Treballadors especialment sensibles pel coronavirus: com han de retornar a la feina?

Equip Comunicació CGT Catalunya
Àlex Tisminetzky. Advocat laboralista i afiliat a CGT

Des de l’aplicació de l’estat d’alarma, decretat pel Real Decret 463/2020, de 14 de març pel Covid_19, s’han generat molts dubte als centres de treball i en el món sindical sobre qui es considera treballador/a especialment sensible a efectes del coronavirus, i quines mesures preventives se li apliquen. I en l’actual conjuntura de desescalada en la que ens trobem, ens arribem molts dubtes sobre com s’ha de realitzar l’inici del retorn a la feina o als centres de treball d’aquestes persones, i quines són les obligacions preventives de l’empresa. Contestem els dubtes més freqüents en aquest document

Què és un treballador especialment sensible a afectes del coronavirus?

Els treballadors/es especialment sensibles a afectes del coronavirus estan determinats al «procedimiento de actuación para los servicios de prevención de riesgos laborales frente a la exposición al SARS-CoV-2», editat pel govern de l’Estat, i amb la darrera actualització del qual és del passat 22 de maig, i que, amb diferents nivells de risc segons la patologia i de si la patologia està descompansada o controlada, són (segons l’«anexo IV. Guía de actuación para la gestión de la vulnerabilidad y el riesgo en el ámbito sanitario y sociosanitario»):

  • Enfermedad cardiovascular, incluida hipertensión
  • Personas con diabetes.
  • Enfermedad hepática crónica.
  • Enfermedad pulmonar crónica.
  • Enfermedad renal crónica.
  • Inmunodeficiencia.
  • Cáncer en fase de tratamiento activo.
  • Embarazo.
  • Mayores de 60 años.

El treballador/a que pateixi alguna d’aquestes patologies o situacions, ho ha de comunicar al servei mèdic del Servei de Prevenció de l’empresa, que ha d’elaborar un informe deixant constància de si el treballador ha de ser considerat especialment sensible a efectes del coronavirus i si hi ha possibilitat d’adaptació del seu lloc de treball on no hi hagi exposició al virus.

Si no hi ha possibilitat de canvi o d’adequació del lloc de treball sense risc, aquest informe del Servei de Prevenció de l’empresa haurà de ser aportat al metge d’atenció primària, que en cada cas concret haurà de valorar si declarar al treballador en situació d’Incapacitat Temporal, i si l’inclou dins la nova baixa «excepcional», establerta pel Real Decret Llei 6/2020, que és de contingència comuna (no es considera derivada de la feina), però que a únics efectes de la prestació, es calcula com si fos derivada d’accident de treball, i per tant es cobra la prestació des del primer dia del 75% de la darrera base de cotització.

El seguiment d’aquesta baixa «excepcional» del treballador especialment sensible ho serà per part del metge d’atenció primària.

Pot l’empresa conèixer les patologies dels treballadors/es de risc?

L’empresa única i exclusivament pot tenir comunicació per part del Servei de Prevenció de que un treballador/a és considerat especialment sensible, però en cap cas pot tenir dades de quina concreta malaltia pateix de les considerades de risc, ni molt menys tenir dades mèdiques d’altres patologies que pugui patir la persona.

Només el el personal sanitari del Servei de Prevenció de l’empresa pot tenir accés als informes mèdics personals del treballador/a, comunicant a l’empresa únicament si el treballador és especialment sensible i la possibilitat o no d’adequació o canvi de lloc de treball.

L’accés de l’empresa a les dades personals mèdiques dels treballadors seria il·legal, i atemptaria contra el dret a la intimitat del treballador/a i al dret a la confidencialitat de les dades mèdiques, establert, entre d’altres, a l’article 22.4 LPRL («El acceso a la información médica de carácter personal se limitará al personal médico y a las autoridades sanitarias que lleven a cabo la vigilancia de la salud de los trabajadores, sin que pueda facilitarse al empresario o a otras personas sin consentimiento expreso del trabajador»).

Alhora, hem de recordar que el tractament de les dades mèdiques està fortament regulat per la normativa de protecció de dades, normativa que en cap cas ha estat derogada.

És obligatòria la vigilància en la salut dels treballadors/es de risc?

El principi general és que la vigilància en la salut només es pot realitzar si hi ha consentiment exprés del treballador (art. 22.1 LPRL), però aquest mateix article n’exceptua «los supuestos en los que la realización de los reconocimientos sea imprescindible para evaluar los efectos de las condiciones de trabajo sobre la salud de los trabajadores o para verificar si el estado de salud del trabajador puede constituir un peligro para el mismo, para los demás trabajadores o para otras personas relacionadas con la empresa».

El Tribunal Suprem ha tingut oportunitat fa poc d’interpretar aquest article, a la darrera sentència de 07/03/2018 (Nº de Recurso: 42/2017, Nº de Resolución: 259/2018, Ponente: ANGEL ANTONIO BLASCO PELLICER), que va entendre legal la obligatorietat dels reconeixements mèdics dels vigilants de seguretat, argumentant que «la vigilancia de la salud es, en los supuestos aquí examinados, tanto desde la perspectiva de derecho del trabajador como de la obligación empresarial, un instrumento al servicio de la prevención de los riesgos laborales que, según los casos, puede alcanzar una gran importancia y convertirse en un pilar básico sobre el que poder construir la actividad preventiva en la empresa» .

Per tant, la conclusió legal és que actualment la vigilància en la salut dels treballadors de risc podria ser considerada obligatòria per part de l’empresa, com a pas imprescindible per a poder portar a terme una activitat preventiva que no posi en risc ni al propi treballador/a, no als seus companys/es, ni a tercers.

Tenir més de 60 anys o estar embarassada són causa per declarar la persona especialment sensible?

Les persones de més de 60 anys i les dones embarassades es consideren de risc a efectes del coronavirus, i per tant, si el Servei de Prevenció de l’empresa no determina la possibilitat d’adequar o canviar el lloc sense risc d’exposició, haurien de ser declarades en situació de baixa excepcional, si així ho considera el metge de capçalera.

En tot cas, s’ha de tenir en compte que si aquests una persona que pertany a aquests col·lectius pateix altres patologies també considerades de risc, la baixa és molt més recomanable.

Qui pot decidir el retorn a la feina del treballador/a especialment sensible?

La decisió de donar l’alta de la Incapacitat Temporal «excepcional», establerta pel Real Decret Llei 6/2020, és facultat del metge d’atenció primària, que tindrà en compte els informes mèdics del treballador especialment sensible, i els informes del Servei de Prevenció de l’empresa referents a la possible adequació o canvi de treball a un espai sense risc.

Per tant, no és la empresa qui decideix l’alta de la baixa mèdica del treballador/a especialment sensible, sinó únicament el metge d’atenció primària, malgrat haurà de tenir en compte els informes del Servei de Prevenció sobre les possibilitats en cada moment d’adequar el lloc de treball per evitar el risc.

Quines obligacions preventives té l’empresa amb el retorn a la feina dels treballadors/es especialment sensibles?

Si el Servei de Prevenció ha determinat la possibilitat d’adequar el lloc de treball del treballador/a especialment sensible a un centre de treball sense risc, l’empresa haurà de garantir de forma eficaç i real que realment la reincorporació laboral es doni sense exposició al risc.

L’adequació del lloc de treball ha de ser establerta en informe específic del Servei de Prevenció respecte al cas concret de cada treballador, analitzant les seves particulars característiques i malalties, i actualitzant aquests informes a cada moment concret. No seria correcte uns informes «genèrics» d’adequació de lloc de treball a col·lectius sencers de treballadors, sense tenir en compte la realitat mèdica de cada un.

El «Pla Preventiu» de l’empresa haurà d’incloure totes les mesures preventives a aplicar al col·lectiu de treballadors especialment sensibles (mesures organitzatives i d’higiene personal i col·lectiva, EPIs, etc.), i en tot cas i especialment, es manté el criteri de donar prioritat al teletreball, sempre que es pugui dur a terme, intentant que la reincorporació presencial sigui el més tard possible.

Què poden fer els Delegats de Prevenció i Comitè d’Empresa?

La funció dels representants unitaris dels treballadors/es, especialment dels Delegats de Prevenció (com a específics en matèria preventiva) és fonamental per a garantir que no es posa en risc a persones especialment sensibles.

Inicialment, els Delegats de Prevenció han de sol·licitar a l’empresa còpia del «Protocol Preventiu» (que hauria d’haver estat negociat amb la representació dels treballadors) aplicat a l’empresa en matèria de prevenció del coronavirus, i en el que han d’estar inclosos de forma específica les possibles adequacions de lloc de treball de les persones treballadores que pateixen alguna de les patologies de risc, tenen més de 60 anys o estan embarassades. També és important controlar que mentre el Servei de Prevenció no emeti l’informe corresponent, els treballadors en risc no han de prestar els seus serveis en cap lloc de treball de risc.

Posteriorment, s’ha de fer un seguiment sindical de la derivació dels treballadors de risc al Servei de Prevenció de l’empresa, i dels mecanismes de coordinació entre el Servei de Prevenció i els metges d’atenció primària.

Si no s’està d’acord amb l’informe del Servei de Prevenció o de l’empresa, els Delegats de Prevenció han de fer constar la seva protesta en el Comitè de Seguretat i salut (CSS), i poden interposar denúncia a la Inspecció de Treball.

En tot cas, i durant tot el procés, els Delegats de Prevenció han de tenir accés a tota la informació en aquest àmbit que tingui alguna relació amb l’actuació preventiva de l’empresa (art. 18 LPRL), havent de rebre de l’empresa especialment informació actualitzada dels protocols i actuacions empresarials en aquest àmbit.

Per a més informació de textos citats a l’article:

“La lluita del Pedro és bressol i referència”

Equip Comunicació CGT Catalunya
Redacció Catalunya

Aquest mes parlem amb Damià Puig i Sergi Fàbregas, de la productora ACATS, coincidint amb la presentació del documental Nosotros No Olvidamos, que recull la incansable lluita de la Plataforma Pedro Álvarez i de la seva família per aconseguir que es condemni el policia que continua impune al carrer.

ACATS respon a les sigles Associació Col·lectiva Audiovisual per a la Transformació Social. Ens podeu explicar quan i per què neix el col·lectiu?

ACATS va néixer el 2018 quan vam treure amb poques setmanes de diferència En la Brecha: anarquistas contra Franco de Ingobernables Producciones i Poble Rebel, dos documentals autogestionats. Aleshores vam decidir unir-nos per crear ACATS. I va néixer amb una visió clara: no convertir-se en una productora convencional sinó en una eina entre companyes afins. Compartim material, contactes, xarxes socials i estem uns a disposició dels altres quan ho necessitem per tirar endavant els nostres precaris projectes artístics.
I fou també important per nosaltres que fos una eina que ens ajudés a seguir sent autònoms, sense dependre de cap productora gran o institució que pogués modificar ni una coma dels nostres continguts.

Quins treballs heu fet fins ara?

A l’hora de fer aquesta unió entre diferents creadors i creadores, vam posar en comú també els treballs que s’havien publicat amb la resta, i avui dia, som quatre creadors de contingut i comptem amb els 11 documentals creats fins al moment o en marxa, així com alguns curtmetratges.
Tots aquests treballs tenen en comú que responen als dos objectius de la productora: donar veu a les lluites d’avui i recuperar la memòria històrica dels moviments socials i de tota lluita del passat que forma part dels nostres referents. Tenim documentals com A Margem do Xingu: Voces Nao Consideradas, una producció catalano-brasilera guanyadora de diversos premis a Brasil i Catalunya, gravada íntegrament a l’Amazones i que tracta sobre un greu problema medioambiental, com són les hidroelèctriques i les conseqüències als pobles indígenes, o bé d’altres com Ingobernables, que tracta del panorama anarquista a Catalunya de voltants del 2015. Podem destacar també el documental que també s’ha unit a la filmografia d’ACATS, el de la COPEL, que narra l’organització dels presos durant la transició. Fins a 11 títols que es poden gaudir a la web acats.cat.

Fa uns dies es va fer l’estrena de “Nosotros No Olvidamos” a l’Auditori Barradas de L’Hospitalet, un documental que recorre la lluita de la Plataforma de suport a Pedro Álvarez i a la seva família. Com ha estat aquest procés i com valoreu el treball de suport que no ha defallit durant 27 anys?

Hem fet un documental de seguiment, sense entrevistes ni guió preestablert. Han sigut 14 mesos de gravacions, en total unes 700 hores de material audiovisual, seguint principalment a en Juanjo Álvarez, pare de Pedro Álvarez. En Juanjo i la Plataforma sempre han tingut molt clar que la lluita d’en Pedro era una lluita que no havia de relacionar-se amb cap partit polític, ni cap ideologia concreta. En una manifestació de’n Pedro tothom lluita sota la mateixa bandera. I aquesta fórmula tan simple, així com la impressionant xarxa que s’ha anat teixint any rere any durant aquestes 27 campanyes, ha convertit la lluita d’en Pedro en una de les més respectades a Catalunya, així com la lluita antirepressiva en actiu més antiga a Europa.

Nosotros no olvidamos vol ser una eina de difusió perquè es torni a obrir el cas i aconseguir que el policia sigui jutjat. En quin punt judicial està ara? Creieu que hi ha possibilitats que es reobri?

El passat 6 de febrer, el jutjat d’instrucció número 4 de l’Hospitalet de Llobregat, a instàncies de la fiscalia, va denegar un cop més l’obertura del cas, aquest cop al·legant que ja ha prescrit. Actualment s’ha enviat un recurs a l’Audiència Provincial, i se suposa que un cop es normalitzi la situació dels jutjats, es rebrà una resposta.

“l’objectiu és donar veu a les lluites d’avui i recuperar la memòria històrica dels moviments socials i de tota lluita del passat que forma part dels nostres referents”

El paper de la fiscalia aquests 27 anys ha estat fer tot el possible perquè no s’arribés a celebrar cap judici. Sempre s’ha dit que no hi havia proves concloents. La companya d’en Pedro va reconèixer a en Segovia a la roda de reconeixement, va quedar demostrat que mentia en la coartada, van reconèixer el seu cotxe i dos números correlatius de la matrícula, instants abans havia tingut una baralla en una zona molt pròxima a on van assassinar a en Pedro… Fiscalia, jutges i evidentment policia, consideren que tot això no és concloent. No ho era als anys 90, no ho ha sigut l’any 2000, ni al 2010, ni al 2020. Una farsa tot plegat. Tenim moltíssima curiositat perquè davant de tantes evidències, aquest policia que es va jubilar fa pocs anys i que es feia passar per advocat, ha aconseguit esquivar ser jutjat tot i la pressió que s’ha fet. Malgrat tot, ens agradaria destacar una cosa; portem o no a judici en aquest últim esprint a José Manuel Segovia, aquesta lluita ha estat una incontestable victòria. El que s’ha aconseguit en el camp antirepressiu català gràcies a la Plataforma és moltíssim. La lluita d’en Pedro és bressol i referència de moltes altres lluites.

Estrena del documental Poble Rebel a l'Àgora Juan Andrés – El Lokal

Perquè una lluita com la d’en Pedro, amb 27 anys de flagrant impunitat, tingui “èxit” i aconsegueixi arribar a judici han de convergir tres factors: en primer lloc, el judicial, en segon lloc, el de la comunicació i finalment, el carrer. El judicial està molt ben cobert amb en Benet Salellas, la comunicació està arrancada amb la campanya actual i el documental i el carrer és un lloc que sempre la lluita ha ocupat. Creiem que l’element clau en aquests darrers mesos serà el carrer; la pressió i posició de la lluita al carrer ha de seguir guanyant pes.

El documental s’ha pogut finançar gràcies a una campanya de micromecenatge i ara esteu organitzant la seva difusió amb passis arreu del territori. Quines projeccions teniu previstes i què poden fer les entitats i col·lectius per organitzar-ne?

El documental s’ha pogut finançar parcialment a través de la campanya de micromecenatge, sobre un 70%, és a dir, que ara, un cop el documental ha estat presentat a familiars, amics i persones properes al voltant d’en Pedro, ens trobem en fase d’aconseguir que el documental es vegi tant com sigui possible i acabar de cobrir la inversió. Això implica parlar amb televisions, plataformes digitals, cinemes, distribuïdores i altres agents del món audiovisual més enllà dels moviments socials. Actualment tenim prevista una gira amb els col·lectius que ens han donat suport a través de la campanya de micromecenatge, així com aquells que encara ho estan fent a través de la web acats.cat. Quan és restableixi la normalitat a la nostra societat i puguem tornar a fer presentacions públiques, reprogramarem les projeccions que no s’han pogut portar a terme i seguirem amb les que es puguin celebrar que ja tenim tancades, així com totes aquelles noves que sorgeixin. Això ens portarà a fer una gira per Catalunya d’unes 50 projeccions abans del Setembre, esperem portar-la també a diferents punts de la península i perquè no, fer alguna presentació internacional. Des d’aquí volem fer una crida a qualsevol col·lectiu o individual a donar suport al documental i la lluita fent aportacions amb les mateixes recompenses que durant la campanya de microfinançament a través de la web acats.cat.

La Sisqueta y Capfoguer. Quan l’autogestió es fa realitat.

Equip Comunicació CGT Catalunya
Juanjo Gallardo. Redacció Catalunya

Fotografies: Víctor Gallardo

És comú a molts sectors de l’esquerra pensar que la participació en les institucions no només té límits legals i constitucionals per promoure canvis socials en profunditat, sinó que genera contradiccions de tal magnitud que els moviments que ho intenten acaben integrats, absorbits dins del sistema i, finalment, es converteixen en instruments d’estabilització d’allò que, en principi, pretenen abolir o, si més no, transformar.
És una hipòtesi que sembla confirmar-se en la història els verds a Alemanya o, per no anar més lluny, quan observem els primers passos de Podem en l’anomenat “govern progressista”.
És per això que són molts els activistes que opten pel camí de la creació del que anomenem “contrapoders” des de la base i que la tradició anarquista denominava “acció directa”, sobretot quan el moviment va ser capaç de crear un corrent cultural i social propi, en paral·lel i contra l’Estat.
Portem això a col·lació per presentar un projecte que sorgeix a la perifèria barcelonesa, a Gramenet, i que pretén ser un referent autogestionari d’impuls cultural i social per a les classes populars: La Sisqueta.
Hi som amb dos dels seus membres, César i Jordi.

Abans que res, què és La Sisqueta?

Es tracta d’un espai autogestionat, els orígens del qual el trobem en altres dos anteriors que van impulsar joves de Gramenet: Aramateix i el Local Social Krida. Amb La Sisqueta es tractava de fer un salt endavant, d’aquí que en un moment determinat es decidís impulsar una cooperativa de treball (Capfoguer) i un centre sociocultural que seria La Sisqueta pròpiament dit. Capfoguer és autogestionada pels seus propis treballadors, es dedica a la restauració, però sobretot a l’elaboració de cervesa artesana. Les dues entitats comparteixen espai, projecte social, valors, etc., però funcionen de manera completament autònoma.

Comenteu que La Sisqueta és un projecte de projectes. Vol dir que a La Sisqueta funcionen diferents entitats? Quines característiques tenen?

Bé, La Sisqueta és una associació amb legalitat jurídica, però en aquest espai hi participen diferents entitats amb característiques molt diferents. Aquí es reuneixen associacions culturals, grups de consum, sindicalistes, gent de partits i de grups municipalistes com SOM Gramenet o grups feministes. Però també hi participen moltes persones a títol individual. Tots comparteixen valors basats en l’antifeixisme, antirracisme, ecologisme, feminisme, i, en definitiva, en l’anticapitalisme, que és el que englobaria totes aquestes característiques. Aquestes són les nostres línies vermelles. Qualsevol acte que fem, conferències, presentació de llibres, concerts, teatre, documentals, etc. han d’incorporar aquest conjunt de valors.


Amb entitats tan diverses i que actuen en àmbits diferents dins de la ciutat, no ha de ser fàcil el funcionament de la Sisqueta… O m’equivoco?

La coordinació la porta un grup promotor format per voluntaris, entre 10 i 15 persones, que porten el dia a dia, però les decisions importants es prenen de manera assembleària. El grup dinamitzador és obert a qualsevol que vulgui col·laborar, ja vam dir que està compost de voluntaris. La proximitat organitzativa genera cadenes de confiança que facilita la comprensió de propostes tan diverses i la possibilitat d’organitzar accions conjuntes, però sí que és cert que, de vegades, costa integrar alguna entitat en coses que vagin més enllà dels seus propis objectius. No obstant això, ho assumim per una cosa que ens sembla molt positiva, la convivència dins del mateix espai.

Quin tipus d’actes es solen fer a La Sisqueta, encara que entenc que la resta d’entitats que conviuen aquí realitzen les seves pròpies?

Sí, és clar, però a La Sisqueta tenim els nostres propis actes. Així, per exemple, el grup de consum (El Cabàs) el componen diverses famílies que obtenen de productors propers i ecològics el paquet d’aliments prèviament demandats i es fan xerrades sobre consum responsable. Després tenim el grup de cafè teatre, fem presentacions de llibres, passem documentals, es fan concerts en directe, teatre i acabem d’incorporar Poetry Slam en què el grup que representa Gramenet en altres certàmens es reuneix i recita en aquest espai.

“despertem de tenir por a trencar la falsa imatge de tranquil·litat i benestar”

Com intenteu resoldre el dilema entre la vostra acció politicosocial contra el sistema i les característiques d’una població amb poca consciència social, baixos nivells econòmic-culturals i poc mobilitzada socialment?

És realment difícil, sí, però pensa que a dalt tenim un bar, en un carrer molt transitat i on entra gent del barri. Si hi ha la possibilitat es parla amb ells, s’explica que estem en una cooperativa, com funciona, informem de l’existència de la Sisqueta, els donem programa d’actes, etc. Després, una altra manera és a través del grup de consum que apropa a famílies no necessàriament molt polititzades però que s’acosten per una cosa tan bàsica com és obtenir aliments de qualitat. D’aquesta manera s’intenta trencar amb l’entramat logístic del mercat capitalista i que s’apropin a la presa de consciència de que les coses poden funcionar d’una manera diferent i col·lectiva.

Us declareu anticapitalistes, però us moveu a escala local. Esteu en coordinació amb entitats d’altres localitats que funcionin de manera semblant i aspirin als mateixos objectius?

A Gramenet no hi ha espais com La Sisqueta, encara que alguns, com l’Ateneu Julia Romera, té un funcionament semblant. Són petites bretxes que anem obrint en un sistema que ho absorbeix tot. Mantenir aquests espais de resistència és tot un triomf. Tot i que a nivell local és constant la coordinació amb altres col·lectius per impulsar accions conjuntes, com han estat lluites per la defensa del patrimoni, per espais lliures en una ciutat pràcticament sense parcs, per un oci no mercantilitzat, en l’organització dels 1r de maig, contribuïm a generar espais d’economia social i solidària, etc.

Des de Capfoguer, l’altre pilar d’aquest espai al costat de La Sisqueta, volem, primer, consolidar-nos per després impulsar una altra etapa d’intercooperació fora de l’àmbit local. Així, per exemple, estem en dos projectes com són la Xarec (Xarxa de Restauració de Catalunya) i l’impuls al que serà Productors Cooperatius de Catalunya, en aquest cas, en l’àmbit de l’elaboració de cervesa. Tot això en la línia de generar discurs contra el mercat, crear alternatives laborals i de consum, maximitzar els recursos i, evidentment, crítica social. Des de La Sisqueta i Capfoguer estem participant en l’organització de les Festes Alternatives amb molts actes culturals, però també hem aconseguit posar en mans dels assistents una cervesa ecològica, artesana, d’economia social, enfront de les grans corporacions … Pensa que fins fa poc temps vam tenir aquí la fàbrica d’Estrella Dam. Competir, des dels nostres valors, amb aquestes multinacionals no és gens fàcil. Aquest exemple és claríssim de com, des de determinats espais, és possible obrir aquestes bretxes de què parlàvem abans.

Donada la vostra posició ideològica i el tipus d’accions que porteu a terme, la relació amb les institucions, parlo de l’ajuntament en mans del PSC, no ha de ser gens fàcil.

Des de La Sisqueta es decideix prescindir des del primer moment dels serveis de l’administració. La nova forma de caciquisme apareix a través de les subvencions que es reben de l’ajuntament i que obliguen a una sèrie de compromisos que acaben per generar relacions de clientelisme que no estem disposats a acceptar. Però el pitjor de l’assumpte és el bloqueig i fre que s’intenta per canals més subtils.

“nosaltres fem saber a l’ajuntament que som oposició, però ells també intenten fer-nos saber qui mana aquí”

Vol dir això que us presenteu com un organisme d’oposició popular enfront de les institucions?

Nosaltres fem saber a l’ajuntament que som oposició, però ells també intenten fer-nos saber qui mana aquí. I ens ho fa pagar de diferents maneres. Per exemple, amb el tema de permisos per a actes, d’accessibilitat a determinats espais, amb una fiscalització estricta a través d’inspectors que poden confirmar o no que l’espai reuneix condicions de seguretat per als assistents, fer cas estricte a trucades de veïns que poden no acceptar les activitats que es fan, etc. Això obliga moltes vegades a perdre les energies no en organitzar activitats sinó en resoldre problemes burocràtics que, en definitiva, intenten frenar que el teu projecte vagi endavant. Després també hi ha altres formes. Gent que ha participat en actes nostres fent tallers o altres activitats, després són vetats pel tècnic de torn al servei del partit governant perquè “estan fent coses a La Sisqueta”. L’objectiu és clar, es tracta de procurar que la gent, per por a perdre possibilitats de treball en altres entitats locals, acabi per no acostar-se a nosaltres. O, per exemple, com l’ajuntament accepta pressions de grans empreses, multinacionals de la cervesa o de l’oci, que són els que paguen les festes majors perquè en els programes de festes no apareguin els nostres anuncis, pagats amb molts esforços, perquè els nostres productes són la competència. L’ajuntament frenant el creixement de productes locals i cedint davant pressions exteriors, davant d’uns col·lectius que els planten cara, algunes vegades, en el seu propi terreny.


¿Després del que s’ha dit, quins projectes de futur teniu ara?

Seguir intentant incidir en el teixit social de Gramenet en una perspectiva de ruptura amb el capitalisme, generant massa crítica i créixer en projectes que donin sortida als problemes que té la gent. Portem dos anys de debat intentant “parir” un projecte, que sembla que posarem en marxa molt aviat, es tracta d’una Oficina de Drets Socials, amb suport d’advocats i altres tècnics. També preparem unes jornades sobre habitatge, no només des del punt de vista de l’habitatge, sinó de com l’habitatge i l’urbanisme poden condicionar el model de vida. Hi ha grups que han estat organitzant la Jornada del 8 de març, o que tenen avançada la del 1r de maig. Seguir treballant en la creació de consciència, de que les coses es poden fer de manera col·lectiva i des de la base, de manera autogestionada.


Ho confesso, això ho he desitjat

Equip Comunicació CGT Catalunya
Judit Benito Cabezas. Veïna de Montcada i Reixac

Fa molts mesos que no escric, però aquests dies de confinament col·lectiu no me’n puc estar. M’he de confessar. Ho sento de debò. Però durant els últims anys he demanat que la societat visqués, només un dia, la meva situació. La situació de Les Invisibles, dels Canaris De La Mina. D’aquelles que vivim amb Sensibilitat Química Múltiple (SQM). Tot i que no era això al que em referia, companyes. No volia aquest virus, no volia la Covid-19.

Al principi, sempre que caminava amb mascareta i veia com em miraven, desitjava que només per un dia aquell que es reia de mi passés pel mateix, per un dia. Potser és que m’he trobat a molts inútils durant aquests anys… I ara venen cada dia junts… Ho sento.

Fa uns anys em vaig veure tancada en una bombolla d’autoconfinament. Al principi ni sabia què em passava, em vaig trobar molts metges que em miraven com si estigués boja i fos una mentidera. Al final, un neuròleg em va diagnosticar (després de dos anys de lluita, dos anys de no saber què tenia). Qualsevol contacte amb perfums o químics desencadenaven dolors, i la sensació d’estar perdent la força vital, de trobar-me al llindar de la mort. El simple fet d’anar a fer un dinar amb amics em portava a no poder sortir del llit en una setmana (per tot el dolor i la falta d’energia, com si el meu cos lluités amb una grip molt forta i unes agulletes brutals). Als matins, impossible obrir les finestres. Perquè la contaminació de LaFarge (la cimentera que crema residus a part de fer ciment), o dels additius químics, o qualsevol altra empresa dels polígons industrials que m’envolten, o tots alhora; havien embrutat tot l’aire.

Durant gairebé dos anys no vaig poder fer vida, ni a casa confinada ni fora d’ella. Pel camí, vaig entendre com és això de convertir-se en algú No útil per la societat. Una xacra. Algú a qui no feien cas ni amics, ni família ni metges. Algú que deixava d’existir d’un dia per l’altre. Era periodista, mare d’una nena petita, companya i activista de moviments socials… i de cop, la vida es va aturar. Sense cap avís. Sense res que pogués fer. Ja no era ni persona. Ja no podia ni llegir, perquè no podia entendre allò que llegia. Ni escriure, perquè les prestatgeries de la memòria estaven buides de paraules. No tenia força per pujar 13 esglaons per fer un petó de bona nit a la meva petita. No podia anar a veure ni a la mare, ni al pare… Estava morta en vida, tirada sense poder ni pensar, mentre escoltava com la vida continuava fora, o a l’habitació del costat.

“No serà fàcil, però trobarem la manera de sortir de tot plegat”

El pitjor. L’aïllament social. La solitud, la incomprensió… No ser res, només dolor i plors.
No serà fàcil, però trobarem la manera de sortir de tot plegat. Només hem d’aprendre a adaptar-nos i a donar la volta a les coses. De tot se surt. Al final, si tens resiliència i amor, de la família i d’amics de debò, tot és més fàcil.

Per sort, dono gràcies cada dia per haver deixat enrere moltes coses doloroses i tindre una vida, adaptada, però una vida. He lluitat vuit anys, i durant aquest temps he après a quedar-me amb les coses bones. He après a gaudir del moment i de les coses petites. A veure bellesa a cada mirada. A donar Gràcies. A fer pauses. A ser pacient. A no ser perfecta. A dir No. He après a felicitar-me, per aconseguir aguantar una obra de Nadal o una reunió d’amics, tot i saber que pagaré una bona factura. Que res s’ha de donar per descomptat.

Ara, tenia una vida, a mig gas o mig confinada a la meva bombolla, però sortint de tant en tant per anar a l’escola o a donar un passeig, al metge i a comprar o a un dinar… I ara… de nou… aquesta vida també queda ajornada, de nou confinada a casa. Però aquesta vegada, acompanyada.

Aquestes paraules van dedicades a totes aquelles persones que no entenen o no han entès el meu confinament forçós des de fa vuit anys. El no apropar-me a més d’un metre a cap persona. Haver perdut la possibilitat de l’escalf d’una abraçada. Haver d’anul·lar sopars, dinars i quedades amb amics o familiars. No poder anar a llocs tancats. No poder fer plans a dues setmanes, perquè mai sabia què passaria…
Aquest virus passarà, però jo restaré. Necessitada de portar una mascareta per fer vida (amb les molèsties de fer coses amb ella, amb les marques gravades a la pell que deixa durant hores). No podré obrir les finestres al matí, i sense veure la seva fumarada, sabré fins i tot a la nit, si les xemeneies de LaFarge estan en funcionament. Això passarà, però jo sempre estaré lluitant contra un perill invisible, que pot estar esperant a cada pas. Necessitada d’estar ben allunyada, d’aquelles persones amb perfums i de la contaminació, com si fos la pròpia Covid-19.
Això passarà. Però a partir d’ara, potser, la gent entendrà com és viure essent un Canari De La Mina. I jo, potser, a desitjar millor.

Construïm alternativa, esquarterem la realitat

Equip Comunicació CGT Catalunya
Jose Alberto Villaverde. Sindicat d’Administració Pública CGT Barcelona

Dos mesos (o més) rebent trucades, redreçant preguntes, revisant BOEs, instruccions, normatives, registrant denúncies a inspecció i fent el de sempre, el que intentem fer característic del SP del SAPB, el treball colze a colze. Dia rere dia aprenem veient com les diferents administracions se salten la mateixa llei que es legisla des del govern que les sosté. Una pantomima per ocupar planes de diaris amb condols, codis de bones pràctiques recomanades per experts i fent veure que el primer és la salut, fins que algun il·luminat decideix que ho deixa de ser.

Dins aquest panorama desolador, intento ignorar les primeres notícies que parlen del nombre de morts per trobar-me amb notícies de la tornada a l’escola i la data de la selectivitat. Després de llegir els articles, em venen al cap les xerrades sobre pedagogia llibertaria que es feien des del sindicat d’Ensenyament i els diferents comunicats. La reducció de les ràtios per centre, múltiples professors per aula i uns exàmens que no siguin només memorístics, és a dir, una alternativa pedagògica. Es veu que igual alguns s’han donat un cop al cap i han vist la llum.
Segueixo baixant en el diari, ja feia dies que havia desconnectat de la realitat que es representa en les pàgines de la premsa per internet, de sobte em trobo amb un dels temes estrella del sindicat, el Teletreball. Un tema ja debatut a les assemblees que va finalitzar amb una resolució on es conclou que la CGT no està d’acord amb el teletreball. Avui la realitat ens passa per damunt. La tecnologia venia per quedar-se i aquesta manifestació en els centres de treball ens ofereix avantatges e inconvenients diversos. Ara ja podem tenir la certesa que l’organització sindical i l’acció directa als centres de treball s’ha de replantejar.

Un altre dia, en un altre context, m’arriba per xarxes que la gran indústria s’està preparant per desenvolupar, encara més, la robotització de les seves cadenes de producció, ja que evidentment, ara que s’ha de procurar mantenir distancia física entre les treballadores, per tant, la fàbrica ha d’adaptar-se als nous temps. Em faig un tip de riure en aquell moment, però de cop em ve al cap un document que es va aprovar al sindicat on es parla que hem de destruir els ordinadors perquè ens prendran la feina. Benvingudes al ludisme del S. XXI! La realitat ens torna a passar per sobre. Suposo que en algun moment hem oblidat allò de la reducció de la jornada i d’aquells mestres que parlen sobre la lacra que suposa el treball remunerat.

 “obrim-los i obrim-nos, siguem creatius cercant solucions, el futur no serà brillant però és l’única esperança que ens queda a les anarcosindicalistes”

Després d’intoxicar-se és quasi obligatori desconnectar, gaudir d’aquells grups que et fan anar més enllà amb les seves melodies i lletres inspiradores que ens recorden el plaer de la companyia amb un mateix, en contraposició amb el mite de què la soledat és una imatge trista i allunyada de tot. S’acaba la música, millor dit, sona un anunci de merda i torna la realitat, sorgeixen de nou les preguntes: Que succeeix amb tots aquells autònoms que no aixecaran els seus comerços després d’això? Quina alternativa vam donar com a sindicat a l’anterior crisi a aquest col·lectiu? I a les persones en atur (que als que ja teníem haurem de sumar molts companys i companyes més)? On està el sindicat? Les cooperatives no són una bona eina? Quin paper ha de jugar el sindicat en aquesta xarxa? No hi ha ja cooperatives que ajuden a altres cooperatives? No podríem fer una xarxa de consum des de la militància del sindicat? No és el sindicat la forma d’estructurar l’economia alternativa que totes veiem com a objectiu?

Torno a l’abstracte, intento establir un lligam entre totes les idees que exposades, entre els desitjos i les virtuts, entre totes aquelles paraules i pensaments que han decaigut per motius més o menys vàlids en els debats del sindicat. Algun cop ens hem parat a pensar quina és la diferència entre la realitat i allò desitjable? Quin ha estat l’error o perquè no hem aconseguit fer arribar el nostre missatge? Un dia em va dir un molt bon company de feina “És que vosaltres (la CGT) sou els que teniu la raó però és impossible aconseguir el que voleu”, on queda aquesta “raó” en el moment en què ens trobem? Com la fem servir per transformar la realitat?

Hi ha una expressió que em va fer posar els pèls de punta un dia i que no he estat encara mai capaç de colar a cap comunicat, vivim a la bretxa. Som part d’aquest sistema, ens topem amb les contradiccions d’aquest i les mirem d’exposar amb l’objectiu de fer entendre a la gent que tenim allò que el meu company deia “la raó”. En aquest moment de col·lapse no és el moment de treure tot allò que com a organització hem tingut en algun moment sobre la taula i que no hem pogut estructurar pels motius que siguin?

Siguem valentes, afrontem el futur amb honestedat i comencem a treballar per fer l’alternativa, no tanquem els debats, obrim-los i obrim-nos, siguem creatius cercant solucions, el futur no serà brillant però és l’única esperança que ens queda a les anarcosindicalistes.