2019: Salt endavant de la CGT a tots els fronts

Equip Comunicació CGT Catalunya
Secretariat Permanent de la CGT de Catalunya
Resultado de imagen de vaga iberboard

La CGT de Catalunya ha experimentat un creixement, qualitatiu i quantitatiu, durant aquest any que deixem enrere, el 2019. Augment de l’afiliació, creació de nous sindicats, conflictes, vagues, victòries, i objectius aconseguits en un bon nombre de demandes que els afiliats i afiliades a la CGT han plantejat en el marc de la seva empresa. El Secretariat Permanent de la CGT de Catalunya analitza aquest 2019 amb la mirada posada en els propers anys.

Aquest 2019 ha estat, sens dubte, un any molt intens pel sindicat. Hem acumulat molts conflictes guanyats de forma completa, amb l’ús de la vaga com a eina per assolir els nostres objectius. Però no només això. L’activitat de la CGT ha estat molt present i distribuïda per tot el territori, mostrant, per la via dels fets, que les cessions de la patronal no s’obtenen des de despatxos sinó amb confrontació i pressió sindical.

Hem tingut el número de noves incorporacions al sindicat més important des de que tenim registres, incrementant en més d’un 40% les que es van produir el 2018. Cada mes d’aquest 2019 les noves altes han estat més elevades que el mateix mes de l’any anterior. De la mateixa forma, la pujada global en el número d’afiliades també ha estat la més forta en, com a mínim, els darrers cinc anys.

La CGT com a alternativa a Catalunya

Aquest context favorable consolida a la CGT com el tercer sindicat de Catalunya en número d’afiliades. El creixement en afiliació és el pas previ a l’extensió del sindicat a les empreses, organitzant els i les afiliades en noves seccions sindicals. Només comparant aquest any amb fa quatre anys, hem obtingut representació a 56 empreses més, superant en més d’un centenar de delegades el total del 2015.

A nivell social i de gènere, la CGT ha estat on havia d’estar: Convocant vaga general coordinadament amb el moviment feminista contra el patriarcat i les explotacions laborals. Els actes i accions conjuntes amb col·lectius socials s’han incrementat, tot i que no de forma homogènia a les diferents federacions.

Encara tenim molt per fer per seguir incrementant la nostra presència, la capacitat d’organització de la classe treballadora en una força anarcosindicalista de combat, que no només no cedeix sinó que guanya drets i condicions concretes i tangibles. Cal seguir i redoblar aquest 2019 que deixem enrere,  per poder passar de vèncer a empreses a fer-ho a sectors, per passar de sectors a lluites potents a nivell general. Les persones que formem la CGT de Catalunya estem construint la base, els ciments que faran possible una eina més contundent i més temuda pel Capital. Aquest 2020, seguim!

El 2019 en dades

Creixem en afiliació… i creixem bé

Aquest 2019, a Catalunya, 2.650 persones han decidit organitzar-se a la CGT. Això representa un increment del 40% respecte les persones que ho van fer el 2018 i és la dada més elevada des de que tenim registres (obviant els processos de reunificació de fa unes dècades).

Això ha fet que haguem passat dels 15.636 afiliats de Gener del 2019 als 16.901 amb que tanquem aquest any. Un increment de 1.234 afiliades, gairebé el 8% en 12 mesos, que suposa la major pujada registrada en, com a mínim, els darrers 5 anys.

Si fem un zoom en el gènere d’aquestes noves incorporacions veiem que les dones tenen un pes molt important, el 48% de les altes del 2019, seguint una tendència de fa ja bastants anys en la presència de dones en el sindicat (actualment el 39% del total, en ascens des de fa una dècada). La proporció femenina en noves altes és de 10 punts percentuals més per sobre de les entrades que es produïen fa cinc anys.

Pel que fa a l’edat de les altes d’aquest 2019 els valors són molt semblants als existents a la població assalariada existent a Catalunya a data d’avui, amb una petita redistribució del menor percentatge d’entrada de joves fins a 24 anys a la CGT en els següents trams de 25 a 34 anys i de 35 a 44 on és major el pes a la CGT que la proporció per edat de la població assalariada catalana, segons IDESCAT.

Cal tenir en compte que aquest creixement del sindicat és bastant irregular en el territori i amb una certa correlació amb la presència i activitat sindical i social existent.

Més seccions sindicals, més força a les empreses

L’increment sostingut que tenim en afiliació es tradueix tard o d’hora en una major organització a les empreses, creant-se noves seccions sindicals alhora que s’enforteixen la majoria de les ja existents.

“El creixement de la CGT aquest 2019 ha estat quantitatiu i qualitatiu”

No és senzill tenir un registre de totes les seccions que tenim actives al territori, però sí podem mesurar quantes s’estan presentant a processos electorals, a quantes empreses i els suports que reben de les plantilles. En aquest sentit, aquest 2019 ha estat un any de concentració de bastantes eleccions sindicals. Si comparem amb la foto del mateix període de fa 4 anys aquest és el resultat:

La CGT ha obtingut 112 delegats/des més que fa 4 anys, el que suposa un creixement del 14,09%. Tenint en compte que el número de delegades en total a Catalunya ha crescut un 6,03%, això vol dir que seguim incrementant la nostra representativitat, pas a pas, any rere any.

Hem obtingut representació a 56 empreses més que el 2015, un 22,09% més de presència.

Presentar candidatura a comitès d’empresa ni és ni serà la prioritat de la CGT de Catalunya, cada secció és autònoma per decidir la millor via per defensar els interessos dels i les treballadores. Ara bé, aquests resultats deixen clara la tendència expansiva del sindicat a cada cop més empreses.

2019, un any de lluites i de victòries

Sens dubte aquest any les federacions i sindicats de la CGT de Catalunya han assolit clares victòries contra les patronals. L’activitat ha estat, i continua sent, força intensa i a diversos nivells. S’han desmuntat al Berguedà i Alt i Baix Camp activitats mafioses d’empreses que feien servir a migrants com a mà d’obra esclava, les campanyes de denúncia contra la precarietat i en defensa dels serveis públics han estat constant. Contra el model de societat privatitzada que dibuixa la Llei Aragonés, per la sanitat i ensenyament públic, contra l‘infradimensionament a Correus i RENFE, ocupant institucions, presentant-nos a la festa dels que guanyen amb el model depredador capitalista.

La CGT és un sindicat solidari i actiu contra la repressió de l’estat, del qual forma part Generalitat i ajuntaments que aposten per la porra com a mitjà per fer callar les protestes socials. Però també quan toquen a un dels nostres, com l’Isaac i Jesús, represaliats per Unísono per ser de la CGT, fent servir el criminal article de l’acomiadament per estar malalt.

Ara bé, on l’aposta pel conflicte s’ha demostrat com la única via que serveix per millorar condicions ha estat en l’elevat número de vagues que han fet agenollar empreses aquest any, aquestes en són algunes de les més important:

  • Gener 2019. Vaga indefinida a Cacaolat. Al 5è dia de vaga l’empresa es veu obligada a retirar la modificació unilateral d’horari que va imposar.
  • Febrer 2019. Fàbrica de la multinacional Nestlé a Girona. Es desconvoca la segona jornada de vaga després d’aconseguir d’importants increments de salari i condicions socials.
  • Abril 2019. Filatures Gabarró. Després de quatre dies de vaga, la plantilla assoleix tota la plataforma reivindicativa.
  • Maig 2019. Neteja urbana de Girona. Un dia abans de començar la vaga indefinida durant la setmana de ‘Temps de flors’, l’empresa accepta totes les reivindicacions salarials de la plantilla.
  • Juny 2019. Universitat Autònoma de Barcelona. Després d’una vaga exitosa, es desconvoca una vaga durant la selectivitat perquè la UAB es compromet a realitzar millores salarials i de temporalitat al col·lectiu de doctorands, aplicant el reclamat EPIF.
  • Octubre 2019. Bicing Barcelona. Es desconvoca la vaga indefinida després dels importants increments de salari i condicions socials assolits.
  • Octubre 2019. Deyse, grup Clece Barcelona. Al setè dia de vaga indefinida d’aquesta empresa de neteja es desconvoca al incrementar-se el salari en 180€ mensuals, ampliacions de jornada i canvi a indefinit de les treballadores.
  • Novembre 2019. Fàbrica Stradivarius, Sallent. Es desconvoquen els tres dies de vaga després d’acceptar l’empresa un increment de sou del 19,77%.
  • Novembre 2019. Vaga indefinida Iberboard, Alcover. Al quart dia de vaga l’empresa accepta totes les reivindicacions salarials de la plantilla.
  • Desembre 2019. Cinemes Balanya. A 5 hores d’iniciar dos dies de vaga en els dies de major afluència, s’assoleix un acord d’increment salarial del 7.3% des de l’1 de gener, reconeixement de plusos i tasques i creació de dies d’assumptes propis

Comencem el 2020 com vam començar i acabar el 2019, amb la mateixa actitud, la mateixa força i l’aposta pel conflicte com l’eina per fer avançar la classe treballadora. No hi ha cap entesa, no pot haver cap entesa amb qui ens explota. Que les seves cessions siguin els passos del camí del nou món que portem als nostres cors, empresa a empresa, sector a sector, sent l’únic límit el que decidim nosaltres, lliures, organitzades i solidàries.

Un Congrés per guanyar

Equip Comunicació CGT Catalunya

Els dies 16 i 17 de novembre, va tenir lloc el 1r Congrés d’Habitatge de Catalunya.

Iru Moner. Secretari d’Acció Social de la CGT de Catalunya

Ja fa 10 anys que la PAH va sorgir com un huracà als pobles i barris colpejats per la crisi, i des d’aquell moment el problema de l’habitatge ha canviat en les formes, però l’arrel continua sent la mateixa: la mercantilització d’un bé de primera necessitat. Partint d’aquesta premissa, el capitalisme actual s’ha llençat a especular i acaparar béns i productes bàsics per a la vida de les persones, l’aigua, la salut i l’habitatge són alguns exemples dels nous mercats que el neoliberalisme obre per tal d’enriquir més els inversors, amb la consegüent amenaça que aquest fet comporta per a la vida digna de la classe treballadora.

El context social post crisi ha canviat, diferents governs han passat, però el problema de l’habitatge persisteix, com va existir als anys 30 i als 90 i com sembla que seguirà existint durant anys si no ho aconseguim aturar. El que ha passat els darrers 2-3 anys és que l’organització per fer-hi front s’ha articulat de forma molt dinàmica, des de les PAH’s, als sindicats de llogateres i passant per la nova galàxia de sindicats, grups o col·lectius en defensa de l’habitatge que han sorgit arreu del territori, especialment a Barcelona i a la seva àrea metropolitana.

Més de 500 militants acreditats de quasi 70 grups o nuclis diferents es van reunir per posar sobre la taula noves formes organitzatives i noves estratègies de lluita. A més a més de debatre sobre la part més visible, que és la d’aturar desnonaments, també es va aprofundir sobre altres temes, com les ILP’s, la legislació protectora dels inquilins, la regulació dels preus de l’habitatge, la gentrificació, els efectes Airbnb, l’ocupació, els fons voltors, grans, mitjans i petits propietaris. Es van proposar estratègies clàssiques del sindicalisme, com la negociació col·lectiva davant de l’abús de grans propietaris, la vaga de lloguers, diferents formes de pressió, les comissions de treball i altres formes de comunicació. I també es va parlar de cures, perquè no hem d’oblidar la colossal feina que està tirant endavant aquest moviment amb la consegüent càrrega psicològica i emocional que comporta.

“d’aquest Congrés n’ha sortit reforçat tot el moviment anticapitalista”

No negarem com de traumàtic pot ser el fet de viure amb la possibilitat de quedar-se sense casa, els desnonaments policials, o els para-policials que empreses com desokupa efectuen cada cop més amb la complicitat de la policia. La tensió, l’angoixa i les depressions que a vegades genera el fet de portar aquestes lluites endavant sense pauses ni treves. Doncs aquests moments traumàtics, només es poden combatre amb suport mutu i cures, amb les alegries, les abraçades i la bona sensació que deixa aturar un desnonament, el fet de doblegar un propietari usurer o reallotjar persones sense casa en pisos o edificis buits, i per això fan d’aquest moviment un espai potencialment feminista. Doncs no podem passar per alt la gran quantitat de dones que participen d’aquesta lluita. Dones de totes les condicions i edats, moltes joves, però també dones d’arreu i d’edats molt diverses, dones fortes que sovint són qui agafa les regnes de la seva vida en veure’s abocades elles i les seves famílies a la misèria.

Com a sindicalista de la CGT, com a observador convidat, el que més vaig gaudir, va ser que tot i les diferències que hi pot haver entre els veïns de les Corts, Sant Cugat, Ciutat Meridiana o Rubí, tothom era allà per a treballar plegats i ajudar-se. Tot i les diferents cultures polítiques que allà s’hi trobaven, tot i les particularitats i diversitat de cada persona i de cada grup o organització, tot i el color de les diferents samarretes, allà tothom anava a una. Anaven unides per  avançar, anaven a guanyar, es van ajuntar per fer la vida impossible als que impossibiliten la vida digna.

D’aquest Congrés n’ha sortit reforçat tot el moviment per l’habitatge i amb més eines per plantar cara a la bèstia. Però crec que tot el moviment anticapitalista català també n’hem sortit reforçat. I sobretot n’hem sortit més unides. Perquè davant el present negre que ens ofereixen de salaris de merda, l’augment de lloguers, i les hipoteques impossibles, només ens queda la unitat, la fraternitat dels que estem a baix i només tenim les nostres mans i caps per sobreviure a la selva del capitalisme.

I, a partir d’aquí, en un futur no gaire llunyà esperem consolidar una sòlida amistat i cooperació entre aquests dos fronts de lluita, el laboral i l’habitatge. Doncs en el fons, són la mateixa lluita, els acomiadaments d’avui són els desnonaments del demà, doncs qui té els diners, té les empreses i alhora, té els edificis. Perquè fins que no entenguem que el problema és integral, que tots els fronts i les diferents lluites en són una, no podrem oferir una alternativa sòlida, no podrem plantejar una esmena a la totalitat del sistema.

El decret digital també va en contra teva

Equip Comunicació CGT Catalunya
Coordinadora d’Informàtica de la CGT

El passat 27 de novembre el congrés dels diputats va donar un ampli suport al Reial decret llei 14/2019, de 31 d’octubre pel qual el govern, aquest, el següent o el que vingui, podrà intervenir amb “caràcter excepcional i transitori” xarxes i serveis de comunicacions electròniques. Les cometes són nostres perquè aquesta llei té molta teca, un despropòsit darrere l’altre des de la primera fins a l’última línia, un contingut amb tints de dictadura orwel·liana. I qui li ha donat el caràcter d’excepcional? Doncs el mateix govern.

Aquest decret és una revisió 2.0 de les Lleis Mordassa que va promoure el govern de Mariano Rajoy, el qual significava una altra volta de rosca a la Llei Sinde aprovada durant l’últim govern de Rodríguez Zapatero. En el fons totes van en la mateixa línia: el govern de torn s’ha cansat d’haver de demanar permís a un jutge per a fer una cosa il·legal i que el jutge l’enviï a passeig. Per evitar això opten per legislar; lleven al jutge de l’equació i fan el que abans no els deixaven. La llei Sinde els permet tancar pàgines de “pirateria” encara que no hi hagi ànim de lucre, amb les Lleis Mordassa il·legalitzen el dret bàsic a la protesta no violenta i ara, amb el decret digital, podran tancar webs que continguin informació de dissidents, de sindicats, de col·lectius pels drets socials, de col·lectius pels drets de les persones migrants, etc.

Amb aquest decret el govern podrà tallar xarxes i comunicacions (no tan sols internet) quan determini, a discreció seva, que existeix una amenaça per a l’ordre públic o quan estimi que es puguin crear greus problemes econòmics a altres proveïdors o usuaris de xarxes o serveis de comunicació. En el cas dels talls de xarxes de comunicacions, cal tenir en compte el nivell de complexitat i la gran quantitat d’informació que s’obté d’aquestes xarxes, la qual cosa possibilitaria actuacions molt concretes, com tallar la connectivitat a un número de telèfon determinat o a tots els telèfons que estiguessin localitzats en una àrea, per exemple a la Porta del Sol de Madrid el 15 de maig de 2011. Aquest articulat no tan sols afecta la “República Digital Catalana”, hi  cap molta més gent; en aquest redactat hi caps tu, siguis qui siguis.

Alguns exemples d’afectacions podrien ser els següents. Quan una secció sindical, una assemblea de treballadors i treballadores o un comitè estigui promovent una vaga per motius laborals en una empresa, especialment en alguna pública com pugui ser RENFE, ADIF, Enaire o en alguna privada, com pugui ser qualsevol teleco, on el servei de la qual es considera “important”, el govern podrà ordenar el tancament de la web i fins i tot el tancament de les comunicacions en una zona determinada, que podria ser on es trobi el sindicat convocant.

Quan un col·lectiu estigui preparant una vaga general, com el moviment 8M, el govern podrà tancar-los les pàgines web.

Quan un grup ecologista estigui preparant una mobilització enfront d’una central elèctrica de carbó o nuclear, el govern podrà tancar-los la pàgina web i tallar les comunicacions en la zona en qüestió.

Quan es produeixi una mobilització, la que sigui, el govern podrà tallar la connectivitat amb Telegram, WhatsApp, com han fet governs tan “democràtics” com el turc, el xinès o l’ucraïnès.

I llavors caldrà denunciar a l’estat davant un jutge, i anar a judici, i esperar. Esperar molt. I encara que després el jutge et doni la raó, el mal ja estarà fet. La vaga haurà estat un fracàs, s’haurà desmobilitzat el col·lectiu, s’hauran esvaït les forces i un jutge dirà que tenies raó i que el govern no tenia dret a tancar el teu web.

Per aquest motiu és important que la informació es difongui. Més enllà que organitzacions judicials denunciïn aquest reial decret per inconstitucional, hem de difondre en els nostres entorns quines implicacions té aquesta llei. A la feina, entre les teves amistats, a la família. És important perquè aquesta llei t’afecta, vulguis o no, tant com t’afecten les Lleis Mordassa.

“Aquí la lluita és la vida”

Equip Comunicació CGT Catalunya

Parlem amb l’Hugo Gómez-Pintado, militant internacionalista que actualment col·labora amb la resistència del poble Kurd contra l’atac de Turquia. Amb 24 anys, aquest barceloní, compromés amb la lluita de les treballadores i per un habitatge digne, viatjà a la zona de Rojava. Des de mitjans de 2019, ajuda i participa de la solidaritat amb el poble kurd. Ens explica, des del seu punt de vista, com està la situació al nordest sirià.

Bon dia Hugo,

  • Primer de tot, coneixent la situació política i militar de la zona, què és el que et porta a viatjar a Rojava en plena guerra?

Vaig arribar a Rojava a l’estiu, abans que la guerra comencés. Si bé és cert que les amenaces estaven sobre la taula des de finals de l’any 2018, quan vaig arribar l’operació d’invasió turca encara no havia començat i la guerra contra DAESH havia acabat feia alguns mesos. El territori es trobava en allò més semblant a la pau que s’ha vist aquí els darrers deu anys. La motivació per a venir era la mateixa: aportar el que es pogués en el procés revolucionari que aquí s’està vivint i aprendre quins mètodes i estratègies polítiques utilitzen en l’organització de la revolució

  • Perquè, ben bé, quina és la tasca que desenvolupes allà?

Ara mateix faig feina de premsa. Estic localitzat a la ciutat de Kobanê però em vaig movent per la regió quan van passant coses. De tant en tant em moc a altres ciutats com Raqqa, Manbij o Ayn Issa per conèixer la situació i explicar quines coses passen. La presència de periodistes -especialment de mitjans internacionals- és quasi nul·la ara mateix degut a la perillositat de la zona. Per això algunes persones que havíem vingut aquí amb altres motivacions fem aquesta feina. També hi ha voluntàries i voluntaris treballant a hospitals.

  • Com veus la situació actualment? Quina capacitat té el poble kurd de defensar-se davant un estat com Turquia, amb totes les seves aliances militars?

La diferència tècnica entre les forces de defensa del Nord i l’Est de Síria i l’Exèrcit Turc -el segon exèrcit més gran de l’OTAN- és molt gran. Mentre els soldats turcs van equipats amb armes d’última generació, tenen carros blindats, tancs, avions i drons amb tecnologia punta per a donar suport a les seves tropes terrestres (molts cops aquest paper el fan terroristes d’Al-Qaeda, ex-combatents d’ISIS i altres milícies gihadistes), les SDF (Forces democràtiques síries), els consells militars locals i els Asayish (organització de seguretat kurda de la Federació Democràtica del Nord de Síria) disposen majoritàriament d’armes lleugeres, algunes armes més pesades i alguns carros blindats. No tenen ni força aèria ni bateries antiaèries amb les que fer front als avions (alguns d’ells espanyols) i drons usats per Turquia (ianquis i israelians).

Però on hi ha una mancança els i les revolucionàries del Nord i l’Est de Síria hi veuen un repte. Les estratègies de defensa no es basen només en l’àmbit militar, que també. La població ha rebut instrucció en l’ús de Kalashnikov, l’arma més usada tant per forces de defensa militars com civils, les ciutats estan plenes de pneumàtics per a, arribat el moment, fer fogueres que desprenguin fum negre que eviti que els drons d’observació siguin capaços de veure què està passant a la ciutat, on hi ha aglomeracions civils i quins moviments militars s’hi fan. També els principals carrers tenen preparades teles que actuaran com a sostre amb la mateixa finalitat. Les barricades estan preparades a pràcticament cada cantonada. A part d’això, les forces militars del Nord i l’Est de Síria són molt hàbils en les tècniques de guerrilla. Aquest és un dels principals punts a favor de les forces revolucionàries.

La resistència de Serekaniye fou possible gràcies a aquestes tècniques i les forces de defensa les han millorat gràcies a l’experiència. La clau segueix sent la unitat civil-militar. Són les famílies qui acullen els combatents, són particulars amb els seus cotxes qui ajuden tant en la logística com a traslladar ferits i màrtirs. Aquesta força i unitat és el que realment fa possible la resistència.

Turquia forma part de l’OTAN i la major part d’Estats membres han fet condemnes lleus de l’ocupació sense anar més enllà. El comerç d’armament i la presència, per exemple, de militars espanyols a Turquia continua. Però en aquest temps els pobles del Nord i l’Est de Síria, especialment les kurdes, han fet també molts avenços diplomàtics i mediàtics que estan sent de gran utilitat en la defensa, doncs la guerra no només es lluita des de l’àmbit militar i tant Turquia com l’Administració del Nord i l’Est de Síria ho saben.

  • Com es viu la guerra com a militant internacionalista?

Som bastants voluntaris internacionalistes ara pel Nord de Síria. La realitat aquí i allà és absolutament diferent: les formes de relacionar-se, l’organització de la vida, les ciutats i pobles, tot és diferent. Per tant només aquest xoc i la necessitat d’adaptar-nos als ritmes i les formes de fer locals ja suposen un esforç. Si a això hi sumem la situació de guerra, on tot s’expressa més a l’extrem, de vegades ens trobem, especialment les que portem aquí poc temps, una mica desubicades. Però, en general, les companyes ajuden molt en l’adaptació. Venint d’un país en “pau”, sentir les bombes i els trets a prop genera una sensació estranya, però l’adaptació és més ràpida del que sembla quan t’ho imagines. La moral que ens dóna veure com es valora la nostra presència aquí ens ajuda. Saber que la feina que fem és útil ho fa tot més fàcil.

“on hi ha una mancança els i les revolucionàries del Nord i l’Est de Síria hi veuen un repte”

  • Alguns mitjans parlen de neteja ètnica. Per què?

Tot el Nord de Síria, com tot l’Orient Mitjà, és un mosaic de pobles, cultures i religions. Al nord de Síria, històricament a Qamishlo, Derik, Kobane i Afrîn la major part de la població és kurda. Tot i això, també hi ha àrabs, assiris, yazidis… Els repetits episodis repressius contra el poble kurd fan que la terra anomenada “Kurdistan” no sigui fixa. Els darrers anys hem pogut veure com a tot el Nord de Síria hi ha una gran part de la població que és kurda. En aquest sentit, el que Erdogan pretén amb l’actual invasió és eliminar-los del Nord de Síria alhora que se’ls nega la identitat al Kurdistan turc. Per tant aquí i ara, al Nord de Síria, parlem d’una part de la dinàmica de l’Estat turc: negació de la identitat kurda, negació de drets a la població kurda i assimilació com a turcs. Al Nord de Síria, Turquia només pot aconseguir aquests plans fent enginyeria demogràfica: guerra fins que la població kurda marxa, segrestos, violacions i violència constant a les que no marxen i re-ubicació d’àrabs afins al règim d’Erdogan (això és molt important, no tots els àrabs són “benvinguts” a la zona ocupada) a les cases i terres que abans pertanyien a famílies kurdes i d’altres pobles de la regió. Porten quasi dos anys fent-ho a Afrîn i ho estan fent ara a la zona ocupada entre Gire Spî i Serekaniyê.

  • Confederalisme Democràtic. Una aposta política difícil ja en condicions normals. Com s’articula aquesta proposta en temps de guerra? Quines deficiències i qualitats té?

El Confederalisme Democràtic està resultant realment funcional en temps de guerra. Cada poble s’ha organitzat, les minories tenen les seves pròpies forces d’autodefensa, cada ciutat té un consell militar local independent, les institucions segueixen funcionant amb certa normalitat. És clar que les coses no resulten tan fàcils com abans, però realment l’organització social i econòmica mai ha estat fàcil. El règim de Barzani, Kurdistan iraquià, fa anys que va imposar un bloqueig contra el nord i l’est de Síria, de forma que és Barzani qui decideix qui i què entra i surt del Nord i l’Est de Síria. Pràcticament podríem dir que el Confederalisme Democràtic ja està pensat per a situacions de guerra. Les inclou. Qualsevol ideologia desenvolupada a Orient Mitjà ha de ser capaç d’adaptar-se a la guerra.

Ara bé, els projectes econòmics, de creació de cooperatives de treballadores, han estat potser un dels punts fluixos. S’ha buscat el millor mètode amb proves, assaig i error, i finalment han donat amb un model que encaixa en l’organització social del Nord i l’Est de Síria: les cooperatives del moviment hauran de coordinar-se amb les comunes per a produir segons la necessitat. Val a dir que des del primer dia els preus d’allò bàsic estan regulats i els serveis imprescindibles (aigua, llum) són gratuïts. Tot i les dificultats que imposa Turquia, alterant el cabdal del riu Èufrates, per produir electricitat, aquesta segueix sent gratuïta, tot i que l’electricitat marxa algunes estones. Les organitzacions de dones (Kongra Star, Jinen Ciwan, YPJ…) estan funcionant a tota màquina durant la guerra. Realment, els eixos vertebradors del Confederalisme Democràtic s’han mantingut intactes: autodefensa, alliberament de la dona, ecologisme, democràcia radical.


  • Què penses podem aprendre des de Catalunya del projecte polític kurd i de la seva defensa?

Per començar, l’actitud davant la lluita. En dos sentits: aquí la lluita és la vida, s’hi dedica tot el temps, totes les relacions s’articulen entorn de la lluita i si algú és també part d’una organització, encara que no el coneguin des del primer dia és un company, un més. No són grups d’amics com sovint sembla a Catalunya, on tothom es coneix de fa anys i sembla que es demani currículum o pedigrí “revolucionari”. Altres elements podrien ser l’esperança, la dedicació també emocional i la moral. Si hi ha un problema o un conflicte, existeixen les estructures per a afrontar-lo (no es fuig dels conflictes), no tenen mania a aquest company o companya, això no està permès, es considera una vergonya. Som tots iguals i ens hem d’entendre sí o sí, per tant, cal un bon ambient. També les dinàmiques generals: tota la vida s’articula segons els valors revolucionaris. Altres aspectes bàsics en les organitzacions kurdes són la crítica i l’autocrítica. Periòdicament es fan sessions de crítica i autocrítica. En petits grups, s’avaluen conductes o accions des d’una perspectiva revolucionària, segons els valors que ha d’encarnar la persona que es vulgui considerar revolucionària. Les crítiques no poden tenir l’objectiu d’enfonsar a la persona, es fan des de l’amor i el compromís, doncs al criticar has de treballar amb la persona per a que millori. Tothom critica, és criticat i s’autocritica, per tant el clima és d’igualtat. No és “tu tens aquesta actitud individualista i t’ho has de treballar” sinó “jo m’he de treballar això i tu allò i ho farem junts per a créixer en conjunt”. Alhora, també podríem aprendre sobre els valors revolucionaris, a Catalunya crec que ens manca una anàlisi i discurs en aquest sentit.

  • Què podem fer des de Catalunya per ajudar al poble kurd?

Des de Catalunya es poden fer moltes coses. La primera sortir als carrers quan és necessari, la injecció de moral quan surten a la televisió les mobilitzacions d’arreu del món és vital per a mantenir la resistència. D’altra banda, aquí sempre calen mans. Ja sigui com a periodista, metge, enginyera o com a militant per a la defensa civil (comunicació, suport a la joventut…) venir aquí és una opció. Però les opcions són infinites. Aportacions econòmiques també són benvingudes. Lluitar allà és necessari: la resistència internacional és una part fonamental de la resistència que aquí es desenvolupa. A Catalunya i als Països Catalans hi ha diversos col·lectius de suport a la causa kurda (Azadî, Manresa amb Kurdistan, Ponent, València…) i col·lectius dedicats específicament a la resistència, com el Comitè de Resistència Internacionalista. Implicar-nos i fer que les nostres organitzacions s’impliquin en aquests col·lectius i en la campanya RiseUp4Rojava és molt important per dues coses: intensificar la solidaritat amb Kurdistan i el Nord Est de Síria i generar un clima d’unitat revolucionària. Davant un capitalisme i un patriarcat globalitzats també es fa necessària una resposta global.

Militàncies sense nord (1a part)

Equip Comunicació CGT Catalunya
Carles Pérez. Afiliat al sindicat d’Activitats Diverses de Sabadell

Els fets esdevinguts amb la sentència del Procés són de sobra coneguts, pel que m’estalviaré la tinta en descripcions. En tot cas allà estàvem el grup d’afins de sempre acudint a les manifestacions de repulsa a dita sentència, heterogenis en les nostres pròpies anàlisis de la situació present tot i que totes situades en línies llibertàries. La retallada en drets civils amagada sota el dictamen de càstig per l’1 d’octubre, així com l’enèsim exercici de repressió i criminalització de la protesta, ens obligava a sortir al carrer. Tornàvem doncs a caminar al costat de l’independentisme; entre la massa, moltes cares conegudes de tantes lluites compartides en el dia a dia anticapitalista català, i notàvem ressorgir una inquietud interna que feia temps que no sentíem. La sensació que fèiem el correcte equivocant-nos, o que ens equivocàvem fent el correcte.

Era necessari sortir al carrer en oposició al nou ardit de l’estat per assortir-se d’armes jurídiques contra la dissidència, sense importar la ideologia d’aquesta, amb vistes clares a la conflictivitat social que ens porta el futur. Però ens presentàvem sota pavès aliè.

Els nostres motius no serien llegits, el nostre discurs era mut i la nostra presència servia als objectius d’un altre projecte polític, que per algunes pot ser simpàtic, inclús afí, però sempre aliè.

Veiem amb il·lusió l’aparició a l’escena política d’una nova generació capaç de portar a l’aburgesada societat a la confrontació contra el poder repressor. Enduts per aquests pensaments la massa arrencava a cantar altre cop “Els Segadors”, fent-me qüestionar de nou el per què de la meva presència en aquesta lluita. Podria ser per solidaritat, solidaritat cap al poble amb el que convisc a diari, el poble amb el que somio construir una utopia anarquista i el mateix que sortia aquell dia al carrer a defensar-se. En general quan una manifestació coreja quelcom amb el que no estic plenament d’acord em quedo en silenci, però aquest himne expressa la transversalitat de les gents allà reunides, si volia reivindicar la meva pròpia entitat aquell era el moment. Vaig decidir alçar les mans fent el símbol de la solidaritat obrera entre un mar de punys i mans de quatre dits. La resposta que rebo: “Què significa això que fas amb les mans?”

No ens entenen. Ni els fa falta. Torno a casa després d’unes hores amb la sensació d’haver realitzat un acte d’amiguisme ideològic. En realitat en aquesta manifestació era un actor de segona, ni se m’ha demanat que hi vagi ni els ha fet falta la meva presència. Jo he decidit adherir-m´hi, per què? No podíem quedar passius davant les injustícies que s’estaven produint; a algun lloc havíem d’anar. La trista realitat és que si gorregem la trinxera d’altres és perquè ens falta la nostra pròpia. I això ja és més greu.

Aquesta joventut que puja indignada necessitarà un discurs que expliqui la seva realitat, de precarietat imposada i repressió política, en el marc del col·lapse ecosistèmic global i la lluita per l’hegemonia capitalista imperial. Per contra, en absència d’aquesta guia de comprensió, cauen en promeses reformistes que ofereixen, a més estirar, pujades discretes del salari mínim venudes com a victòries revolucionàries, o promeses de regeneració social a través de projectes de nous estats lliures i populars, que encara està per veure com es configurarien, però molt possiblement aconseguirien assegurar la supervivència de l’estructura de poder burgesa, donada l’actual sociologia.

Si pensem sincerament que l’anarquisme té respostes i solucions a aquesta realitat, per què estem abandonant la joventut al nihilisme o la militància estatista?

Jo, encara jove, m’he afiliat de la mà de Salvador Seguí, qui em va convèncer que era al sindicat l’únic lloc on el poble treballador podia representar-se a si mateix, utilitzant la lliure federació i el paper basal de la proletària dins l’esquema productiu per  conquistar poder polític. Lluny de partits d’avantguarda que per anar per davant no van amb el poble, o parlamentarismes que desmobilitzen a les treballadores a base d’esperances no fonamentades de reforma radical; mà a mà, teixint una xarxa de solidaritat que aspiri a dinamitzar el pols al poder.

Pel contrari, el que he vist en el meu escàs temps de militància és un moviment trencat internament per no poder evitar replicar les mateixes dinàmiques socials que hauria, suposadament, de combatre. Militants més veteranes podran analitzar millor aquesta situació, a mi se m’acut el següent: la lluita interna és conseqüència de la falta de projecte propi.

Sense una proposta llibertària al voltant de la qual aglutinar militància, afiliació i simpatitzants la nostra gent es perd. Ens perdem. El nostre subjecte polític, la unió lliure d’individus que és el poble treballador, no ha desaparegut, però ja no té orelles per al nostre discurs. Tracta de sobreviure impulsant projectes amb més vitalitat, aparent almenys. En aquesta època d’espectacles l’aparença ho és tot. El poble es troba dividit per l’heterogeneïtat que el caracteritza, creant la base per a la batalla entre les diferents opcions polítiques per assolir poder per als seus propis objectius.

Nosaltres, al ser poble i voler tancar files amb ell, ja que sense ell no som res, reproduïm els seus cismes en les nostres organitzacions. La militància fa gimnàstica ideològica per acomodar-se a la facció que li sembla més útil, quan no escull bàndol per simpaties o directament es perd en el laberint que és la ideologia. Aquests posicionaments generen tensions en l’organització, donant peu a la lluita intestina en la qual totes, més novelles o veteranes, ens hem vist involucrades. L’ambient de setge és asfixiant.