“Aquesta situació vulnera els drets fonamentals”

Equip Comunicació CGT Catalunya
Redacció Catalunya

Parlem amb Jose Luís Pérez, conegut com a Bibi per molta gent. El Bibi és un històric i incombustible del sindicat. Afiliat i militant del sindicat del metall de l’Anoia, Secretari d’Organització de la Federació Comarcal i militant actiu de la Federació del Metall de Catalunya, ens explica com s’està vivint la situació a la Conca d’Òdena i a les empreses del sector del metall.

Com viu aquesta situació el sector metal·lúrgic a Catalunya?

Davant d’aquesta situació inèdita d’emergència sanitària, les treballadores i els treballadors de les empreses del sector metal·lúrgic ens trobem en diferents escenaris respecte a les mesures aprovades, però si podem dir que totes elles coincideixen, d’una o altre forma, en carregar directament contra la classe obrera. La majoria d’aquestes mesures són preses per la patronal: per exemple els ERTEs per causes de força major, que deixen sense la possibilitat de negociació a les seccions sindicals a les empreses. En aquesta situació la CGT recorre al seu ADN principal: l’Acció Directa com a arma de defensa per protegir els interessos de les plantilles. Per desgràcia, un cop que es reprengui l’activitat a les plantes de producció, apareixeran conflictes derivats de la flexibilitat que han introduït de forma sistemàtica, per recuperar la producció no realitzada, augmentant les jornades i els ritmes de treball en un futur immediat.

Tu ets d’Igualada. Com s’està vivint això a la Conca d’Òdena?

Des que la Generalitat de Catalunya va bloquejar les entrades i sortides a la població i va implantar el confinament de la Conca les empreses amb feines no essencials van aturar l’activitat durant els dies posteriors al 12 de març. Algunes empreses es van negar a fer-ho, i fins i tot sense tenir en compte la utilització dels equips de protecció individual (EPIs), ni altres mesures d’aïllament i desinfecció. En aquesta situació, l’actuació de les delegades i delegats de CGT va ser determinant per paralitzar l’activitat mitjançant l’aplicació de l’article 21. La gran majoria de les empreses del metall de la Conca d’Òdena han suspès els contractes de les treballadores i treballadors  per causa de força major. La comarca registra 1.426 ERTEs, 26 EREs, i aquestes mesures afecten a 9.000 mil persones de l’Anoia.

Suposem que és un escenari que genera inquietuds… Quina és la situació actual en aquesta zona?

El confinament perimetral a la fase 2 ha provocat indignació i desesperació a més de 10.000 famílies sense saber, durant pràcticament un mes, qui es faria càrrec de la situació econòmica.

I la gent que viu o treballa fora de la zona confinada?

El fet de viure en qualsevol dels quatre municipis i treballar fora ha provocat un conflicte entre l’administració municipal i el govern central per no atendre aquesta situació tant agònica per moltes famílies. A dia d’avui queda per resoldre la situació del col·lectiu de treballadores i treballadors que viuen fora de la Conca d’Òdena i presten serveis a empreses de sectors o serveis essencials. Nosaltres considerem que les mesures són insuficients i arriben tard. Un cop aprovat el RD el passat dimarts dia 7 d’abril, que reconeix el dret a la baixa laboral, apareix el vergonyós col·lapse burocràtic. Aquesta situació també vulnera drets fonamentals. La desprotecció dels autònoms és més que evident, ja que no poden deixar de pagar impostos i tributs i a la vegada no poden mantenir l’activitat econòmica.

Quines són les inquietuds que tenen les treballadores davant l’imminent arrencada productiva?

El sentir generalitzat de la classe obrera és un de indignació i frustració cap el govern central i el català. Aquest últim encotillat i buidat de respostes contra la decisió de la represa de l’activitat econòmica, continuant immersos en l’estat d’alarma. La gent té inseguretat en referència a les mesures que van aplicar les empreses per evitar contagis. La població obrera exigeix a les empreses els PRC (test de COVID-19) per realitzar les jornades laborals amb més seguretat sanitària a les plantes productives.

El Noi del Sucre

Equip Comunicació CGT Catalunya
Fundació Salvador Seguí

El passat dia 10 de març es va retre un petit homenatge a la memòria de Salvador Seguí, al lloc on va ser assassinat el mateix dia de l’any 1923. Recordant la figura del Noi del sucre i la seva empremta en el moviment anarcosindicalista i la CNT cal ressaltar la capacitat organitzativa i de lideratge d’aquell home que va dedicar tota la seva vida a la emancipació de la classe obrera.

Seguí, nascut el 14 d’abril de 1886 a Tornabous (Lleida) va passar la seva infantessa al barri xino (ara el Raval), bastió de la classe treballadora, en unes condicions miserables. De ben jove ja va implicar-se en la lluita dels treballadors i va mostrar les seves dots d’orador i polemista. Encara que va anar poc temps a l’escola, era un gran lector i acudia amb freqüència a l’Ateneu Enciclopèdic Popular i a la Biblioteca Arús, on va entrar en contacte amb el pensament anarquista. El Noi del Sucre fou autodidacta com tants d’altres líders sindicals, com el pensament àcrata responia al seu propi temperament, va acceptar de bon grat els postulats anarquistes.

L’any 1908, Seguí ja s’havia incorporat als grups anarquistes que actuaven dintre de Solidaritat Obrera participant en totes les accions importants de l’organització. El 3 de juliol de 1909 va intervenir en la constitució de l’Ateneu Sindicalista de Barcelona. Cal tenir present que en aquell moment l’anarcosindicalisme era encara un moviment minoritari, frenat per les discussions doctrinals i una rèmora d’individus contraris a qualsevol tipus d’organització i molt influenciats per l’anarquisme individualista.

Els anys 1910 i 1911 Salvador Seguí, que ja ha passat de la vintena d’anys s’incorpora de ple a les tasques directives del moviment obrer català. Aquets dos anys van ser decisius pel proletariat: els dirigents obrers, seguint el ritme que s’havien marcat amb Solidaritat Obrera i desprès de l’amarga experiència de la Setmana Tràgica i el procés de Montjuic, van constituir primer la Confederació Regional del Treball el 1910 i, l’any següent, la Confederació Nacional del Treball.

Salvador Seguí - Wikipedia, la enciclopedia libre

Aquests joves formen part de la generació que eren infants a finals del segle XIX i que s’havien incorporat a la lluita proletària amb un nou impuls i amb un nou sentiment. El seu propòsit era crear noves tàctiques de lluita i d’organització. Un dels capdavanters d’aquesta nova generació va ser el Noi del Sucre. Allò que havia de canviar la trajectòria del proletariat fou la transformació de la Solidaritat Obrera a la CNT, moment en que la burgesia catalana s’estava transformant a causa, principalment, de la guerra europea de 1914-1918. Els obrers catalans troben una nova eina de lluita, d’acció i de projecció amb el seu nou sindicalisme en un moment en que era possible pressionar la burgesia que vivia una eufòria econòmica i una urgent necessitat de producció. La burgesia catalana davant de la possibilitat de guanys immediats va atendre algunes demandes reivindicatives del proletariat, fet que va donar força i prestigi al nou sindicat.

Amb la constitució de la CNT l’anarquisme va deixar de ser només una actitud personal o una acció de tipus individual per esdevenir una força orgànica i trobava el camí per esdevenir una gran organització al servei de la classe obrera. Del 30 d’octubre a l’1 de novembre de 1910 es celebrà el Congrés constitutiu de la CRT de Catalunya, al qual hi havia representades 96 unions sindicals i 43 adhesions d’altres societats. S’hi va decidir que, donat el cas, la vaga general hauria de ser revolucionària i fou elegit secretari general Josep Negre. En aquest Congrés es van posar les bases del sindicalisme revolucionari, el mitjà per poder assolir el comunisme llibertari.

L’any 1918, durant els dies 28 de juny al 1 de juliol, va tenir lloc al’Ateneu racionalista del carrer Vallespir, a Sants, el Congrés de la CNT que havia de donar una empenta definitiva a l’organització sindical. Es van tractar diversos temes com l’acció directa, l’apoliticisme del anarcosindicalisme o l’educació dels obrers, però l’acord més important que es va prendre i que va originar més debat va ser la creació del Sindicat Únic o d’indústria. Laproposta de Seguí, va ser la implantació del sindicat únic com a mitjà més eficaç per a poder respondre al moment històric actual i fer prevaldre la personalitat del proletariat davant la burgesia, en acabar la guerra.

“per a Seguí, anarquisme i sindicalisme eren dos elements complementaris (…) l’un és l’esperit i l’altre la matèria”

Pocs mesos desprès la prova de foc del nou sistema organitzatiu es faria realitat amb la vaga de la Canadenca (Riegos y Fuerzas del Ebro), que tindria el seu origen en un conflicte menor entre 8 empleats d’oficines de la companyia als qui l’empresa havia decidit reduir el sou amb l’excusa de que deixaven de ser temporals i passaven a fixos. El 5 de febrer de 1919, els empleats es declararen en vaga i plantejaren a la direcció el seu dret a sindicar-se. El conflicte es va estendre fins a arribar a esdevenir una vaga general que paralitzà Barcelona i moltes poblacions del voltant, doncs la indústria, mancada d’energia, va deixar de funcionar. Desprès de 44 dies de vaga es va arribar a un acord que va ser ratificat per mes de 20.000 obrers que assistiren al míting de Les Arenes, on s’havia de aprovar en assemblea de treballadors l’acord al que s’havia arribat amb les autoritats i amb l’empresa.

Per a Seguí, anarquisme i sindicalisme eren dos elements complementaris, el sindicalisme és l’orientació econòmica i la plasmació real dels principis anarquistes, l’un és l’esperit i l’altre la matèria. No s’entén l’un sense l’altre i es necessiten mútuament. L’anarquisme sense sindicalisme és pura especulació filosòfica i el sindicalisme sense anarquisme es nomes organització sense ànima, vida sense objectius.

Als temps actuals, en que el capitalisme mostra la seva faceta mes salvatge, hem de reprendre el pensament de Seguí, que no ha perdut la seva vigència, i tenir clar que l’objectiu de l’acció sindical i social ha de ser la emancipació de classe i l’enderroc de l’estructura capitalista.

Felip Cortiella i el teatre anarquista

Equip Comunicació CGT Catalunya
Ferran Aisa. El Far

Felip Cortiella i Ferrer va néixer el 9 de novembre de1871 a Barcelona, al carrer Sant Jeroni, 36 (actual Rambla del Raval). A l’inici dels noranta es traslladà a Madrid on va connectar amb les associacions llibertàries. El 1894 retornà a Barcelona instal·lant-se aleshores amb la seva dona al carrer Viladomat, 15. Cortiella fou tipògraf de professió, naturista d’afició, agitador cultural, poeta, narrador, conferenciant i un destacat promotor del teatre anarquista, que va tenir la seva època daurada entre l’Exposició Universal de Barcelona i la Setmana Tràgica. Com a tipògraf va treballar de caixista a La Publicidad i, el 1897, a la revista modernista L’Avenç, que va irradiar-li una gran influència en el seu tarannà de defensor de la llengua catalana.

Cortiella fou autodidacta, la lectura de Déu i l’Estat de Bakunin i la influència del seu germà Josep el van encarrilar cap a les idees llibertàries. Va freqüentar l’Ateneu Obrer Barcelonès on es va aficionar al teatre i va participar a les activitats culturals de l’Ateneu Enciclopèdic Popular. Va ser fundador de la Societat Tipògrafa “La Solidària” que es va adherir el 1910 a la CNT. El 1895 va fundar la Companyia Lliure de Declamació estrenant obres d’Ibsen, Mirbeau, Peius Gener, Teresa Claramunt, Louise Michel i Pietro Gori. La seva agitació teatral la va portar als teatres, ateneus i centres socials. Escriví articles a les revistes Teatre Social i Ciencia Social. Les seves conferències tenien força ressò com la pronunciada al Teatre Lara (Poblesec) “El teatro y el arte dramático de nuestro tiempo” i la que va fer a l’Ateneu Enciclopèdic Popular “Irradiacions. De la simplicitat del cor i elevació moral i intel·lectual com a més alta creació i fruïció de la bellesa”, que foren publicades.

La seva tasca dramàtica la va continuar el 1904 al Centre Fraternal de Cultura i dos anys més tard fundà l’Agrupació Vetllades Avenir, societat teatral que va tenir un gran èxit entre el públic barceloní de caire proletari. Els principals col·laboradors teatrals de Cortiella foren Leopold Bonafulla, Josep Masgomeri, Joan Usón, Joanet Sallent, Joan Llunes, Albà Rosell i la companyia dels germans Enric i Miquel Guitart. També fundà els periòdics Avenir i Tramontana (1907) tots dos en català.

Vetllades Avenir publicava edicions barates de les obres teatrals que representaven. El teatre social d’ideologia anarquista va servir per difondre la cultura, la moral i l’ètica àcrata entre les classes populars. Les Vetllades Avenir realitzaven una mena de teatre-fòrum, els assistents rebien un butlletí on es parlava de l’obra que anaven a veure. Tota representació venia precedida d’una breu conferència amb el tema de l’obra a representar i una breu biografia del seu autor. L’apassionament formava part d’aquests espectacles dramàtics on el públic aplaudia els obrers rebels i xiulava als patrons explotadors. La conscienciació a través del teatre era tan real que de vegades després d’una representació es convocava una manifestació espontània.

El teatre de la rosa de foc va comptar amb diversos elencs, tant aficionats com professionals, per portar a escena obres de caire social tant en castellà com en català, algunes d’elles traduïdes d’altres llengües. A aquesta tasca de traducció van col·laborar gent com Pompeu Fabra, Adrià Gual, Joan Pérez Jorba i Felip Cortiella. Tots ells van traduir obres d’autors europeus: Henrik Ibsen, Octave Mirbeau, Gabriel Trarieux, Paul Herviu, Lucien Descaves, Eugéne Brieux, Maurice Donnay, Gerhard Hauptmann…

Autors que la companyia Vetllades Avenir estrenaren als teatres barcelonins Español, Apolo, Lara, Lope de Vega, Circ Barcelonès, Olimpo, Novetats, Euterpe de Sabadell, etc. Les Vetllades Avenir i altres grups teatrals com Alba Social van posar en escena el millor d’Ibsen: Espectres, Quan despertarem entre els morts, Nora o la Casa de Nines, Els pilars de la societat, Un enemic del poble, Rosmersholm; així com Mirbeau: Els mals pastors i l’Epidèmia.

“Cortiella fou autodidacta, la lectura de Déu i l’Estat de Bakunin i la influència del seu germà Josep el van encarrilar cap a les idees llibertàries”

Felip Cortiella no solament va traduir i representar als grans autors europeus, sinó que va escriure nombroses obres dramàtiques algunes de les quals van ser estrenades amb gran èxit com El goig de viure, Els artistes de la vida, Dolora, El morenet, La brava joventut i Flametes del gran amor. Cadascuna d’elles representa un tema moral de l’anarquisme: la defensa de l’individu, l’amor lliure, l’emancipació humana, la regeneració per l’anarquisme, el naturisme, l’amor a la cultura, la lluita contra l’explotació, l’ètica llibertària. També escriví narracions com El plor de l’auba (1901) i poesia com Anarquines (1908). Un altre dels factors promoguts per Cortiella és la defensa de la llengua catalana i més concretament dins dels mitjans llibertaris catalans. Per a Cortiella era fonamental escriure en català i per la mateixa idea fomentar la catalanització de l’anarquisme.

Malgrat això, no es considerava un nacionalista català sinó un internacionalista que ho era des del seu país i la seva llengua. Les Vetllades Avenir es van dissoldre l’any 1910, a partir d’aleshores Cortiella va passar etapes de depressió i malaltia, malgrat això va continuar treballant de tipògraf i escrivint per expandir la Idea emancipadora de l’anarquisme, però l’època daurada del teatre anarquista ja havia passat.

El 1917 li van oferir ésser director de Solidaridad Obrera, Cortiella va proposar que el diari sortís en català, hi hauria d’esperar trenta anys perquè la CNT publiqués un diari en català Catalunya, on abans de morir hi va arribar a publicar algun article. El 1918 havia publicat la novel·la curta Els precursors i el 1933 La vida gloriosa on recollia articles, poemes i obres de teatre escrites entre 1918 i 1927.

Cortiella va deixar una gran part de la seva obra inèdita que es conserva a la Biblioteca de Catalunya. Separat de la seva primera dona amb la que havia tingut dos fills, els seus darrers anys de vida els va viure al carrer Taquígraf Garriga amb la seva nova companya amb la qual tingué un fill. En aquest domicili va morir el 3 de juliol de 1937 essent enterrat al cementiri de Les Corts. L’Ajuntament republicà de Barcelona va decidir aquell mateix mes posar el seu nom al carrer dels Àngels.

Pandèmia i organització popular a l’Argentina

Equip Comunicació CGT Catalunya
Andrés Ruggeri. Antropòleg social i professor de la Universitat de Buenos Aires

La pandèmia del COVID-19 ha afectat a tot el món i l’impacte sobre els països d’Amèrica Llatina s’està començant a notar. A l’Argentina, el govern va decretar la quarantena obligatòria (excepte sectors declarats essencials, com tots el vinculats al sistema de salut i a la producció d’aliments) el 20 de març, quan ja hi havia unes desenes de casos.

El tancament sobtat de l’activitat econòmica va enfrontar des del primer moment la resistència de les grans corporacions i un consens entre la major part de la població, però molt aviat va començar a entrar en zona de conflicte. D’un costat, la pressió dels grans capitalistes, que van començar amb els acomiadaments i a pressionar al govern per a l’aixecament de les restriccions, almenys les que els impedien seguir amb els seus negocis. De l’altre, l’angoixa dels sectors populars davant la desaparició, d’un dia per l’altre, de les seves fonts de recursos, especialment per a aquells que estan fora del sistema salarial formal, que depenen d’activitats quotidianes i altament precaritzades.

Aquesta imatge té l'atribut alt buit; el seu nom és imagen-21.png

Del costat de les grans corporacions, es va començar a veure una sort de “rebel·lió capitalista” que, com sempre, cerca passar-li el cost a la classe treballadora. L’objectiu és preservar la rendibilitat de les seves empreses evitant l’aïllament obligatori o flexibilitzant-lo prou com perquè no afecti la seva capacitat d’acumular guanys. Si el cost són milers de vides, estan segurs que no seran les dels magnats, refugiats en les seves mansions. Però, si no aconsegueixen aquest objectiu, el Pla B de l’empresariat local és minimitzar el cost de la quarantena i traslladar-l’hi a la classe treballadora.

Així, Paolo Rocca, l’empresari més poderós del país i amo del consorci italoargentí Techint, va acomiadar a gairebé 1.500 obrers i va ser la punta de llança de la rebel·lia dels poderosos, que van continuar altres grans empreses industrials, les cadenes de menjar ràpid, els hipermercats i la gran indústria exportadora de carns. El joc de pressions que despleguen les corporacions i el bloc de poder mediàtic-polític que l’expressa no es dóna en el buit sinó sobre una economia i una societat devastada i tensionada, que arrossega problemes històrics aprofundits per l’experiment macrista i les seves devastadores conseqüències.

“malgrat la dificultat que provoca la situació, les organitzacions i moviments socials han tingut una resposta activa”

A la societat argentina, amb la seva enorme població precaritzada –com va mostrar el devessall d’11 milions de persones que es va anotar a un abonament per a la població de menors ingressos– i que viu de tota mena d’activitats de subsistència en el dia a dia, la quarantena obligatòria lliurada a la sola presència del mercat és una condemna a la inanició i una porta oberta a l’esclat social. El mercat capitalista no pot oferir solució a la supervivència de part de la majoria de la societat que viu del seu treball, com tampoc pot acumular sense treballadors, sense consumidors i sense precaritzats que garanteixin la viabilitat de tots els seus circuits de comercialització.

Enfront d’això, i malgrat la dificultat que provoca la situació, les organitzacions i moviments socials han tingut una resposta activa i no passiva. D’una banda, exigint respostes del govern per a suplantar els ingressos que deixen de percebre per la impossibilitat de sortir a treballar, però, especialment, activant tots els mecanismes de solidaritat comunitària que van desenvolupar tots aquests anys de polítiques regressives. Menjadors populars, distribució d’aliments i productes de primera necessitat als barris populars, fabricació d’elements de protecció sanitària (tapaboques, gel hidroalcohòlic), reconversió d’empreses recuperades per a aquests productes, van ser algunes de les respostes que l’organització popular està donant a la pandèmia. També, la denúncia i la resistència sindical (encara que no són pocs els grans sindicats que prefereixen transigir amb les patronals) dels incompliments per les grans empreses dels decrets que prohibeixen acomiadaments, suspensions i reduccions de salaris. La resposta dels moviments demostra que aquí no solament està en joc la salut de la població sinó també la possibilitat de començar a construir una societat basada en la lògica del benestar del poble i no de l’acumulació del capital.

La pandèmia de la Covid-19 a Brasil i la negligència del governants

Equip Comunicació CGT Catalunya
Fábio Bosco, de Sao Paulo. [Article traduït per Manuel Quesada]

Els efectes de la pandèmia de la Covid-19 a Brasil guanya proporcions tràgiques cada dia. A les 7h30 del dia 19 van ser registrats 36.925 casos confirmats de la malaltia al Brasil, amb 2.372 morts. El major nombre de casos va ocórrer en Sao Paolo: l’estat ara té 13.894 casos i 991 morts, seguit de el Rio de Janeiro, amb 4.543 casos i 387 morts.

Les dades són alarmants per la velocitat de com el virus s’està estenent per les faveles i barris més pobres. Enmig de la crisi de la pandèmia hi ha una polarització nacional degut al president Bolsonaro i seus seguidors a partir del negacionisme científic i la pressió per a acabar amb l’aïllament social amb el fals discurs de “protegir l’economia”.

No hi ha una política nacional contra la malaltia, el president va defenestrar recentment el ministre de la per creure que ell era un gran defensor de l’aïllament social. L’atur augmenta considerablement amb l’aval del govern i parlamentaris que aproven canvis en les lleis laborals que flexibilitzen drets i redueixen salaris. Tot per a garantir el benestar de patrons, accionistes i banquers “perjudicats” per la crisi (segons Bolsonaro).

Improvisació en el combat a la pandèmia en Sao Paulo

Enmig de les promeses de quarantena, llits hospitalaris, contractació de personal de salut, proves, màscares, gel hidroalcohòlic i caixes d’aigua, una dura realitat va imposant-se: quarantena parcial, falta de llits, fam i morts.

El governador de Sao Paulo que va prometre “provar, provar, provar” té un resultat pífia: encara avui són realitzats només 1.200 proves per dia enfront a la promesa de 2.000 feta pel  mateix governador. I encara hi ha un estoc de 15.000 proves no comptades. Considerant que som 46 milions de paulistes, serà la paciència de la població l’únic que es provarà.

Ambdues informacions, molt importants per a acompanyar l’avanç de la pandèmia i les seves característiques com la seva letalitat, la població de risc, l’arribada a les comunitats superpoblades, van passar desapercebudes pel governador.

Llits hospitalaris, respiradors, màscares, gel hidroalcohòlic, aigua

Malgrat els nombres diversos siguin anunciats cada compareixença, el fet és que l’ampliació dels llits de UTI (*UCI) serà d’entre 7.200 i 9500. Ni és precís comentar que aquests llits seran insuficients a curt termini, i tampoc està clar que tots comptin amb respiradors.

La improvisació i voluntarisme en relació als respiradors pot ser es resolgui, no per una acció planejada del govern, sinó per l’acció de laboratoris universitaris d’enginyeria que van desenvolupar ràpidament respiradors a preus mòdics i d’altres institucions que estan dotant d’un nombre significatiu d’equipaments que estaven sense manteniment.

En las favelas se juntan la deficiencia estructural de los hogares con la superpoblación. Cidade de Deus, Río de Janeiro, el 22 de marzo de 2020.

L’excusa per la falta de màscares per al personal de la salut és que fabricants de països distants estan incapacitats d’exportar-les. Però, què impedeix la indústria paulista de fabricar-les? La falta de gel hidroalcohòlic gratuït per a tota la població no s’explica en l’estat que és el major productor d’alcohol del món.

I la falta d’aigua a diversos barris de la gran Sao Paulo? El governador va oblidar ordenar a la Sabesp que mantingui la pressió de l’aigua durant la matinada per a que tothom tingui aigua potable a casa seva?

Quarantena parcial

ÉS patètic assistir a que el governador culpi la població per no quedar-se a casa. La pregunta seria perquè aquesta població no es queda a casa?

Una part surt de casa per a treballar ja que el governador no va exigir als patrons de sectors no essencials que deixessin els treballadors a casa amb els salaris íntegres durant la pandèmia.

Una altra part surt de casa perquè viu sense les condicions d’aïllament, ja que hi ha milions de persones en petits xaboles, sense recursos per a sobreviure i, en alguns casos, sense aigua potable.

“el capitalisme mata i en les crisis això es fa més dramàtic i visible”

El dia 14, la premsa va informar que l’adopció d’algunes mesures a les faveles podria reduir el nombre de morts (fins a 26.000) a Sao Paulo. Quines són aquestes mesures? Reubicació de famílies a equipaments públics i hotels; higiene; renda bàsica; estructures d’emergència de sanejament; expansió d’UTIs i mascaretes. L’estudi va ser fet per equip del Insper en conjunt amb el col·lectiu Favelas contra el coronavirus. Per què cap d’aquestes mesures va ser pensada pel governador o per l’alcalde de Sao Paulo?

La qüestió és el capitalisme

En aquest moment en que una pandèmia es transforma en una crisi econòmica, les grans empreses nacionals i internacionals disputen no només el pressupost públic sinó també tots els rams de l’economia.

Els governs en totes les esferes –federal, estatal i municipal– a tot el país estan vinculats a aquests interessos econòmics que són prioritaris en relació al dret a la vida, a l’ocupació, a l’habitatge, a la salut i a l’educació de la població. La veritat és que el capitalisme mata i en les crisis això es fa més dramàtic i visible.

Davant d’aquest escenari, tota iniciativa d’autoorganització ha de ser recolzada i extensiva. Són treballadors que volen tenir dret de quedar-se a casa sense reducció de salari. Són les comunitats que s’organitzen per a garantir la distribució d’aliments i materials d’higiene. Són les protestes exigint polítiques públiques dels governs.