Antoine Martí. Afiliat a CGT
Per a moltes persones de la generació dels meus avis o els meus pares, va resultar molt pitjor la postguerra que la mateixa Guerra Civil. A la fam es va sumar el despietat acarnissament cap als perdedors del conflicte.
Només amb veure les estadístiques actuals d’esperança de vida a Barcelona per barris, podem comprovar que les desigualtats segueixen aclaparant a les capes més desfavorides del sistema capitalista.
El dramàtic “bitxo” que recorre el món exterminant vells i pobres, vol ser disfressat pels mass media de l’establishment com un virus que no entén de classe amb informacions de decessos famosos amb renda econòmica generosa, però la seva representació (digui de passada que no m’alegro de la mort de cap ésser humà) no va més enllà de 50 persones aproximadament sobre un total de 20,852 morts a l Estat Espanyol a dia que s’està redactant aquest escrit.
Dit això, els mass media ja ens estan preparant per a l’era “posbitxo” i poc a poc van publicant píndoles que ens van preparant per acceptar submisament la crisi econòmica que ens caurà a sobre, com si aquesta fos una plaga divina en la qual no hi ha cap responsabilitat per part dels acaparadors per despossessió que faran el seu agost en breu, mentre que milions de persones seran desplaçades directament de la vida.
La gastada frase que “només el poble salva el poble” pren més importància que mai, ja que si romanem alienats en aquesta eugenèsia social, serà la fi de molta gent que coneixem i el retrocés en drets i llibertats ens poden portar a temps pretèrits preindustrials . L’única fórmula que al llarg de la història ens ha donat algun resultat (potser no tot el que desitjaríem) ha estat la unitat col·lectiva en benefici de l’individual, de manera que avui hem d’insistir en la necessitat de l’organització, de agrupar-nos en un concepte de classe per resistir els embats i més important lluitar per avançar. Tasca militant primordial en aquests temps és convèncer companys de la necessitat de sumar-se a el projecte sindical, no tan sols com un prisma laboral si no fer aquest pas important de la lluita social.
En paraules de Salvador Seguí: “Si les institucions educatives i l’experiència quotidiana faculten per a exercir una professió determinada, el sindicalisme atorga la formació al conjunt dels treballadors per a l’ofici d’autogovernar-se”
