, per tant, cabdals.
Segons les dades recollides al 2022 respecte els propietaris que fan les demandes de desnonament: un 48% van ser particulars multi-propietaris, un 48% persones jurídiques i un 1% entitats d’habitatge social. Això demostra que les persones jurídiques estan sobrerepresentades en tant que demandants, respecte la seva participació a l’estoc de l’habitatge de lloguer. En aquest cas estem parlant de propietaris com Cerberus Capital Managment, la SAREB o Ahora Asset Management, que són els noms que trobem de forma més freqüent al mapa. Aquest tipus d’empreses, a diferència de la lògica territorial dels sindicats d’habitatge, però, no responen a cap lògica barrial. Aquí trobem una de les principals mancances d’aquest model. En aquest sentit hem de posar en valor la capacitat organitzativa que estan demostrant organitzacions com el Sindicat de llogateres amb la implantació de seccions sindicals que agrupen llogateres de la mateixa propietat o immobiliària, independentment de la seva localització. També la PAH, amb la seva capacitat d’articular tots els seus nuclis de forma supra-municipal amb campanyes i accions d’abast comarcal o nacional. Aquesta pràctica també és dona als sindicats d’implantació barrial però no queda reflectit al seu model organitzatiu, pel que depèn encara d’una articulació excessivament informal per dur a terme campanyes o conflictes sindicals d’aquestes característiques.
És evident que trobar la síntesi de tots aquests models organitzatius és un dels reptes del moviment pel dret a l’habitatge, juntament amb molts altres. Un primer exemple —modest— de síntesi entre aquests models el trobem entre el Sindicat de Llogateres i el Sindicat de Barri del Poble Sec, per exemple, amb una proposta interessant que es pot consultar a l’article “Transformant el moviment en organització: Cap al confederalisme en la lluita per l’habitatge” de Catarsi Magazin.
Finalment voldria anotar dos reptes més, que val la pena mencionar per tal que el sindicalisme social en l’àmbit de l’habitatge pugui créixer exponencialment més enllà de la seva tasca organitzativa i sociopolítica que ja hem mencionat.
El primer seria avançar en canvis legislatius que no només es centrin en conquestes econòmiques —imprescindibles— sinó que eixamplin drets polítics i sindicals i que permetin al moviment pel dret a l’habitatge tenir més eines per desenvolupar la seva acció sindical. No en un sentit reformista per se, corporatiu o d’assimilació, sinó en una direcció que li permeti sortir d’aquesta situació d’alegalitat i que obri la porta a esdevenir un contrapoder sindical i social amb eines comparables a les del moviment obrer clàssic, com és el dret a vaga.
Finalment, també consolidar aquells mecanismes per protegir l’autonomia sindical, una característica definitòria de la cultura política anarcosindicalista o del sindicalisme revolucionari històric (CGT francesa a principis del segle XX, IWW, etc). No parlem només de l’autonomia de les organitzacions dels sectors populars davant els interessos de les classes rendistes, sinó també d’aquella autonomia que eviti que el sindicalisme social sigui un mer instrument supeditat a estratègies que han estat dissenyades fora d’aquest, en altres espais polítics.
