La Pèrdua de la Innocència

Equip Comunicació CGT Catalunya

Descobreixo que he perdut la innocència quan llegeixo el llibre de la Mabel Lozano: El proxeneta. La historia real sobre el negocio de la prostitución; Alreves, Barcelona, 2017.
Si, cap persona és innocent davant el relat que s’hi exposa del negoci de la prostitució. A partir d’ara veuré amb altres ulls, captaré la subtilitat de tantes i tantes realitats que tenim al voltant; que  donem per suposades; que no ens fan alertar perquè tenen el denominador comú de ser admeses per una societat que tanca els ulls al dolor de tantes i tantes persones que pateixen. El sexe és aquell tabú que està relativitzat en tots els aspectes. A casa, a l’escola, en les relacions personals. No parlem amb claredat sobre ell.

Llegeix més

“Hem de fugir de singularitzacions i mitificacions”

Equip Comunicació CGT Catalunya

Redacció Catalunya

Parlem amb Emili Cortavitarte, militant de CGT i professor d’història a secundària. Gran conegut dins la CGT Catalunya, l’Emili porta anys al peu de la barricada. Llicenciat en Història Moderna i Contemporània, ha estat Secretari General de la CGT de Catalunya, Secretari General de la Federació d’Ensenyament de Catalunya, Secretari de d’Acció Sindical i Relacions Internacionals d’aquesta federació i ha participat en multitud de publicacions sobre història del moviment llibertari. Ara ja jubilat, parlem amb el que és l’actual president de la Fundació Salvador Seguí (FSS).

Bon dia, Emili. Ets un dels membres fundacionals de la FSS?. D’on sorgeix la idea? Què us porta a constituir una entitat com aquesta?

No, jo no vaig ser membre fundacional, però em vaig incorporar com a soci ben aviat. De les fundadores, algunes ja no són entre nosaltres com Maria Àngels Rodríguez i Luís Altable i cal reconèixer la seva dedicació.

La Fundació Salvador Seguí va sorgir el 1986. Els objectius foren constituir una fundació que recuperés la memòria històrica de l’anarcosindicalisme i de l’anarquisme i, també, documentació de la CNT renovada (després CGT) i dels moviments socials.

La singularitat fou que no és va constituir una fundació a l’ús, depenent de l’organització, es volia que es mantingués al marge de les fluctuacions i disputes internes, d’aquí la seva autonomia de funcionament i, alhora, estreta col·laboració amb la Confederació des del començament.

Es van constituir delegacions a Madrid, València, Granada i Catalunya.

Per què penseu que és important recuperar la Memòria Històrica?

D’entrada, perquè les classes populars i el moviment llibertari cal que coneguin la seva història, en general ocultada, quan no deformada, per les versions del sistema o dels grans corrents acadèmics. En el cas de l’Estat espanyol,  hem de sumar la brutal repressió, oblit i deformació patida durant  les etapes franquistes i de la Transició.

En aquest punt, durant anys la centralitat de la recuperació de la memòria en la FSS es va focalitzar en la revolució social (1936-39) i l’exili. Sense tancar aquestes etapes, en els darrers anys, hem treballat més la Transició i les efemèrides centenàries (Congressos de la CNT de 1910 i 1911, Congrés de Sants de 1918, Vaga de la Canadenca de 1919).

La vostra tasca es centra doncs, en la difusió de les idees llibertàries? O en la història del moviment llibertari?

Totes dues coses. Recuperar, difondre i reflexionar sobre  la història i el pensament llibertari és una de les nostres claus. Però, no només des d’una perspectiva ancorada en el passat, també intentem contribuir a les reflexions i propostes actuals de l’anarquisme, l’anarcosindicalisme i el moviments llibertari o d’altres experiències properes (okupes, sindicalisme alternatiu, repressió, zapatisme, confederalisme democràtic…).

En els actes del centenari del Congrés de Sants vàrem considerar que, a més de recordar i reivindicar el passat (llibre, mural i faristol a Sants),  era important reflexionar sobre la realitat actual de l’anarcosindicalisme (debat amb CGT, CNT, Solidaridad Obrera, FAC i Embat) i les seves relacions amb els moviments socials (taula rodona amb Assemblea Groga, feminisme, associacions de veïns i veïnes, pensionistes…).

Salvador Seguí, el Noi del Sucre, fou un dels més destacats militants de l’anarcosindicalisme durant principis de segle. Per què escolliu aquest nom per la fundació?

Per sort per a l’anarcosindicalisme hi ha una gran quantitat de militants històriques a reivindicar (Anselmo Lorenzo, Teresa Claramunt, Joan Peiró, Ángel Pestaña, Lola Iturbe, Horacio Prieto, Lucía Sánchez Saornil, José Peirats…).

Sens dubte, Salvador Seguí és probablement la figura més coneguda de totes a nivell popular. Es va considerar que era prou referencial i la més adequada.

Com funciona la vostra entitat?

A Catalunya, tenim una base de socis i sòcies, que ens agradaria molt ampliar (la gent interessada es pot inscriure a http://fundacionssegui.org/barcelona/ca/collabora/), que contribueixen amb una aportació mínima de 30 € anuals. També rebem col·laboracions econòmiques d’alguns ens de la CGT de Catalunya. L’única font dels nostres arxius són els materials en donació, abans dels avis (ja no en queden) i ara de persones que ens aporten fotografies i documents del període de final de franquisme i transició i, en menor mesura, d’alguna secció sindical o sindicat que ens passa els seus butlletins, cartells  o dossiers de lluites.

Fem una assemblea a l’any, com a mínim, per fer balanç econòmic i d’activitats del curs anterior i presentar i debatre les línies d’actuació pel següent.

Hi ha una nucli de col·laboradors (sis, també ens agradaria ampliar-lo!) que portem el dia a dia de la Fundació i ens reunim com a mínim un cop a la setmana on resolem consultes, proposem actuacions, revisem les activitats programades, classifiquem materials, busquem un espai adequat per als nostres arxius  (més de 60 palès dipositats  provisionalment en un espai de l’Ajuntament de Barcelona i milers de cartells en els locals de CGT Rubí) …

A nivell confederal, tot i que hi ha un funcionament molt autònom, fem una reunió del Patronat  (dos membres de cada delegació i el secretari general de la CGT) a l’any en la qual donem solució a les qüestions més burocràtiques (cal presentar pla d’actuació i situació econòmica al Protectorat de Fundacions del Ministeri de Justícia), ens passem informació  d’activitats i cerquem vies de col·laboració entre les delegacions i amb la CGT.

En la darrera reunió vàrem concretar una exposició sobre el paper cultural del moviment llibertari a l’exili que s’inaugurarà a València en el darrer trimestre i després serà a disposició dels ens confederals per recórrer la península.

Quina relació té la FSS amb la CGT de Catalunya?

La relació és manifestament millorable per les dues parts. De la nostra part, segurament explicar millor quina és la nostra feina, no donar per fet que tothom a la CGT de Catalunya  sap què fem. Estar encara més oberts a la col·laboració i fer propostes que puguin ser valorades en els sindicats i les federacions.

Hem establert relacions de col·laboració amb l’SP de la CGT de Catalunya per publicar el llibre sobre el Congrés de Sants o per l’exposició i actes de difusió de la Vaga de la Canadenca. I, resta oberta la nostra participació en temes de formació i de memòria històrica llibertària.

Com he dit abans, hi ha sindicats i federacions que ens aporten econòmicament, i amb els mateixos i altres tenim col·laboracions freqüents: xerrades, passi de documentals, presentacions de llibres propis o aliens…

Amb altres no ho hem aconseguit i esperem millorar. Sempre restarem oberts al treball en comú.

“si deixem de costat els «grans actes públics», com a FSS vam treballar directament amb moltes militants de la CNT del 36”

Vau publicar, en motiu del centenari del Congrés de Sants, un llibre sobre aquest comici, recuperant gran part de les actes i documents del congrés. Això és una feinada. Com ho feu?

Vàrem observar que les darreres publicacions serioses sobre el Congrés s’havien fet als anys 70 del segle passat i estaven descatalogades. Consideràvem que un fet succeït feia 100 anys, amb poc material gràfic recuperable, podia quedar molt llastat i reduït a un públic molt concret.

Vàrem dubtar si tornar a publicar el llibre de Manuel Lladonosa (posteriorment, ho faria Descontrol), però les nostres investigacions ens van menar a les actes del congrés i del míting i vàrem coincidir en què tenien una força brutal, que llegir-les era com ser-hi present o veure un   documental «impossible».

Vàrem estirar del fil i vàrem trobar altres  documents relacionats (estatuts de la CNT catalana, proposta d’agrupacions de sindicats d’ofici en sindicats únics, estatuts i reglament de funcionament d’un sindicat únic nou…). En fi, un autèntic botí.

Després d’ordenar-lo per fer-ho més intel·ligible a lectores actuals, vàrem afegir un glossari de participants, una presentació i una introducció.

Opino que ara mateix és un llibre de referència per apropar-se al fet històric.

Una pregunta incisiva. Fa poc vau participar de l’homenatge de Joan Peiró. Sembla difícil no caure en homenatjar sempre als grans militants de l’anarcosindicalisme, darrere d’aquests hi havia, en paraules de Seguí “una immensa falange obrera” que tot sovint queda en segon terme. Com posar en valor tota aquesta gent anònima?

En el cas de Peiró no és gaire complicat perquè, des del començament (1989),  la família i les entitats organitzadores (entre elles la Fundació i la CGT del Maresme) hem tingut clar que Peiró no va estar sol, ni en la seva trajectòria ni en la seva mort. De fet, l’acte final de l’homenatge és sempre un recordatori als altres set membres de la CNT assassinats a Paterna, junt a Peiró.

Hem de fugir de singularitzacions o mitificacions, especialment en un moviment com el nostre basat en el suport mutu, la solidaritat, l’organicitat i l’aportació de cadascú en funció de les seves capacitats i voluntats.

Si deixem de costat els «grans actes públics», com a FSS vam treballar directament amb moltes militants de la «CNT del 36» i hem organitzat tres actes d’homenatge a l’exili, sense distincions (dos al sud de França i un a l’estat espanyol). Hem fet xerrades i/o llibres sobre la pedagogia llibertària o les col·lectivitzacions industrials on fem esment de persones gairebé anònimes. Tenim ben present que hi ha un teixit social llibertari inesgotable, sempre actiu i gairebé mai reconegut. I ells i elles són el 90% de la nostra memòria.

Continuem classificant i digitalitzant documents de militants poc conegudes que, tant de bo, algun dia podrem posar en accés públic i aquesta és justament la nostra principal dedicació, tot i que es veu molt menys publicitada.

Finalment, teniu previst realitzar properament algun acte o publicació?

Després del llibre sobre el Congrés de Sants de 1918, hem publicat «Anarquistas…¡Y orgullosos de serlo!» (per cert, tenim exemplars per vendre) una antologia  d’articles d’Amedeo Bertolo  i una entrevista amb ell. La selecció l’han feta Àngel Bosqued i Tomás Ibáñez i conté pròlegs d’Eduardo Colombo i Tomás Ibáñez.

Aquest llibre respondria més a la voluntat de contribuir al debat més actual de l’anarquisme i del moviment llibertari. Amedeo Bertolo, a més de militant i pensador anarquista contemporani (1941-2016), fou un actiu col·laborador de les revistes A/Rivista Anarchica i Volontà i fundador de l’editorial Elhèutera.

D’altra banda, els dies 11, 12 i 13 d’octubre  (en col·laboració amb un grup d’historiadors d’universitats catalanes) celebrarem el II Congrés Altres Protagonistes de la Transició (Els moviments socials i l’esquerra radical) a l’Ateneu Popular de Nou Barris, continuïtat del I Congrés celebrat a Madrid i de la Jornada de testimonis feta a la Biblioteca de Sant Andreu en 2017. 

Cap comarca sense sindicat

Equip Comunicació CGT Catalunya
Josep Cara Rincón. CGT Berga

La CGT està sens dubte en creixement, lent però real. I hem de créixer més i sobretot saber créixer bé. Per això la formació és tan important: la teòrica però sobretot la pràctica, la que aprenem per mitjà de l’acció i amb l’exemple que hem de donar les persones militants.

La nostra presència ha de créixer necessàriament als sectors de treball més precaris, abandonats pels sindicats majoritaris (en representativitat) als quals no els hi surt econòmicament rendible ser-hi. De igual manera hem de créixer als territoris més empobrits i poc poblats que són abandonats pel mateix motiu pels sindicats grocs abans esmentats.

La nostra presència a la precarietat i al territori ens és pròpia,  té molt de passat i molt de futur, entre altres coses perquè en aquests sectors i llocs l’únic sindicalisme efectiu és l’anarcosindicalisme (l’acció directa, l’assembleari, etc.). Ser el referent sindical a les comarques catalanes està al nostre abast si encaminem els nostres esforços com organització també en aquest sentit.

Aquest model sindical, a més, permet apropar-nos a la pràctica d’un anarcosindicalisme global o integral —com l’històric— que va molt més enllà de l’àmbit purament laboral. El sindicat a més d’una eina de lluita laboral amb aspiracions revolucionàries, com que és el referent local d’oposició a l’explotació i al poder, esdevé referencial i permet l’organització en majúscules incloent-hi una xarxa de relacions solidàries eficaç.

“el sindicat (…) esdevé referencial i permet l’organització en majúscules incloent-hi una xarxa de relacions solidàries eficaç”

Són massa les comarques on tot i tenir afiliació no hi tenim cap sindicat. Sóc perfectament conscient de la feina de tirar endavant des de zero una organització i per això sé que el més important no són aquestes circumstàncies favorables que fins ara he assenyalat. Sé que el més important és que hi hagi un petit grup de persones disposades de veritat a tirar endavant l’organització com una prioritat vital. Cal per tant buscar aquesta gent a cada comarca, fomentar i permetre que apareguin, sent generosos i fugint del frontisme i altres irresponsabilitats que tant de mal ens fan com a organització.

D’altra banda, ara mateix no paren d’aparèixer i créixer opcions i grupuscles sindicals petits o bé de ram i lluites sectorials diverses. Haurien d’estar a la CGT, així de clar, malgrat la incomoditat i els problemes que això de ben segur comportaria. De la mateixa manera que hauríem de compartir organització amb altres sindicats de la nostra família. No vull semblar ingenu, simplement assenyalo que els motius que la realitat sigui tant allunyada al que dic  no són objectius. Si no som capaços que aquest treballadors actius en la lluita sindical estiguin a la nostra organització, considero que sempre que sigui possible i en base en aquesta lluita els diferents sindicats de la confederació hi hem de poder col·laborar-hi.

Salut i anarcosindicalisme!

Badajoz: genocidi i memòria.

Equip Comunicació CGT Catalunya
Manuel Quesada. Sindicat Transports i Telecomunicacions de Sabadell

“Se llevaron a mucha gente buena, yo todavía era chiquinina pero aquello fue muy gordo”

Així recordava ahir la meva àvia, una dona de 91 anys, aquells dies d’agost del 1936 a la seva terra natal. Ella, llavors una nena de 10 anys, pobre com la resta de la seva família, emigrà cap a Catalunya anys més tard, però el record del que va perpetrar l’exèrcit feixista a Badajoz, sembla que l’ha acompanyat durant tota la vida.

Aquesta ciutat extremenya, defensada per prop de tres mil milicians i cinc cents soldats republicans, fou una de les primeres poblacions a caure en mans de l’exèrcit franquista. Més de dos mil legionaris i prop de vuit cents regulars marroquins, ajudats d’artilleria, aconseguiren entrar a la ciutat el 14 d’agost del 1936, sota el comandament del general Juan Yagüe, previ bombardeig de l’aviació italiana.

Però al que es referia la meva àvia no era pas a les vicissituds de la batalla de Badajoz, sinó a tot allò que va passar després. Poques setmanes després de l’aixecament feixista, les tropes que entraren en aquesta població posaren en pràctica la doctrina del general Mola: “Se tendrá en cuenta que la acción ha de ser en extremo violenta (…) Hay que sembrar el terror… hay que dejar la sensación de dominio eliminando sin escrúpulos ni vacilación a todos los que no piensen como nosotros”. A tal efecte, amb l’entrada de les tropes feixistes es van produir tot tipus de barbaritats, violacions de dones per part de les tropes marroquines, assassinats indiscriminats, inclús de criatures, pillatge, robatoris, incendis, etc. Els cadàvers van restar estesos als carrers durant dies, per escarmentar la població, i perquè la població viva no donava a l’abast per enterrar la població morta.

Però el que penso que la meva àvia no entenia era que el destí d’aquesta població havia quedat segellat potser uns mesos abans, concretament el 25 de març del 1936. Aquell dia, més de 60.000 jornalers, sota el paraigües de la Federació Espanyola de Treballadors de la Terra van ocupar 23.500 hectàrees de terra sense treballar, la propietat de les quals estava en mans de tan sols set propietaris. La major ocupació de terres del període republicà, que desbancà per la via de l’acció directa les tímides aplicacions de la Reforma Agrària i la inacció de l’Estat republicà. Aquells camperols van tenir la valentia d’enfrontar-se al poder dels terratinents (dels “señoritos” que diria la meva àvia). Un exèrcit famolenc de jornalers, costureres, mecànics, “junteros”, criades, manobres… van fer més “república” en un dia que l’Estat en vuit anys. Van decidir deixar de resistir, i van passar a l’ofensiva.

Aquesta és una de les raons per les quals, mesos després, el 14 d’agost, el general Yagüe va ordenar el confinament de tots els presoners (molts d’ells civils) a la plaça de toros. I sota la mirada atenta dels terratinents i latifundistes es dugué a terme la venjança decisiva dels señoritos, l’afusellament sense previ judici ni cap tipus de garanties de milers de persones (algunes fonts parlen de fins a 4.000) escapçant així el projecte de transformació social més gran que havia viscut mai el poble extremeny i, segurament, un dels més profunds de la II República. Com sol passar, totes aquestes persones assassinades no tenen nom. Estan enterrades en fosses comunes, encara sense excavar. No tenen nom ni cognom. Són poble.

“la història, en tant que participa de la creació de coneixements, forma part també de la nostra praxis transformadora”

No és d’estranyar doncs que per a una nena de 10 anys aquests successos es quedin incrustats permanentment en la seva memòria. Tot i així, a banda de la repressió que visqueren els homes i dones d’Extremadura, com a la resta de l’Estat espanyol, encara els hi quedarien 40 anys, i més, de silenci. Un silenci que és el que potser fa que a una àvia de 93 anys se li entelin els ulls al recordar una tarda d’estiu el que passà a la seva terra 83 anys enrere. Un silenci que ha estat la segona condemna per a totes les que van patir la repressió i la dictadura. Perquè, no ens enganyem, si el genocidi de Badajoz és un fet rellevant de la guerra civil, si és un dels fets més decisius en la història d’Extremadura, el fet que no formi part del debat públic no és casual.

Els que ens dediquem a l’ofici de crear coneixement sobre el passat, sabem que la història no és imparcial. Sabem, també, que la història la fa qui té les eines i la capacitat per fer-la. I a l’Estat espanyol, durant moltes dècades, qui ha tingut els mitjans per a fer la història és un sector determinat de la població, amb una ideologia i una pràctica política també concreta. No només durant el període de dictadura, on el cinisme de les institucions franquistes van obligar a la població de Badajoz a caminar per un carrer anomenat General Yagüe, sinó també durant la mal anomenada democràcia actual.

Proves d’això n’hi ha un munt, però parlant del que avui recordem, un exemple clar és que el 2002 el govern del PSOE (sí, aquell partit que també va patir la repressió l’agost del 36) va enderrocar la plaça de toros per a construir un palau de congressos. El propi ajuntament, el 2009 va decidir enderrocar també la tàpia del cementiri, plena de forats de bala que recordaven els afusellaments. El motiu de l’enderroc: “qüestions urbanístiques”, esborrant d’aquesta forma els testimonis immobles d’aquella infàmia. Tampoc cal dir que, en cap cas, els responsables han estat no ja condemnats, sinó com a mínim assenyalats per les autoritats “democràtiques”.

Així, la necessitat de recordar la massacre de Badajoz adquireix avui dia més importància que mai. Perquè no només és una qüestió de discussions entre tendències historiogràfiques, és una qüestió de lluita ideològica actual, una qüestió de justícia social. Aquell genocidi aconseguí el seu objectiu: estendre la por i la resignació entre les classes populars extremenyes. Aquella matança, va assegurar la permanència del latifundisme, de les relacions clientelars, d’un domini sagnant per part de l’oligarquia que encara avui perdura. D’aquí la urgentíssima necessitat de recuperar la Nostra història, la dels explotats i explotades, la dels assassinats i assassinades. Perquè la història, en tant que participa de la creació de coneixements, forma part també de la nostra praxis transformadora, i es converteix en una eina per recuperar el nostre passat i generar visions crítiques sobre el present, articulat amb les nostres realitats, les de la classe treballadora. Joan Fuster va escriure fa temps que tota política que no fem nosaltres serà feta contra nosaltres. Jo m’atreviria a afegir que, també, tota història que no fem nosaltres, serà feta contra nosaltres

“La debilitat del sistema sanitari públic s’ha gestat amb les retallades”

Equip Comunicació CGT Catalunya
Redacció Catalunya

Aquest mes parlem amb Rosa Pahissa, metgessa de l’Atenció Primària. La Rosa desenvolupa la seva tasca professional a Rubí però viu a Sabadell, on és militant, també, dels moviments socials de la ciutat.

Bon dia Rosa, explica’ns, com esteu vivint aquesta situació d’excepcionalitat?

Amb una gran preocupació i sensació d’impotència davant la perspectiva d’un imminent col·lapse sanitari que podia i havia d’haver estat previst per les autoritats polítiques i sanitàries. A un nivell immediat, aquesta crisi podia haver-se abordat amb molta més antelació veient els exemples d’altres països; però a un nivell més general, la debilitat del sistema sanitari públic s’ha vingut gestant a base de successives onades retalladores tant dels governs estatals com autonòmics i ara en patim les conseqüències.

– Amb quina situació us trobeu actualment al CAP?

Ara per ara, ens trobem a l’expectativa davant l’absència d’una coordinació clara entre CAPs que fa que les funcions de cada centre es decideixen en funció de l’organització interna del personal. Era evident des d’un primer moment que serveis com el 061 serien els primers en saturar-se, i no s’ha tingut en compte la xarxa de CAPs com a eina potencial a l’hora de gestionar el pic de necessitat assistencial. Ara mateix, els CAPs haurien de funcionar en coordinació plena amb els hospitals, exercint de primera línia d’atenció i filtratge de pacients, realitzant alhora una funció informativa que permeti resoldre la gran quantitat de demanda informativa i assistencial de la població.

– Es nota la falta de recursos de la sanitat pública en moments així?

Absolutament. Els CAPs estan infradotats per atendre una emergència d’aquestes dimensions i es troben limitats a l’hora de contribuir a descongestionar els hospitals. En aquests moments ja s’està fent una crida al personal d’atenció primària per incorporar-se a l’atenció hospitalària, cosa que és absolutament necessària, però a la vegada implicarà deixar considerablement descobertes les funcions pròpies de l’atenció primària.

“la falta de material de protecció genera una gran sensació d’inseguretat i una por generalitzada a convertir-se en una font de contagi”

– Com us afecta aquesta mancança a nivell laboral?

En aquest sentit hi ha una intensificació d’una situació de saturació i sobrecàrrega que s’arrossega des de fa temps. La cobertura de baixes de personal contagiat o en risc accentua la falta del personal que ja existia anteriorment. La situació actual implica un esforç de tots els professionals a adaptar-nos a les necessitats de la població, però sobretot caldrà un esforç per sobreposar-se a aquesta situació més endavant; No s’està pensant, per exemple, en com es gestionaran unes llistes d’espera que ja eren extremadament llargues abans de la pandèmia, amb una sanitat ja minvada de recursos.

– Patiu estres psicològic i/o emocional en situacions així?

Sí, la falta de material de protecció genera una gran sensació d’inseguretat i una por generalitzada a convertir-se en una font de contagi tant per a pacients com per al nostre entorn més proper. Per altra banda, estem en contacte amb els nostres companys que treballen als hospitals i veiem com la falta de material i de prevenció els està portant al límit de les seves forces físiques i mentals.

–  Quins EPIs feu servir vosaltres?

La dotació del CAP és totalment insuficient. Hi ha un nombre molt escàs d’EPIs i el seu ús s’ha de restringir, portant-nos a atendre pacients amb patologies respiratòries sense l’equipament adequat, amb el que això implica tant a nivell de risc personal com de contagi a altres.

– Què podem fer nosaltres per ajudar-vos?

Complir estrictament les mesures de confinament mentre duri l’emergència, i un cop acabada, sortir al carrer en massa a exigir responsabilitats polítiques i la construcció d’un veritable sistema de salut pública universal.

Ho farem.