Ermengol Gassiot. Secretari General de la CGT de Catalunya
Quan fa gairebé quatre setmanes el govern espanyol va decretar l’Estat d’alarma, tot el sindicat es va posar en marxa. Vam sistematitzar el recull d’informació sobre la situació i en especial dels canvis normatius que anaven caient un darrera l’altre. Cada dia pàgines i pàgines de BOE i algunes de DOGC, junt a d’altres documents. Ho processàvem i ho explicàvem a la nostra gent i als centres de treball. Ens preparàvem per fer sindicalisme en una situació inèdita però que intuíem que no seria gens fàcil. De sobte, es va estendre un estat de pànic general a una malaltia sobre la que de cop vam prendre consciència de la seva proximitat. La por i un torrent de mesures dels diferents governs van començar a anar de la mà. Mentre, com qui pesca, els amos de les empreses van començar a maquinar quina era la millor forma de treure profit a la nova situació. O, com a mínim, de limitar-ne els costos.
En aquest context, vam intentar fer sindicalisme. Jo diria que va ser una resposta unànime de la nostra organització i provablement també d’altres sindicats. Amb un parell de frases l’estat d’alarma havia eliminat algunes de les eines essencials de la lluita obrera. No podíem fer assemblees ni reunions de cap tipus, tot i que paradoxalment continuaven podent-nos amuntegar en call centers, en oficines o en fàbriques diverses. No podíem sortir al carrer a manifestar-nos, encara que si era per anar a la feina no hi havia cap problema perquè ho féssim i entréssim a uns trens, metros o busos sovint encara plens. Tot i això, nosaltres ens empapàvem de dades, d’anàlisis de múltiples situacions, obríem canals per resoldre dubtes, intentàvem que ni que fos telemàticament els treballadors/es s’organitzessin.
“al voltant del sindicalisme l’estat d’alarma ha alçat una presó de vidre. No la veiem. Costa intuir-ne la seva existència. Però és ben real i efectiva, com aquelles cadenes que no notem però ens lliguen ben curt”
La primera setmana va caure un autèntic bombardeig d’ERTOs, la gran majoria de força major. De fet, pocs dies abans les patronals i CCOO i UGT ja havien preparat el terreny amb un altre dels seus pactes. Un pacte que el govern, ben disciplinat, va elevar a reial decret llei. Tot i que en els ERTO per força major no hi ha cap mena de negociació, des del sindicat formulàvem al·legacions a l’administració i n’informàvem a l’administració pública. En aquest escenari on militars i policies cada vegada acompanyen més als responsables polítics en unes rodes de premsa on es parla en llenguatge bèl·lic, els mitjans de comunicació sembla que també han entrat en una dinàmica de guerra. I tothom sabem que en una guerra la premsa bàsicament és propaganda. En definitiva que, tret d’alguna escletxa inicial, les notícies de vulneració de drets laborals en una situació de crisi sense precedent han deixat de ser noticia. Al·lucinant quan un 25% dels i les assalariades de Catalunya han anat a petar a l’atur, ja sigui de forma temporal o definitiva. Però així està sent. Enmig d’aquest atac sense precedents, des del sindicat hem recorregut a l’únic espai que ens ha mantingut l’administració. Presentem al·legacions al Departament de Treball i la resposta és silenci. Presentem denúncies a Inspecció de Treball i la resposta novament és la manca de resposta. Escrivim als responsables polítics de Treball i els nostres correus desapareixen qui sap a quin calaix. Pràcticament les úniques notícies que rebem de les administracions competents és que no podem aturar centres de treball encara que qui hi treballen es trobin en risc de contagiar-se del COVID19 o de contagiar-lo. Notícies que venen acompanyades del record constant de les restriccions per accedir a l’espai públic: prohibit moure’s i prohibit reunir-nos, excepte si és per treballar i generar beneficis als que sempre han manat.
Mentre, els treballadors i treballadores anem a treballar massa sovint sense mesures de protecció. I els empresaris i gerents segueixen ens enviant al carrer. O ens obliguen a agafar vacances. O ens imposen jornades maratonianes de teletreball, de dilluns a diumenge. Tot plegat sense gairebé resposta, perquè la resposta s’ha silenciat per decret.
Jo no he viscut l’època en que els sindicats estaven formalment prohibits. Ara en cap moment ningú ha plantejat una mesura com aquesta. Però la realitat és que l’estat d’alarma ha sigut una bona excusa per treure’ns les eines que sempre han sigut els nostres mitjans de lluita: assemblees, vagues i acció directa. I la petita pastanaga que ens han deixat, recórrer als espais institucionals, no aporta cap resposta. És, en realitat, una pastanaga que, com l’ase, per molt que caminem no hi arribem mai. Junt amb les restriccions, el silenci és l’altra cara de la llei.
Al voltant del sindicalisme l’estat d’alarma ha alçat una presó de vidre. No la veiem. Costa intuir-ne la seva existència. Però és ben real i efectiva, com aquelles cadenes que no notem però ens lliguen ben curt. Neutralitza la nostra capacitat real de resposta a unes agressions que feia dècades que no patíem. Una presó de vidre que només obre les seves portes per a que, disciplinadament, anem de nou a treballar. En definitiva, el somni etern de la patronal.
