Rosalia Molina i Gemma Parera. Obrim Fronteres
La Caravana Obrint Fronteres hem triat en aquesta 6a edició la ruta canària per dur a terme accions en defensa pel dret a migrar.
Al crit de “Canàries, ni presó, ni tomba”, “No són morts, són assassinades, i amb més d’una vintena d’accions, la Caravana Obrim Fronteres amb més de 350 activistes d’arreu de l’Estat espanyol , d’elles 60 de Catalunya i amb la participació d’algunes companyes d’Ensorrem fronteres de CGT; i conjuntament amb companyes d’Itàlia de la Caravana Migranti vam escollir les Canàries, concretament Gran Canària i Tenerife, una de les fronteres més concorreguda i la més mortífera del món. Hem volgut visibilitzar i denunciar una vegada més la manca de vies segures d’entrada a Europa, així com les morts i desaparicions que provoquen, les vulneracions de drets humans i la manca d’informació i acompanyament a les persones migrants. Un sistema de contenció migratòria basat en l’externalització, la militarització de fronteres i les deportacions.
Una ruta que durant aquest any 2020 s’ha intensificat quan s’han tancat altres rutes esdevenint la més perillosa de tot Europa. Només en els primers sis mesos de 2021, més de 2.000 persones han mort o desaparegut en les rutes d’accés a l’Estat espanyol, més del 90% en la ruta canària, i amb 42 embarcacions desaparegudes amb totes les persones a bord. Una de cada tres persones perden la vida intentant arribar a les Illes Canàries.
La Caravana ha estat un espai de denúncia, però també de trobada, de xarxa, de suport i de construcció de resistències a les fronteres i a la vulneració de drets i violències cap a les persones migrants.
Una ruta per la Gran Canària militaritzada
La Caravana d’enguany va tenir el seu inici a Gran Canària, amb un acte reivindicatiu de benvinguda. L’endemà una manifestació de denúncia va recórrer tota la platja de Las Canteras. La següent acció, una marxa que es va anomenar “militur” que va recórrer els espais més significatius de la violació dels drets humans que es produeixen a l’illa, com Canàries 50, el CIE de Barranco Seco, un dels centres d’internament de les illes, i l’oficina de FRONTEX a Canàries, on es va empaperar la façana amb més de 40.000 noms de persones migrants mortes al mar. A més es va escampar 150 quilos de fem a l’entrada de les oficines de Frontex.
La següent acció es va fer al port d’Arguineguin, principal port d’operacions de Salvament Marítim i un dels punts calents per les condicions inhumanes en què es reté a les persones que migren. És en aquest port on a partir del mes d’agost de 2020, quan es van incrementar les arribades a les illes, s’hi van aplegar unes 2.400 persones en tendes en condicions infrahumanes. També es va denunciar el bloqueig amb què es troben les migrants a les illes i que els impedeix la mobilitat cap a la península.
Altres espais de concentració i denúncia van ser a la seu de la subdelegació del govern, assenyalant als governs que “són el virus, les seves polítiques migratòries maten”. També ens vam concentrar i denunciar davant el diari Las Provincias, per la difusió de missatges d’odi contra les persones migrants, fomentant actituds xenòfobes i assentant les bases per a la propagació del racisme i la violència. I com no podia faltar, una concentració davant l’aeroport, denunciant les “deportacions en calent”.
També hi ha hagut espai per compartir lluites i xarxes solidàries, on diferents grups de dones ens van explicar les seves situacions, problemàtiques i lluites.
Etapa Tenerife: denúncies i xarxes contra el racisme i les fronteres
El recorregut per Tenerife va arrencar amb una manifestació que va passar pel monument franquista a “l’àngel de la victòria”, que incompleix la llei vigent de memòria històrica.
La següent acció davant la Subdelegació de Govern va ser una rèplica de la qual s’havia fet a Gran Canària amb el lema “són el virus, les seves polítiques migratòries maten”. Durant l’acte la Policia Nacional va reprimir durament l’acció amb violència i retencions.
A Tenerife vam poder conèixer la dura realitat que viuen les persones migrades, les que acaben d’arribar, en recursos d'”acollida” precaris; les que fa mesos que atrapades a l’illa i les que hi viuen des de fa temps, la majoria treballadores precàries i explotades en el sector turístic, l’agricultura o el treball de la llar, moltes d’elles dones. També es va fer especial referència als riscos multiplicats que afronten les dones en el trànsit migratori i com la seva realitat en el moment d’arribada també queda invisibilitzada. “On estan les dones?” és una pregunta que es va posar a debat a la Caravana.
També es va fer una gran manifestació per les zones turístiques del sud de l’illa, a la platja de Las Americas.
Molt interessant i impactant va ser la visita a Las Raíces, un campament que es posà en marxa a finals de febrer, en el marc del Plan Canarias, propietat del Ministeri d’Inclusió. En veu de les mateixes persones que hi viuen o hi han viscut, l’atenció mèdica és insuficient, el menjar de mala qualitat i els falta informació, traducció i assessorament jurídic. Moltes d’elles viuen en tendes al voltant del centre, en condicions inhumanes. Arran d’aquesta situació, es va crear l’Asamblea de Apoyo a Migrantes de Tenerife.
Les darreres jornades es van dedicar a seguir fent-nos presents a l’illa, amb marxes des dels campaments de persones migrants Las Canteras i Las Raíces fins al centre de La Laguna, i pels barris perifèrics de Santa Cruz de Tenerife.
Va ser una setmana plena de testimonis, accions, debats, tallers, aplaudiments i crits, però sobretot, de portar la denúncia als carrers, les places, a les portes de les institucions racistes, i als punts calents de frontera.
La Caravana és una ruta que camina, que acumula aprenentatge per seguir lluitant contra les fronteres, i per fer més forta una xarxa feminista i antiracista.
Somiant, somiant somies que tant de bo no haguéssim de fer més caravanes. Els somnis a vegades es compleixen quan et poses a treballar per ells i llavors deixen de ser-ho
