La qüestió dels «alliberats» sindicals sempre és complexa i dins l’anarcosindicalisme és un projectil per desgastar a l’oponent —de dins o de fora de la nostra confederació—. D’entrada aclarir que els alliberats són aquells delegats —o que en fan la funció— que fruit d’eleccions sindicals tenen hores i que per acumulació d’aquestes hores sindicals tota la seva jornada laboral és dedicada al sindicat i ja no fan la seva feina habitual a l’empresa. Cal no confondre l’alliberat sindical amb algú que el sindicat lloga per fer una feina concreta. Una organització gran ha de tenir persones contractades, assalariades de la manera més digna possible, sempre sota els criteris racionals de les necessitats de l’organització. Aquesta pràctica però no està feta per substituir la militància que és la base de la nostra organització, sinó per a les feines on la militància no hi arriba per la grandària de l’organització o per l’especificitat de la feina.
A la CGT
molts militants són delegats sindicals i fan servir hores sindicals, normalment
només per cobrir una part de la seva militància a la qual hi dediquen moltes
més hores.
Considero
que està molt bé fer servir aquestes hores, això sí: amb una escrupolosa ètica.
Tal i com repetim fins l’infinit als nostres delegats i delegades a Berga:
informem a les companyes de feina i al sindicat de les hores que fem servir
cada mes, no agafem hores ni dilluns ni divendres si no és per causa major i
fem un ús escrupolosament ètic d’aquestes hores i de la resta de la nostra
acció sindical. El mal ús per part dels sindicats majoritaris ha estat tan gran
i ha provocat un desprestigi sindical tant exagerat que la situació demana una
especial cura a l’hora de fer servir aquestes «avantatges sindicals».
A la CGT hi ha persones que estan
«alliberades». No se
quantes són. De vegades la mateixa empresa només permet agafar les hores com a
mitges jornades o jornades senceres (per exemple Educació de la Generalitat).
Abans de continuar vull aclarir que n’estic segur que aquestes persones
alliberades de la seva tasca professional habitual fan una feina indiscutible,
des de la total honestedat. Parteixo d’aquesta premissa. Perquè la qüestió no
és que siguin més o menys honestos. Sinó que aquest alliberament fomenta un
sindicalisme del que cal fugir, que no és el nostre i que ja fan altres i de
millor manera —els majoritaris han esdevingut empreses de serveis—. Tanmateix la
meva proposta és que a la nostra organització no hi hauria d’haver ningú
alliberat del tot. Ni per tasques de la secció sindical ni del sindicat, ni de
la federació o de la confederació (càrrecs). Caldria fixar un màxim, que jo
posaria en mitja jornada. Per què?
Per motius pràctics: l’alliberament separa els treballadors de la resta de companys. Perquè no treballen amb i com la resta, perquè es formen més, s’especialitzen, desanimen implícitament a qualsevol altre aprendre i formar-se sindicalment, normalitza aquesta especialització que acaba sent delegació també en allò “polític” ja que el pes d’aquest delegat és major dins l’assemblea de la secció, en el cas de fer-se assemblea ja que aquest model redueix el paper de les assemblees i la importància de la secció sindical —que ha de ser la nostra base—, fomentant l’executivisme de delegades i comitès (que de fet van pensar perquè fos així).
“a la nostra organització no hi hauria d’haver ningú alliberat del tot”
Per motius ètics: l’alliberament
de les explotades ha de ser obra d’elles mateixes i no d’un alliberat sindical.
Dins l’antiautoritarisme hi ha pocs principis però els que tenim són importants
just per garantir una pràctica alliberadora. No podem oblidar buidar de
contingut els comitès. Per a moltes persones afiliades al sindicat i en teoria
per a totes, aquesta voluntat és una realitat prioritària.
Un altre tema relacionat són les
Plenàries de Catalunya on pràcticament tothom que hi participa és delegat amb
hores, pensionista, etc. Una estructura sindical només formada per militants
que són delegats amb hores creieu que no influeix en com serà el sindicat? I
creieu que serà gaire anarcosindicalista (acció directa, participació, autonomia,
assemblearisme, horitzontalitat, federalisme, etc.) si és així? Jo crec que no.
En aquest sentit som els militant sense hores els que ens veiem discriminats per
poder participar en la vida orgànica de la nostra confederació i el que és
pitjor: aquest funcionament no fomenta la militància. I és per això que el tema
no és ni la integritat de la persona (ja hi comptem que ho són, només faltaria)
ni la necessitat de fer les coses bé (no cal estar alliberat per fer la feina
amb professionalitat).
Insisteixo: no proposo no fer
servir les hores o no participar a les eleccions. Proposo limitar-ho. Pel que
fa a les hores, tema d’avui, considero que els delegats de CGT no haurien de
poder tenir més de 80 hores mensuals (mitja jornada). Cap militant del sindicat
hauria d’estar alliberat més de 80 hores al mes i caldria fomentar també que aquestes
hores fossis rotatives entre diferents militants. Sé que just costa trobar
militants que vulguin fins i tot les hores, però la qüestió és que el model
sindical que és basa en delegats alliberats mata la militància, per tant no és
banal l’aposta de limitar-ho. És una qüestió d’ecologia sindical o sostenibilitat
anarcosindicalista. El model basat en delegats mata la militància i fomenta el
model de sindicat d’empresa de serveis. És a dir que si el que volem és que el
màxim de gent militi una mica, no podem apostar perquè hi hagi un delegat
(especialista, format, etc.) que informi i assessori al treballador passiu i
receptor de la informació. Millor repartir les hores entre el màxim de
militants possible i en cap cas acumular-ne més de la mitja jornada per
persona. Molts militants no tenim hores, no n’hem tingut mai i d’entrada no en
volem. No és només possible sinó que és desitjable. No és fruit del purisme
ideològic, de fet és una qüestió pràctica: enfortir el model
anarcosindicalista.
Des que dilluns dia 14 de setembre es va fer pública la sentència del Tribunal Suprem que condemna a presó a nou polítics institucionals i a dos activistes, els carrers s’han omplert de manifestacions liderades per les més joves que amb barricades s’han intentat protegir de la repressió policial. I dic les més joves i prou, perquè la veritat, aquest és el seu comú denominador, ser les més joves de la societat catalana. Els orígens, doncs molt diversos. I els missatges: que han perdut la por, que estan fartes de la repressió, de la manca de llibertats, que tot plegat va molt més enllà de la independència.
Òscar Murciano, Secretari d’Acció Sindical de la CGT de Catalunya
El passat 4 de novembre s’iniciava una vaga indefinida a l’empresa de transformació de paper i plàstics Iberboard, a Alcover. Els 146 treballadors i treballadores la van seguir des del primer moment al 100%, aturant completament la producció i el sistema de cogeneració elèctrica que hi ha instal·lat. Al quart dia de vaga es certifica la victòria de la plantilla amb un document signat a mediació de la Generalitat on s’acceptava el compliment de tot allò que es reivindicava. Aquesta és la història d’una lluita decidida i victoriosa.
La fàbrica d’Iberboard té
presència a Alcover amb diferents noms des del 1925, protagonitzant un bon
número de lluites obreres al territori des de llavors; avui s’hi suma una més,
organitzades ara des de la CGT.
Iberboard ha tingut una etapa complicada, amb concurs de creditors inclòs, i una entrada de nous accionistes liderats pel grup Grífols. L’actitud d’aquesta nova direcció ha estat molt agressiva des de l’inici, degradant el clima laboral i acumulant processos col·lectius contra les seves mesures de retallades de condicions.
“He patit durant 15 anys i ha estat ara que he vist el que pot ser un sindicat”
L’empresa incomplia els
increments de conveni, implanta a més un ERTO per ‘baixada de la producció’
mentre alhora s’acumulaven centenars d’hores extraordinàries mensualment. Vist
que no hi havia forma d’alterar l’actitud prepotent i explotadora dels
empresaris, la plantilla va decidir en assemblea convocar vaga indefinida amb
la CGT. La reacció de direcció va ser acomiadar al delegat LOLS de la CGT, un
membre del comitè d’empresa també de la CGT i tres treballadors més.
Aquest fet va inflamar a
la plantilla i esclatar la indignació de tal forma que ja era evident que la
vaga seria massiva. Finalment, a mediació de Treball l’empresa va fer marxa
enrere readmetent a tothom qui volgués, mentre que per part del comitè de vaga
es va donar uns dies de termini per a veure si es podia arribar a un acord.
La proposta de l’empresa
enviada unes hores abans de l’inici va ser rebutjada per la plantilla, així que
el dilluns 4 de novembre a les 5 del matí el piquet de treballadores es va
autoconvocar per defensar la vaga indefinida. El seguiment va ser de la
totalitat de les 146 treballadores excepte la persona encarregada de processar
les nòmines de la plantilla que, un cop enviat els diners, es va sumar al
piquet i vaga. Únicament els directius de l’empresa van mirar de creuar la
línia del piquet sense èxit. Es comentava que la grua va haver d’endur-se un
d’aquests luxosos cotxes per problemes amb les rodes del vehicle.
Els torns al piquet es mantenien les 24 hores del dia, comptant amb el suport de col·lectius del territori que feien arribar material de logística, menjar, beure i llenya per aguantar les nits fredes a la fàbrica. El matí del segon dia, Iberboard va anar a buscar una persona a casa seva perquè entrés a la planta, com si això pogués alterar la paralització completa de la producció. Actes il·lògics i absurds com aquests indicaven a la plantilla el grau de desesperació de la empresa davant la potència dels efectes de la vaga.
Durant els dies que
faltaven fins mediació de dilluns es van enfortir les relacions dels i les
treballadores, el sentiment de pertinença a una comunitat, a una classe social.
Finalment, dijous l’empresa va cedir en tot per aturar la vaga:
-Finalització immediata
de l’ERTO.
-Retorn del 80% de les
pèrdues temporals salarials motivades pel temps que l’ERTO va estar actiu.
-Actualització del salari
al que pertoca segons conveni.
-Pagament dels
endarreriments per no haver-ho fet abans.
A l’assemblea de
treballadors que van ratificar l’acord els plors i abraçades es barrejaven, de
vegades una cosa i després l’altre, per tornar a començar. Al dia següent un
dels vaguistes explicava com quan passeges pel poble veïns i veïnes s’abracen
als vaguistes, estenent l’alegria per tot el territori. Les companyes estan
demanant fulls per afiliar-se, mentre la caixa de resistència creada perquè
aguantessin segueix recaptant milers d’euros provinents d’ens de la CGT,
col·lectius del territori i persones solidàries.
Iberboard ens mostra que
és la lluita la clau de la victòria i no la mentida i traïció dels pactes
socials de la rendició. Cal tirar a terra els despatxos concebuts com a
barricades de la lluita sindical i social. No només per raons de comportament,
si no també pràctics: Mentre el conflicte és l’únic que obre la porta dels
drets, el delegacionisme només perpetua la subsidiarietat i complicitat amb la
patronal.
Finalment, cal destacar
el gran paper que la Federació Intercomarcal de l’Alt Camp-Conca de Barberà ha
dut en aquesta vaga, enganxats cada minut als vaguistes, assessorant i alhora
mantenint l’espaï autònom de les seves decisions. Aquesta tasca no és només
puntual si no una més de les que realitzen habitualment i que mostren que un
anarcosindicalisme motivat, alegre i actiu és clau per incrementar
l’organització obrera en un territori.
Un treballador afirmava: “He patit durant 15 anys i ha estat ara que
he vist el que pot ser un sindicat. Traslladeu el nostre agraïment a tota la
CGT, no sabem com podem agrair i retornar el que hem rebut”.
Aquest mes ens han visitat membres de la Union Communiste Libertaire de França, una organització d’àmbit llibertari que neix de la unificació d’Alternative Libertaire i la Coordinadora des Gropus Anarchistes de França. Ens visiten per copsar l’ambient que es viu a Catalunya i per aprofundir sobre l’anàlisi llibertari sobre el moment actual. Des de la Redacció del Catalunya, aprofitem per que ens expliquin com veuen ells el conflicte català. Però també, i sobretot, el procés que els duu a unificar organitzacions llibertàries, un fet que, malauradament, fa temps que no veiem al nostre país. Parlem amb Jérêmie Berthuin, Anaïs Sidhoum, Médrich Bagagli i Gilles Baqué.
Bona tarda. Ens interessa molt aquest procés d’unificació llibertària que heu dut a terme a França. Al juny es celebrà el congrés d’unió d’Alternative Libertaire (AL) i Coordinadore des Groups Anarchistes (CGA)… Quina necessitat veieu en realitzar aquest congrés?
El primer element és que davant les derrotes socials dels
últims anys que hem patit, davant la dreta feixista francesa de Reunificació
Nacional, ens ha semblat important com a comunistes llibertaris unificar les
dues organitzacions. La idea d’unificar-nos s’explica pel fet que davant
d’aquests dos perills, permetia ajuntar forces i ser una alternativa real. A
més, no ha estat una decisió vertical, s’ha tingut en compte la base on hi ha
una tradició de treballar juntes. La UCL no és només la suma de CGA i AL, és
superar-se a nosaltres mateixes com a organització i crear una organització amb
un espectre de desenvolupament exponencialment més gran que qualsevol de les
dues organitzacions per separat. Una nova organització dóna una imatge també
als militants dels moviments socials en un moment de regressió social, de
derrotes, de crisis internes de les organitzacions d’esquerres, etc. ensenya
que no estem en un moment de divisió, sinó que som capaços d’asseure a una
taula i parlar tranquil·lament, per tractar les condicions per crear una
alternativa. Altres grups, llibertaris i no llibertaris, ens miren amb atenció
perquè estem en una dinàmica positiva en un moment en que els moviments socials
en general estan en una dinàmica negativa.
En la unificació hi
ha tot un procés de debat que dura més d’un any. Quin tipus d’ítems es debaten?
a nivell organitzatiu, estratègic, tàctic…
La primera presa de contacte és al gener de 2017. Des de
llavors, es defineixen reunions bilaterals entre CGA i AL sobre diferents
temes, organització interna i com s’estructurarà la nova organització, la
implicació a l’antifeixisme, al sindicalisme, antipatriarcal, intervenció
juvenil… en aquestes reunions es defineixen els posicionaments sobre cada
tema però també les pràctiques de cadascú. També es realitzen reunions
estratègiques sobre les nostres postures polítiques sobre diferents afers.
L’última etapa es crea un grup de treball per escriure el que seria la base ideològica de la UCL, quina proposta política fem. Un altre grup de treball escriuria els estatuts de la nova organització. El 10, 11 i 12 de juny de 2019 té lloc el congrés comú per debatre el manifest, els estatuts i el nom. Els congressistes van aprovar les ponències gairebé unànimement. També s’escullen les diferents comissions, la comissió sindical, l’ecologista, la de relacions internacionals… Un cop aprovada la nova organització, hi ha una segona fase del congrés. Dos congressos paral·lels d’AL i CGA d’autodissolució de les dues organitzacions. Des del principi fins al final ha estat un procés molt democràtic. En tot moment els grups locals han tingut veu i vot en les decisions que es prenien a nivell estatal.
“Molta gent ens miren amb atenció perquè estem en una dinàmica positiva en un moment general de dinàmica negativa”
Quants membres formeu
UCL i quina implantació teniu al territori francès?
Ara mateix som al voltant de 600 afiliats. Som pocs, ho
sabem. Però som més que la suma dels afiliats de CGA i AL. Es crea una dinàmica
de creixement, fins i tot amb l’estiu pel mig, d’incorporació de noves afiliacions.
Actualment, estem presents a unes 40 ciutats de tot el país. Allà on existia
CGA i AL ja hi havia una tradició de treball conjunt, tot i que venim de
tradicions diferents del moviment llibertari francès, i això ha fet que el
treball d’aquesta nova organització a nivell local resulti molt natural. El
balanç al cap d’uns mesos, ens adonem que parlem el mateix idioma. Al final, la
unificació ens ha demostrat que el funcionament és molt comú, i que la pràctica
del dia a dia supera les diferències que puguin haver de cultures llibertàries
d’ambdues organitzacions. La unificació ens ha donat molta més visibilitat, i
sobretot aparèixer com a una alternativa creïble. I sobretot, som conscients de
que tenim un espai enfront altres organitzacions de l’esquerra, fora del joc
parlamentari.
Alguns dels vostres
membres també militen en altres organitzacions com Solidaires, inclús la CGT.
UCL vindria a ser l’organització política del moviment llibertari francès?
Les arrels del moviment obrer a Espanya i a França són diferents. Tot i que molts companys i companyes de UCL estan dins els moviments sindicals com a “agitadors”, tant a la CGT, com a CNT o Solidaires, continuem considerant que necessitem una organització que vagi més enllà d’allò estrictament laboral o sindical. Al costat d’una organització sindical de massa, necessitem una organització de caire llibertari que tracti altres temes com l’habitatge, antipatriarcal, antifeixista… la UCL ens permet això.
Llavors, la UCL,
crideu a practicar un sindicalisme revolucionari. Però, vosaltres no sou un
sindicat, com es tradueix això en la realitat? Quins mecanismes hi ha a la
pràctica?
Com a militants de la UCL, som sindicalistes revolucionaris
dins les nostres organitzacions sindicals de massa. A França hi ha una tradició
de sindicalisme revolucionari molt forta, el que diem nosaltres la Carta
d’Amiens del 1905, l’acte fundador d’aquest sindicalisme. Tractem de portar les
nostres idees i una pràctica revolucionària encara que no siguin sindicats
revolucionaris, tant a nivell de funcionament com d’estratègies. A diferència
de trotskistes i marxistes leninistes, tot i que podem tenir unitat d’acció amb
ells, nosaltres no ens considerem avantguarda amb una intel·ligència superior a
les masses. La nostra implicació dins els sindicats de massa ha de ser una
implicació no com a caps, o com a buròcrates, sinó com a agitadors i com a
“animadors”, en el sentit que creem dinàmiques internes a nivell de pràctiques
democràtiques, i de postures polítiques, que el sindicalisme arribi a les
postures més radicals possibles.
Una altra cosa molt important, en relació amb la tradició
francesa de la Carta d’Amiens, que afirma de manera clara la independència del
sindicalisme de classe amb els partits polítics, inclús dels “partits” o organitzacions
llibertàries, una diferència molt clara amb el sindicalisme alemany per
exemple. Nosaltres, lluny de reproduir el que fan comunistes i trotskistes
d’utilitzar el sindicalisme com a eina i amb finalitats polítiques, no
utilitzem el sindicat amb finalitats polítiques. Sempre prioritzem la unitat
sindical a la base, afavorint la unitat d’acció sense tenir en compte les
sigles sindicals, perquè el que ens importa és la pràctica i la unitat a la
base. Sempre lluitem als sindicats i les assemblees contra els qui volen fer
propaganda del seu partit. També, i molt important, la nostra influència a
nivell sindical és intentar trencar les parets dels sindicats tal qual, que
alguns cops queda antiquat.
“s’hauria de superar el fet de veure aquest conflicte (Catalunya) com una protesta purament estatal, si no que és un procés social amb el que ens hem de situar”
Quin paper ha tingut
la UCL al moviment dels Armilles Grogues?
Aquest moviment ha estat molt espontani. El nostre paper als
sindicats ha estat de pressionar per a que el sindicalisme doni suport de
manera natural aquest moviment. Mentre que hi havia molts sindicats, hi havia
sindicats amb moltes resistències a donar suport, com per exemple la CGT. Això
és degut també a que els Armilles Grogues han desafiat els partits polítics i
els sindicats perquè eren vistos com a part del sistema i no part del moviment,
una mica com intermediaris entre les reivindicacions i l’Estat. El paper de la
UCL dins el moviment ha estat també de tractar de donar credibilitat al
sindicalisme de lluita
A França hi ha hagut
diferents atemptats terroristes. Està havent-hi una deriva islamòfoba i s’està
militaritzant molt l’espai públic Quina postura té la UCL amb aquesta la deriva
autoritària?
S’ha de tenir en compte de que l’exèrcit ja estava present
al carrer abans dels atemptats. Tot i així l’excusa dels atemptats ha servit
per a tots els governs per a implantar mesures repressives. Quelcom que no
passava des de la guerra d’Algèria, com és la votació pel parlament de l’estat
d’emergència el 2015. Ara ja no està vigent, però a la legislació actual s’han
integrat dins la llei ordinària moltes mesures del mateix que fa que el nivell
de criminalització dels moviments socials sigui molt més alt avui que fa uns
anys. En particular, al moviment dels Armilles Grogues s’ha vist un nivell de
repressió policial que mai no havíem vist a França. No tenim les xifres
exactes, però el nombre de gent detinguda, ferits greus, ferits de bales de
goma a l’ull –bé, com aquí a Catalunya– no havia estat tant alt ni al maig del
68.
D’altra banda el discurs islamòfob era patrimoni de la
dreta. Ara, també dins els partits moderats aquests discurs és present. Un
altre element important és que aquest context d’islamofòbia i d’amenaça
terrorista ha permès al govern introduir lleis i mesures que han contribuït a
militaritzar la societat. Una mica com aquí a l’estat espanyol. Amb el moviment
dels Armilles Grogues s’ha parlat de permetre a l’exèrcit ajudar la policia per
a mantenir l’ordre. Davant d’aquest auge de la islamofòbia que inclou també
l’esquerra moderada, tractem de desenvolupar una dinàmica per a permetre a les
persones àrabs o musulmanes de resistir i enfrontar-nos a aquest assetjament
cap a aquesta part de la població francesa.
Com veieu des de la
UCL les protestes de les últimes setmanes a Catalunya que estan portant a
milers de joves a enfrontar-se a la policia?
Bé, hem tret un comunicat comú de moltes organitzacions
llibertàries a nivell internacional en suport al poble català. La nostra
postura és una postura natural, estem a favor de del dret a l’autodeterminació,
en el sentit que un poble pugui decidir el seu destí. Que sigui al Kurdistan, a
Mongòlia, a Nepal, a Sudàfrica o a Catalunya, la nostra postura és la mateixa.
Llavors, l’apliquem aquí també com l’apliquem a tot arreu. Mirem amb molt
interès tot el que està succeint aquí. Amb la informació que tenim a França,
pensem que empresonar dirigents polítics per tenir una postura autodeterminista
és una demostració, un cop més, que el govern, el de Madrid en aquest cas,
aparenta ser democràtic però quan ha de reaccionar de manera autoritària ho fa.
Això ens confirma que al capitalisme, qualsevol tipus de govern és autoritari i
antidemocràtic. La democràcia es permet fins a cert punt, fins a que molesta,
després tanca les portes.
Nosaltres donem suport al dret a l’autodeterminació, afegint el component del concepte federalista. Així que també, creiem, que s’hauria de superar el fet de veure aquest conflicte com una protesta purament estatal, si no que és un procés social amb el que ens hem de situar. Justament, per nosaltres és important discutir i compartir amb altres organitzacions llibertàries sobre aquest conflicte, per veure si aquest conflicte i aquesta reivindicació ens aporta coses positives i ens duu a llocs d’unitat i de conjunció, o ens porta a quelcom que no és nostre si és una reivindicació purament estatal. De fet, és per això que estem aquí, per parlar i entendre parlant amb vosaltres la complexitat de la situació i del que es juga en realitat, ja que allà poca cosa ens arriba del conflicte català. I, per suposat, estem aquí també per donar suport des de la UCL a tots els moviments que lluiten contra la repressió.
Nosaltres donem suport al dret a l’autodeterminació, afegint el component del concepte federalista. Així que també, creiem, que s’hauria de superar el fet de veure aquest conflicte com una protesta purament estatal, si no que és un procés social amb el que ens hem de situar. Justament, per nosaltres és important discutir i compartir amb altres organitzacions llibertàries sobre aquest conflicte, per veure si aquest conflicte i aquesta reivindicació ens aporta coses positives i ens duu a llocs d’unitat i de conjunció, o ens porta a quelcom que no és nostre si és una reivindicació purament estatal. De fet, és per això que estem aquí, per parlar i entendre parlant amb vosaltres la complexitat de la situació i del que es juga en realitat, ja que allà poca cosa ens arriba del conflicte català. I, per suposat, estem aquí també per donar suport des de la UCL a tots els moviments que lluiten contra la repressió.
Anàlisi jurídic d’aquesta facultat tan desconeguda com poc utilitzada
Àlex Titzminetsky. Advocat laboralista i afiliat a CGT.
Els
Delegats de Prevenció, representants unitaris dels treballadors amb funcions
específiques en matèria de prevenció de riscos laborals, tenen un ampli ventall
de drets i facultats que desgraciadament són força desconegudes en àmplies
capes de la classe treballadora, o no es fan servir de forma generalitzada
(dret a informació, dret a consulta,…). Malgrat el seu poc ús real sindical a
moltes empreses, la llei privilegia el dret a la salut laboral dels
treballadors, i a la participació dels seus representants en aquesta matèria, per
sobre fins i tot de la «sagrada» propietat privada de l’empresari.
Per
tant, tenint aquesta escletxa legal en la legislació sindical, és important que
es conegui, difongui i apliqui.
La
normativa en aquest àmbit és clara i de fàcil enteniment. Concretament, la «Ley 31/1995, de 8 de noviembre, de
prevención de Riesgos Laborales», LPRL, determina literalment:
“Artículo 21. Riesgo grave e inminente.
(…) 3. Cuando en el caso a que se refiere el apartado 1 de este artículo
el empresario no adopte o no permita la adopción de las medidas necesarias para
garantizar la seguridad y la salud de los trabajadores, los representantes
legales de éstos podrán acordar, por mayoría de sus miembros, la paralización
de la actividad de los trabajadores afectados por dicho riesgo. Tal acuerdo
será comunicado de inmediato a la empresa y a la autoridad laboral, la cual, en
el plazo de veinticuatro horas, anulará o ratificará la paralización acordada.
El acuerdo a que se refiere el párrafo anterior podrá ser adoptado por
decisión mayoritaria de los Delegados de Prevención cuando no resulte posible
reunir con la urgencia requerida al órgano de representación del personal.”
“Artículo 36. Competencias y facultades de los Delegados de Prevención.
(…) 2. En el ejercicio de las competencias atribuidas a los Delegados de
Prevención, éstos estarán facultados para:
(…) g) Proponer al órgano de representación de los trabajadores la
adopción del acuerdo de paralización de actividades a que se refiere el
apartado 3 del artículo 21”
Aquesta capacitat dels Delegats de Prevenció també ve
recollida a l’article 19.5 de l’Estatut dels Treballadors (Real Decreto Legislativo
2/2015, de 23 de octubre, por el que se aprueba el texto refundido de la Ley
del Estatuto de los Trabajadores),
que literalment determina:
“Artículo 19. Seguridad y salud en el trabajo.
(…) Si el riesgo de accidente fuera inminente, la paralización de las
actividades podrá ser acordada por los representantes de los trabajadores, por
mayoría de sus miembros. Tal acuerdo podrá ser adoptado por decisión
mayoritaria de los delegados de prevención cuando no resulte posible reunir con
la urgencia requerida al órgano de representación del personal. El acuerdo será
comunicado de inmediato a la empresa y a la autoridad laboral, la cual, en
veinticuatro horas, anulará o ratificará la paralización acordada”
Per tant, en el que en alguns àmbits sindicals es
coneix com «fer un article 21», els Delegats de Prevenció, estan
facultats per a paralitzar la activitat dels treballadors afectats per un «risc
greu i imminent» a causa d’una infracció preventiva de l’empresa. Poden
realitzar aquesta actuació proposant-ho a l’òrgan de representació unitària, o
(en cas d’urgència) per decisió majoritària dels propis Delegats de Prevenció.
Tal com determina la norma, un cop els Delegats de
Prevenció han pres la decisió de paralització, es comunica de forma immediata a
l’empresa, i s’haurà de comunicar a la Inspecció de Treball, per a que en un
termini màxim de 24 hores determini per informe si aquesta actuació preventiva
ha estat adequada o no.
Aquest dret ha suscitat algunes preguntes, que
intentaré contestar:
Què significa la la paralització de l’activitat?
Aquesta paralització de l’activitat dels treballadors
afectats pot tenir múltiples expressions; potser la més fàcil d’apreciar és la
suspensió d’activitat d’una maquinària defectuosa que posi en perill (greu i
imminent) als treballadors (risc de cops, atrapaments o lesions físiques), i es
pot aplicar també a tota una cadena de muntatge, grup de màquines o
instal·lacions defectuoses. Per tant, si els Delegats de Prevenció detecten una
màquina, eina o cadena de muntatge que
pot provocar un un «risc greu i imminent» poden paralitzar-la.
Però hi ha altres expressions productives que es poden
veure afectades, com per exemple llocs de treball tancats amb temperatures
extremes (de calor o fred), situacions d’estrès per l’elevació d’exigències
d’atenció al públic, … És per tant aplicable a qualsevol activitat productiva
que posi en perill (greu i imminent) als treballadors.
Què és un «risc greu i imminent»?
Per a que existeixi aquesta situació, cal que es
compleixi el requisit de que es donin indicis racionals de que la continuació
de la situació de risc pugui produir danys greus als treballadors, tant de
forma immediata com a llarg termini.
El primer qualificatiu de «greu» no té cap
dificultat d’interpretació, i és literal; la gravetat del risc ha de ser real i
demostrable (no pot ser una mera suposició o no determinable), podent produir
un dany que ha de ser qualificat de «greu» per a la salut o integritat física
dels treballadors.
El segon requisit del risc, «imminent» té una
aplicació més complexa: pot ser un risc que pugui causar immediatament un dany
als treballadors (per exemple una màquina que pot produir atrapaments o cops),
però també s’inclouen aquells riscos actuals que, malgrat no poder provocar un
dany immediat, podria causar un dany greu a llarg o mig termini. Per exemple,
en el cas d’una exposició actual a amiant sense les mesures preventives legals,
que després d’anys de latència podrà causar greus patologies als treballadors
exposats, s’entén que estem davant d’un risc greu i imminent a afectes del
compliment dels requisits per a la paralització per evitar l’exposició. Aquesta
mateixa situació es pot donar en exposicions a altres substàncies, com agents
biològics, cancerígens, o químics.
Aquesta definició ve recollida a l’article 4.4 de la
LPRL:
«Artículo 4. Definiciones.
(…) 4.º Se entenderá como «riesgo laboral grave e inminente» aquel que
resulte probable racionalmente que se materialice en un futuro inmediato y
pueda suponer un daño grave para la salud de los trabajadores.
En el caso de exposición a agentes susceptibles de causar daños graves a la
salud de los trabajadores, se considerará que existe un riesgo grave e
inminente cuando sea probable racionalmente que se materialice en un futuro
inmediato una exposición a dichos agentes de la que puedan derivarse daños
graves para la salud, aun cuando éstos no se manifiesten de forma inmediata.»
Qui pot prendre la decisió de la paralització?
Sempre és aconsellable que la decisió sigui de la
majoria dels Delegats de Prevenció o del Comitè d’Empresa, com a representants
dels treballadors. Aquestes persones tenen una protecció legal que els permet
realitzar l’actuació amb més possibilitats reals d’èxit i sense haver de patir
represàlies empresarials. A la pràctica, davant de situacions concretes a
l’empresa, i davant la impossibilitat de reunir el Comitè d’Empresa d’urgència,
solen ser els Delegats de Prevenció els que l’apliquen en la majoria de casos.
La norma ens informa que teòricament també podria ser
decidida pels treballadors afectats, però és una opció no recomanable, i que
només es podria portar a terme en casos molt extrems i en que no puguin actuar
ni Delegats de Prevenció ni Comitè d’Empresa. La paralització per part dels
treballadors pot comportar sancions i represàlies empresarials (fins i tot
l’acomiadament), atenent a que no compten amb la protecció legal de ser representants,
deixant la seva resolució final als jutjats, amb un resultat final sempre
difícil de predir a priori.
Que fer un cop aplicada paralització?
Es comunica immediatament a l’empresa, i es dona
trasllat a la Inspecció de Treball, que en el termini de 24 hores haurà
d’emetre informe sobre el risc, i si es complien els requisits de «greu i
imminent» per a poder aplicar la paralització. Si la Inspecció de Treball
valida la paralització, és evident que no es podrà reanudar l’activitat
productiva paralitzada fins que el risc hagi desaparegut.
Qui és el responsable de la paralització?
Els responsables en aquest cas seran els Delegats de
Prevenció (o membres del Comitè d’Empresa) que ho han acordat, i no els
treballadors que hagin acatat la paralització decidida. Els Delegats de
Prevenció no poden patir cap perjudici derivat d’aquesta actuació preventiva al
servei de la salut laboral dels seus companys, a menys que es demostrés la seva
actuació amb «mala fe» o «negligència greu», o la inexistència del risc (només
en aquest cas podria demandar-los l’empresari pels danys i perjudicis causats).
Però a la pràctica en els casos en que s’aplica la paralització es fa perquè es
donen situacions greus i riscos especialment severs en matèria de salut
laboral. Per tant, si es dona aquesta
situació real de risc greu i imminent els Delegats de Prevenció no han de tenir
por d’aplicar la paralització.
