Carles Pérez. Sindicat d’Activitats Diverses de CGT Sabadell
El març passat es va decretar el confinament de la població a causa de la pandèmia de COVID-19. Econòmicament aquesta parada es va traduir en una caiguda de l’activitat, els efectes de la qual encara estem pendents de veure. En tot cas la situació no augurava bons presagis. Una perspectiva inquietant, just quan havíem d’estar quiets a casa.
Per propaganda o desesperació, va sorgir l’asfixiant optimisme que ennuvola el pensament avui en dia. Des d’alguns sectors es va tractar de vendre amb alegria la reducció de les emissions de gasos d’efecte hivernacle derivada de la parada.
Una reducció a grans trets positiva, no hi ha dubte, però fàcilment mal interpretable si no s’acompanya d’una panoràmica més àmplia.
Resumidament, i com ja vàrem veure amb la passada crisi, la destrucció de l’activitat econòmica comporta la baixada d’emissions junt a l’empobriment de la classe treballadora.
No s’ha produït cap canvi estructural en el model de producció o consum, que segueixen sent tant contaminants com abans del confinament. Solament hem assistit a una reducció momentània de la magnitud de l’impacte.
Aquest intent propagandístic embafa de cinisme; una mostra més de la falta de serietat amb la qual s’encara el repte climàtic.
Una prova més per demostrar que, ja sia per falta de capacitat o de voluntat, les elits en el poder manquen d’un pla d’adaptació al Canvi Climàtic que inclogui la supervivència i dignitat de la majoria de la humanitat. La jerarquia és elitista i protegeix els seus privilegis.
A mesura que el segle XXI avança la crisi històrica del model capitalista s’agreuja, però segueix sense aparèixer el subjecte social capaç de disputar-li el lideratge. D’aquesta manera el sistema, fora de si i ebri d’èxit, es defensa contra la realitat a costa de la immensa majoria de la població. L’esforç extractiu del capital no s’atura davant de res ni ningú. Restem a l’espera de veure com adapten la societat a les estrictes exigències del futur: un clima trastornat i una economia amb escassetat de recursos. El dret a la supervivència es regula en base al salari: qui no el pot pagar en queda exclosa.
“És un acte de fe creure que l’anarquisme social és intrínsecament ecologista”
S’alcen negres tempestes, amb les que ja no val la lluita simbòlica. Els adjectius han de recuperar significat.
És un acte de fe creure que l’anarquisme social és intrínsecament ecologista. Cal que construïm un projecte de societat llibertària que apliqui l’ecologisme en la mateixa base de l’ordenació territorial i l’estructura econòmica. Actualment vivim un autèntic setge mental d’alternatives capaces de dur-nos a un estat de normalitat ecològica. D’aquesta cacofonia necessitem triar-ne aquelles realment viables, per tal de sintetitzar una proposta de sistema que sigui coherent, realista i desitjable en el context d’escassetat i readaptació general que ens espera. Si volem ser l’alternativa al desordre actual, haurem de sintetitzar l’alternativa.
La complexitat del projecte és titànica, sorgeixen infinitat de preguntes que difícilment respondrem des de la comoditat de la teoria. Però que si ens esforcem en esbossar-ne la resposta demostrarem que quan el sindicat es diu ecologista va més enllà de la mera simbologia. I que aspirem a quelcom superior a la lluita laboral.
El valor d’aquest exercici supera la simple especulació, ja que afecta al dia a dia sindical.
Ho hem vist recentment: la producció de Nissan respon a un model de societat caducat, basat en el combustible fòssil. El capitalisme preveu deixar morir aquestes indústries, ja que no sent responsabilitat vers les persones que viuen al voltant d’aquests llocs de treball. És en aquests casos on tenir una línia programàtica és valuós. Expropiació i autogestió, i reconversió de l’activitat cap a una producció enquadrada en un projecte de societat capaç de resistir la crisi civilitzatòria que, si fem cas al que ens repeteix incansablement la ciència, s’aproxima.
Arriba agost, i l’estat decreta el desconfinament exprés sospitosament motivat per la dependència econòmica. Sense els dividends del turisme la crisi passa de ser una “V” a ser una tragèdia. Mentrestant, per alguns, la vida segueix sent el creixement vertiginós de sempre. A vostè el culpabilitzen per anar en automòbil a un treball precari mal comunicat; a Elon Musk l’alaven per vacil·lar de coet nou davant de tota la humanitat. Dues humanitats, dues realitats.
“anem a la desesperada, davant un poder que té com a única consigna el Business As Usual”
Somnis d’hiperdigitalització i paranoia 5G; d’hamburguesa bio-eco i drons de guerra teledirigits; d’identitats nacionals i civilització globalitzada; de consum local i capital internacional; de llibertats metafísiques i esclavitud material.
Contradiccions
que s’acumulen, estrenyent les goles de la humanitat. Ens ofeguem en un mar de
modernitat líquida amb efecte hivernacle. Contradiccions que existeixen en el
més íntim de les persones, obligant-les a sentir; a posicionar-se. Tot i la
manca de cultura política.
El nostre projecte podrà donar un eix al voltant del qual posicionar-se,
allunyant a la població de la falsa seguretat que ofereix el senyor de l’uniforme.
Mirant al futur ens fem creïbles com a alternativa; i ens creiem a nosaltres
mateixes.
Titular inesperat. Amb la tornada a l’activitat han pujat de nou les emissions. Com deu ser la situació per a què es tragués esperança d’una pandèmia? Anem a la desesperada, davant un poder que té com a única consigna el Business As Usual fins l’últim minut possible, en una competició internacional per veure qui lidera el col·lapse. Dirigents irresponsables, ecosistemes disfuncionals, noves malalties, medicines acaparades, economies al límit, política de la por, odi al dèbil… El sistema actual és el caos desfermat.
De nosaltres depèn proporcionar-li al futur la possibilitat d’un ordre diferent.
