La classe treballadora sovint les ha passat magres per tenir un lloc on viure. El passat és dur i ple d’exemples. El paisatge habitacional de les classes populars és el del barraquisme; dels polígons d’habitatges sense carrers, escoles, parcs o centres mèdics ni transport públic; de les colònies mineres o tèxtils on l’amo de la fàbrica o la mina ho era de les claus del pis —deixant les famílies treballadores en una situació d’extrema dependència i vulnerabilitat—; i encara la realitat dels «rellogats» i de la gent sense sostre.
I hi ha hagut, sempre, una lluita constant per defensar el dret a l’habitatge i a uns barris on es pugui viure bé. Des de la CNT s’havien impulsat des de cooperatives d’habitatges a vagues de lloguers. Associacions veïnals van aconseguir portar transport públic, biblioteques, parcs, escoles i tot el necessari als buits polígons d’habitatges.
Avui hi ha encara assentaments de barraques, rellogats, okupes, i gent que fa la viu-viu i es deixa el sou sobretot en el lloguer —un sou que tal com entra, surt—. I hi ha, encara, organitzacions barrials i per l’habitatge plantant cara.
Eloi Redón. Portaveu de la Plataforma Aturem Hard Rock
Eurovegas, BCN World i, ara, Hard Rock. Han passat deu anys des de l’anunci del megaprojecte que s’hauria d’ubicar entre Vila-seca i Salou i que havia de salvar el Camp de Tarragona assegurant un futur, segons deien, pròsper i enriquidor. Pluja de milions, milers de llocs de feina, estabilitat laboral i mil promeses més que intenten emmascarar un model econòmic depredador dels dos principals recursos que l’alimenten: la natura i les treballadores. Enmig d’aquest rebombori, tenim l’oportunitat i la necessitat de plantejar el debat sobre quin país i quin territori volem.
Constatem de manera massa habitual que quan arriba el moment de la jubilació la nostra afiliació es dona de baixa al Sindicat. Les raons poden ser variades, però no podem amagar que una d’elles, si no la més significativa, és que no acaben d’entendre quin és el paper que l’Organització pot —podem— jugar en aquesta nova situació.
La Caravana Obrint Fronteres hem triat en aquesta 6a edició la ruta canària per dur a terme accions en defensa pel dret a migrar.
Al crit de “Canàries, ni presó, ni tomba”, “No són morts, són assassinades, i amb més d’una vintena d’accions, la Caravana Obrim Fronteres amb més de 350 activistes d’arreu de l’Estat espanyol , d’elles 60 de Catalunya i amb la participació d’algunes companyes d’Ensorrem fronteres de CGT; i conjuntament amb companyes d’Itàlia de la Caravana Migranti vam escollir les Canàries, concretament Gran Canària i Tenerife, una de les fronteres més concorreguda i la més mortífera del món. Hem volgut visibilitzar i denunciar una vegada més la manca de vies segures d’entrada a Europa, així com les morts i desaparicions que provoquen, les vulneracions de drets humans i la manca d’informació i acompanyament a les persones migrants. Un sistema de contenció migratòria basat en l’externalització, la militarització de fronteres i les deportacions.
Una ruta que durant aquest any 2020 s’ha intensificat quan s’han tancat altres rutes esdevenint la més perillosa de tot Europa. Només en els primers sis mesos de 2021, més de 2.000 persones han mort o desaparegut en les rutes d’accés a l’Estat espanyol, més del 90% en la ruta canària, i amb 42 embarcacions desaparegudes amb totes les persones a bord. Una de cada tres persones perden la vida intentant arribar a les Illes Canàries.
La Caravana ha estat un espai de denúncia, però també de trobada, de xarxa, de suport i de construcció de resistències a les fronteres i a la vulneració de drets i violències cap a les persones migrants.
Una ruta per la Gran Canària militaritzada
La Caravana d’enguany va tenir el seu inici a Gran Canària, amb un acte reivindicatiu de benvinguda. L’endemà una manifestació de denúncia va recórrer tota la platja de Las Canteras. La següent acció, una marxa que es va anomenar “militur” que va recórrer els espais més significatius de la violació dels drets humans que es produeixen a l’illa, com Canàries 50, el CIE de Barranco Seco, un dels centres d’internament de les illes, i l’oficina de FRONTEX a Canàries, on es va empaperar la façana amb més de 40.000 noms de persones migrants mortes al mar. A més es va escampar 150 quilos de fem a l’entrada de les oficines de Frontex.
La següent acció es va fer al port d’Arguineguin, principal port d’operacions de Salvament Marítim i un dels punts calents per les condicions inhumanes en què es reté a les persones que migren. És en aquest port on a partir del mes d’agost de 2020, quan es van incrementar les arribades a les illes, s’hi van aplegar unes 2.400 persones en tendes en condicions infrahumanes. També es va denunciar el bloqueig amb què es troben les migrants a les illes i que els impedeix la mobilitat cap a la península.
Altres espais de concentració i denúncia van ser a la seu de la subdelegació del govern, assenyalant als governs que “són el virus, les seves polítiques migratòries maten”. També ens vam concentrar i denunciar davant el diari Las Provincias, per la difusió de missatges d’odi contra les persones migrants, fomentant actituds xenòfobes i assentant les bases per a la propagació del racisme i la violència. I com no podia faltar, una concentració davant l’aeroport, denunciant les “deportacions en calent”.
També hi ha hagut espai per compartir lluites i xarxes solidàries, on diferents grups de dones ens van explicar les seves situacions, problemàtiques i lluites.
Etapa Tenerife: denúncies i xarxes contra el racisme i les fronteres
El recorregut per Tenerife va arrencar amb una manifestació que va passar pel monument franquista a “l’àngel de la victòria”, que incompleix la llei vigent de memòria històrica.
La següent acció davant la Subdelegació de Govern va ser una rèplica de la qual s’havia fet a Gran Canària amb el lema “són el virus, les seves polítiques migratòries maten”. Durant l’acte la Policia Nacional va reprimir durament l’acció amb violència i retencions.
A Tenerife vam poder conèixer la dura realitat que viuen les persones migrades, les que acaben d’arribar, en recursos d'”acollida” precaris; les que fa mesos que atrapades a l’illa i les que hi viuen des de fa temps, la majoria treballadores precàries i explotades en el sector turístic, l’agricultura o el treball de la llar, moltes d’elles dones. També es va fer especial referència als riscos multiplicats que afronten les dones en el trànsit migratori i com la seva realitat en el moment d’arribada també queda invisibilitzada. “On estan les dones?” és una pregunta que es va posar a debat a la Caravana.
També es va fer una gran manifestació per les zones turístiques del sud de l’illa, a la platja de Las Americas.
Molt interessant i impactant va ser la visita a Las Raíces, un campament que es posà en marxa a finals de febrer, en el marc del Plan Canarias, propietat del Ministeri d’Inclusió. En veu de les mateixes persones que hi viuen o hi han viscut, l’atenció mèdica és insuficient, el menjar de mala qualitat i els falta informació, traducció i assessorament jurídic. Moltes d’elles viuen en tendes al voltant del centre, en condicions inhumanes. Arran d’aquesta situació, es va crear l’Asamblea de Apoyo a Migrantes de Tenerife.
Les darreres jornades es van dedicar a seguir fent-nos presents a l’illa, amb marxes des dels campaments de persones migrants Las Canteras i Las Raíces fins al centre de La Laguna, i pels barris perifèrics de Santa Cruz de Tenerife.
Va ser una setmana plena de testimonis, accions, debats, tallers, aplaudiments i crits, però sobretot, de portar la denúncia als carrers, les places, a les portes de les institucions racistes, i als punts calents de frontera.
La Caravana és una ruta que camina, que acumula aprenentatge per seguir lluitant contra les fronteres, i per fer més forta una xarxa feminista i antiracista.
Somiant, somiant somies que tant de bo no haguéssim de fer més caravanes. Els somnis a vegades es compleixen quan et poses a treballar per ells i llavors deixen de ser-ho
Ermengol Gassiot. Secció sindical CGT-UAB i repressaliat dels “27 i més”
El passat mes de març va haver-hi una vista oral del procés penal conegut com dels “27 i Més” en el que fiscalia ens demana penes d’entre 13 anys i 9 mesos i 11 anys i mig de presó a 25 antics estudiants i a dos sindicalistes de la UAB, un de la IAC i un de CGT (jo mateix). Es tractava d’una vista per explorar la possibilitat d’un acord de conformitat entre fiscalia i els encausats, instada pel jutge titular del Jutjat penal núm. 2 davant de les elevades peticions penals. Va tenir lloc aquest divendres 26 de març. Fiscalia va plantejar un xantatge: a canvi d’un reconeixement de culpa, retirar algunes acusacions penals, assumir un seguit de multes i deixar la resta d’acusacions penals per sota el límit dels dos anys. La resposta dels i les encausades va ser la que ja havíem anunciat pocs dies abans: no hi havia cap pacte possible, ja que la defensa de la universitat pública, del dret a l’educació de les famílies treballadores i els drets dels seus treballadors/es no es negocia ni, molt menys, és cap delicte. El capítol proper serà el judici amb la petició de penes actual. I la fiscalia va assegurar que aniria a totes.
Les raons del col·lectiu dels “27 i Més” per rebutjar el pacte plantejat per la fiscalia són diverses, malgrat el cansament i el desgast que suposa viure durant anys una amenaça a sobre de tants anys de presó. Una d’elles és el no voler assumir que la lluita en defensa de la universitat pública és un delicte. Aquest és un punt molt important. Les accions i activitats que vam dur a terme durant els anys que van precedir la denúncia van ser les pròpies d’un conflicte sindical. Es van fer assemblees. Es van fer vagues. Hi va haver bloquejos d’òrgans de govern de la UAB quan es pretenien aprovar retallades i acomiadaments. Hi va haver coordinació, accions conjuntes i recolzaments entre els sindicats de treballador/es (principalment la CGT, l’únic que va estar a totes les accions) i el moviment estudiantil. Tot això ho recull el procediment penal i, en canvi, pràcticament no individualitza cap fet suposadament delictiu ni, molt menys, la responsabilitat individual en ell. Assumir la culpabilitat comportava acceptar que la lluita feta era un delicte. En conseqüència, a banda de negar la validesa de tot el que es va fer en defensa de la universitat pública, també hauria comportat imposar límits a les lluites futures. Ni pel moviment estudiantil ni per la CGT a les universitats aquesta era una opció assumible.
“rebutjar el pacte és no voler assumir que la lluita en defensa de la universitat pública és un delicte”
Una altra va ser voler defensar la unió dels i les encausades. La unió de totes les persones afectades per una determinada situació és un dels pilars del moviment obrer i, en general, de les lluites populars. És d’aquesta unió que neix, també, la capacitat d’acció i d’autogestió. En un altre extrem, el capitalisme i el liberalisme sempre han tractat de trencar les dinàmiques col·lectives. La fiscalia seguia el mateix guió. En la seva ànsia per criminalitzar una lluita sindical i política (en el bon sentit de la paraula), intentava dividir el grup oferint sortides individuals si podia aconseguir el seu objectiu: el reconeixement que aquesta lluita és un delicte amb el consegüent penediment de qui hi va participar. Davant d’això, el col·lectiu es va refermar com a col·lectiu i, en fer-ho, va llençar un missatge molt clar al sistema judicial: entoma el repte i continua la lluita. La fiscalia ho va entendre així el mateix divendres.
Rebutjant el pacte també es mostra en tota la seva cruesa que el sistema judicial és de tot excepte “just”. Quan la fiscalia s’avé a negociar anys de presó amunt i avall, i posa uns noms a sobre la taula dient que també en pot canviar alguns, queda ben clar que el que està buscant és una dosi determinada de càstig. Que els conceptes de reparació i reinserció són una pura fal·làcia. No es tracta de res no sabut, però nous exemples contribueixen a consolidar la nostra convicció de la fal·làcia que és l’actual sistema de justícia.
La repressió és una acció política, per molt que de vegades es provi de justificar amb fets que s’intenten presentar com a no polítics. Darrerament ho hem vist en algunes protestes al carrer, quan els focus se centren en contenidors cremats. Nosaltres, quan patim la repressió, tenim dues opcions. Una és anar seguint pel camí que preveu que farem qui promou el procés repressiu: campanya reactiva contra la repressió, enredar-nos en un procediment que pot durar molts anys i, finalment, buscar una manera de passar pàgina minimitzant els danys. Moltes vegades s’ha fet així i la repressió assoleix els seus objectius que principalment consisteixen a prendre’ns la iniciativa en la lluita. Ja fa temps que en la reflexió col·lectiva de com fer front a una repressió que cada vegada és més habitual aflora la noció d’intentar retenir la iniciativa també en aquestes situacions. Una iniciativa que es pot mantenir continuant les lluites que l’han originat. En aquest sentit crec que la CGT a l’àmbit universitari ho està fent, i que una gran part de les encausades dels 27 i Més, militant a molts llocs diferents, també. Refusant el pacte i obligant la fiscalia a anar a un escenari de conflicte és també una forma de mantenir aquesta iniciativa. Som nosaltres qui definim el camp de batalla, en aquest cas reivindicant el conflicte i la nostra identitat. Ara, el problema, el té qui va promoure el procés repressiu i no qui l’hem patit.
