Ferran Aisa. El Far
Els franquistes, acabada la Guerra Mundial, van continuar amb la sagnant repressió que ja havien aplicat a la seva pròpia rereguarda contra els opositors al règim tant a les ciutats com els pobles conquerits. Les cunetes de les carreteres del territori espanyol van convertir-se en un immens cementiri. El 1939 el franquisme imposava una cultura i un idioma uniformista oficial per a tot Espanya i relegava les cultures i les llengües pròpies (català, gallec i basc) a la categoria de marginalitat. Aquestes llengües passaren a parlar-se només a la intimitat familiar convertida en dialecte vernacle.
Paral·lelament s’omplien les presons espanyoles de sindicalistes, catalanistes, republicans i militants polítics de totes les tendències d’esquerres. Els processos sumaríssims condemnaven als republicans a dures condemnes de presó, a treballs forçats penes de mort. Milers de persones foren afusellades sense pietat pel franquisme. Segons l’estudi de l’historiador Josep M. Solé i Sabaté, a La repressió franquista a Catalunya, es van produir més de quatre mil execucions. Només al Camp de la Bota de Barcelona, entre 1939 i 1952, van afusellar 1.717 persones. El nou règim polític va fer desaparèixer els drets humans de la península ibèrica. Espanya, com havia profetitzat un general franquista, va ésser passada a sang i foc. El nou règim instaurà la por sistemàtica i va fer florir la pau del cementiri.
Al final de la guerra els soldats republicans i els militants d’esquerres, que no van poder fugir van patir directament la repressió franquista. Els republicans que van quedar atrapats al port d’Alacant van ser detinguts i tancats a correccionals i a presons militars. Una gran majoria de soldats van ser enviats als camps de treball i de concentració. Els principals camps espanyols eren Los Almendros, Albatera, Miranda de Ebro, San Pedro de Cardeña, El Cànem (Barcelona), Cervera (Lleida), San Marcos de León, Horta (Barcelona), Los Merinales, Empúries (Girona), etc. Els presoners republicans van començar construir l’any 1940 el Valle de los Caídos, el gran panteó del franquisme, on són enterrats José Antonio i Franco.
Malgrat la repressió, les organitzacions republicanes van començar una lenta reorganització dels moviments polítics i sindicals. La feina era feixuga però s’obriren vies de resistència per refer els ponts del diàleg entre les organitzacions republicanes.
“malgrat la repressió, les organitzacions republicanes van començar una lenta reorganització dels moviments polítics i sindicals”
Les dues centrals majoritàries de Catalunya i d’Espanya, la CNT i la UGT, es reorganitzaren a l’interior de la península i a la resta del món on s’instal·laren els nuclis de militants. Però tot plegat semblava un miratge o una feina de ciclops. Malgrat la dura repressió franquista la CNT començaria la seva reorganització.
Dins d’aquest ambient de terror el moviment llibertari va retornar a la palestra. La CNT fou la primera entitat “política” a organitzar-se dins de l’Estat espanyol, doncs a primers de març de 1939 ja funcionava un primer comitè llibertari a Barcelona, que fou immediatament desarticulat per la policia. La caiguda dels cenetistes va significar la detenció de 23 joves de 16 a 18 anys, que havien militat a les Joventuts Llibertàries, dos dels quals, José Antonio Guevara i Antonio Céspedes, van ser condemnat a pena de mort i, posteriorment, indultats a la pena de 30 anys de presó major. La sort que van tenir aquests joves de salvar la vida no la van tenir altres persones que van ser passats per les armes.
L’abril de 1939 es celebrà una reunió clandestina de militants cenetistes a València, d’on va sortir elegit un Comitè Nacional del qual va ser el seu primer Secretari General Esteve Pallarols, en formaven part altres militants escapats del camp d’Àlbatera. El CN va convocar les tres branques del moviment llibertari (CNT-FAI-JJLL) i va elaborar el manifest “A todos los trabajadores revolucionarios de todo el mundo. La verdad sobre la guerra y la revolución en España”, que deia el següent:
“(…) El 18 de julio de 1936 se produjo en nuestro país una sublevación por medio de la cual, el Estado constituido como clase del Poder, la burguesía agraria e industrial, la aristocracia y la iglesia, querían anular la victoria que el pueblo alcanzó en febrero del mismo año (…). El Estado, al escindirse desapareció y la lucha contra los sublevados quedó encomendada a la improvisación popular (…). El conglomerado libertario fue en realidad el puntal de la resistencia y responsabilidad antifascista, el que impidió, en la medida de sus fuerzas, las debilidades y traiciones de unos y los excesos de otros.”
Per tant des del mateix any 1939 la CNT ja disposava de comitès a les presons, als camps de concentració i a les fàbriques de ciutats com València i Barcelona. També s’havien elegit subcomitès que es mantenien encara més a l’ombra per fer-se càrrec de l’Organització quan la policia detenia als membres dels comitès. Els primers treballs dels anarcosindicalistes van estar encaminats a cercar ajuda humanitària i solidària pels presoners, abastir-los i oferir-los una mínima esperança i, alhora, posar-los en contacte amb les seves famílies. Els integrants del primer Comitè Nacional molt aviat van ésser detinguts per la policia. Pallarols fou jutjat sumaríssimament, i condemnat a mort, després d’uns quants anys a la presó va ésser afusellat el març de 1946.
Aquesta va ésser la tònica general dels comitès clandestins confederal. Des de 1939 fins a 1951 van caure en mans de la policia 14 comitès nacionals de la CNT, una gran part d’aquests militants confederals van ésser passats per les armes. Entre els secretaris general dels diversos Comitès Nacionals, a més d’Esteve Pallarols, van ocupar la secretaria general militants com Gregorio Gallego, Manuel Amil, Sigfrido Català, José Expósito Leyva, César Broto, Lorenzo Iñigo, Enrique Marco Nadal, Antonio Ejarque, Manuel Villar… Però, malgrat la repressió, la CNT es va mantenir organitzada durant els anys quaranta i gairebé tots els anys cinquanta.
