Eloi Redón. Portaveu de la Plataforma Aturem Hard Rock
Eurovegas, BCN World i, ara, Hard Rock. Han passat deu anys des de l’anunci del megaprojecte que s’hauria d’ubicar entre Vila-seca i Salou i que havia de salvar el Camp de Tarragona assegurant un futur, segons deien, pròsper i enriquidor. Pluja de milions, milers de llocs de feina, estabilitat laboral i mil promeses més que intenten emmascarar un model econòmic depredador dels dos principals recursos que l’alimenten: la natura i les treballadores. Enmig d’aquest rebombori, tenim l’oportunitat i la necessitat de plantejar el debat sobre quin país i quin territori volem.
Era l’any 2012 quan, en plena crisi econòmica, el gran magnat i propietari de desenes d’hoteles i casinos arreu del món, Sheldon Adelson, arriba a l’Estat Espanyol al pur estil “Bienvenido Mister Marshall” amb la gran idea de construir un complex gegantí destinat a l’oci, el turisme i, sobretot, el joc. Després que el famós Eurovegas decidís que Madrid seria la seva seu, el govern d’Artur Mas es va disposar a recórrer el món per trobar inversors que volguessin imitar un projecte semblant. Així va sorgir BCN World, amb uns inversors al darrere que es van limitar a impulsar els canvis legislatius per afavorir la seva operació: la rebaixa dels impostos als casinos, que veuran reduïda la seva tributació d’un 55 a un 10% en el moment que el casino de Vila-seca i Salou entri en funcionament; la modificació de la Llei del Joc per tal d’ampliar les llicències de casino que es poden atorgar a Catalunya; i un Pla Urbanístic a mida que compleixi totes les exigències del promotor privat.
Finalment, el 2017 i després de diversos canvis d’inversors arriba Hard Rock amb, casualment, un projecte idèntic al proposat anys enrere: hotels de 90 metres d’alçada —ara, però, en forma de guitarra elèctrica— amb més de 600 habitacions; 75 botigues de luxe; una piscina de 6.000m2; un espai per concerts per 15.000 persones; i el casino més gran d’Europa, amb 1.200 màquines i 100 taules de joc. I en tot aquest entramat, ens trobem com James F. Allen, el president de Hard Rock BCN IR (la promotora), figura en un escàndol de frau fiscal internacional anomenat “Paradise Papers” on s’utilitzaven paradisos fiscals per eludir impostos.
L’escull més important en aquesta operació d’anades i vingudes ha estat el Pla Director Urbanístic (PDU), la norma bàsica que determina els usos dels terrenys i les característiques principals del projecte, anul·lat el 2020 per sentència del TSJC arran d’un recurs presentat des de la Plataforma Aturem BCN World.
En la negociació dels pressupostos de la Generalitat de 2023 el PSC i ERC han acordat aprovar aquest Pla Urbanístic durant el primer semestre de l’any. Els nostres motius d’oposició són ben diversos: evitar la destrucció dels últims espais naturals protegits de la zona, la Sèquia Major i Els Prats d’Albinyana, que estan integrats a la Xarxa Natura 2000 i són Espais d’Interès Natural; evitar la construcció del setè casino més gran del món i el més gran d’Europa per impedir que la xacra de la ludopatia s’escampi per la classe treballadora del Camp; lluitar contra el pilotasso urbanístic de La Caixa que va comprar els terrenys per 3€ el metre quadrat i ara, després de pressionar per requalificar els terrenys, pretén vendre’ls a 161€/m2 mentre la Generalitat fa de creditora de Hard Rock avançant els diners. Però, el principal problema de tot plegat no és que es construeixi una guitarra elèctrica de 90 metres que supuri ludopatia, corrupteles i catàstrofe climàtica, sinó només n’és una conseqüència. El principal problema de tot plegat és tot el model econòmic desenvolupat al Camp de Tarragona. Del 2009 al 2019 la Costa Daurada ha augmentat en més d’un 100% la quantitat de turistes que rep, i ha passat de 2 milions a 5 milions anuals. Malgrat aquest increment, el poder adquisitiu dels seus residents ha disminuït més d’un 2,5% de mitjana en el mateix període. Al municipi més turistificat de la Costa Daurada, Salou, que va rebre uns 2 milions de turistes el 2019, la renda familiar per càpita és un 25% menor que la mitjana comarcal; és a dir, la més baixa de tota la zona. El sou anual mitjà del sector turístic (20.245 €) és 5.000 € inferior al sou mitjà anual de Catalunya (25.180 €). I, si això no fos prou, veiem com en aquest sector les dones cobren, de mitjana, un 25% menys que els homes.
Quan diem “Aturem Hard Rock” no estem reclamant només aturar aquest megaprojecte concret, sinó que estem reclamant un canvi de rumb absolut de les polítiques que premien als que sempre han estat a l’elit i que segueixen explotant a les treballadores; estem reclamant l’aturada de l’extracció sense aturador de recursos de la indústria turística. En conseqüència, l’alternativa no és un projecte concret sinó un model radicalment diferent. La nostra alternativa passa per organitzar-nos als barris i ciutats, enfortir els sindicats combatius, planificar l’economia encaminades a la transició ecosocial, passa per renaturalitzar els espais degradats per l’activitat humana.
L’alternativa passa per ser sobirans alimentàriament i produir el que consumim; ser sobirans energèticament per no dependre de l’oligopoli energètic. L’alternativa passa per un model econòmic controlat per les treballadores i al servei de les veïnes i l’entorn natural.
Quan des de la patronal ens parlen de futur, volen que assumim com a positiu un futur gris, ple de ciment i contaminació, on el lucre sigui la norma màxima de la societat, on el país estigui dirigit per una minoria privilegiada davant la majoria de treballadores, on qualsevol cosa sigui una mercaderia per molt que la necessitem per viure. La nostra oposició neix del coneixement absolut de les condicions laborals i econòmiques precàries que genera el model econòmic actual, neix de no voler que les nostres viles siguin simples decorats per a turistes mentre les veïnes viuen cada dia pitjor, neix de voler un món verd i ple de vida amb comunitats fortes i sobiranes. Com deia Durruti, “Portem un nou món als nostres cors” i aquest és el futur que sí volem.
