Furia feminista contra les violències masclistes
Rosalia Molina. Membre Dones Llibertàries i CGT Ensenyament Barcelona
Un any més, com cada 25 de novembre -Dia Internacional per l’Eliminació de la Violència contra les Dones i contra les violències masclistes- dones d’arreu del món tornarem a ocupar els carrers cridant ben fort les nostres denúncies i reivindicacions.
Una jornada Internacional en què denunciem les violències patriarcals dels estats dels grups armats i de les transnacionals que exerceixen el seu poder sobre els nostres cossos com a territoris de conquesta. En aquesta jornada, denunciem el racisme i les dinàmiques colonials que el món blanc occidental exerceix amb especial crueltat cap a moltes de nosaltres en qualsevol frontera.Sortirem plegades obrint els ulls i alçant la veu totes juntes per dir: Prou! Contra la violència masclista, ofensiva feminista!
Aquest any volem fer incidència en denunciar i fer demandes sobre cinc eixos: violència immobiliària, denúncies per violència masclista, ordres d’allunyament i mesures de protecció (maltractament institucional), dret al propi cos, racisme i llei d’estrangeria.
El feminisme avança, però el masclisme no retrocedeix. És molta la violència que diàriament patim les dones en aquest sistema capitalista i heteropatriarcal que, en moltes ocasions, s’invisibilitza i es normalitza. No serem còmplices amb el nostre silenci.
Enguany hi ha més de 1.300 dones assassinades. Aquest any 2021 ja hi han hagut 70 feminicidis a l’estat espanyol. De mitjana, a Catalunya es denuncien 3 agressions sexuals al dia i sabem que això només és la punta de l’iceberg, ja que només es denuncien aproximadament el 10%. Just quan encara ens esgarrifa casos com la de la noia d’Igualada, amb les agressions tan brutals rebudes. Unes 23.000 dones a l’any han viscut un procés d’assetjament sexual a la feina. Al 2020 es van posar 150.785 denúncies per violència masclista a l’estat espanyol. Les dades són poc significatives, ja que es calcula que al voltant de 600.000 dones pateixen violència masclista. La xifra real de denúncies respecte de les agressions reals representa només un 25%. Assenyalant també l’augment dels casos de violència vicària.
Les violències masclistes s’expressen de nombroses formes: els assassinats i violències a l’àmbit de la parella o ex-parella, la violència vicària, l’assetjament sexual o per raó de sexe a l’àmbit laboral, acadèmic i cultural i altres espais de relacions socials, la violència econòmica, habitacional i institucional, les agressions sexuals, la violència digital, la violència obstètrica, la violència cap a les dones grans i un llarg etc. Totes elles són estructurals del sistema heteropatriarcal, capitalista, racista i colonial. I sens dubte una de les violències institucionals més forta i molt generalitzada és l’exercida pel sistema judicial, que fa que ens trobem amb situacions de manca de recursos, falta de coordinació entre les administracions implicades, la ineficàcia d’aquest sistema judicial, que acaba decidint sobre les nostres vides, que acaba decidint la nostra vida. La por i la naturalització d’aquestes violències, la manca d’immediatesa, la denegació d’ordres de protecció (l’any 2020 de cada 100 dones es van atorgar només el 24,61), la revictimització, el qüestionament del relat, els estereotips de “víctima”/agressor, la no formació especialitzada en gènere i feminisme de tots els agents intervinents hi juguen un paper crucial.
Denunciem els processos de guarda i règims de visites en què, de manera implícita o explícita, segueix determinant l’anomenada Síndrome d’Alienació Parental (una síndrome inexistent i negada per l’OMS i el CGPJ), però utilitzada constantment per partits d’extrema dreta. També cal tenir presents els arxivaments per manca de proves de les denúncies per assetjament de les treballadores de la llar i cal posar en evidència els casos de retirada dels fills i filles a les mares per part de la DGAIA basant-se en prejudicis racistes i culturals.
Per tot això aquest 25N volem posar més èmfasi en el paper que juguen les institucions i els poders judicial i policial vers aquestes violències, i com la seva inacció no fa més que perpetuar-les, convertint-se així en còmplices del sistema patriarcal: el maltractament institucional per part de la justícia.
Un sistema patriarcal que deixa al carrer assassins, que després de violar i assassinar les dones, després de complir una condemna irrisòria, estan en llibertat i exercint la seva professió, i mentrestant ens culpabilitzen i menyspreen a nosaltres en comptes d’assenyalar els homes agressors. Assassinats que són permesos per un Estat masclista i patriarcal, que ens veu a les dones com a objectes a explotar en tots els àmbits de la vida.
“Tenim els salaris més baixos, les ocupacions més precàries, som la majoria en les cues de l’atur i, quan ens jubilem, percebem pensions de misèria”
Els assassinats masclistes, lluny de prevenir-se i erradicar-se, continuen esdevenint-se com si d’un costum es tractés. La clara i deliberada inacció de les institucions és una mostra que aquestes neixen del i per al patriarcat, i que no en podem esperar cap solució. Només ens queda una solució: organització i autodefensa.
Exigim que s’incorporin els estàndards internacionals que són garantia per a prevenir, investigar, sancionar i reparar les violències masclistes; que es reconegui d’una vegada per totes l’ampli ventall de les violències i no només les de l’àmbit de la parella o l’exparella. Per tant, reclamem canvis estructurals claus per a la prevenció, l’atenció i la recuperació de tota mena de violències masclistes, i que l’accés sigui gratuït i garantit per totes.
La violència institucional agreuja la desprotecció de les dones i infants. Menors que també són víctimes dels feminicidis o deixats en situació de desemparament i que tampoc es comptabilitzen com a víctimes de violència de gènere. I això té un nom molt clar: Terrorisme masclista. Per una banda fan campanyes perquè confiem en elles, i per una altra ens deixen exposades a més violència.
Reivindiquem el dret a una vida lliure de violències i poder construir unes vides lliures de violències; conscients que les violències masclistes representen una greu i sistemàtica vulneració dels drets humans de més de la meitat de la població. Les violències masclistes contra moltes dones, criatures i joves, lesbianes, transexuals, bisexuals, transgènere, intersexuals, amb diversitat funcional, de diferents orígens, cultures, creences i religions… legitimen i perpetuen les desigualtats en un sistema heteropatriarcal, capitalista, colonial i racista basat en mecanismes de control i poder sobre els nostres cossos i les nostres vides.
Prou d’assassinats masclistes, Prou violència vicària, Prou violència econòmica… En definitiva, prou de violència patriarcal! Alcem la veu per exigir seguretat, respecte i igualtat, en tots els espais de les nostres vides. Tornarem a reivindicar les vides de qui les hi han pres: per elles, per totes, per nosaltres.
El nostre cos i la nostra sexualitat no són armes per destruir l’enemic, ni objectes de tràfic en mans d’explotadors, ni receptacles reproductius al servei del mercat, ni són el territori de cap religió, ni de violadors solitaris o en manada.
“a Catalunya es denuncien 3 agressions sexuals al dia i sabem que això només és la punta de l’iceberg”
La violència que ens lleva la vida, que ens tortura i oprimeix, que ens viola, que cosifica els nostres cossos i ens empobreix, és aquí i arreu del món. Algunes vegades dolorosament visible, però moltes altres conviuen amb nosaltres i és acceptada per aquesta societat com, per exemple, l’omissió de la perspectiva de gènere en la medicina.
Denunciem que tots els factors i situacions abans explicats són especialment flagrants per a les dones precàries i racialitzades. El sistema capitalista genera la violència masclista. La violència econòmica generada pel capitalisme ens sumeix en l’escletxa salarial, taxes roses, major temporalitat, menys pensions, abusos laborals. Aquesta violència econòmica i institucional està provocant un augment de les precarietats laborals.
L’actual mercat laboral no és aliè a la violència que patim les dones. Tenim els salaris més baixos, les ocupacions més precàries, som la majoria en les cues de l’atur i, quan ens jubilem, percebem pensions de misèria, perpetuant la bretxa salarial i les discriminacions sofertes durant la nostra vida laboral. Parlem de la discriminació salarial, de la subcontractació a través de contractes temporals, de les jornades parcials no desitjades, de l’atur, dels baixos salaris i de la discriminació laboral vers les dones que tenen criatures, dones monomarentals, sous un 23% més baixos i jubilacions un 41%, jornades reduïdes, càrrega de cures i treball reproductiu, economia submergida… i tot això comporta un augment important de la pobresa. Per contra, som la base que suporta els treballs no remunerats, les cures imprescindibles per mantenir la vida i al propi sistema. I encara en moltes empreses no es compleixen els protocols d’assetjament ni es fan efectius els plans d’igualtat. Exigim treball remunerat digne per a totes i prestacions socials necessàries que garanteixen una vida digna a totes.
La llei d’estrangeria (malgrat la seva modificació aquest any 2021) continua dificultant el dret de reagrupament familiar, així com la denúncia de la violència masclista per part d’aquelles que es troben en situació irregular.
Urgeix la regularització immediata de totes les dones migrants. La inseguretat jurídica i institucional i una major precarietat vital (negació del permís de residència i treball) ens exposa i desprotegeix davant la violència masclista a les dones racialitzades. Exigim la derogació de la llei d’estrangeria.
La violència immobiliària és una altra forma d’opressió i dominació cap a les dones i se sustenta en un aparell jurídic patriarcal i racista. El 49% de les dones a Catalunya es troben en risc de pobresa, on algunes no tenen sostre. Parlem d’una desigualtat econòmica estructural que desencadena una feminització de l’emergència habitacional i energètica, essent les dones grans, viudes o solteres, les famílies monomarentals i les migrades les més vulnerables.
Davant l’impacte que pateix un gran nombre de dones a causa de la vulneració del dret a l’habitatge, exigim polítiques públiques d’habitatge ambicioses i estructurals que aturin definitivament els desnonaments, ampliïn el parc públic i donin suport a les experiències comunitàries de l’habitatge i que sancionin l’especulació immobiliària.
Continuem lluitant per garantir el dret a l’avortament segur, lliure i gratuït, dins la xarxa pública de salut, a Catalunya i arreu del món. Qualsevol mena de penalització, criminalització o restricció no suposa altra cosa que una expressió cruenta de violència masclista institucional. Encara actualment avortar no és un dret garantit arreu, el 61,8% dels avortaments als Països Catalans es deriven a la sanitat privada, no podem avortar en tots els hospitals públics, el 42% dels metges fan objecció de consciència i no practiquen la cirurgia corresponent, continua sent un servei externalitzat en molts casos
Volem una societat que tingui cura de tots els cicles de les nostres vides i doni valor a les xarxes comunitàries. Les dones grans mereixen tots els drets per tal d’assolir un envelliment digne, amb afectes i lliures de violències. Volem pensions dignes per a totes.
Som feministes que vivim per tot el territori. Som les assassinades, som les preses, som les que s’han quedat als conflictes armats, a les fronteres, a la mar Mediterrània i a totes les mars.
Les feministes continuem encoratjades i organitzades amb l’objectiu d’enderrocar el sistema capitalista, heteropatriarcal, racista i colonial per tal de construir una societat on les dones, lesbianes i trans visquem en llibertat, sense violències masclistes i amb vides dignes. La lluita feminista s’expressa arreu del món i està més viva que mai. Des de Rojava, Xile, Mèxic, Bolívia, Colòmbia, Perú, Equador, Andorra, Argentina, Brasil, Nicaragua, Hondures, El Salvador, Palestina, Afganistan, Índia, Sud Àfrica… sentim els batecs de les dones que lluiten arreu del món perquè són també els nostres batecs.
Ens volen callades, submises, obedients, trencades… però ens trobaran més unides, amb més sororitat i diversitat, més independents, més lluitadores, dient prou i sortint al carrer expressant la nostra ràbia amb el lema Fúria feminista contra les violències masclistes.
No som víctimes! Som supervivents! Hem sobreviscut gràcies a la sororitat i a l’autodefensa feminista. El que ens uneix és visibilitzar la fúria contra les violències masclistes i no pararem fins a ser lliures.
De la por a la ràbia. El 25N ocupem juntes els carrers. Foc a les violències masclistes.
