Lucía Álvarez
Deia Kierkegaard, al Diari d’un seductor, que les dones havíem de tindre llibertat, però no les ocasions per a disposar d’ella. És significatiu com tothom parla contínuament de la llibertat, també en l’actualitat, però no l’exerceix si no és com a llibertat de consumir, ni vol que la resta puga fer-ho més enllà de decidir quatre banalitats preestablertes. Eixa mena de llibertat formal, teòrica, que només existeix com a paraula però que no es pot practicar, ajuda a que els discursos de polítics i altres persones amb poder sonen millor del que podrien fer-ho si digueren la veritat de les seues aspiracions: alguns volen llibertat per a comprar i acumular béns a costa de que molts altres no puguen mai decidir sobre les seues pròpies vides. En un sistema capitalista, la llibertat és una mercaderia més, que es compra i es pot vendre, donat que no té altra traducció que els diners. Ens han ensenyat que no podem fer absolutament res sense ells i que tenim i hem de tindre una relació de dependència absoluta amb respecte d’ells. I, com que això és així, la gran majoria es veu obligada a vendre bona part del temps vital a canvi d’eixa mercaderia peculiar, ara ja ni física, que esdevé divina, que són els diners. Treballem forçosament prou més de la meitat de la nostra existència per a disposar d’un limitat temps lliure en el que, suposadament, poder fer el que vulguem. No fan altra cosa que insultar-nos quan ens diuen que no hi ha alternativa i que aquest és el millor dels móns possibles.
Com va dir Marx en un discurs a Brussel·les: “No us deixeu enganyar per la paraula abstracta de llibertat. Llibertat de qui? (…) És la llibertat del capital per a explotar al treballador”.
És de veres que tenim molts fronts oberts i que seria molt complicat canviar radicalment de sistema i cosmovisió en poc de temps. Els Estats, amb totes les seues institucions i la seua capacitat de produir repressió i sembrar por i misèria, no és que tinguen millors cartes per a jugar, és que tenen la baralla sencera, i només juguen entre ells mentre nosaltres som poc més que espectadors del seu espectacle fratricida i decadent. Hi ha qui té l’ambició de crear nous Estats, o reformar els ja existents, mentre les idees revolucionàries ja no pareixen ser sinó fòssils de museus de Ciències Polítiques. Les llums de la rosa de foc ara venen dels mòbils de guiris que es fan selfies, com el Déu Mercat mana.
Tanmateix, no tindria massa sentit tractar de tornar a cap tipus de passat idealitzat; més aviat seria millor crear les condicions de possibilitat d’un futur molt diferent tant al passat com al present, sense creure en finals de la Història. Al panorama present, encara ens podem trobar la clàssica pugna entre drets i llibertats individuals i col·lectives, com si aquestes foren contradictòries o com si la relació entre individu i col·lectivitat sempre i només implicara un conflicte. Han sigut moltes dècades de propaganda legitimadora del neoliberalisme les que ens han proporcionat un únic marc teòric en el que tenim dos extrems: el comunisme amb un Estat autoritari i el (neo)liberalisme que depèn de l’Estat com a garant de llibertats per a qui les puga pagar. Només cal recordar el famós lema que Ayuso, l’aspirant a Thatcher madrilenya que havia deixat vacant Aguirre, feia servir no fa gaire temps: “Comunismo o libertad”. Des d’una perspectiva pròxima al comunisme llibertari pensem, òbviament, que aquest és un fals dilema.
L’individu i la col·lectivitat es necessiten i coimpliquen mútuament, ja que tot individu pot ser conscient de ser tal cosa perquè ha sigut educat i socialitzat en certa cultura en una determinada època (és a dir, necessitem als altres tant per a sobreviure com per a conceptualitzar el jo). La societat, al mateix temps, no pot existir si no és amb individus; el problema arriba quan hem de descobrir —¿o decidir?— si aquests cooperen o competeixen. Cada individu tindrà els seus interessos particulars, però no té per què separar-los d’allò que podríem anomenar “bé comú”. Potser no és tan exacte aquell famós lema que defensa que “allò personal és polític”, sinó que més bé podríem dir que tota qüestió ètica és sempre política i viceversa.
És possible i desitjable tindre una bona convivència entre individus radicalment diferents, amb diferències i contradiccions també radicals dins d’ells mateixos. La col·lectivitat no té per què reduir-se a un conjunt de persones baix el paraigua d’un mateix Estat. Des de l’anarquisme, per definició, s’aspira a col·lectivitats cooperatives sense Estat de cap tipus, per considerar-se aquest com a màquina repressora i autoritària, creada per a mantindre les desigualtats de poder i propietat entre classes socials. Aquesta filosofia s’arracona als marges quan es presenta com a tal, acusada de promoure el crim o la bogeria. No obstant, no són pocs els exemples de pensadors, en principi allunyats d’aquesta cosmovisió, que apunten a qüestions que alimenten la filosofia llibertària. John Stuart Mill, representant del liberalisme clàssic polític i filosòfic, ja va escriure als seus Principis d’economia política envers la reproducció de les desigualtats que provocava el sistema d’herències de pares a fills. Contra l’autoritarisme, podem trobar milers de textos filosòfics, sobretot després de les guerres mundials, així com múltiples investigacions en Psicologia Social com els famosos experiments de Milgram o Zimbardo. Contra el domini de l’home sobre la dona i a favor de la llibertat sexual, uns quants més a partir del segle XX, encara que ja hi podem trobar molts segles enrere. A favor de que la cooperació, molt més que la competició, ha sigut clau per a la nostra subsistència com a espècie, sabem sobradament que també. Per tant, malgrat que no hi haja un moviment anarquista fort, organitzat i fogós com fa un segle, podem veure que hi ha idees afins, o almenys no contradictòries, amb l’anarquisme per tot arreu.
Per descomptat, la demonització dels moviments i sindicats llibertaris i les seues idees segueix sent la norma. Qui té massa por o molt a perdre no accepta l’anticapitalisme, l’anticlericalisme, l’antiautoritarisme, l’alliberament sexual, l’ecologisme, l’absència de sentiment patriòtic… ni cap de les pedres angulars de l’anarquia. S’acusa d’idealisme, probablement entenent idealisme simplement com a pensaments utòpics, a una corrent molt diversa, on s’admet una pluralitat d’interpretacions. Segons Proudhon l’ideal és una flor, les arrels de la qual arrenquen de les condicions materials de tota existència. I si en són moltes les condicions comuns que ens travessen, que ho són, podem trobar també formes d’organització i objectius comuns.
Etimològicament, “entusiasme” és una cosa així com “estar posseït per un Déu”. Nosaltres no creiem en cap Déu de les religions monoteistes, però sí en l’entusiasme, perquè ens inspira i empenta amb força per a no quedar conformes amb l’ordre establert de les coses. El lloc privilegiat que han ocupat divinitats i ciències en el passat és precís que quede buit i només la llibertat hi tinga cabuda. Aquesta, lluny de no poder ser més que una idea metafísica, pot aparèixer i exercir- se quan desapareix la por, l’autoritat i el poder que provoca totes les desigualtats que no són naturals. A nivell personal, es pot desenvolupar la llibertat de pensament, d’expressió, de relacions… Però sense perdre de vista l’equiparació que feia en Bakunin de la llibertat individual i la dels altres, perquè jo no puc ser lliure si els altres no ho són també. Eixa igualtat radical entre individus en quant a la llibertat que es pot experimentar és una màxima anarquista, doncs no tindria sentit des d’aquesta postura defensar que només alguns puguen ser relativament lliures a expenses de que la majoria no puga ser-ho mai més que formalment.
Potser no és propi d’anarquistes fixar-se massa en el passat sinó més bé preocupar- se del present i lluitar per un futur molt millor, i potser l’il·lustrat no siga el moviment més adequat per a vincular amb el comunisme llibertari, però allò que deien els revolucionaris de 1789 de “egalité, liberté, fraternité” ens pot continuar servint d’inspiració. Es tracta de tres aspiracions que no es poden entendre per separat. Necessitem igualtat per a poder ser lliures i només practicant la llibertat podem ser fraterns i recolzar-nos mútuament. Així doncs, si la igualtat és una condició de possibilitat, ningú millor que Rousseau va explicar en què consisteix això en El contracte social: “La veritable igualtat no resideix en el fet que la riquesa siga absolutament la mateixa per a tots, sinó que cap ciutadà siga tan ric com per a poder comprar a un altre i que no siga tan pobre com per a veure’s forçat a vendre’s”. Acabar amb la concentració de poder, propietats i recursos, per tant, és i ha de ser un dels principals objectius de qualsevol que tinga cert interès en la supervivència i bona convivència de la nostra espècie, es considere anarquista o mai haja sentit parlar de Kropotkin.
