Óscar Murciano. Secretari d’Acció Sindical de la CGT de Catalunya
(@UnNouMon)
La primera vaga documentada té una data tan llunyana com el 1152 aC durant el regnat de Ramsés III a Egipte: seixanta artesans que es van negar a treballar perquè no se’ls proporcionava el menjar i vestits acordats. Es desconeix el resultat d’aquella protesta però ben segur que no va ser el primer cop que aquest mecanisme es produïa, segurament tan antic com l’establiment de les relacions de poder a les societats.
Una vegada darrere l’altre són les classes socials baixes les que llaurem la terra, construïm, fabriquem, generem els béns i serveis que proveeixen de recursos la societat sencera però, especialment, als estaments alts de qualsevol estructura moderna organitzada per classes. Almenys, no en conec cap en què no sigui així.
El mecanisme de la vaga, les no emmarcades en un context revolucionari, és molt simple i per això tan efectiu: sense disputar un objectiu immediat de ruptura general del sistema de poder existent, deixem de fer la nostra part interrompent el circuit sencer i creant afectacions no desitjades per qui, institucionalment, mana (de tipus econòmic, alteracions de la normalitat, conflictivitat, etcètera). La vaga és col·lectiva, mostra en petites espurnes el potencial de revolta organitzada que tenim les classes no dirigents, la nostra capacitat numèrica i els peus de fang que suporta tot l’injust muntatge social.
Com han de reaccionar les classes dominants i els seus col·laboradors davant d’aquests desafiaments és prou clar: repressió, tortura, assassinats, presó, escarni. Per diferents raons que no entraré al detall, entre elles que molts avantpassats/ades van confrontar la reacció pagant un preu molt alt, actualment el sistema permet en les anomenades ‘democràcies occidentals’ certes batusses locals. Això sí, actuant activament per a soscavar-les totes amb mètodes no tan evidents o directes.
“no podem creure que la vaga per si mateixa és la solució perquè no ho és”
Malgrat que la doctrina neoliberal fa molts esforços perquè interioritzem la inutilitat de les vagues, no se n’acaben de sortir. El cas paradigmàtic són les polítiques TINA, There Is Not Alternative, dels governs Thatcher i tan clarament implantades a l’estat espanyol durant el període de crisi financera del 2008: feu el que vulgueu, que no cedirem en res. La vaga es buidava així del seu caràcter funcional pel replegament estatal i patronal per suportar els nivells de lluita que calculaven que es produirien. Nivells de lluita resultants de dècades de pau social i submissió del sindicalisme majoritari.
El seu càlcul de conflictivitat va ser correcte, però alhora TINA és mentida. La no cessió a la lluita dels treballadors i treballadores no es deu a la voluntat indestructible del nostre enemic, sinó únicament al fet que no hem aplicat prou pressió per obligar-los.
No podem creure que la vaga per si mateixa és la solució perquè no ho és. De la mateixa forma que una espasa no fereix a ningú: ho fa la força amb què colpegem o pressionem en el cos del contrari. La vaga pot ser tan inofensiva com un ganivet empunyat per un nen de quatre anys o perillós si ho fa una persona adulta experimentada. No és ni menys ni més que una eina de canalització de pressió col·lectiva, la clau és, doncs, la pressió amb la qual fas servir una bona eina.
Després del quinquenni més dur de la crisi financera segurament moltes persones recordem les conseqüències sintetitzades en un dels eslògans fets servir llavors per padefos o esquirols ‘pota negra’, però no només per ells: les vagues no serveixen. Un cop superat aquest període vam començar a comptar petites o clares victòries i ‘Les vagues no serveixen’ va passar a ser el titular irònic d’un cert canvi de dinàmiques.
El prestigi de la lluita es va recuperar, funcionava, era útil de forma visible no únicament perquè cal resistir. Només en l’any 2019, per posar un exemple, 10 seccions de sindicats de la CGT de Catalunya, van guanyar completament els seus conflictes mitjançant la vaga i aquest boca-orella genera resultats en forma tant d’increments d’afiliació com d’acceptació dels mètodes de confrontació que defensem. Ara bé, és probable que el context de guanys empresarials també va facilitar que no hi hagués tants enrocaments davant les afectacions de les lluites.
Cal superar les expectatives de dany que contempla la nostra empresa o govern. Per fer-ho, si apliquem un pla de lluita previsible difícilment els podrem situar fora de la zona de confort. A cada conflicte l’oponent té uns punts febles específics que cal concretar i on centrar els esforços per crear el màxim dany possible, socialitzar els conflictes seguint els nostres acords congressuals i no limitar-se amb el que l’altra part ja té previst. És necessari tenir present que les vagues desgasten molt a les seccions sindicals que estan en el conflicte i per això la solidaritat del sindicat és la resposta per crear i estendre altres focs secundaris que contribueixin a l’esforç central, ajudant a amplificar suports i recursos.
És molt important i necessari reflexionar-hi sobre com potenciar les vagues i conflictes, ara que estem entrant en el túnel d’una nova Crisi. Reflexions que calen no només per aquest trajecte, sinó especialment quan entrem a la següent fase del cicle econòmic per a sortir-ne reforçats com a classe.
Podem debatre d’aquestes i altres qüestions per donar resposta col·lectiva. Els propers 10 i 11 d’Octubre els sindicats de la CGT de Catalunya debatrem les propostes que qualsevol afiliat o afiliada presenti a debat davant la situació de crisi econòmica i sanitària existent.
Preparem la resposta.
