Gemma Parera. Ensorrem Fronteres
En el terratrèmol que va arrasar regions del Kurdistan, Turquia i Síria la matinada del 6 de febrer, amb repeticions posteriors, la corrupció i desídia dels estats implicats, sumada a la història i context d’opressió, guerra i desigualtats, han fet que les més de 40.000 persones mortes, els milers de ferides i milions sense casa, no siguin resultat d’un fenomen natural.
No és la primera vegada que hi ha terratrèmols a la zona de Turquia i el Kurdistan, i ja en altres ocasions les construccions barates i les il·legalitats van deixar milers de víctimes. Ara la història es repeteix, però encara de forma més greu i també cínica, perquè el Partit Justícia i Desenvolupament (AKP) d’Erdogan va arribar al poder prometent construccions més segures. Per això va cobrar un impost que tenia com a fi un fons per a construccions antisísmiques. Però, segons xifres oficials del propi govern turc, només un 0,5% de la despesa del pressupost oficial va ser destinada a les precaucions antisísmiques. Els hospitals, construccions públiques, i fins i tot els edificis en barris residencials, que van ser construïts amb aquests suposats estàndards, es van derruir amb el darrer terratrèmol o van resultat greument danyats. També ho van fer els edificis construïts saltant-se la legislació de protecció, facilitat per moratòries jurídiques establertes per absorbir el creixement de les ciutats, conseqüència també de la fugida de població kurda de zones rurals a causa de la persecució, atacs i violència estatal.
I amb això la mort de més de 40.000 persones no només són una catàstrofe, sinó també un homicidi d’estat, que s’afegeix al que es comet diàriament amb la persecució de l’oposició política, de periodistes, artistes, activistes a Turquia i Bakur i amb la guerra a Rojava (Kurdistan de l’oest, Nord de Síria) i a Bashur (Kurdistan del sud, nord d’Iraq). De fet, les despeses militars de l’Estat turc van augmentar un 77% en el període entre 2011-2020. La majoria per a avions no tripulats per atacar la població del nord i l’est de Síria i les zones de la guerrilla de Bashur.
A més, la negligència i la corrupció no només s’han fet evidents en la falta de mesures de protecció, sinó també en la gestió de les ajudes. A la zona de Turquia, el terratrèmol va afectar sobretot a Bakur (Kurdistan del nord). Tant les ciutats de Meresh (Kahramanmaraş) com Dilok (Gaziantep), epicentres, com Riha (Urfa) i Amed (Diyarbakir), són ciutats kurdes i també on han vingut els darrers anys nombroses persones refugiades àrabs. Com expressen algunes de les persones afectades «ser kurd en territori governat per Turquia és un martiri, i en una situació d’emergència les coses només empitjoren». Des del dia dels terratrèmols, població kurda i també refugiada siriana ha denunciat la falta d’atenció als barris afectats. Les donacions de diferents països han anat arribant via el govern de Turquia i l’AFAD (Direcció de Catàstrofes i Emergències), però diuen que no arriba a les zones kurdes i de religió alauita, criminalitzada per l’estat turc. I quan arriben, ho fan tard. Les voluntàries diuen que «si haguessin operat a temps s’haurien evitat moltes morts. Els és igual si les kurdes morim o vivim».
L’autoorganització ha estat la principal via de fer front a les necessitats que han sorgit. A les zones de Bakur (Kurdistan del nord) i Turquia afectades, diverses organitzacions de la societat civil i vinculades a organitzacions polítiques d’esquerres i del moviment d’alliberament kurd, i també organitzacions de dones, són les principals mobilitzades des de la catàstrofe, i encara avui intenten cobrir les necessitats dels milers de persones —es parla d’un milió i mig— que s’han quedat sense casa i moltes viuen en tendes de campanya.
En zones com Hatay, una de les més afectades, les autoritats no van començar a arribar fins a 48 hores després. Va ser la mateixa població que des del primer dia va respondre fent rescats, cures mèdiques o donant qualsevol tipus de suport. I així va passar a la majoria de zones kurdes abandonades per l’estat.
Aquest suport autogestionat, però, s’ha vist contínuament obstaculitzat per les autoritats estatals. Moltes organitzacions han denunciat que els han requisat material d’ajuda humanitària —s’han arribat a confiscar camions sencers de donacions— i fins i tot a organitzacions feministes els han impedit distribuir productes sanitaris i d’higiene íntima a dones afectades pel sisme. L’Estat ni ajuda ni deixa ajudar. I reprimeix. Perquè a tot això cal afegir-hi les detencions de persones voluntàries, argumentant que només els equips de rescat turcs del govern podien distribuir ajuda humanitària o pel fet que havien criticat la ineficàcia del govern.
A Síria i a Rojava (Kurdistan de l’oest), en un context de guerra i massacres constants per part de l’estat sirià, grups gihadistes i l’estat turc, la situació encara és més difícil. De les més de 40.000 persones mortes pel terratrèmol, un 20% ho van ser al territori sirià. A més, milions de persones es van quedar sense casa.
Una de les regions afectades va ser Alep, que acull més d’un milió de persones desplaçades d’altres parts de Síria, una població majoritàriament amb pocs recursos econòmics, que vivia en edificis afectats pels bombardejos amb danys estructurals seriosos. A més, el règim va bloquejar l’arribada d’ajuda a barris kurds, que també van ser dels més afectats. Molta població kurda, que havia perdut la casa, es va refugiar al nord de Síria, a Sheba, que acull les persones refugiades de quan Turquia va ocupar Afrin l’any 2018. Però aquesta zona que acull refugiades de la guerra i del terratrèmol, continua rebent els bombardejos turcs; només 24 hores després del terratrèmol del 6 de febrer va ser bombardejada. Una altra de les zones afectades ha estat Afrin, un territori kurd controlat per grups gihadistes de l’Exèrcit Nacional Sirià (ENS), que reben finançament turc. L’ENS va bloquejar en un inici l’entrada de cap ajut que no provingués de Turquia, i l’ajuda va trigar dies a arribar. Camions de l’Administració Autònoma del Nord i l’Est de Síria no hi van poder entrar. Mentrestant, les armes i municions continuen arribant sense parar des de Turquia cap a Afrin.
Han passat mesos des del terratrèmol però les polítiques de desatenció, guerra i opressió continuen en un escenari de més devastació; per això, cal mantenir la solidaritat activa amb els pobles autoorganitzats, amb les persones afectades i, sobretot, la denúncia contra l’ocupació i els atacs contra els pobles de la regió.
