Una vaga com la del 30 de Gener a Euskadi, és possible a Catalunya?
Rubén Paez. Sindicat de Transports de Barcelona
Llegint el titular molts em diran que és clar que sí. De fet, durant els dos últims anys en el nostre país s’han convocat fins a sis vagues generals sense que a cap de les centrals sindicals majoritàries se les veiés ni se les esperés.
Ara bé, si no volem caure en fer-nos trampes al solitari, haurem d’admetre una sèrie d’elements que estan associats a aquestes vagues:
-primer: els textos de la convocatòria que es registrava a Treball incloïen reivindicacions laborals, però tots sabem que aquestes s’utilitzaven per embolcallar altres objectius i evitar la seva possible il·legalització. Per acabar-ho d’adobar, aquestes convocatòries no van ser ni tan sols vagues, sinó aturades de país, eufemisme que a mi, i imagino que a qualsevol sindicalista seriós li passa el mateix, em fa grinyolar les dents. Fins i tot en titllaria una d’elles com de tancament patronal i per tant, representaria l’antítesi del que representa una vaga general combativa.
-segon: si compartim la idea que una jornada de vaga té com a objectiu aturar el teixit productiu d’un país, també estarem d’acord que en aquest sentit, aquestes convocatòries van ser un fracàs. L’única que podríem qualificar d’exitosa és la del 3 d’octubre, reconeixent però que aquest èxit el van determinar les circumstàncies de repressió brutal patida només dos dies abans. Malgrat em dol dir-ho, els sindicats convocants en vam tenir més aviat poc a veure.
És veritat que algunes, no totes, van ser grans jornades de lluita i que utilitzant com a paraigües la convocatòria de vaga es van fer algunes accions espectaculars per part d’alguns moviments socials (no pas per part del moviment sindical). De tota manera, una jornada de lluita no és una vaga, i encara menys una vaga general.
-tercer: aquestes vagues mai no es van treballar seriosament com a vagues. Una vaga general no es convoca amb quinze dies, no es convoca sense fer assemblees en els centres de treball i sense promoure-la. Que hi hagi motius per fer-la (d’aquests sempre en sobren) no assegura el seu èxit, cal treballar perquè hi hagi una conjuntura favorable. Les condicions per a una vaga no només apareixen, també es creen. I això implica mesos de preparació, i tenir implantació en els centres de treball. I aquí arribem al moll de l’os. Les vagues esmentades van ser convocades per sindicats minoritaris, i ni tan sols amb consens entre les diferents centrals sindicals anomenades combatives o alternatives.
Arribats a aquest punt i havent deixat clar del que estic parlant, reformulo la pregunta: és possible una vaga general amb èxit, laboral i combativa, sense la participació de CCOO i UGT a Catalunya? La resposta és que fins ara, això ha estat impossible.
Fa dotze anys que sóc militant de la CGT i des de llavors sempre he comprovat, de vegades dolorosament, que al sindicalisme combatiu i de classe no li era possible convocar una vaga general amb èxit sense CCOO i UGT. No tan sols això, la part més dramàtica és saber que amb ells tampoc és possible perquè són gestors de la pau social, des de fa ja massa temps, i , ni volen, ni saben ser combatius. Aquesta situació ens ha deixat durant molts anys en un atzucac que semblava insalvable. L’única solució? Superar l’immobilisme de les grans centrals sindicals amb grans mobilitzacions i sobrepassar-los des del carrer, lluny dels despatxos i les taules on ells es fan forts. I a llarg termini, arrabassar-los la majoria sindical. Aquest és l’únic camí, la resta no ens serveix. Hem d’acceptar que mai hem tingut les condicions per poder fer-ho, i hi hem de sumar el fet que massa sovint hem prioritzat malgastar energies lluitant entre nosaltres i contra altres sectors de l’esquerra. D’aquesta manera ens hem allunyat d’afavorir la creació de la conjuntura d’una necessària vaga general. Amb tot, objectivament, en els dos últims anys les condicions han canviat favorablement per a nosaltres. I tot sembla indicar que ho continuaran fent.
“No importa perquè no ens hi vam posar ahir, el que importa és perquè no ens hi posem ara, quan tenim al davant un exemple tan clar”
El proper dia 30 de gener hi haurà una vaga general al País Basc, sense Comissions Obreres i sense UGT , convocada per ELA i LAB i impulsada des d’una carta de drets socials que no resumiré aquí, però que convido a tothom a fer-hi una ullada. Val la pena. Aquesta vaga l’han estat treballant els sindicats convocants des de fa un any, i la carta de drets socials que alhora fa de taula reivindicativa encara ha trigat més a fer-se perquè ha estat consensuada per la gran majoria dels moviments socials, amb poques excepcions, que conflueixen al País Basc. Parlem dels moviments feministes, els moviments per l’habitatge, els pensionistes, els ecologistes, les associacions de gent migrada. Hi són tots. I, què voleu que us digui, a mi em fa molta enveja . No els desitjo sort perquè no la necessiten, les coses ben fetes no necessiten de l’atzar.
I la pregunta sorgeix sola, per què no hem fet quelcom semblant a Catalunya? El debat subsegüent donaria per molts articles, i segur que no ens posaríem d´acord. En qualsevol cas no vull parlar ara d’allò que ja no té remei. No importa per què no ens hi vam posar ahir, el que importa és per què no ens hi posem ara, quan tenim al davant un exemple tan clar. I , al menys jo, no hi trobo cap motiu de pes per no fer-ho.
Crec que si tots els sindicats combatius i de classe que existeixen al nostre país som capaços de deixar de banda el que ens separa i ens concentrem en crear un clima d’entesa i en centrar-nos en allò que ens uneix, no resultaria gaire difícil arribar a acords. Qui no esta en contra de la llei mordassa? O de les reformes laborals? Qui no està per recuperar el poder adquisitiu que aquesta crisi li ha manllevat a la classe treballadora per donar-la als més rics? Qui no està en contra de la repressió cada cop més generalitzada tant als carrers com als llocs de treball? Qui no està per la igualtat real de sous entre homes i dones ? Qui no està en contra de la Llei Aragonès i de les privatitzacions i externalitzacions als serveis públics? Qui no està per revertir les retallades i pujar i blindar les pensions? Aquestes només són unes quantes reivindicacions laborals que ens uneixen, les primeres que em venen al cap i crec que a tall d’exemple ja n’hi ha prou. Una de les coses que més se’ns retreu als sindicalistes és la nostra incapacitat per anar tots a una. Està clar que amb els majoritaris no anem enlloc (tampoc ells volen anar amb nosaltres, tenim agendes molt diferents ). Però, i amb la resta d’organitzacions? Tots els sindicats alternatius hem crescut en els últims anys en major o menor mesura. Això és degut a dos factors principalment. El primer és que es comencen a guanyar lluites concretes a determinats sectors. És veritat que encara no hem aconseguit grans canvis a un nivell mes ampli però cada mes a aquesta mateixa revista es poden llegir les cròniques de les nostres victòries. Estem creixent de forma constant i cada vegada que es guanya un conflicte ens fem més forts. I no se n’havien guanyat tants des de fa molts anys. El segon motiu es el descrèdit dels sindicats majoritaris, que han venut tants cops als treballadors i han desmobilitzat tantes vegades i d’una forma tan descarada que cada cop són menys els que se’ls creuen. Vivim un moment que pot ser una gran finestra d’oportunitat per a nosaltres. Hem de capitalitzar el desgast i l’enuig de la classe treballadora i ho hem de fer ara, abans que l’extrema dreta emergent ho faci. Ens ho juguem tot, però podem guanyar.
Es veritat que ELA i LAB tenen la majoria sindical al País Basc que desgraciadament no tenim encara aquí. Però també cal admetre que el nivell de presència als carrers i de mobilització a Catalunya és en aquests moments molt més alt que a Euskadi. I fins i tot allà les centrals sindicals han tingut la lucidesa, tot i tenir la majoria sindical, de no obviar que en aquest moment les vagues perquè tinguin èxit han de apel·lar també els moviments socials no estrictament laborals que cada lluiten al carrer per crear una alternativa social al model capitalista. L’ecologisme, el feminisme, els moviments per un habitatge digne o les lluites antidepressives han de ser eixos fonamentals de les nostres reivindicacions, ja que travessen de punta a punta la realitat social de la classe treballadora, i actualment generen més consens que les reivindicacions laborals. Per què succeeix això? No ho sé però penso que hauríem de fer certa autocrítica. Un sindicat que perd el pols del carrer està perdut. Hem de trobar la manera de tornar a posar les lluites laborals al centre del discurs de les lluites al carrer . I per això necessitem fer nostres les reivindicacions dels moviments socials , sense tractar de controlar-los ni fagocitar-los, mai per davant ni per darrera de ells, sinó al costat, com a germans de lluita.
A Catalunya hem deixat que les reivindicacions nacionals, que divideixen a la classe treballadora, eclipsessin durant dos anys les reivindicacions laborals i socials que son aquelles que poden millorar inequívocament la nostra vida. I que ningú em mal interpreti, la lluita contra la repressió en totes les seves formes i el legítim exercici de autodeterminació de qualsevol poble del món em semblen lluites importantíssimes i legítimes, paro no més importants que la derogació de les reformes laborals i la restauració de tots els drets laborals i el poder adquisitiu perdut per la classe treballadora en els últims anys. Més aviat al contrari. Sé que el que plantejo és complicat i a molts dels meus companys d’organització els grinyola, així com a altres que no ho són, però si no abandonem les posicions tancades que ens impedeixen treballar juntes per crear les condicions necessàries mai podrem convocar una vaga general combativa i exitosa . Nomes amb grans mobilitzacions, només des del carrer, només amb la unió de la classe treballadora defensant els seus drets, trencarem el marc immobilista en què portem enclaustrats massa temps. Al cap i a la fi, un sindicat que no té capacitat real d’ incidir en la realitat social i laboral del món que l’envolta, per què serveix? El repte és gran, però la recompensa és enorme. La paraula clau és generositat. La gent està prou farta i les condicions són bones, però no podem esperar a que els moments caiguin del cel. Hem de deixar de ser reactius i tornar-nos proactius, ser nosaltres qui marquem els passos a fer i no deixar aquest espai per als nostres enemics de classe. Les condicions sorgeixen de vegades, però també cal crear-les. I aquest és un bon moment per començar aquest procés. Hem d’arremangar-nos i començar a treballar colze a colze amb tots aquells que volen derrotar el capitalisme. Per bastir fronts amplis, sense deixar de ser qui som, sense deixar de ser anarquistes. Però amb una ment oberta i amb una fita clara. Per sobrepassar CCOO i UGT ens fa falta una vaga general que els passi per sobre. I sols no podem.
Ens hi posem?
