Manel Aisa Pàmpols
No feia gaires dies, a través de la pàgina web de l’Ateneu Enciclopèdic, em van donar l’oportunitat de parlar d’un document del fons de Diego Camacho en el qual Diego tenia anotacions en un escrit a màquina amb què, des del Canadà, Eduard Vivancos, va enviar la traducció de la famosa entrevista de Van Paassen a Durruti, publicada al diari de Toronto “Star” el 18 d’agost de 1936. Però des d’Amsterdam ens arriba una informació que aclareix aquella històrica entrevista.
Fins aquí tot sembla normal i extraordinari, una entrevista a Durruti en el fragor de la batalla a pocs metres del xiular de les bales i l’estrèpit dels canons.
Una entrevista amb frases èpiques que aixeca l’ànim de molts anarquistes i fins i tot republicans de l’Estat espanyol i de l’altre costat de l’oceà, inclús dècades després, ja que els anhels i les il·lusions per un món nou, estan sempre present en aquests cors anarquistes.
Però ara, potser seria bona cosa, conèixer i fer una mirada al Canadà dels anys 20 i 30.
No oblidem la Revolució Russa que en aquell moment omple pàgines d’història i literatura en tot el planeta, intentant entendre què estava passant a Rússia, però també en altres llocs del món capitalista que en aquells anys estava molt regirat. És el temps en què el capitalisme s’estava desenvolupant i el pols amb el moviment obrer era important a tot arreu.
Al Canadà, en aquell temps, el capitalisme tenia els seus detractors, encara que tampoc el comunisme tenia molta simpatia, però existien en aquell temps partits socialdemòcrates que d’alguna manera qüestionaven molt el capitalisme i les seves formes d’actuar. Al país veí, per exemple, uns anys abans, el 1933, s’havien produït convencions, on es donaven alternatives al capitalisme, com el Manifest de Regina que partia de la Federació Cooperativa de la Commonwealth.
Però deixem això del Manifest que ens queda una mica llunyà, i anem a la premsa canadenca del moment. Hi havia un parell de diaris canadencs, Star i Globe. Per tots dos diaris va passar Van Paassen, els quals competien per la informació, primer en els anys de la Primera Guerra Mundial i després seguint els passos de la Revolució Russa. Posteriorment, amb els secrets d’aquella Europa en flames, anys més tard amb el ressorgiment d’una Alemanya que tornava a estimar-se a si mateixa, d’una manera una mica estúpida i que cada vegada feia més por a la resta de món.
Ser corresponsal a Europa era tota una aventura a Pierre Van Paassen. El director del diari Star, anomenat Atkinson, sempre li deia que: “Escriu el que veus, no el que et diuen, i no coloregis res que s’adapti als prejudicis de canadencs o la propaganda russa”. Així doncs, podem entendre que l’Star era un periòdic d’esquerres que donava suport directament a la Revolució Russa, però que s’havia de moure en les dues direccions, és a dir, acontentar la seva gent que en majoria era conservadora.
“aquesta entrevista tan estimada pels anarquistes espanyols i catalans mai va existir”
Segons l’investigador Ross Harkness que va realitzar una investigació sobre el director de The Star de Toronto JE Atkinson, cap del diari, com hem vist abans era qui marcava les directrius de l’Star, aquesta investigació que es va arribar a publicar en les edicions de la Universitat de Toronto el 1963. Harkness fa un treball de camp que ens toca directament els somnis de l’anarquisme de 1936, quan en les seves investigacions de JE Atkinson li condueixen fins al personatge en qüestió Pierre Van Paassen, que Ross ens recorda que estava de corresponsal a París des d’un any abans d’arribar Hitler al poder, el 15 de març de 1932. Llança un despatx de París direcció a Toronto on diu “Hitler té el destí d’Europa en les seves mans” i ja en les seves cròniques prediu el triomf de Hitler i que aquest arribarà a aixafar amb contundència els moviments obrers del seu país.
No era fàcil d’entendre aquella Europa per als ciutadans del Canadà que en aquell moment veien amb bons ulls a Hitler i Mussolini i temps després a Franco, perquè en les seves creences els canadencs pensaven que aquests tres senyors de la guerra lluitaven contra el comunisme ferotge.
Solament les notícies que arribaven sobre els jueus contradeien el criteri de l’opinió pública canadenca. Ja al març de 1934 Van Paassen va predir i publicar en The Star que els jueus alemanys estaven condemnats a mort, esclavitud o exili. Quan encara no s’havia produït l’aliança entre Alemanya, Itàlia i el Japó, Van Paassen ja l’havia predit. Va tenir el privilegi de ser¡ el primer corresponsal de premsa americana i europea en ser prohibit a Alemanya pel nazisme.
L’agost de 1936 a Van Paassen, el diari The Star li encarrega la corresponsalia de la guerra d’Espanya, sempre des de París. En aquell moment va aprofitar que a Espanya estaven arribant molts voluntaris canadencs que s’inscrivien en les Brigades Internacionals, era un moment òptim per parlar des de l’Espanya republicana, a uns conciutadans canadencs que mantenien la seva neutralitat, ja que tenien la informació una mica distorsionada, sobretot per les veus que arribaven sobre la violència contra l’església.
Però, hi ha dues coses a tenir en compte. En aquell moment el franquisme vetava la majoria de periodistes internacionals i Van Paassen era un d’ells, que publicava des de París, i moltes vegades havia de referència. Va arribar la ficció, i poc després l’extraordinària idea, de construir la vida de més d’un dels Brigadistes canadencs. Tant es va disparar que fins i tot va ser acomiadat per Atkinson director del diari.
En conclusió, l’investigador Ross Harkness, el 1963, ja ens diu que Pierre Van Paassen mai va estar a Espanya durant la Revolució i menys al front d’Aragó, per la qual cosa l’entrevista va ser totalment inventada, i aquestes paraules màgiques sorgides de la boca del revolucionari Buenaventura Durruti mai van ser dites per ell, almenys al periodista canadenc Pierre Van Paassen, però entenem que Van Paassen, sens dubte, tenia referències de Durruti i del que s’estava coent al front d’Aragó i, ajudat pel seu ímpetu esquerrà, va escriure per a l’Star, aquella extraordinària conversa.
Van Paassen: Creieu que podeu vèncer sols? –Durruti no va contestar. Silenci. Es va colpejar lleugerament la barbeta i els seus ulls resplendien com el que té una idea fixa.
Van Paassen: Fins i tot si sortiu victoriosos de la contesa, us trobareu asseguts sobre un munt de runes.
Durruti: Hem viscut en barraques miserables i en coves (va reposar pausadament). Sabrem com acomodar-nos durant cert temps. Però no oblidis que nosaltres també sabem construir. Som nosaltres els que hem construït palaus i ciutats a Espanya, a Amèrica i tot arreu. Nosaltres, els treballadors. Podem construir altres per reemplaçar-los. I molt millors. Les runes no ens fan por. Heretarem la terra, no hi ha dubte d’això. La burgesia pot deixar el seu propi món en ruïnes a marcar el seu últim pas per la història. Un nou món s’obre davant nostre, aquí en els nostres cors (va dir amb un murmuri ronc.) En aquest mateix instant aquest món està creixent.
Bé, aquesta entrevista tan estimada pels anarquistes espanyols i catalans mai va existir, ja fa anys que és pública aquesta informació al Canadà, però aquí a Barcelona, Catalunya i per on vagis, se segueix creient que el “portem un món nou en els nostres cors” va sortir dels llavis i de la pensada de Buenaventura Durruti i, de ben segur, que, si no va arribar a pronunciar aquesta frase, era la pràctica quotidianitat del líder anarquista. Portar un món nou en els nostres cors.
La prova contundent la trobem en el director del diari, el Sr. Atkinson, qui per esbrinar les aventures de Van Paassen va enviar a Sr. Hindmarsh immediatament a París i en arribar es va trobar que s’havia anat de creuer amb la seva dona en el Carib. Parlant Hindmarsh amb els veïns de Van Paassen es va adonar que feia ja un temps havia deixat París.
