L’Administració competent ha considerat injustificat i ha refusat L’ERTO que Autobusos Mohn de Barcelona havia plantejat a les seves treballadores.
En un comunicat, la CGT d’Autobusos Mohn ha infomat que l’ERTO presentat per Autobusos Mohn ha estat refusat pel Departament de Treball de la Generalitat. Aquesta empresa presta servei de rutes d’autobusos a Barcelona ciutat i a algunes de les seves comarques.
Es dóna la situació de que el passat desembre la CGT va resultar la primera força sindical a l’empresa obtenint 7 delegats per davant de CCOO i UGT.
La secció sindical de CGT a Atuobusos Mohn es felicita del treball realitzat ja que la pressió del sindicat en contra de l’ERTO ha resultat finalment efectiva.
Així mateix, en el comunicat la secció agraeix a tots els companys i companyes la paciència i la confiança que han dipositat en els delegats dels sindicat. Les nòmines seran regularitzades i es pagaran els dies sense servei des del 14 de març.
En un comunicat la secció sindical de la CGT de l’Hospital de Bellvitge denuncia que insti a les treballadores a tornar a treballar després d’haver donat positiu en la prova de Covid-19.
La secció sindical de la CGT a l’Hospital de Bellvitge ha emès un comunicat en que denunciava l’últim protocol aplicat per Salut i l’Hospital de Bellvitge per posar en risc la salut de les treballadores sanitàries i, conseqüentment, els pacients i la població en general.
Denuncien que aquest nou protocol insta a tornar a treballar havent donat positiu en covid-19 després dels 14 dies de confinament. Fet que posa en risc als malalts, companys i resta de personal de l’hospital. Aquest fet posa en perill no només les famílies de les sanitàries i sanitaris sinó també a tota la plantilla de treballadores de l’hospital.
Afirmen també que el rebuig a aquest nou protocol és unànime, com unànime és també la reivindicació de la falta d’EPIs entre els sanitaris. A més, tampoc no s’estan fent proves de control als treballadors de l’hospital, pel que la situació entre el col·lectiu de sanitàries pot esdevenir dramàtica.
Ja són 19.400 sanitaris contagiats i 22 morts. La secció sindical afirma que seguiran “al seu lloc, a peu de llit” i des d’allà continuaran “lluitant contra el virus i contra l’ànsia dels polítics per privatitzar aquest sistema sanitari que cada vegada deixen més retallat”.
Les treballadores també denuncien que aquest sistema “prioritza l’economia i els pressupostos per davant de protegir els sanitaris. Podríem dir que son assassinats per falta de protecció”, que és el que està provocant que ja hi hagi a l’estat 13.000 morts, amb una mitjana de 637 cada 24h.
Finalment, la secció sindical reivindica la seva tasca com a treballadores sanitàries: “Ens assenyalen com herois per a fer-nos còmplices del sistema sanitari tant precari que van deixar a les retallades. Que no ens diguin herois. Som sanitaris, zeladors, personal de neteja, tècnics, administratius…”
La manifesta incapacitat del règim liberal de la Restauració per enfrontar-se a la nova problemàtica, plantejada pel sindicat únic d´indústria i l’acció directa de la CNT a Catalunya, van donar pas a l’organització d’una resposta adequada de la burgesia, que va ser liderada per la Federació Patronal catalana.
En gener de 1919 es va reorganitzar i va modernitzar el sometent, format per vuit mil voluntaris armats sota tutela militar, és a dir, a les ordres del capità general Milans del Bosch, finançat per la Federació Patronal i amb la intervenció directa de destacats industrials catalans. Per al control i eliminació, si s´escau, de destacats militants cenetistes es va crear el fitxer del capità Lasarte, a la primavera de 1919, que depenia directament del governador militar, general Severiano Martínez Anido i del Cap de Policia general Miguel Arlegui. L’aliança de classe, en defensa dels interessos dels empresaris industrials, no va trobar cap obstacle, ni contradicció, entre el catalanisme dels empresaris catalans i el rígid centralisme espanyolista del capità general de Catalunya Joaquín Milans del Bosch, perquè res uneix més a les diferents faccions capitalistes que la prioritària defensa de l’ordre burgès davant la “barbàrie proletària”. Tampoc existia cap antagonisme entre obrers immigrants i nadius, units pels mateixos interessos de classe i idèntica explotació i formes de vida.
El 5 de febrer de 1919
es va iniciar una vaga de solidaritat amb vuit acomiadats a la
companyia elèctrica coneguda com “La
Canadenca” , perquè el principal accionista era el Canadian Bank of Comerce de
Toronto. El conflicte d’aquesta empresa, recolzat per la CNT, es va anar
estenent-se a altres empreses i sectors industrials fins a esdevenir una vaga
general que afectava a tota la ciutat de Barcelona. El 21 de febrer els obrers
dels sindicats d’electricitat, aigua i gas van declarar la vaga a totes les
empreses participades per La Canadenca, el que afectava també als Ferrocarrils
de Sarrià. Barcelona va patir una apagada total, els diaris no es publicaven,
els tramvies van deixar de circular i moltes fàbriques de Barcelona i rodalies
van quedar paralitzades. El 5 de març el general Milans del Bosch va
militaritzar a tots els treballadors del ram de l’electricitat, encara que el
seu bàndol, a causa de la censura obrera, només va ser publicat en el Diari
de Barcelona. Els cenetistes militaritzats es van negar a incorporar-se a
files, pel que van ser empresonats al Castell de Montjuïc. Es va arribar a empresonar
uns tres mil obrers.
El 17 de març, Lawton,
per La Canadenca, va negociar amb el comitè de vaga a la seu de l’Institut de
Reformes Socials, acceptant les condicions dels vaguistes. El 19 de març la CNT
va convocar una assemblea a la plaça de toros de Les Arenes a la qual
van assistir vint mil treballadors, que va aprovar els acords assolits,
donant un termini de setanta-dues hores per alliberar tots els obrers
empresonats. Salvador Seguí va tancar el míting en un clima de victòria. La
vaga havia acabat aconseguint el cobrament de la meitat dels dies de vaga i la
implantació de la jornada laboral de vuit hores.
“el 31 de març la Guàrdia Civil assassinava a la porta de casa seva a Miguel Burgos, secretari del sindicat de blanquers de la CNT”
Tanmateix encara quedaven cinc obrers presos. Per obtenir la seva llibertat es va iniciar el 23 de març una nova vaga, a la qual l’exèrcit va respondre ocupant la ciutat de Barcelona. Els obrers eren escorcollats al carrer, i els soldats destruïen els carnets de la CNT. El 27 de març els obrers estaven disposats a donar per acabada la fracassada vaga, quan el governador civil es va negar a intervenir en el conflicte. El capità general Milans del Bosch, recolzat per l’oligarquia catalana, es va negar a alliberar els trenta-quatre obrers presos, que estaven sota la seva jurisdicció. Les garanties constitucionals van quedar en suspens, perseguint-se als militants de la CNT. El 31 de març la Guàrdia Civil assassinava a la porta de casa seva a Miguel Burgos, secretari del sindicat de blanquers de la CNT.
En l’última setmana
del mes de març, es va fundar la Federació Patronal Espanyola, el primer acord
va consistir en que per dur a terme la readmissió d’un treballador, aquest
havia de lliurar el carnet de la CNT i negociar un nou salari individualment.
Aquesta mesura era inacceptable per als obrers, de tal manera que la vaga va
continuar, tot i que el Comitè de vaga havia acordat que els diferents rams
negociessin la tornada a la feina. Finalment la vaga va concloure el 12
d’abril, amb un fracàs obrer, ja que la vaga no s’havia estès més enllà de la
ciutat de Barcelona. Des d’abril fins a juliol de 1919 es va acomiadar a
setanta mil obrers i es va empresonar a quaranta-tres mil, dels quals quinze
mil encara estaven presos a primers d’agost.
L´1 de desembre la
patronal catalana va iniciar un tancament de la indústria que va afectar a més
de cent cinquanta mil obrers, als quals s’exigia el lliurament dels carnets de
la CNT. El comte de Salvatierra va acabar amb el locaut el 26 de gener de 1920,
a petició de la patronal, sense que cap treballador lliurés el seu carnet.
*
Amb el reflux del moviment de vagues de la Canadenca, la burgesia espanyola, amb la seva fracció catalana al capdavant, va desenvolupar un atac despietat contra els militants de la CNT. Es van organitzar bandes de pistolers, pagades per la patronal i coordinades pel Capità General i Governador militar de la regió, que perseguien als sindicalistes i els assassinaven en el més pur estil mafiós. Es va arribar a assolir la xifra de 30 morts diaris. Paral·lelament, les detencions es multiplicaven, alhora que tant policia com Guàrdia Civil van restablir la bàrbara pràctica de la “corda de presos”: els sindicalistes detinguts eren conduïts a peu a centres de detenció ubicats en ocasions a centenars de quilòmetres. Molts morien en el camí, víctimes de l’esgotament i les pallisses infligides, o simplement se’ls aplicava la “llei de fugues”.
Amb el reflux del moviment de vagues de la Canadenca, la burgesia espanyola, amb la seva fracció catalana al capdavant, va desenvolupar un atac despietat contra els militants de la CNT. Es van organitzar bandes de pistolers, pagades per la patronal i coordinades pel Capità General i Governador militar de la regió, que perseguien als sindicalistes i els assassinaven en el més pur estil mafiós. Es va arribar a assolir la xifra de 30 morts diaris. Paral·lelament, les detencions es multiplicaven, alhora que tant policia com Guàrdia Civil van restablir la bàrbara pràctica de la “corda de presos”: els sindicalistes detinguts eren conduïts a peu a centres de detenció ubicats en ocasions a centenars de quilòmetres. Molts morien en el camí, víctimes de l’esgotament i les pallisses infligides, o simplement se’ls aplicava la “llei de fugues”.
Els organitzadors
d’aquesta guerra d’extermini del sindicalista van ser els propis burgesos
catalans, “moderns” i “democràtics”, que sempre havien retret a l’aristocràcia
castellana la seva brutalitat. Però la burgesia catalana havia patit en carn
pròpia l’amenaça revolucionària del proletariat i anhelava la
venjança. Cambó va impulsar la plaga dels pistolers. El governador militar,
Martínez Anido, vinculat a la rància aristocràcia castellana, i els
“progressistes” burgesos catalans es reconciliaven definitivament en la
persecució dels militants proletaris. El pacte era fruit de la nova situació:
ja no existien fraccions liberals o reaccionàries dins de la classe
burgesa, totescoincidien en la defensa brutal d’un ordre
social caduc.
Atrapada en una
espiral terrible, enmig d’una forta desmobilització de les masses obreres, la
CNT va respondre als pistolers amb l’organització de cossos d’autodefensa, que
tornaven cop per cop, i que van aconseguir abatre polítics, cardenals i patrons
destacats. No obstant això, aquesta dinàmica va degenerar ràpidament en una
cadena de morts sense fi, que van accelerar el cansament i la desmoralització
dels treballadors. D’altra banda, col·locada en un terreny on era
inevitablement la més feble, la CNT va patir una hemorràgia interminable de
militants assassinats, empresonats, ferits, fugits … Però eren molts més els
que es retiraven, completament desmoralitzats i perplexos. En l’última època, a
més, els grups de defensa cenetistes es van veure infiltrats, molt al seu
pesar, per tota classe d’elements tèrbols, ja fossin de la policia o mafiosos,
sense més objectiu que el robatori i l’assassinat, que no feien sinó
desprestigiar la CNT i aïllar-la políticament.
El 10 de març de 1923
van ser tirotejats, a la sortida del bar La Trona, a la cantonada del carrer
Cadenes amb Sant Rafael, els destacats cenetistes Salvador Seguí, “el Noi del
Sucre”, que va morir a l’instant, i Francisco Comes, el “Perones”, que moriria
pocs dies després. Les matances als carrers de Barcelona van durar fins a
setembre de 1923, quan es va instaurar la Dictadura del general Primo de
Rivera, mitjançant un cop d’Estat consentit i recolzat pel Rei. La Dictadura va
comptar amb el suport del PSOE-UGT. La CNT havia estat aniquilada de nou per
una repressió salvatge i ignominiosa.
La CNT que va
ressorgir de les seves cendres en els anys trenta era una altra CNT,
totalment diferent.
Avui sabem que no és suficient el sindicat
únic i l’acció directa. No n’hi ha prou amb la vaga general, si es redueix
només a la ciutat de Barcelona, o només a Catalunya, o només a Espanya. No
n’hi ha prou una victòria parcial, o una millora laboral. No n’hi ha prou amb
aconseguir la jornada de vuit hores. No n’hi ha prou amb el reconeixement del
sindicat únic. L’acció directa dels obrers no és suficient. Ara sabem que a la
guerra de classes només ens val la victòria total. No en va han passat ja
gairebé cent anys.
Però a l’octubre de
1919 l’alcalde de Terrassa havia redactat una nota, adjunta a un formulari ja
obsolet, que no entenia què era el sindicat únic i l´acció directa.
Els franquistes, acabada la Guerra Mundial, van continuar amb la sagnant repressió que ja havien aplicat a la seva pròpia rereguarda contra els opositors al règim tant a les ciutats com els pobles conquerits. Les cunetes de les carreteres del territori espanyol van convertir-se en un immens cementiri. El 1939 el franquisme imposava una cultura i un idioma uniformista oficial per a tot Espanya i relegava les cultures i les llengües pròpies (català, gallec i basc) a la categoria de marginalitat. Aquestes llengües passaren a parlar-se només a la intimitat familiar convertida en dialecte vernacle.
Paral·lelament s’omplien les presons espanyoles de
sindicalistes, catalanistes, republicans i militants polítics de totes les
tendències d’esquerres. Els processos sumaríssims condemnaven als republicans a
dures condemnes de presó, a treballs forçats penes de mort. Milers de persones
foren afusellades sense pietat pel franquisme. Segons l’estudi de l’historiador
Josep M. Solé i Sabaté, a La repressió
franquista a Catalunya, es van produir més de quatre mil execucions. Només
al Camp de la Bota de Barcelona, entre 1939 i 1952, van afusellar 1.717
persones. El nou règim polític va fer desaparèixer els drets humans de la
península ibèrica. Espanya, com havia profetitzat un general franquista, va
ésser passada a sang i foc. El nou règim instaurà la por sistemàtica i va fer
florir la pau del cementiri.
Al final de la guerra els soldats republicans i els
militants d’esquerres, que no van poder fugir van patir directament la repressió franquista. Els
republicans que van quedar atrapats al port d’Alacant van ser detinguts i
tancats a correccionals i a presons militars. Una gran majoria de soldats van ser
enviats als camps de treball i de concentració. Els principals camps espanyols
eren Los Almendros, Albatera, Miranda de Ebro, San Pedro de Cardeña, El Cànem
(Barcelona), Cervera (Lleida), San Marcos de León, Horta (Barcelona), Los
Merinales, Empúries (Girona), etc. Els presoners republicans van començar
construir l’any 1940 el Valle de los Caídos, el gran panteó del franquisme, on
són enterrats José Antonio i Franco.
Malgrat la repressió, les organitzacions republicanes van començar una lenta reorganització dels moviments polítics i sindicals. La feina era feixuga però s’obriren vies de resistència per refer els ponts del diàleg entre les organitzacions republicanes.
“malgrat la repressió, les organitzacions republicanes van començar una lenta reorganització dels moviments polítics i sindicals”
Les dues centrals majoritàries de Catalunya i d’Espanya, la CNT i la UGT, es reorganitzaren a l’interior de la península i a la resta del món on s’instal·laren els nuclis de militants. Però tot plegat semblava un miratge o una feina de ciclops. Malgrat la dura repressió franquista la CNT començaria la seva reorganització.
Dins
d’aquest ambient de terror el moviment llibertari va retornar a la palestra. La
CNT fou la primera entitat “política” a organitzar-se dins de l’Estat espanyol,
doncs a primers de març de 1939 ja funcionava un primer comitè llibertari a
Barcelona, que fou immediatament desarticulat per la policia. La caiguda dels
cenetistes va significar la detenció de 23 joves de 16 a 18 anys, que havien
militat a les Joventuts Llibertàries, dos dels quals, José Antonio Guevara i
Antonio Céspedes, van ser condemnat a pena de mort i, posteriorment, indultats
a la pena de 30 anys de presó major. La sort que van tenir aquests joves de
salvar la vida no la van tenir altres persones que van ser passats per les
armes.
L’abril
de 1939 es celebrà una reunió clandestina de militants cenetistes a València,
d’on va sortir elegit un Comitè Nacional del qual va ser el seu primer Secretari
General Esteve Pallarols, en formaven part altres militants escapats del camp
d’Àlbatera. El CN va convocar les tres branques del moviment llibertari
(CNT-FAI-JJLL) i va elaborar el manifest “A
todos los trabajadores revolucionarios de todo el mundo. La verdad sobre la
guerra y la revolución en España”, que deia el següent:
“(…) El 18 de julio de 1936 se produjo en nuestro país una sublevación por medio de la cual, el Estado constituido como clase del Poder, la burguesía agraria e industrial, la aristocracia y la iglesia, querían anular la victoria que el pueblo alcanzó en febrero del mismo año (…). El Estado, al escindirse desapareció y la lucha contra los sublevados quedó encomendada a la improvisación popular (…). El conglomerado libertario fue en realidad el puntal de la resistencia y responsabilidad antifascista, el que impidió, en la medida de sus fuerzas, las debilidades y traiciones de unos y los excesos de otros.”
Per
tant des del mateix any 1939 la CNT ja disposava de comitès a les presons, als
camps de concentració i a les fàbriques de ciutats com València i Barcelona. També
s’havien elegit subcomitès que es mantenien encara més a l’ombra per fer-se
càrrec de l’Organització quan la policia detenia als membres dels comitès. Els
primers treballs dels anarcosindicalistes van estar encaminats a cercar ajuda
humanitària i solidària pels presoners, abastir-los i oferir-los una mínima esperança
i, alhora, posar-los en contacte amb les seves famílies. Els integrants del
primer Comitè Nacional molt aviat van ésser detinguts per la policia. Pallarols
fou jutjat sumaríssimament, i condemnat a mort, després d’uns quants anys a la
presó va ésser afusellat el març de 1946.
Aquesta
va ésser la tònica general dels comitès clandestins confederal. Des de 1939
fins a 1951 van caure en mans de la policia 14 comitès nacionals de la CNT, una
gran part d’aquests militants confederals van ésser passats per les armes.
Entre els secretaris general dels diversos Comitès Nacionals, a més d’Esteve
Pallarols, van ocupar la secretaria general militants com Gregorio Gallego,
Manuel Amil, Sigfrido Català, José Expósito Leyva, César Broto, Lorenzo Iñigo, Enrique
Marco Nadal, Antonio Ejarque, Manuel Villar… Però, malgrat la repressió, la
CNT es va mantenir organitzada durant els anys quaranta i gairebé tots els anys
cinquanta.
En una localitat propera a Barcelona s’ha celebrat el segon campament de Joneolojî a l’estat espanyol, del 2 al 7 de juliol; una trobada en què van participar unes 60 dones amb l’objectiu de crear una xarxa d’experiències i de sabers, i escriure una història col·lectiva amb un nou imaginari proper a les dones, les seves vivències i resistències.
