8M 2020. El Coronavirus visibilitzarà la crisi de cures

Equip Comunicació CGT Catalunya

Manifestacions multitudinàries per les llibertats i els drets de les dones arreu del món

Amada Santos. Dones Llibertàries

Segons Nacions Unides encara hi ha restriccions legals que impedeixen a 2.700 milions de dones accedir a les mateixes opcions laborals que els homes. El 2019 menys del 25% dels parlamentaris eren dones, i una de cada tres dones va patir violència de gènere.

Aquest 8 de Març dia Internacional de les Dones Treballadores, milions de dones a tot el món vam sortir als carrers amb un únic objectiu comú: exigir els nostres drets i reclamar la igualtat.

Aquesta data s’ha convertit en l’acte reivindicatiu més important a nivell mundial, liderat pel moviment feminista. Aquests darrers anys, a partir de 2017, hi ha hagut una explosió de força al carrer, una marea de dones que ha arribat per quedar-se. A la Manifestació de Barcelona hi van participar, 200.000 persones. Per a les feministes i activistes “El 2020 és l’any de les dones”  i cridem a totes les dones a sortir al carrer i reclamar totes les causes històriques pendents.

El lema de la Marxa 8M ha estat: Juntes i Diverses per una Vida Digne. Autoorganització i revoltes Feministes Contra la Precarietat i els Fronteres. Una exigència que s’ incorpora any rere any d’una manera transversal en els diferents col·lectius i reivindicacions del 8 de Març, és el tema de les cures. Ve ja de molt lluny l’exigència de repartir les responsabilitats en la cura dels fills, de les persones grans, de persones discapacitades i de la llar.

Posar la vida al centre, reivindicació del feminisme, suposa assumir tenir-ne cura, i és un treball que s’ha de valorar i compartir. Hi ha d’haver una educació a les escoles des dels primers anys per conèixer la responsabilitat d’assumir al llarg de la vida el compromís de cuidar-la. Alhora, l’obligació de la societat i els governs de quantificar el valor econòmic que suposa, que les dones hagin assumit i assumeixin el fer-se càrrec de les cures de la família.

Moltes dones a Catalunya i de l’Estat Espanyol, estan treballant, conjuntament amb polítiques responsables d’igualtat, donant idees a posar en pràctica a l’Agenda 20/30 i portar-les a les trobades que es duen a les Nacions Unides, en el marc de Beijing 25.

Amb la Pandèmia del Coronavirus, sortirà a la llum la precarietat existent en aquest suposat Estat de Benestar, a causa de les retallades dutes a terme en anys anteriors. També, s’ha de posar en evidència, com es repartiran les cures de les persones contagiades.

“Si treball i cures ja eren dues tasques en conflicte, ara a més seran simultànies”

Mònica Grau, economista.

Xile, Argentina i Mèxic han liderat les protestes per exigir aturar la violència masclista, per la igualtat d’oportunitats i pel dret a l’avortament. La situació política i social de l’Amèrica Llatina durant els últims anys ha donat peu a les dones a organitzar-se en defensa dels seus drets. Es van pintar els carrers de verd i morat i el crit d'”Amèrica Llatina serà tota feminista” va ressonar arreu.

Les manifestacions han estat marcades per un creixent descontent i la demanda als governs llatinoamericans de millorar les condicions de vida de la meitat de la població. Les exigències són cada vegada més fortes davant la denúncia que els estats no han fet per augmentar la qualitat de vida de les dones.

Xile

La majoria dels presidents llatinoamericans no tenen perspectiva de gènere per dissenyar els seus programes de govern, i no s’han interessat en legislar en favor d’elles. Però el Moviment feminista segueix fent història: dos milions de dones van marxar per Santiago i altres ciutats el 8M. Una convocatòria històrica, segons les organitzacions. Als carrers el crit cap al President Piñeira i cap a la ministra Pla davant la repressió ha estat: “No els tenim por”. A la convocatòria es va difondre un manifest exigint la fi de les violacions dels Drets Humans i la formació d’una Comissió Independent de la Veritat, Justícia i Reparació. 

També el  9 de Març va ser la segona jornada de la Vaga General Feminista 2020. Dones de tot arreu del país es van adherir a la convocatòria feminista. Hi van participar: Moviment pel Avortament Lliure, el MeToo, i les estudiants. Cal recordar la lluita estudiantil contra l’abús i assetjament de 2016, així com també el 2018 i el 19. El nombre de participants ha estat superior a tots aquest esdeveniments.

La consigna aquest 2020 ha estat “contra el Terrorisme d’Estat”, una de les manifestacions més importants dels últims temps, mitjançant la performance de Las Tesis, que ha donat la volta al món: “El violador ets tu”.

Durant la manifestació hi va haver incidents amb  lesions i detencions. En acabar aquesta històrica mobilització, la Coordinadora Feminista 8M va llegir el seu manifest: “Exigim la fi de les violacions de Drets Humans, que mai més pretenguin fer-nos callar amb les mutilacions, les desaparicions, les tortures, els abusos, les violacions, els segrestos, les pallisses i la persecució”.

Van demanar la sortida de Sebastián Piñera i tot el seu Govern per haver-li declarat la guerra al poble. També la sortida de la ministra Plá pel seu silenci davant la violència política sexual. “Lluitem per una Comissió independent de Veritat, Justícia i Reparació i l’alliberament immediat de tots els i de totes les preses polítiques de la revolta”.

Mèxic

A Mèxic han augmentat els feminicidis i la indignació de les dones. Cada dia 10 dones són assassinades per raó de gènere. La mobilització de les dones ha anat augmentant en els últims mesos davant la impunitat en els casos de feminicidis. A mesura que s’ha anat coneixent la crueltat amb la qual s’han dut a terme, aquestes morts, les convocatòries han estat més nombroses. Van convocar una aturada nacional el 9 de Març, ja que tot i ser un 40% de la força laboral pateixen una bretxa salarial d’un 34%.  Van exigir igualtat d’oportunitats. La meitat de la població està vivint en situació de pobresa.

Durant la gran manifestació es van llegir eslògans “Ja n’hi ha prou”. El 2019, 1.000 dones van ser assassinades pel sol fet de ser dones, un 137% més respecte a l’any 2015, quan van començar els registres oficials. Aquests feminicidis han desencadenat la indignació de la societat i pressions perquè les autoritats se’n responsabilitzin.

Argentina

A l’Argentina les feministes van realitzar les protestes pel  9 de març sota el lema “Per l’autonomia dels nostres cossos i contra els fonamentalismes religiosos”. Una de les accions va ser  un “pañuelazo” el dia 8 davant de la catedral de Buenos Aires a favor de l’avortament legal, segur i gratuït, contestant d’aquesta manera a la missa convocada en contra per l’Església catòlica Argentina.

Aquest 2020, la reivindicació principal dels moviments feministes és aconseguir una llei de terminis per la interrupció voluntària de l’embaràs, i convertir-se  en el primer país d’Amèrica Llatina en legalitzar l’avortament. El president argentí, Alberto Fernández, ha enviat aquesta setmana el projecte de llei,. Serà el novè intent de canviar el Codi Penal vigent, on es contemplen penes de fins a quatre anys per a totes les dones que avortin, amb excepció del cas de violació o de risc per a la salut.

Aquesta és la primera vegada que la iniciativa parteix del Poder Executiu i no de la societat civil. Les dones argentines van sortir al carrer el 9 per exigir mesures contra els feminicidis. Tot i la gran mobilització social des de “Ni Una Menys”, en el 2015, els feminicidis no han baixat. 299 dones van ser assassinades l’any passat. Ha suposat un augment del 10% respecte al 2018. Aquest any ja s’han registrat 68 feminicidis, entre ells alguns que han commocionat l’opinió pública per la seva crueltat.

Solidaritat entre el poble davant la crisi del COVID-19

Equip Comunicació CGT Catalunya
Rebeca Alonso. CGT Sector Social

D’on sorgeix el naixement de les xarxes de suport mutu als barris i pobles? Què ha succeït durant aquests anys per tal que, de cop i volta, la solidaritat entre veïnes fossi l’esclat d’aquests últims dies?

Als nostres barris i pobles portem anys teixint llaços entre col·lectius i moviments que van néixer amb la crisi econòmica el 2008, la qual mai vam arribar a superar, sinó tot el contrari, la classe treballadora va haver d’assumir i patir les conseqüències.

El Govern Espanyol liderat pel PP ens va ensenyar que era la ciutadania la que havia de rescatar a la banca amb la famosa nacionalització de Bankia el 2012 per un cost de 100 milions d’euros. «Austeritat» era el gran lema per un govern que culpabilitzava i responsabilitzava el poble mentre aquest patia desnonaments a les seves llars i acomiadaments als seus centres de treball. La classe treballadora va haver d’assumir que això era el que tocava: pagar la crisi que havia generat el poder polític i la banca.

Més de 10 anys més tard, encara seguim aquí, patint desnonaments i observant com les condicions laborals als centres de treball van empitjorant.

Tanmateix, en aquests últims anys hem viscut un ressorgiment de les lluites als nostres barris. En aquesta última dècada el feminisme s’ha anat posant al front de les reivindicacions socials i ha trencat amb el que suposadament era «normal», posant de manifest quelcom nou: deixar de normalitzar la violència i reivindicar una vida digna lliure de qualsevol opressió.

“el discurs d’extrema dreta deixa pas al sorgiment d’un discurs comunitari i solidari”

S’han generat nous espais autogestionats i sindicats que també anhelaven un benestar comú: sindicats d’habitatge, les Plataformes de Persones Afectades per la Hipoteca (PAH’s), cooperatives de consum, entre d’altres. Gent organitzada que, de manera assembleària i horitzontal, han planificat i creat accions per aturar desnonaments, exigir un habitatge digne o regular els preus del lloguer. Un dels objectius d’aquests últims anys ha estat aturar a empreses i persones propietàries que, amb la massificació turística descontrolada, han provocat migracions demogràfiques de la classe treballadora. També a nivell laboral, els sindicats combatius s’han mantingut ferms durant tota aquesta dècada convençuts que una feina digna és una vida digna.

Va arribar el 8 de març del 2020, vaga general feminista, on els diferents pobles es van organitzar en xarxa durant mesos per sortir als carrers, ocupar carreteres, fer piquets i, en definitiva, tornar a cridar que estem fartes. I sense dies de reflexió apareix a Catalunya el Co-Vid19 que sacsejarà tant al poder polític com al poble.

Quan a Catalunya i a l’Estat Espanyol es va fer evident el contagi, el poder polític, sense haver pres anteriorment mesures preventives, va optar per mostrar el seu poder imposant el tancament dels establiments i, posteriorment, imposant el confinament de tota la població (a excepció que vagis a treballar, és clar).

Benvingudes al caos. Esclaten els dubtes: “Qui cuidarà a les meves filles i fills mentre jo he d’anar a treballar? Si l’ empresa tanca què passa amb el meu sou? Si he tingut contacte amb alguna persona afectada pel Co-vid 19 què he de fer?’’

Com ni els governs ni les autoritats van preparar res per una situació que, òbviament,  havia d’arribar, ens trobem en canvi constant. Informacions al BOE, declaracions del Consell de Ministres i mitjans de comunicació que exposen informacions no contrastades. Cada matí hem d’encendre el mòbil per entendre què està succeint allà fora.

CONFINATS A BELLATERRA: Il·lustracions que mostren temps de ...

És en aquest precís moment on neixen les Xarxes de Suport Mutu entre veïnats. Després de la “ressaca emocional” del 8 de març la solidaritat entre nosaltres esclata en un moment on el poder polític no dóna resposta i el suport mutu comença a estructurar-se. El 15 de març ja ens trobàvem amb mil cartells rulant per les xarxes socials, on la gent es començava a organitzar rere el nom de “Xarxa de Suport Mutu”. No havíem viscut abans les assemblees a partir de videotrucades compartides ni prendre decisions de manera on-line, tot era nou.

Comença a néixer la relació entre veïnes i és només a partir del diàleg que s’ha anat construint totes i cadascuna de les xarxes, sempre localment i sense cap altre interès que no sigui oferir ajuda. En alguns barris aposten per oferir la selva ajuda mitjançant comunicats escrits a les escales dels edificis, els petits comerços implementen el lliurament a domicili adaptant-se a totes les necessitats i d’altres impulsem, amb altres organitzacions, una crida col·lectiva al Govern per tal d’exigir que s’implementi el Pla de Xoc per garantir un salari i un habitatge digne durant aquest estat d’alerta.

La població comença a veure com el Govern arriba tard a una situació límit, imposa mesures amenaçant amb multes econòmiques i, paral•lelament, la Monarquia Borbònica es torna a retratar entre versos rapers “Los Borbones son unos ladrones”. Però el poble respon i surt als balcons amb cassoles per demostrar el rebuig a la monarquia espanyola.

Finalment, hem de reconèixer la gran funció que des dels diferents àmbits d’atenció a les persones es segueixen desenvolupant i que, una vegada més, la situació de crisi deixa veure que formen part del pilar fonamental de qualsevol societat. Personal sanitari, treballadores de l’àmbit social, personal de neteja, transports, abastiment de recursos bàsics, comerç, etc. Totes elles cada dia reben aplaudiments als balcons i agraïments per les xarxes socials pel seu sacrifici.

És així com, de mica en mica, el discurs d’extrema dreta, abans imperant en una societat fràgil, ha perdut territori deixant pas al sorgiment d’un discurs comunitari i solidari entre pobles, proclamant la necessitat que el Govern Espanyol assumeixi la responsabilitat per tal que no sigui la classe treballadora la que una vegada més pagui la crisi.

Tornem a aprendre que no serà l’Estat qui ens cuidi o ens protegeixi. Sols el poble salva el poble.

No ens fa falta la policia

Equip Comunicació CGT Catalunya
Dani Marinova. Sindicat d’Activitats Diverses de Sabadell, politòloga i treballadora de la UAB

Les arrels del mot ertzaintza reflecteixen la creença general que la policia hi és per protegir-nos: literalment, la policia en eusquera és qui cuida el poble. I bona part de nosaltres continuem creient que la policia existeix per protegir-nos de lladres, assassins i, com s’ha vist recentment, de manifestants violents. Hi ha qui distingeix entre els polis bons i els polis dolents, o corruptes, i aquí a Catalunya, hi ha qui matisa entre la Policia Nacional, la Guàrdia Civil, els Mossos d’Esquadra, i la BRIMO. Però per molt que es matisi, la idea de fons segueix igual: que la policia hi és per protegir-nos.

Aquest mite i els matisos que sovint se’n fan blanquegen la policia com a institució. Penso que els cossos policials no estan per protegir el bé comú o defensar la justícia social, ni són agents neutres en el sistema econòmic. Al contrari, les tasques de la policia són controvertides i defensen interessos parcials, i penso que faríem bé de contestar l’impacte que té la policia en les vides de la classe treballadora. Aquí em centraré en dues conseqüències de la tasca policial que tenen caràcter sistèmic: criminalitzar la pobresa i desmobilitzar els moviments socials.

De forma indirecta, la policia gestiona les desigualtats econòmiques que produeix el sistema econòmic. I fixeu-vos que dic gestiona i no pas resol perquè la policia no resol cap dels problemes de fons, sinó que els agreuja. Els que tenen el poder polític i econòmic encarreguen a la policia gestionar les conseqüències del sistema capitalista, sigui la manca d’habitatge assequible, l’alta tassa d’atur, la pobresa, les condicions laborals precàries o les desigualtats econòmiques cada cop més extremes. La policia criminalitza els perdedors i les perdedores del sistema econòmic, desallotjant famílies de casa seva i detenint qui s’hi oposi. Com sovint s’ha vist, la policia posa la propietat privada, dels que en disposen, és clar, per davant de la nostra integritat física. (A la policia els hi fot més un contenidor cremat que un ull buit, per entendre’ns.) Ben mirat, la policia protegeix l’estatus quo, criminalitzant de pas la pobresa i castigant la part més vulnerable de la classe treballadora.

Mentre hi hagi desigualtat, la policia serà una constant en la nostra societat. I tot fa pinta que sí. Perquè la pobresa extrema no para de créixer, el preu de l’habitatge tampoc. El salari mínim encara no arriba als mil euros mentre les places a les escoles bressol públiques són escasses, i la tassa de les llar d’infants privades volten al 450 euros al mes. Les retallades van empetitir l’estat de benestar mentre els sectors privats en sanitat, pensions, cura de la gent gran, educació i molts altres serveis socials són cada cop més potents. Els desnonaments tornen a nivells dels pitjors anys de la crisi, tot i que la crisi, segons el relat oficial, s’hagi acabat. I tot fa pinta que l’hem pagada la classe treballadora: els ingressos reals dels més pobres han disminuït un 35 per cent respecte a l’any 2007, mentre els més rics han augmentat els ingressos més de 20 per cent.

“el problema no és la BRIMO, ni la Guàrdia Civil. El problema és la policia com a institució”

I quan els perdedors de la crisi i del sistema econòmic ens organitzem per lluitar contra les múltiples injustícies, la policia hi és per desmobilitzar-nos. En un reportatge del març del 2020, la Directa revela la tasca d’intel·ligència de la policia catalana espiant sindicats alternatius, inclosa la seu de CGT a Barcelona, moviments socials, l’anarquisme, i el periodisme alternatiu. La Directa calcula que s’hi van destinar uns 300,000 euros anuals entre els anys 1998 i 2017. Quan amenacem el poder econòmic amb vagues generals o manifestacions massives, la policia és l’eina que es fa servir per controlar i dificultar les nostres activitats i restablir l’ordre, i sobretot per mantenir la correlació de forces entre la classe treballadora i l’elit. 

La classe treballadora no necessitem la policia. Tot al contrari, necessitem una societat justa on la policia no fa falta. I quan dic justa, em refereixo a una societat on tothom té accés a l’habitatge, on no patim pobresa, on les condicions laborals són dignes, on no hi ha desigualtats socioeconòmiques extremes. I fixeu-vos que la policia i l’elit polític empren la paraula justícia en el sentit de complir les lleis, unes lleis que estan lluny de garantir una societat justa, com ara la llei de desallotjament exprés aprovada al Congrés l’any 2018. És a dir, l’objectiu de la policia – i dels qui la fan servir – no és pas construir una societat justa sinó mantenir l’estatus quo i les injustícies que l’acompanyen. I la classe treballadora hem de tenir clar que en una societat justa la policia no pintaria res.

I acabo amb un raig d’esperança agredolça. A ningú se li escapa que la policia manté la seva autoritat amb l’ús de la força, i que les armes que fan servir els cossos policials són cada vegada més militaritzades (i fins aquí la part agre). Això assenyala una crisi fonamental en la legitimat de la policia i en la credibilitat d’aquest mite que vol fer creure que la policia és ertzaintza, que hi és per protegir el poble. I si els cossos policials empren cada vegada més força, és també perquè veuen la seva autoritat erosionant-se. En aquest forat de legitimitat hi són oportunitats de replantejar-nos el rol de la policia en la nostra societat. Mentre ens organitzem per construir una societat més justa, no deixem d’avaluar de forma crítica l’impacte de la policia en les nostres vides.

Un assaig inesperat

Equip Comunicació CGT Catalunya
Juanjo Gallardo. Afiliat a CGT Ensenyament Barcelona

Quan Susan George va publicar el seu primer Informe Lugano, molts van pensar que es tractava d’un simple exercici d’imaginació, però la majoria dels implicats en la lluita contra la globalització vèiem que era una hipòtesi més que plausible.

La hipòtesi consistia en aventurar que la societat de mercat s’acostava a una situació de col·lapse. Les elits dominants, conscients que el seu món s’ensorrava, decideixen crear un grup d’estudi que proposés un pla d’acció que permetés, encara que fos a costa de l’eliminació de milions de persones, la supervivència de les estructures fonamentals del sistema capitalista.

La idea de col·lapse civilitzatori no ha deixat d’estar present en les últimes dècades, encara que ja des de principis dels 70, l‘Informe Meadows, Els límits del creixement, ja ens ho anunciava. Més recentment, Jorge Richman ha editat un llibre amb el “suggerent” i al temps inquietant títol de Otro fin del mundo és posible, decían los compañeros, on dóna per fet que el col·lapse climàtic és inevitable i produirà un veritable genocidi. El nostre admirat Carlos Taibo, que ja ens anunciava la necessitat del decreixement, la destecnologització, la despatriarcalització, la desurbanització i l’autogestió com a camí per evitar el desastre, anunciava les tendències suïcides que avancen per l’autopista del capitalisme salvatge. En la seva obra, Col·lapse: capitalisme terminal, transició ecosocial, ecofascismo, ens parla dels camins pels quals el sistema ens aboca a noves formes d’autoritarisme polític. Antonio Turiel, científic del CSIC, ​​ja porta temps demostrant des del seu blog Oil Crash, com els recursos energètics fonamentals (el petroli i altres combustibles fòssils) estan arribant al seu zènit màxim de producció i que aniran a la baixa en els propers anys. Sense alternatives viables que no passin pel desmuntatge del capitalisme, el col·lapse civilitzatori serà inevitable.

Davant aquesta parafernàlia d’anuncis sobre el difícil i incert futur, són moltes les veus que ens parlen que l’evolució dels sistemes polítics s’endinsa en un espai desconegut en què fórmules d’allò que Taibo anomena ecofeixisme s’aniran generalitzant.

“La por és la millor eina en mans del poder, la població entra en un estat de submissió que la porta a l’obediència més estricta”

Ara bé, tota aquesta potencial evolució no deixa indiferent a les elits dominants. Saben que no poden perdre el control de la situació en contextos d’emergència política o social. Que la situació no se’ls escapi de les mans implica impulsar polítiques de control social generalitzades que no només passin per la repressió directa, sigui policial o militar. Les elits necessiten també que les seves polítiques lliberticides siguin acceptades majoritàriament per la ciutadania.

Naomi Klein ja ens va deixar una obra mestra sobre els mecanismes que poden posar-se en marxa. Ella el va anomenar La doctrina de l’xoc. És a dir, es tracta de provocar, o aprofitar, una situació d’emergència social profunda, que no sigui entesa com a crisi del sistema económicosocial, sinó com un fenomen sobrevingut i incontrolable, com va poder ser el tsunami a Indonèsia o l’atemptat a les Torres Bessones.

En les últimes setmanes estem assistint a fórmules de control social que mai haguéssim imaginat. Veiem com s’aïllen comunitats senceres, s’impedeix la llibertat de moviments, s’impulsa el confinament de milions de persones, es prohibeixen manifestacions, es limita el dret de reunió, es fan crides al tancament de llocs d’oci i cultura, actes multitudinaris de profund arrelament i tradició social són suspesos, es paralitzen ciutats senceres, es bloquegen carreteres, aeroports, ports, es tanquen escoles i universitats, veiem com s’apliquen noves tecnologies al control individual de les persones per part de l’Estat (aplicacions que controlen els teus movimientos , el teu estat de salut, etc.), s’assagen experiències massives de treball a distància, el pànic s’estén, psicosi de manca de productes de primera necessitat, por al desproveïment, reforçament dels poders de l’Estat, desplegament de l’exèrcit, i sense capacitat de resposta.

S’em dirà que és una situació d’emergència sanitària en la qual ens juguem la vida i que tots hem d’actuar amb responsabilitat. I és cert. Però ningú hauria de dubtar que aquesta emergència està sent estudiada amb deteniment. És un assaig magnífic, potser imprevist, no només de control social en situacions d’emergència, sinó, sobretot, de la reacció de la ciutadania en un context en què se l’ha convençut que la situació és alarmant. La por és la millor eina en mans del poder, la població entra en un estat de submissió que la porta a l’obediència més estricta, però sobretot a dipositar en els seus líders una confiança irracional i a donar suport a les mesures necessàries, encara que impliqui la restricció de llibertats fonamentals, i tot això sense dir ni piu, obeint les ordres que s’imposen des de l’Estat, moltes d’elles revestides d’un halo de recomanació per fer-les més digeribles.

Es tracta d’una veritable prova d’estrès de la qual les elits extreuran importants conclusions: es pot controlar a la població amb relativa facilitat, fins i tot a aquelles que són més geloses dels seus drets fonamentals. La doctrina de l’xoc pot ser aplicada de manera global. Les lliçons que s’extrauran d’aquesta experiència seran fonamentals en els propers anys davant el possible col·lapse que anuncia el final del recursos naturals fonamentals i l’emergència climàtica. 



Personal externalitzat i Coronavirus

Equip Comunicació CGT Catalunya

Com sempre, les més febles pagem la crisi

Federació CGT Ensenyament

El Coronavirus està afectant els sectors més precaris de l’educació i del treball en general. En el marc de l’administració, les persones contractades per empreses externes que fan serveis a Ajuntaments, Consells Comarcals o a diferents Departaments de la Generalitat com per exemple el d’Educació, són les que pateixen les condicions més precaritzades amb contractes de caràcter de fix-discontinu o d’obra i servei.

La vulnerabilitat d’aquestes condicions de treball s’ha fet palesa ara més que mai. Poques hores després que la conselleria d’educació va instar a tancar escoles, aquestes treballadores començaven a rebre notificacions des de les seves empreses comunicant-los que quedaven afectades per un ERTO.

A partir de la informació que ha arribat a CGT Ensenyament es pot confirmar que Aramark, Ausolan, Pere Tarrés o Fundesplaisón algunes de les empreses que estan practicant aquest abús, però és altament probable que n’hi hagi d’altres.

Aquesta situació, a banda d’injusta, és constituent de frau, atès que segons el Decret Llei 7/2020, del 17 de març, de la Generalitat de Catalunya, les administracions públiques mantindran les licitacions i contractes a les empreses que presten serveis als ens públics. És a dir, que si tiren endavant els ERTOs, aquestes rebran els diners públics, però no hauran de pagar les treballadores, incrementant així els seus beneficis a costa de les treballadores i buidant les arques públiques.

Apel·lem a la responsabilitat ètica d’aquestes empreses i desitgem que aviat notifiquin que no acomiadaran cap treballadora. Un possible escenari després de la crisi pot ser aquell en el qual la patronal aprofiti per endurir les condicions de treball de la plantilla restant o completi amb noves contractacions a través d’ETTs. Sabem que el Capital no contempla l’ètica, sinó que es mou per l’augment dels beneficis propis, fins i tot en temps de Coronavirus. Hem d’estar preparades per fer les accions que calgui per a la defensa dels llocs de treball. Des de CGT hi estarem.

CGT Ensenyament també exigeix a les administracions públiques que apliquin mesures contundents a les empreses de l’administració que executin ERTOs o no readmetin de forma immediata el personal substitut. Les mesures que exigim són cancel·lació de contractes i la impossibilitat que puguin concursar en altres licitacions. 

Si ets una de les treballadores afectades, RECORDA: 

  • 1. Si et fan signar alguna cosa, NO SIGNIS, o signa NO CONFORME. 
  • 2. Posa’t en contacte amb les teves companyes i estigueu connectades per actuar col·lectivament. 
  • 3. Demana explicacions al teu Comitè d’Empresa, si n’hi ha. En el cas que no existeixi, comenceu a organitzar-vos per crear el comitè d’empresa. Des de la CGT, us podem ajudar.
  • 4. Posa’t en contacte amb la CGT, organitza’t i lluita pels teus drets. 

Per tot això que ha passat i per molt més, tornem a exigir la gestió directa de tots els serveis públics i per tant la internalització del personal de cuina i menjador, de suport educatiu i de neteja que treballen a les nostres escoles i de tot el personal que treballa pels ens públics. 

Que el coronavirus no serveixi per tapar una crisi estructural del capitalisme, un sistema econòmic que destrossa la vida de milions de persones i del propi planeta.

Que el coronavirus no sigui la coartada per una nova, l’enèsima, retallada de drets i transferència de recursos públics a les empreses privades.

Informem-nos, organitzem-nos i defensem els nostres drets. Ara, precisament, amb més força.