S’acosta el 8 de març i ens reivindiquem una vegada més en contra de les discriminacions històriques de les dones treballadores, com ara la bretxa salarial o la major vulnerabilitat a desigualtats de tota mena (en contractació, promoció, estabilitat laboral, etc.). A mesura que la societat es digitalitza de manera cada cop més àmplia i arrelada, aquestes desigualtats també es manifesten en tots els moments en què interactuen les persones i la tecnologia, i per tant, també es reflecteixen en el sector laboral de les tecnologies de la informació i la comunicació (TIC).
Comencem per definir el fenomen de les desigualtats digitals sistemàtiques. La bretxa digital és qualsevol distribució desigual en l’accés, l’ús o l’impacte de les tecnologies digitals (ordinadors, smartphones, Internet de les coses, etc.) entre grups socials. Igualment, les desigualtats existents entre homes i dones al terreny de les noves tecnologies i Internet es coneixen com la bretxa digital de gènere, i es manifesta no només en el menor nombre de dones usuàries de les TIC, sinó també en la persistència de desigualtats estructurals específiques de gènere que constitueixen barreres per a una plena inclusió. Hi ha diverses maneres de classificar els tipus d’impediments que constitueixen la bretxa digital, així que aquí els agruparem en tres categories.
El passat 27 de novembre el congrés dels diputats va
donar un ampli suport al Reial decret llei 14/2019, de 31 d’octubre pel qual el govern,
aquest, el següent o el que vingui, podrà intervenir amb “caràcter excepcional
i transitori” xarxes i serveis de comunicacions electròniques. Les cometes són
nostres perquè aquesta llei té molta teca, un despropòsit darrere l’altre des
de la primera fins a l’última línia, un contingut amb tints de dictadura
orwel·liana. I qui li ha donat el caràcter d’excepcional? Doncs el mateix
govern.
Aquest decret és una revisió 2.0 de les Lleis Mordassa
que va promoure el govern de Mariano Rajoy, el qual significava una altra volta
de rosca a la Llei Sinde aprovada durant l’últim govern de Rodríguez Zapatero.
En el fons totes van en la mateixa línia: el govern de torn s’ha cansat d’haver
de demanar permís a un jutge per a fer una cosa il·legal i que el jutge l’enviï
a passeig. Per evitar això opten per legislar; lleven al jutge de l’equació i
fan el que abans no els deixaven. La llei Sinde els permet tancar pàgines de
“pirateria” encara que no hi hagi ànim de lucre, amb les Lleis Mordassa il·legalitzen
el dret bàsic a la protesta no violenta i ara, amb el decret digital, podran
tancar webs que continguin informació de dissidents, de sindicats, de
col·lectius pels drets socials, de col·lectius pels drets de les persones
migrants, etc.
Amb aquest decret el govern podrà tallar xarxes i comunicacions (no tan sols internet) quan determini, a discreció seva, que existeix una amenaça per a l’ordre públic o quan estimi que es puguin crear greus problemes econòmics a altres proveïdors o usuaris de xarxes o serveis de comunicació. En el cas dels talls de xarxes de comunicacions, cal tenir en compte el nivell de complexitat i la gran quantitat d’informació que s’obté d’aquestes xarxes, la qual cosa possibilitaria actuacions molt concretes, com tallar la connectivitat a un número de telèfon determinat o a tots els telèfons que estiguessin localitzats en una àrea, per exemple a la Porta del Sol de Madrid el 15 de maig de 2011. Aquest articulat no tan sols afecta la “República Digital Catalana”, hi cap molta més gent; en aquest redactat hi caps tu, siguis qui siguis.
Alguns exemples d’afectacions podrien ser els següents. Quan
una secció sindical, una assemblea de treballadors i treballadores o un comitè
estigui promovent una vaga per motius laborals en una empresa, especialment en
alguna pública com pugui ser RENFE, ADIF, Enaire o en alguna privada, com pugui
ser qualsevol teleco, on el servei de la qual es considera “important”, el
govern podrà ordenar el tancament de la web i fins i tot el tancament de les
comunicacions en una zona determinada, que podria ser on es trobi el sindicat
convocant.
Quan un col·lectiu estigui preparant una vaga general, com
el moviment 8M, el govern podrà tancar-los les pàgines web.
Quan un grup ecologista estigui preparant una
mobilització enfront d’una central elèctrica de carbó o nuclear, el govern
podrà tancar-los la pàgina web i tallar les comunicacions en la zona en
qüestió.
Quan es produeixi una mobilització, la que sigui, el
govern podrà tallar la connectivitat amb Telegram, WhatsApp, com han fet
governs tan “democràtics” com el turc, el xinès o l’ucraïnès.
I llavors caldrà denunciar a l’estat davant un jutge, i
anar a judici, i esperar. Esperar molt. I encara que després el jutge et doni
la raó, el mal ja estarà fet. La vaga haurà estat un fracàs, s’haurà
desmobilitzat el col·lectiu, s’hauran esvaït les forces i un jutge dirà que
tenies raó i que el govern no tenia dret a tancar el teu web.
Per aquest motiu és important que la informació es
difongui. Més enllà que organitzacions judicials denunciïn aquest reial decret
per inconstitucional, hem de difondre en els nostres entorns quines
implicacions té aquesta llei. A la feina, entre les teves amistats, a la
família. És important perquè aquesta llei t’afecta, vulguis o no, tant com
t’afecten les Lleis Mordassa.
A finals del passat mes d’octubre es va tornar a parlar d’un tema molt oportú per als dies previs a Halloween. Mentre provàvem les disfresses més terrorífiques i monstruoses, la realitat va superar, de mot, aquests horrors imaginaris quan vam saber que, un cop més, el PSOE pretén implantar a Espanya la “motxilla austríaca” (ja ho havia plantejat al Programa Nacional de Reformes de 2019, i Zapatero al 2010). Us explicarem perquè això té trampa, y gorda.
Sona bé. Al cap i a la fi és la “motxilla austríaca” i no sembla que els hi vagi malament als austríacs. Però a l’hora de comparar aquest tipus de mesures s’ha de comparar els sistemes globalment, no la mesura aïllada. A la legislació laboral es contraposen interessos d’empresaris i treballadors i el resultat és un equilibri entre ambdós (o aquesta és la teoria): si una mesura afavoreix a un grup, hi haurà una altre que l’equilibri afavorint l’altre. Desenvolupem això després, però és aquí just on hi resideix la trampa gorda.
Què és la motxilla austríaca?
La motxilla austríaca és una quantitat de diners que es va apartant de cada nòmina i s’acumula en un fons d’inversió per a que el treballador pugui utilitzar-lo posteriorment en cas d’atur o per a la jubilació.
“s’han de comparar els sistemes globalment, no la mesura aïllada”
Hi ha un debat sobre si això significa que el treballador es paga la seva pròpia indemnització per acomiadament, però ens sembla un debat secundari. El que l’empresa paga per cada treballador és una despesa que intentarà minimitzar per a maximitzar beneficis. Hi ha factors que limiten la seva capacitat per a fer-ho: l’oferta i la demanda de treball, la capacitat de negociació col·lectiva dels treballadors, el SMI, els convenir… Però si no canvia cap d’aquests factors, a les empreses els hi dóna igual pagar les quantitats de la motxilla austríaca “de la seva butxaca” o que es descomptin dels salaris bruts dels treballadors: en el primer cas, el que faran serà disminuir els salaris en aquesta quantitat.
L’autèntic problema és que aquí la “motxilla” substituiria les indemnitzacions per acomiadament improcedent (segons el Programa Nacional de Reformes per a 2019 es crearia un fons “que permeti als treballadors fer efectiu l’abonament de les quantitats acumulades al seu favor en els suposats d’acomiadament improcedent, de mobilitat geogràfica, pel desenvolupament d’activitats de formació o en el moment de la seva jubilació”). Al marge de com i quant es pagui, això no des incentiva els acomiadaments. En e moment d’acomiadar la despesa per a l’empresa és nul·la, doncs ja s’han aportat les quantitats que s’han de pagar. Es presenta com una msura que, entre d’altres coses, contribuirà a reduir la temporalitat dels contractes. Com? Tots els contractes serien “indefinits”, però temporals de facto: si et poden fer fora sense més, de què serveix un contracte indefinit?
Posem-nos el típic sombreret tirolès, amb la seva ploma inclosa, i viatgem a Àustria per a veure què passa allà. A Àustria, aquesta “motxilla” serveix per als acomiadaments procedents. I què passa amb els improcedents? No existeixen. A Espanya l’acomiadament és lliure però indemnitzat. A Àustria no és lliure; si l’empresa no ho justifica, l’acomiadament és nul i s’ha de readmetre el treballador (excepte que s’arribi a un acord econòmic que acceptin ambdues parts). Per això dèiem que s’ha de comparar els sistemes globalment: es podria acceptar el sistema austríac d’acomiadaments que no permet acomiadar sense acreditar la causa, però aquest no és el debat. Aquí el que es vol és combinar el pitjor d’ambdós sistemes, és a dir, acomiadament lliure i gratuït.
