S’acosta el 8 de març i ens reivindiquem una vegada més en contra de les discriminacions històriques de les dones treballadores, com ara la bretxa salarial o la major vulnerabilitat a desigualtats de tota mena (en contractació, promoció, estabilitat laboral, etc.). A mesura que la societat es digitalitza de manera cada cop més àmplia i arrelada, aquestes desigualtats també es manifesten en tots els moments en què interactuen les persones i la tecnologia, i per tant, també es reflecteixen en el sector laboral de les tecnologies de la informació i la comunicació (TIC).
Comencem per definir el fenomen de les desigualtats digitals sistemàtiques. La bretxa digital és qualsevol distribució desigual en l’accés, l’ús o l’impacte de les tecnologies digitals (ordinadors, smartphones, Internet de les coses, etc.) entre grups socials. Igualment, les desigualtats existents entre homes i dones al terreny de les noves tecnologies i Internet es coneixen com la bretxa digital de gènere, i es manifesta no només en el menor nombre de dones usuàries de les TIC, sinó també en la persistència de desigualtats estructurals específiques de gènere que constitueixen barreres per a una plena inclusió. Hi ha diverses maneres de classificar els tipus d’impediments que constitueixen la bretxa digital, així que aquí els agruparem en tres categories.
1. Bretxa d’accés
És també coneguda com la primera bretxa digital, i està relacionada amb el nombre de persones que, les facin servir o no, tenen accés a les TIC. És una qüestió atinent a les infraestructures tecnològiques que afecta especialment països subdesenvolupats o en vies de desenvolupament, però també, en els desenvolupats, poblacions de zones deprimides, rurals o de difícil accés.
Conseqüències al sector TIC de la bretxa d’accés
L’impacte és clar: la inserció al mercat laboral de les TIC, si no hi ha accés en condicions, és directament impossible. Amb la digitalització dels serveis públics i privats, accelerada per la pandèmia, es marginalitza del sistema les persones amb menys recursos (moltes d’elles, dones migrants), vulnerant els seus drets. Una de les reivindicacions de les zones rurals del país és justament la inversió en infraestructures que permeti igualtat d’oportunitats: el mercat laboral del treball remot queda fora de l’abast dels seus habitants per aquest motiu.
Dins les zones més urbanitzades també hi ha desigualtats d’accés, ja que a les zones deprimides també es nota la manca d’infraestructures modernes i de sistemes no obsolets. Això dificulta la capacitat de teletreballar, i per tant, l’ocupabilitat al sector, però també redueix la qualitat de vida en general, amb el consegüent impacte en la qualitat de vida laboral.
2. Bretxa d’ús
També anomenada segona bretxa digital, són les diferències en l’ús professional o quotidià de les TIC (navegació per Internet per obtenir informació, compres en línia, etc), més limitat o nul segons els grups demogràfics. El procés de reduir-la comporta l’alfabetització digital de la població, que consisteix a formar-la per utilitzar apropiadament la tecnologia digital i les eines de la comunicació (per exemple, ajudant-la a comprendre les interfícies d’usuari o terminologia tècnica).
Conseqüències al sector TIC de la bretxa d’ús
És evident que no fer servir les TIC impedeix que la població no alfabetitzada digitalment pugui aconseguir ocupació en aquest sector, i tenint en compte que cada vegada més feines estan afegint el seu ús com a requisit, bona part de la classe treballadora està sent gradualment expulsada del mercat laboral. Les variables d’ús de les TIC van associades a factors com l’edat i el gènere, amb les dones majors de 50 anys com un dels col·lectius més vulnerables.
Cal afegir també el bucle de retroalimentació que comporta l’exclusió de demografies. Si els productes tecnològics es dissenyen assumint una homogeneïtat en els usuaris que no tenen en consideració tots aquells que no siguin homes blancs, això condueix, entre altres coses, a més dificultat d’ús per a certs col·lectius.
3. Bretxa d’impacte
S’entén la primera bretxa digital com aquella que distingeix l’accés diferent al món digital i té a veure amb la desigualtat d’origen. Quan ens referim a la segona escletxa digital ens centrem en els diferents usos que les persones fan de les noves tecnologies.
És la tercera bretxa digital de gènere la que posa l’accent a «els codis, estereotips, patrons i rols de gènere que es reprodueixen a la societat i que generen desigualtat». Fins i tot a regions amb accés ben repartit i alfabetització digital, la proporció de dones en tecnologia no supera el 15% del total, donant lloc a un sector fortament masculinitzat.
Conseqüències al sector TIC de la bretxa d’impacte
Els fenòmens socials responsables de la infrarepresentació de les dones en el camp de la tecnologia estan força ben estudiats, tenint diversos d’ells terminologia pròpia.
Conforme les nenes creixen i van progressant de l’escola a l’institut i la universitat, la seva presència als camps de la ciència, la tecnologia, l’enginyeria i les matemàtiques va decreixent. Això és conegut com “la canonada que degota” (leaky pipeline), i el resultat és que, en sortir del món educatiu, els graduats ja s’han dividit en carreres d’homes i dones.
Un cop dins del món laboral, no és estrany que les dones no pugin després dels primers anys. Aquest fenomen és conegut com a “sòl enganxós” (sticky floor), i té una relació directa amb la sobrecàrrega que pateixen les dones amb la doble jornada i la manca de conciliació per part dels homes (de fet, la manca de conciliació laboral és endèmica al sector TIC). Això fa que les dones no puguin augmentar la seva formació fora de l’horari laboral i tinguin més dificultats per assistir a reunions o dinars d’empresa, i el resultat és que, en comptes de progressar en la seva carrera professional, abandonin els seus llocs de treball o en redueixin les jornades.
Fins i tot si les dones aconsegueixen mantenir les seves carreres, els estereotips de gènere moltes vegades impedeixen que siguin considerades per ascendir (per exemple, per la creença que són menys competitives) o, si ho fan, que normalment sigui cap a llocs menys tècnics i més enfocats a gestió (normalment menys remunerats). Això és conegut com el “sostre de vidre” (glass ceiling) i, quan es combina amb el sòl enganxós, deixa les dones en una posició molt vulnerable en temps de recessió.
Una de les conseqüències d’aquesta situació combinada és un desgast psicològic més gran per a les dones ja empleades en el sector TIC, que després de superar els diferents obstacles que suposen poder treballar en aquest sector es continuen veient qüestionades diàriament. Quan són les dones mateixes les que es qüestionen a si mateixes parlem de la síndrome de l’impostor, i és un fenomen més ben estudiat que el qüestionament i la sexualització externa rebuts en forma d’assetjament laboral.
Atesa la quantitat d’impediments descrits, no és estrany que la bretxa digital sigui tan accentuada amb les dones. Si a això li sumem que el sector TIC continua sent considerat dels més pròspers, és clar l’impacte que suposa en la lluita global per la igualtat de gènere.
Informatica CGT
