Adriana Rubio. Mal d’Escola
Els dies s’allarguen i comença l’esperança primaverenca. És fàcil poder-ne fer una metàfora pedagògica. Diu la Joana Raspall que la imatge de la flor es performa en el cor del roser a l’hivern; que, encara que sembli mort, el roser no ho està.
En quina estació de l’any es troba la pedagogia actualment? És possible tenir una experiència pedagògica, avui, a les aules? Ens queda massa lluny, potser, en el dia a dia, pensar la nostra pràctica en la solitud dels centres? És possible una pràctica pedagògica capaç de respectar els nostres ritmes vitals, les nostres necessitats profundes de viure i gaudir de la vida?
No podem escriure aquesta columna oblidant com és el nostre dia a dia. Com és possible pensar la pedagogia tan cansades com anem, tan cremades de la quotidianitat, tant esforç en la pràctica, en les relacions als centres, en sostenir i contenir unes polítiques educatives contràries i humiliants.
Quin és el sentit de tot plegat, com reconduir la pràctica perquè no s’endugui i s’empassi l’esperança i les ganes de fer alguna cosa diferent?
Pensar la pedagogia és pensar el temps. Pensar el temps, el temps polític, social i econòmic, pensar el temps poètic i emocional. Però pensar el temps sense temps és impossible. Cal desobeir en algun moment, per foradar la realitat i poder conversar i estar i compartir. On sou, còmplices, per poder parlar i discutir amb nosaltres?
Els dies se succeeixen a una velocitat sorprenent, no pots despistar-te, cada segon és un instant fonedís, on està en joc aprendre o no. El seu, i el nostre. On és la nostra capacitat d’aprendre? Em pregunto, a vegades, si he estat capaç d’incorporar noves idees, si m’he deixat espai per ser creativa, si he pogut incloure el que és impossible, si he deixat entrar l’inesperat. I descobreixo que sovint no és així, que he anat apagant focs, un rere l’altre, fent nusos a fils que quedaven sense seguir (i que esperen que torni a buscar-los per alliberar-los). I veig i sento altres mestres i llegeixo els seus aparadors digitals i penso en la importància de l’honestedat i en ser capaces de partir del que no som i no fem, per moure’ns almenys un mil·límetre i poder aprendre. Estem soles i dissimulem. Però els documents pedagògics, els suggeriments oficials i les institucions continuen produint com si el temps fos infinit i nosaltres no fóssim éssers corporis. Com si no tinguéssim famílies, fills i filles, mares i pares, ni amigues… és possible produir un imaginari pedagògic respectuós amb la vida i les seves inclemències? No és un compromís polític pensar pedagògicament formes de vida als centres que siguin honestos? Podria ser l’honestedat un principi pedagògic bàsic? És possible una pràctica honesta i compromesa?
Segurament requerirà senzillesa i pocs artificis. I això sí que suposa un desafiament rebel. Es multipliquen les iniciatives pedagògiques, els documents amb estètiques modernes i complexes d’entendre, els projectes, les formacions, les idees, els tweets. I alhora sembla que tot es redueix a 150 paraules. Si les aprens, pots crear documents infinits amb les noves terminologies, les noves pràctiques pedagògiques, les noves, noves, noves. Ni un descans, ni una repetició: estímul rere estímul. L’antídot infalible per no reconèixer que educar és fracassar, una vegada rera l’altra i no defallir en l’intent. Que els aparadors pedagògics són molt bonics però poc reals i que els cossos estan encarnats per una pell limitada i limitant.
Aquests límits entre el possible i l’impossible, entre el puc i l’haig, entre el desig i l’obligació romanen entre petites esquerdes que, amb sort, amaguen algun brot de primavera. Es performa en el nostre cor un possible, però és fràgil i necessita d’una humilitat subtil.
