David Garcia. Arqueòleg i afiliat al Sindicat d’Activitats Diverses de CGT Sabadell
Entre la gran quantitat de notícies que rebem sobre l’actual pandèmia Covid-19 sovint s’omet que, com totes les epidèmies, existeixen uns components biològics però la seva transmissió i afectació depenen de com s’organitzen i es governen les comunitats i el món on vivim. De fet podríem distingir la malaltia com a fenomen biològic, de l’epidèmia que s’ha d’entendre com un factor social. En aquest article intentaré explicar què hi ha de nou i què hi ha de vell en la situació actual que estem vivint i quines lliçons en podem extreure per encarar un futur on probablement vindran catàstrofes semblants.
Àlex Tisminetzky. Advocat laboralista i afiliat a CGT
La mort en un greu Accident de Treball el passat 9 de maig a Arenys de Mar d’una empleada de la llar ha fet reobrir a la premsa el debat sobre les condicions de salut laboral d’aquest col·lectiu. Aquest tràgic sinistre, ha intensificat el debat jurídic de si s’aplica la Llei de Prevenció de Riscos Laborals (LPRL, Llei 31/1995, de 8 de novembre) a les treballadores de la llar, un col·lectiu format pràcticament de forma unànime per dones, moltes vegades d’origen estranger, i masses vegades amb problemes de regularització.
Àmbit normatiu, la LPRL
La Llei 31/1995 va ser un pas molt
important en les normes de prevenció de riscos, i pràcticament regula totes les
obligacions empresarials en aquesta matèria, com el dret a una protecció eficaç
del treballador (art. 14), els principis de l’actuació preventiva empresarial
(art. 15), els equips de treball i mitjans de protecció (art. 17), el dret a
informació i participació dels treballadors (art. 18), o la vigilància en la
salut (art. 22), entre molts d’altres.
Però sorprenentment, la mateixa LPRL
regula al seu article 3.4 que no serà d’aplicació «a la relación laboral de
carácter especial del servicio del hogar familiar», excloent de forma
expressa a les treballadores de la llar de tots els drets i obligacions
empresarials en matèria de salut laboral. La norma, substitueix tots els drets
establerts a la LPRL per un breu i genèric redactat de que «el titular del
hogar familiar está obligado a cuidar de que el trabajo de sus empleados se
realice en las debidas condiciones de seguridad e higiene». Una sorprenent
declaració d’intencions normativa sense cap concreció ni desenvolupament
normatiu.
El Real Decret 1620/2011, que actualment
regula aquest col·lectiu, també té un petit
apartat per les obligacions preventives de l’empresari, determinant que
«el empleador está obligado a cuidar de que el trabajo del empleado de hogar
se realice en las debidas condiciones de seguridad y salud, para lo cual
adoptará medidas eficaces, teniendo debidamente en cuenta las características
específicas del trabajo doméstico», però de forma increïble i sorprenent es
determina que simplement «el incumplimiento grave de estas obligaciones será
justa causa de dimisión del empleado», sense determinar o concretar
sancions o recàrrecs en cas d’infracció empresarial.
Per tant, des del punt de vista de la
normativa, sembla evident que el legislador ha volgut excloure a les empleades
de la llar de la LPRL, i ha substituït per a aquest col·lectiu totes les
obligacions empresarials en matèria preventiva per unes poques frases
genèriques i inconcretes, malgrat també teòricament són d’obligat compliment.
La Llei 31/1995 va ser un pas molt important en les normes de prevenció de riscos, i pràcticament regula totes les obligacions empresarials en aquesta matèria, com el dret a una protecció eficaç del treballador (art. 14), els principis de l’actuació preventiva empresarial (art. 15), els equips de treball i mitjans de protecció (art. 17), el dret a informació i participació dels treballadors (art. 18), o la vigilància en la salut (art. 22), entre molts d’altres.
Però sorprenentment, la mateixa LPRL regula
al seu art. 3.4 que no serà d’aplicació «a la relación laboral de carácter
especial del servicio del hogar familiar», excloent de forma expressa a les
treballadores de la llar de tots els drets i obligacions empresarials en
matèria de salut laboral. La norma, substitueix tots els drets de la LPRL per
un lacònic i genèric redactat de que «el titular del hogar familiar está
obligado a cuidar de que el trabajo de sus empleados se realice en las debidas
condiciones de seguridad e higiene». Una sorprenent declaració d’intencions
normativa sense cap concreció ni desenvolupament normatiu.
El Real Decret 1620/2011, que actualment
regula aquest col·lectiu, també té un petit
apartat per les obligacions preventives de l’empresari, determinant que
«el empleador está obligado a cuidar de que el trabajo del empleado de hogar
se realice en las debidas condiciones de seguridad y salud, para lo cual
adoptará medidas eficaces, teniendo debidamente en cuenta las características
específicas del trabajo doméstico», però de forma increïble i sorprenent es
determina que simplement «el incumplimiento grave de estas obligaciones será
justa causa de dimisión del empleado», sense determinar o concretar
sancions o recàrrecs en cas d’infracció empresarial.
Per tant, des del punt de vista de la normativa, sembla evident que el legislador ha volgut excloure a les empleades de la llar de la LPRL, i ha substituït per a aquest col·lectiu totes les obligacions empresarials en matèria preventiva per unes poques frases genèriques i inconcretes, malgrat també teòricament són d’obligat compliment.
Una història de discriminació
La història d’aquest col·lectiu de
treballadores ha estat sempre marcada per la manca de drets i la discriminació
respecte a la resta de treballadors, per considerar que la seva activitat
restava a l’àmbit «privat», dins un habitatge privat, malgrat altres feines que
es duen a terme en el mateix espai, com pintors o instal·ladors, no compten amb
cap discriminació. Fins fa no gaire, la seva relació laboral es determinava
jurídicament com a «civil», excloent-les directament del món i el dret laboral.
Aquesta situació es va mantenir al Real
Decreto 1424/1985, que va crear el Règim Especial de Treballadores de la Llar,
considerant per fi la seva realitat com a «laboral», però excloent-les de gran
part dels drets que havien anat guanyant la resta de treballadors (sense
prestació d’atur, amb sistemes propis de càlcul de jubilació, amb baixes a
percebre des del 29è dia…).
Un petit pas més de millora es va donar posteriorment amb el Real Decret 1620/2011, que actualment encara regula el sector, que les va fer passar del «Règim Especial» al «Sistema Especial dins el Règim General», guanyant alguns drets, com la baixa a percebre des del 4rt dia, la protecció de contingències professionals i la seva inclusió dins la formula de càlcul de la jubilació de la resta de treballadors (incloent la possibilitat de jubilació anticipada o la parcial).
“és evident que els que han redactat les actuals lleis han volgut excloure de forma radical, explícita i discriminatòria a les treballadores de la llar”
Però aquest «Sistema Especial» dins el
Règim General manté encara a dia d’avui increïbles i indignants discriminacions
per aquest col·lectiu. La més destacada sense dubte és el no tenir dret a
percebre la prestació d’atur, que crea una desprotecció evident, però a més a
més (i entre d’altres) es determina per llei l’acomiadament sense causa (per
simple «desistiment» de l’empresari) o la inexistència del FOGASA.
Aquestes discriminacions, clarament de
gènere i d’origen (per afectar a un col·lectiu format pràcticament tot ell per
dones d’origen estranger) ha causat que actualment l’Estat espanyol no hagi
signat el Conveni 189 de l’OIT (malgrat el govern espanyol porta anys prometent
la seva signatura), que implicaria la inclusió amb tots els drets, i sense
exclusions, de les empleades de la llar en les condicions de la resta de
treballadors.
Conclusió
És evident que els que han redactat les
actuals lleis han volgut excloure de forma radical, explícita i discriminatòria
a les treballadores de la llar de la LPRL, sense cap causa que ho pugui
justificar. No és una situació «natural» i «inevitable», doncs la simple
signatura per part de l’Estat espanyol del Conveni 189 de la OIT ens
equipararia a altre estats que l’han signat, i han igualat els drets laborals
de les dones de a llar amb la de la resta de treballadors. I no és difícil
deduir que, si l’aplicació de la LPRL ja és deficient en molts centres de
treball catalans, i els drets de les empleades de la llar en matèria preventiva
no estan ni tan sols establerts a una norma clara, la seva aplicació a la
realitat del dia a dia és pràcticament inexistent.
A més a més, els arxius judicials deixen
constància de les poques sentències emeses en aquest àmbit, on els drets
laborals no arriben a ser llei. On la realitat l’abús, l’explotació i el
treball en negre campen lliurement, aprofitant la situació de vulnerabilitat de
les dones amb origen immigrant, culpables de ser dones, i d’origen immigrant.
Àlex Tisminetzky. Advocat laboralista i afiliat a CGT
No només és possible que el canvi de contingència de les baixes per coronavirus siguin declarades derivades de malaltia professional o accident de treball, no només és possible, sinó que en alguns casos és el pas imprescindible per poder percebre els complements de Conveni o reclamar per les actuacions infractores de l’empresa.
Molts treballadors han estat i estan de baixa mèdica per la incapacitat temporal «excepcional», en el marc de l’estat d’alarma, per a «aquellos periodos de aislamiento o contagio de las personas trabajadoras provocado por el virus COVID-19». El Real Decret Llei 6/2020, va establir una baixa «nova» i mai vista anteriorment, que és de contingència comuna (no es considera derivada de la feina), però que a únics efectes de la prestació, es calcula com si fos derivada d’accident de treball.
Per tant, els treballadors que han estat de baixa pel coronavirus, se’ls considera afectats d’una contingència comuna, malgrat potser haver-se contagiat a causa de la seva feina, però alhora la prestació econòmica s’abona com si fos una Incapacitat Temporal derivada d’accident de treball, amb tots els privilegis que comporta.
Perjudicis de que la baixa sigui comuna
Però, el fet de que la baixa sigui declarada formalment comuna (malgrat percebre la prestació com si fos professional) també comporta perjudicis als treballadors afectats. Principalment dos:
1.- No es perceben els complements establerts a Convenis Col·lectius fins al 100% de les baixes professionals. Múltiples convenis i acords obliguen a l’empresa a complementar fins al 100% del salari durant les baixes determinades com a accident de treball o malaltia professional. Per tant, els treballadors de baixa per coronavirus no tenen dret a percebre aquest complement fins al 100% del salari.
2.- No es pot responsabilitzar a les empreses infractores en matèria preventiva dels danys causats als treballadors durant la baixa, doncs aquesta és declarada formalment comuna. Això comporta que en els casos de que el coronavirus ha estat causat als treballadors per infraccions empresarials en matèria de prevenció de riscos laborals (manca de mascaretes, roba inadequada, procediments de treball sense el protocol establert,…), no es pot imposar a l’empresa el recàrrec per manca de mesures de seguretat (un augment del 30% al 50% de la prestació a càrrec de l’empresari infractor) ni se li poden reclamar pels danys i perjudicis causats, ja que formalment la baixa és comuna i no professional
Procediment de canvi de contingència
Per tant, en alguns casos serà important pels treballadors afectats reclamar el canvi de contingència per a que la baixa sigui declarada a tots els efectes professional.
El canvi de contingència, doncs, serà el primer pas pel reconeixement de que la baixa ha estat causada a la feina i per causa de la feina. I hi ha dos possibles contingències: malaltia professional o accident de treball.
– Les malalties professionals són jurídicament les establertes al Quadre de Malalties Professionals (RD 1299/2006), que determina la relació entre una sèrie de professions i exposicions laborals, amb una sèrie de malalties. Per exemple, si un miner pateix silicosis, no cal que demostri la relació de causalitat entre feina i malaltia, sinó que hi ha una presumpció legal de que la malaltia és professional.
En el cas del coronavirus, podria estar inclòs al Quadre de Malalties Professionals al GRUP 3, AGENT A, SUBAGENT 01, amb el títol «Enfermedades infecciosas causadas por el trabajo de las personas que se ocupan de la prevención, asistencia médica y actividades en las que se ha probado un riesgo de infección (excluidos aquellos microorganismos incluidos en el grupo 1 del R.D. 664/1997», apartat en el que el «Coronaviridae» és relacionat amb feines com personal sanitari, treballadors de centres assistencials i de cura de malalts, entre d’altres.
Per tant, aquests col·lectius de treballadors podrien reclamar que la seva baixa per coronavirus fos declarada derivada de malaltia professional.
– Accident de treball és jurídicament «toda lesión corporal que el trabajador sufra con ocasión o por consecuencia del trabajo que ejecute por cuenta ajena». Per tant, fins i tot si el coronavirus no pogués ser inclòs dins les presumpcions de la malaltia professional, si ha estat causat a la feina o a conseqüència de la feina (i es pot demostrar), ha de ser considerat accident de treball.
Per l’exposat, el canvi de contingència de les baixes per coronavirus, per a que siguin declarades derivades de Malaltia Professional o Accident de Treball, no només és possible, sinó que en alguns casos és el pas imprescindible per poder percebre els complements de Conveni o reclamar per les actuacions infractores de l’empresa.
Aquesta pandèmia està generant, desgraciadament, molts obituaris. Habitualment són notícies que ens posen tristes les que ens arriben. Però no sempre pensem que és tan injusta la vida amb qui mor. Avui ha mort un torturador confés i no penedit. Confés perquè centenars de persones han atestat sobre les tortures que van rebre a les mans de la policia franquista i sota la direcció d’aquest pistoler, per això el seu sobrenom de “Billy el Niño”.
S’ha anat un ser gris i mediocre però molt violent, que es
va dedicar com a activitat professional a torturar als qui intentaven perforar
el règim franquista després de més de tres dècades de dictadura. S’ha anat
algú, que com s’ha demostrat en l’actualitat, estava protegit per l’Estat pels
“bons serveis” realitzats. D’aquí les medalles que engreixaven el seu ego i la
seva pensió de funcionari de les forces repressives. Per això, ni amb un Govern
“progressista” en el qual es troben declarats enemics la impunitat franquista,
ha estat públic l’expedient d’or d’aquest criminal ni retirades les medalles que
va aconseguir per torturar.
“ni amb un Govern “progressista” ha estat públic l’expedient d’or d’aquest criminal”
Avui és un dia molt trist per a la justícia. S’ha mort un imputat en un procés de drets humans sense haver-se realitzat una recerca correcta sobre els delictes comesos per González Pacheco i altres, per les traves que ha posat el mateix sistema judicial i el govern. I així, les querelles interposades contra ell també moren en decaure la responsabilitat penal. Però no així les causes contra el franquisme que mantenen vives les víctimes. Primer, perquè l’estratègia de persecució als antifranquistes no se li va ocórrer a Antonio González Pacheco, per molt sàdic i malalt que estigués. Les tortures infligides a les persones que militaven en agrupacions i associacions contra la dictadura i per la llibertat estaven ordenades pel sistema repressiu del règim franquista en un pla sistemàtic i organitzat per a afeblir l’oposició al cabdill. Així, juntament amb Pacheco (que ha estat el més conegut pel seu exhibicionisme natural), hi ha més policies denunciats en les querelles presentades en els Jutjats de Plaza de Castella.
Per això, no poden acabar els processos oberts en els quals Billy el Niño sigui un dels acusats. I, a més, les víctimes de les tortures i els qui els donem suport en aquesta lluita no pararem fins que es faci Justícia i es declarin delictes d’Estat aquelles tortures comeses per a blindar el règim del dictador. Malgrat les seves pallisses, les idees dels qui van lluitar contra Franco no s’han vist ressentides sinó que han estat enfortides, i amb la comunitat reeixida amb la Querella Argentina la xarxa s’ha fet més extensa.
CGT només lamenta que hagi estat el Coronavirus i no els
tribunals els que hagin fet justícia amb la vida d’aquest lamentable subjecte
que gaudia produint dolor físic i psíquic en les seves víctimes, i que mai ha
mostrat el menor penediment pels crims comesos. Però el més indignant és la
impunitat que continuen gaudint personatges com González Pacheco.
Arreu del territori han proliferat les xarxes de suport per a fer front a la crisi generada per la pandèmia de la Covid19. Avui, parlem amb membres de la Xarxa de Suport de Nou Barris. La Joanna Ruiz i l’Albert Villacampa, veïns del barri de Porta i membres de l’Associació de Veïnes i Veïns i del Grup de Dones Portenyes, i l’Esther Ardit, veïna de La Guineueta (Nou Barris), sòcia del Casal Popular 3 Voltes Rebel i afiliada a CGT Transports, també participa de la Xarxa de Teixidores de Nou Barris.
Bon dia. Expliqueu-nos com i quan van sorgir les xarxes de
suport a Nou Barris i quina va ser la vostra motivació personal per engegar el
projecte.
Albert: Podem dir que
les Xarxes de Suport al Districte neixen amb l’objectiu de donar resposta a les
necessitats més quotidianes derivades de la crisi de la COVID-19. Les primeres
Xarxes apareixen a l’inici de la declaració de l’Estat d’Alarma de la mà
d’algunes entitats. Poc a poc entitats i veïnes d’altres barris van identificar
les mateixes problemàtiques i la necessitat d’organització va ser evident.
Llavors es van anar compartint recursos ja existents entre les diferents veïnes
i entitats (formularis, cartells, processos, contactes, et.c) i, això, ha
facilitat l’impuls de 9 xarxes als 13 barris del districte de 9B,
interconnectades a partir d’estructures de coordinació telemàtiques.
Esther: La motivació personal crec que és la mateixa en totes nosaltres: el saber que teixint xarxes comunitàries és com podem arribar a donar respostes immediates a les necessitats de les persones que el sistema no contempla o arriba massa tard.
Com heu organitzat la xarxa? (procés de coordinació de
voluntaris, recollida de les necessitats i resposta a les demandes)
Joanna: No podem dir
que totes les Xarxes funcionem igual, però segurament tenim procediments
similars. Tant a la Xarxa de Porta com a la del Casal Popular es van generar
uns formularis i un compte de mail, des d’on s’han recollit les demandes i la
informació de les veïnes que volen aportar el seu temps solidàriament. Per tal
de gestionar i informar al voluntariat s’han generat grups de Whatsapp i/o
Telegram. Els casos més urgents que arriben es gestionen en coordinació amb
serveis especialitzats, com Serves Socials i el CAP. Quan entra una demanda
normalment es busca una voluntària que visqui a prop i li derivem el cas. De
cada cas es fa seguiment per confirmar que s’ha pogut resoldre la necessitat.
Esther: En el cas del
grup de Teixidores de Nou Barris, la finalitat, ara per ara, és fer mascaretes
d’ús no sanitari i ens hem organitzat via grup de Whatsapp amb un enllaç que
hem fet córrer per xarxes. Tenim un petit grup de coordinació i en
col·laboració amb les voluntàries de les altres xarxes de suport fem la recollida i entrega del material a les
cosidores, tot i que també es coordinen entre elles en funció de la proximitat.
Al principi la prioritat era aconseguir roba per poder cosir i tot era
mitjançant roba de cotó que teníem les del grup o s’aconseguia entre el veïnatge. Fins ara hem intentat cobrir els serveis del barri més
urgents i també vam fer una entrega de 800 mascaretes per pacients a l’Hospital
de Sant Pau, que ens ho va demanar. Hem de dir també que vam rebre una donació
d’unes 300 mascaretes hidròfugues d’una empresa tèxtil de Sevilla i una donació
de material hidròfug per part de l’ANC per fer 1500 mascaretes. L’objectiu és poder
fer-les arribar al major nombre de veïnes de
Nou Barris que encara no en tenen, per exemple
repartint-ne als Mercats i ara també ens n’han demanat del Banc
d’aliments de Porta per donar-ne a les seves usuàries.
En el cas de la Xarxa de Suport 3 Voltes Rebel, us en
parlaré jo una mica perquè em sembla important fer-ho i perquè dues de les
persones que la van engegar i que havien de fer aquesta entrevista, per les
circumstàncies excepcionals que estem vivint no han tingut temps de fer-la, com
són en Carles Miró i en Jordi Gutiérrez.
La Xarxa sorgeix des de persones del mateix Casal i
alhora que funciona com a xarxa de suport per a les veïnes que ho necessiten,
també fa de centre logístic de Nou Barris, per exemple a l’hora de fer
donacions grans de mascaretes o com a lloc on centralitzar la recollida d’àpats
preparats per diferents restaurants que després venen a recollir les entitats
que ho fan arribar a les persones que ho necessiten.
Una altra iniciativa molt important és que va gestionar la creació d’una Caixa de Solidaritat a disposició de totes les xarxes de suport de Nou Barris per cobrir les necessitats arran la crisi de la Covid-19, mitjançant un compte corrent on poder fer donacions.
Quin és el perfil de les persones voluntàries? I de les
demandants? Quines són les demandes més habituals?
Albert: Entre les
voluntàries segurament identifiquem diversos perfils i diferents actituds.
Trobem persones d’entitats, veïnes a títol individual, mestres, personal
sanitari, jubilades, etc.; algunes més actives als espais de coordinació i
d’altres esperant de forma latent a rebre una necessitat que gestionar. El
perfil de les demandes, així de qui demanda, també és divers; tot i que predominen
les gestions de demandes de famílies i gent gran. Algunes demandes habituals
estan relacionades amb fer la compra o anar a buscar medicaments a la farmàcia.
Entre les demandes de les persones més vulnerables trobem recurrentment
necessitats vinculades a l’alimentació i l’habitatge.
Esther: En el cas de
les Teixidores, hem de dir que totes les que cusen són dones a títol individual, la majoria d’edat avançada amb moltes ganes d’ajudar i sentir-se útils. El què
també constata l’assignació de
rols de gènere en la vida quotidiana.
Com heu arribat a les persones que no tenen accés a les
xarxes socials? Us heu coordinat amb altres xarxes, entitats o comerços del
barri?
Joanna: Des del primer
moment vam saber que l’activitat de la Xarxa no podia estar desconnectada de la
tasca que fan altres agents del nostre entorn. Per això hem generat sistemes de
detecció i derivació de necessitats amb el comerç de proximitat i les
farmàcies, així com amb els Serveis Socials i el CAP. Evidentment la xarxa
veïnal a la que tenen accés les entitats també facilita que la informació
arribi a la gent, a banda dels cartells i la publicitat a les Xarxes Socials.
Com s’ha dit anteriorment, la interacció entre les Xarxes també ha fet possible
el seu creixement i desenvolupament.
Esther: Tot i que el confinament fa que tota aquesta tasca de coordinació i servei comunitari no sigui gens fàcil.
Quin impacte creus que ha tingut la xarxa al barri?
Albert: la primera resposta del veïnat va ser molt ràpida, a l’alçada de la situació. A Porta en poc temps vam arribar a les 100 voluntàries per exemple. Tot i que les Xarxes segurament no arribem a cobrir la majoria de necessitats, i que el seu funcionament a distància és complex de gestionar, el despertar d’aquesta solidaritat i la ràpida resposta organitzativa ja és un triomf de les classes populars i, per tant, podem dir que la conjuntura ha tingut un impacte positiu en la (re)politització d’alguns temes entre el veïnat i les entitats. Aquest context s’havia d’aprofitar.
“a Porta en poc temps vam arribar a les 100 voluntàries”
Esther: Estic d’acord
amb l’Albert. En el cas de la Xarxa de Teixidores hi ha unes 40 cosidores que
alhora estan fent vincles i teixint xarxa fora del grup arran de la seva activitat i això sempre és positiu.
D’altra banda les xarxes també
fem d’altaveu de denúncia, per exemple
quan es va aixecar el confinament i la gent havia de tornar a treballar
i Nou Barris, sent el territori on hi ha més infectats de Barcelona, no teníem
punts de repartiment a les parades de Metro. Cosa que vam aconseguir que es
rectifiqués al dia següent.
Més enllà de les evidents parts positives, creus que
aquestes xarxes tenen algun aspecte negatiu?
Joanna: Evidentment
tot aquest procés té zones més obscures. El Districte no està posant gaires
facilitats i molts serveis/farmàcies estan treballant amb altres projectes de
voluntariat (Creu Roja, per exemple), fet que dificulta la derivació de casos a
les Xarxes Veïnals. També, no tothom s’està implicant de la mateixa manera i no
sempre és compartida la detecció de les limitacions implícites a l’Estat. El
debat constant per justificar iniciatives que esdevenen una evidència desgasta,
sobretot quan la resposta ha de ser ràpida.
Sabeu si des de les institucions s’ha desenvolupat algun projecte similar? Què en penseu?
Albert: Igual, igual segur que
no. Però hi ha coses que s’han reproduït des de la institució, o simplement ja
existien. Per exemple, el projecte Radars ja comptava amb una xarxa de persones
que estaven alerta de la gent gran que viu aïllada. També sabem que, amb les
hores lliures de tècnics que no fan res a l’Ajuntament, s’ha creat una Xarxa de
voluntàries que ajuden a desenvolupar tasques dels Serveis Socials als barris.
Com sempre… treballant comunitàriament.
Els Districtes podrien estar més atents a què passa al seu voltant i
reforçar el seu paper comunitari oferint més suport a les Xarxes.
A nivell polític i social, quina creieu que és la
repercussió de les xarxes? Creieu que tenen futur més enllà d’aquesta crisi?
Joanna: Com es
comentava abans, pot ser un bon moment perquè les esquerres espavilin ara que
s’està posant a l’agenda popular el debat sobre les evidències i contradiccions
del sistema que ha fet més visible aquesta nova crisi. Les Xarxes són petits
nodes d’autoorganització que ens permeten treballar un discurs de transformació.
L’objectiu, doncs, és generar espais de resistència des d’on consolidar
pràctiques comunitàries basades en la solidaritat.
Per últim, molt probablement hi ha alguna pregunta que us
agradaria que us haguéssim fet i no se’ns ha acudit. Feu la vosaltres mateixos
i contesteu amb llibertat.
Esther: Jo més que una pregunta voldria fer constar que aquesta entrevista l’hem fet tres persones però que hi ha molta gent darrera les xarxes de suport i encara en necessitem més.
