Mercè Márquez. Secretària d’Organització de la Federació d’Ensenyament de CGT
No more Matildas és una iniciativa de l’Asociación de Mujeres Investigadoras y Tecnólogas (AMIT) que pretén visibilitzar la gran feina de científiques actuals i passades. Científiques que han estat menystingudes sistemàticament des dels inicis dels temps ja sigui ignorant-les, impedint la seva dedicació i progrés en la ciència o robant les seves descobertes per atribuir-les als homes.
La campanya No more Matildas, amb una gran acollida en les darreres setmanes coincidint amb l’11 de febrer, dia de la Nena i la Dona en la ciència, pretén evitar que hi hagi més Matildas, més dones talentoses injustament oblidades i expropiades a conveniència dels homes. Dones com les científiques Rosalind Franklin, Ada Lovelance, Lise Meitner, Maria Goeppert Mayer, Katie Bouman, Sophie Germain, Hedy Lamarr entre moltes d’altres.
Però d’on ve el concepte de Matilda, per què a una dona talentosa a la qual no se li reconeix la seva feina se li diu Matilda? Prové de l’efecte Matilda, un terme ideat per descriure l’efecte de desmerèixer i expropiar els assoliments de les dones científiques en benefici dels homes. És un terme procedent de la combinació de l’aportació de tres dones: l’activista Matilda Electa Joslyn Gage, la sociòloga Harriet Zuckerman i la historiadora de la ciència Margaret W. Rossiter.
La Matilda Electa Joslyn Gage va ser una activista estatunidenca del segle XIX que va lluitar principalment pel sufragi femení. Era a més una gran escriptora i a través de la seva revista, The National Citizen and Ballot Box, reivindicativa mensualment els drets de les dones. Cada nova edició venia sempre acompanyada de la frase: “la ploma és més poderosa que l’espasa”. Creia en el poder de la divulgació i per això publicava mensualment la història d’alguna dona talentosa a qui se l’hagués ignorat i/o robat el seu èxit. Matilda va ser la primera persona a descriure la denegació del reconeixement de les dones en el món científic.
“la ploma és més poderosa que l’espasa”
La Harriet Zuckerman és una sociòloga estatunidenca que a mitjans del segle XX va deixar palès a la seva tesi doctoral com els investigadors sèniors, guanyadors fins i tot de premis Nobel, havien obtingut el reconeixement gràcies a la feina del seu personal investigador jove que, per contra, no rebia cap reconeixement. Aquests investigadors justificaven l’expropiació del reconeixement com a necessitat per continuar les seves investigacions, possible només si tots els mèrits requeien sobre la persona més reconeguda: a qui més té més se li donarà. Aquest fet va donar lloc a què Harriet anomenés aquest fenomen com l’efecte Mateu:
Mateu, Paràbola dels talents: Que se li tregui el talent per donar-li a qui té 10, perquè a qui té se li donarà i tindrà més, però al que no té, se li traurà el que té.
La descripció de l’efecte Mateu però, no se li va atribuir a la Harriet Zuckerman, sinó al seu director de tesi, en Robert Merton, qui es va auto atribuir l’autoria de la idea i es va endur tot el reconeixement.
La Margaret W. Rossiter és una historiadora estatunidenca de la ciència que l’any 1993 va donar el nom d’efecte Matilda/Harriet en honor a la Matilda J. Gage i a la Harriet Zuckerman. Aquest efecte pretenia assimilar-se a l’efecte Mateu però aplicat a les dones científiques envers els homes científics. Va visibilitzar la injustícia sistemàtica que s’ha fet al llarg dels anys sobre les dones científiques fent un gran recull de casos de robatori per part d’homes de descobertes fetes per dones, d’aïllament de les científiques, d’atribució de mala fama deliberadament per apartar-les de la ciència, de menys teniment, de no permetre signar amb nom de dona, i un llarg etcètera.
Actualment es coneix el fenomen com a efecte Matilda deixant fora i ignorant de nou a la Harriet. La Harriet va fer una gran aportació descrivint el fenomen Mateu, de treure-li a qui té menys per donar-li a qui té més, aportació que a sobre li va ser robada per un home, i se li torna a robar avui en dia excloent-la del terme efecte Matilda i No more Matildas. En realitat seria de justícia anomenar-lo efecte Harriet, i a la campanya No more Harriets, ja que ella va ser, i continua sent, un exemple de dona d’idees robades, i va ser a més qui va descriure el fenomen.
Com deia la Matilda Electa Joslyn Gage: “la ploma és més poderosa que l’espasa”, dita avui encara vigent, ja que a través de la ploma avui en dia es continua formant a les noves generacions de manera segada transcendint només la visió dels homes: només hi ha un 7% d’aportacions de dones als llibres escolars, deixant de banda grans dones científiques, artistes, literates, sociòlogues i de multitud de disciplines; dones oblidades, robades i menystingudes. Amb el poder d’aquesta mateixa ploma cal fer justícia i reconèixer les aportacions de les dones en tots els àmbits, recuperar aquestes grans dones i donar-les a conèixer. Serà llavors, quan la joventut comenci a tenir dones com a referents, que nenes i dones deixaran de desconfiar de les seves capacitats i podran dedicar-se a allò que vulguin i no a allò que els estereotips de la societat patriarcal les ha relegat.
Per què quan un home acudeix amb dolor toràcic a urgències se li sotmet immediatament a un electrocardiograma i quan és una dona qui presenta idèntics símptomes se li dóna un ansiolític? Per què una dona estressada és titllada d’histèrica i en canvi l’home pateix amb tota probabilitat el pes de la responsabilitat? Per què les dones continuen sent invisibles per a la medicina? El càncer de mama, les malalties cardiovasculars, les malalties mentals sense tractament, englobades encara sota el trist qualificatiu freudià d’histèria, l’osteoporosi i altres malalties associades a la menopausa no són més que alguns exemples que, al costat de l’anorèxia o la bulímia, filles del tirànic culte al cos, clamen per una medicina adaptada a la dona.
Irene Puig Rocher. Dona trans, professora i militant de CGT-Ensenyament.
La lluita de les persones LGTBI+ pel seu dret a desenvolupar-se
plenament com a persones a la societat és una lluita continua que comprèn tots els àmbits en què vivim. Un dels més importants són les aules. Tant perquè
tothom passem per elles, com pel fet que són l’àmbit laboral per moltes
persones que ens guanyem la vida amb l’educació. Ja siguem docents,
tècniques especialistes o personal de serveis.
La intenció
d’aquest informe subjectiu és doble. D’una banda explicar com veig
l’estat actual de les persones LGTBI+ a les aules. Explicat com
professora, activista feminista i dona trans. D’altra banda vull
explicar que la lluita pel reconeixement del dret a la diversitat sexual
i afectiva sempre ve marcada per dos verbs, estimar i ser, que sovint
marquen la gran diferència al col·lectiu LGTBI+. La diversitat afectiva i
la diversitat d’identitat de gènere.
De la diversitat afectiva
en parlem molt. Hem viscut lluites, normatives, protocols, formacions.
Hem escoltat testimonis que ens parlen de patiment unes vegades, de
lluita altres. Aplicat mesures. Impartit lliçons. Fa anys que, afortunadament, se’n parla a les classes.
Com docent m’he trobat sovint amb casos d’alumnes que ixen o volen eixir “de l’armari”. I cada vegada els casos són més acceptats, menys freqüents i menys traumàtics. Menys freqüents perquè cada vegada tenim més normalitzat que una persona pugui estimar de forma diferent sense que això hagi
d’implicar cap explicació per part de la persona. Hem après que la
forma com estimen les altres persones forma part de llur intimitat.
I sí, sabem que encara queda molt per fer. Molta feina perquè les persones LGB+ puguin desenvolupar-se plenament a dintre del sistema educatiu sent elles mateixes. Però hem avançat molt. Especialment en l’última dècada. He escrit LGB+ expressament, no he oblidat la T ni la I.
“aquest és l’armari que queda per eliminar, el que tanca les identitats a les aules”
Parlem
de l’altre verb, de ser. Parlem d’identitat. La T representa les
persones amb identitats de gènere discordants amb el model hetera
patriarcal establert. En aquest model només existeixen dues identitats
possibles, home o dona. I a més amb rols socials molt marcats. Rols que
canvien d’una societat a altra però molt marcats.
El concepte “clàssic” de transsexualitat fa referència a aquelles persones que des del seu naixement són
assignades a un gènere concret, normalment en funció dels seus
genitals, però la seva identitat com a persones es correspon amb l’altre
gènere. Però sempre dins d’aquest model d’home i dona.
Per la
nostra societat ha estat relativament senzill entendre que les persones
podem estimar de forma diferent. Entendre que una persona pot sentir-se
del gènere diferent del que se li ha assignat costat més, però dins d’aquest concepte binari és acceptable.
Ara
bé, a la sigla T ens trobem un gran espectre de formes de ser respecte
al gènere. Persones que no es troben en un gènere concret, que varien
amb el temps la seua identitat. O simplement, que no accepten el rol assignat al gènere de què se senten. Que un professor pugui donar classe amb els ulls
pintats, sentint-se i declarant-se com home, sense que ningú li digui
que “no és convenient”. Que una estudiant pugui un dia venir amb una
roba “masculina” i altre amb una de “femenina”, sense que se l’enviï al
psicòleg o la tutora es vulgui reunir amb els pares per parlar-me.
I la sigla I, la intersexualitat. Per parlar-ne caldria que inventéssim una paraula que no existeix, el dinem-ne “inning”.
L’estat
actual a les aules de les persones transsexuals és força millor.
Gràcies en part a l’avanç en la visibilització que hem fet el
professorat trans. Gràcies en part a la lluita d’associacions i
sindicats com CGT-Ensenyament. Hem passat de quan a una treballadora, o
alumna, canviava de gènere se la canviava de lloc de treball. Que l’anomenada “transició” es faci al propi centre. Tenim protocols fixats per llei que obliguen els centres a tenir-nos en compte. Però encara ens trobem sovint amb la falta de suport al personal docent per dur a terme la seua tasca. La falta de formació tant vers treballadores dels centres, no oblidem que això inclou a docents, com vers les famílies. Els principals topalls amb què
ens hi trobem les persones transsexuals són l’assetjament o la negació
de la nostra realitat. Però també trobem que simplement no se’ns entén.
Cal formar la societat en què és la realitat trans i aquesta no és la nostra tasca, la de les persones trans. És tasca del sistema educatiu i de la societat en conjunt.
Aquest és l’armari que queda per eliminar, el que tanca les identitats trans i la intersexualitat a les aules, ocultant-les, no deixant que les persones es desenvolupen segons la seua pròpia forma de ser. I en part és perquè la resta de persones no coneix la nostra realitat. Temem allò que no coneixem. Allò que no comprenem. Per això en un futur m’agradaria explicar-vos com són aquestes realitats trans, perquè aquesta és just la missió de les persones que ens declarem com docents. Explicar. Educar. Ajudar que les persones ens comprenguem i estimem.
Porto treballant a l’hostaleria des dels 16 anys i he treballat tant en hotels, com en restaurants i cafeteries. I realment, la precarietat d’aquest sector era enorme ja abans de la pandèmia. Era habitual treballar en jornades de moltes hores, podies estar treballant més de 10 dies seguits sense descans, i els salaris sempre són molt baixos, i sovint no es paguen les hores extres. A més, els horaris són dolentíssims, no et permeten conciliar la feina amb la vida social, els estudis o la vida familiar.
“A l’hosteleria la precarietat existeix abans de la Covid”
Com a dona migrant i racialitzada tota aquesta situació de precarietat és molt pitjor. Jo estic vivint aquí des dels 12 anys, i tinc la nacionalitat des dels 17. Si bé jo no he sofert tant el problema dels papers, igualment he viscut molta discriminació per la meva procedència i per ser negra. A segons quines feines no t’accepten pel teu color de pell, i també pel nostre tipus de cabell afro. De fet a una entrevista de feina que vaig fer en un hotel em van vetar directament per aquest tema, tractant el meu cabell com si fos “poc higiènic”. El cabell afro en general no està ben vist per treballar de cara el públic i et discriminen molt per aquest tema.
Per altra banda, quan estàs treballant, com que ets negra, pressuposen que ets més “forta”, i et demanen que facis aquelles tasques més feixugues i que altres persones no volen fer. I ni parlar de totes aquelles dones immigrants sense papers, com per exemple les treballadores de la llar, que moltes s’han quedat a l’atur, i sense rebre cap tipus d’ajuda.
Amb el tancament de bars i restaurants aquesta situació s’ha vist greument afectada deixant a milers de treballadores i treballadors del sector sense feina. Penso que l’actual crisi està sent molt pitjor que la del 2008. Jo estic en ERTO des del març. I realment es va fer tot molt malament a la meva feina. Després de l’anterior confinament quan es va tornar a reobrir el restaurant a la majoria de treballadors ni ens van avisar, jo em vaig assabentar per les xarxes socials que s’obria. Van obrir amb molt menys personal, i ens van prometre que mica en mica ens anirien reincorporant. Però no ens donaven cap altre possibilitat de buscar una altra feina, o de sortir de la ciutat en aquell moment, perquè havíem d’estar 100% disponibles per quan ens avisessin per tornar.
No obstant, ja veus, ara tots tornem a estar a l’ERTO. En aquell moment sols van reincorporar a pocs companys i a més la majoria estaven a mitja jornada, i amb condicions empitjorades, les hores extres els hi pagaven pitjor i tampoc els hi garantien les mesures de protecció adequades. De fet, les mascaretes que portaven se les havien de pagar de la seva butxaca, i l’únic gel hidroalcohòlic que podien fer servir era el mateix que hi havia a l’entrada del bar pels clients. I evidentment, aquesta situació encara ha empitjorat més, estem cobrant només un 70% del salari, que amb prou feines m’arriba per pagar el menjar i les factures. Si el salari dels cambrers i cambreres ja era precari d’abans, imagina’t ara. I això sense parlar que una gran part dels treballadores i treballadors del sector encara seguien cobrant una part o la totalitat de la seva jornada en negre, és a dir, que ara no tenen pràcticament cap ajuda.
Sobre la gestió que ha fet el govern central del PSOE y Unidas Podemos sobre la qüestió dels ERTOs, penso que ho han fet molt malament, hi ha moltíssimes persones que van estar molt de temps sense cobrar o que segueixen sense cobrar l’ERTO. En el seu moment ho van vendre com una mesura social amb la qual suposadament ningú es quedaria sense subsidi, i després hem vist que no va ser així. Els que “millor” ho van passar són els que, com a mínim, no van cobrar fins després de dos mesos. I l’excusa per aplicar tot tipus de mesures restrictives és perquè no se saturi el sistema sanitari, però mentre ens estan deixant a tots els treballadors i treballadores de l’hostaleria i d’altres sectors al carrer, no han reforçat la Sanitat Pública.
És indispensable que ens organitzem perquè s’acabin els ERTOs, no pot ser que aquests hagin de sortir de les nostres pròpies butxaques i amb els nostres impostos, mentre les grans cadenes de restaurants, com per exemple, les de menjar ràpid sempre s’han enriquit a costa de la nostra explotació i precarietat.
És per això, que ens estem organitzant des de la Xarxa de precaris i precàries en diverses ciutats de l’Estat espanyol, com Barcelona, Madrid, Saragossa, Bilbao o Burgos. Estem farts que sempre siguem els mateixos els que paguem i sofrim les conseqüències de la crisi!
Volem posar fi a la precarietat en l’hostaleria i del delivery, però també amb la dels altres sectors. Cal organitzar-nos perquè aquesta crisi la paguen els capitalistes!
“Que si ve Maura, que si ve Dato, el que mai ve és el pa barato!” . Barcelona, cançó popular, 1918
El gener de 1918, Llibertat Ròdenas fou una de les activistes feministes que participà amb les seves companyes treballadores en la gran revolta de dones de Barcelona. Aquest serà l’inici de la seva carrera com a conferenciant i activista. El seu és un dels pocs noms que apareixen sovint en les cròniques de la vaga que deixà la ciutat a les portes d’una gran vaga general i motivà la destitució del governador civil, implantant el toc de queda i la suspensió de garanties jurisdiccionals.
El de gener de 1918 fou un conflicte curt, de tres setmanes de durada, del 8 al 26 de gener, amb grans manifestacions de força al carrer i greus aldarulls. Amb la declaració de l’estat de guerra, es va reprimir durament les activistes que havien desfermat la protesta urbana que sota la consigna popular «Per humanitat, dones, totes al carrer!» havien demostrat la seva força.
Destaquem que en arribar des de València la família de Llibertat Ròdenas a Barcelona encara se sentia en l’ambient l’entusiasme de la gran mobilització obrerista entorn de la revolució de 1917 a Rússia. També es va plantejar el greu conflicte de les subsistències dins el marc de la guerra europea, que cada hivern amenaçava les llars obreres amb la manca de queviures i carbó i els preus astronòmics d’aquests productes de primera necessitat. Indubtablement, la carn, la farina i el carbó eren venuts pels acaparadors i els comerciants als dos bàndols enfrontats a la guerra, motivant l’escassetat i la pujada dels preus.
Els intermediaris no feien res més que agreujar la qüestió, apujant els preus de tot allò imprescindible i que amagaven als seus magatzems per especular. Tot i les bones paraules i els intents de les autoritats de taxar els productes de primera necessitat, les classes treballadores no tenien possibilitat d’adquirir-los i les revoltes es van escampar arreu de l’Estat espanyol amb assalts a forns i botigues, amb l’actuació de la força pública i l’exèrcit que varen ocasionar baralles, enfrontaments i morts en diverses poblacions. L’Estat espanyol, aprofitant la seva neutralitat, treballava per als dos bàndols enfrontats i els capitalistes multiplicaven els seus guanys, però no els obrers, que s’empobrien més i més. A aquesta qüestió vital, s’afegia l’encariment del preu dels habitatges, amb una inflació constant.
Atretes per la feina a les fàbriques es va produir un gran desplaçament de persones provinents de les zones rurals cap a les ciutats obreres. Però el que va passar és que amb tanta emigració es van apujar els preus dels lloguers, sobretot en ciutats com Barcelona o València (quadruplicant-se o quintuplicant-se sobre els anys anteriors). Aquest fet serà denunciat per l’activa Lola Ferrer, ja que en qüestió de mesos va passar de pagar set pessetes de lloguer a 30, segons llegim a El Diluvio quan unes 200 activistes femenines acudiren al seu domicili de la plaça del Clot per evitar el seu desnonament (27 gener) enmig d’un gran aldarull. Aquells dies s’havia constituït legalment el Sindicat de Llogaters al carrer Cadena (el dia 6) sota el lema «Llogaters a defensar-se».
La vaga va començar l’onze de gener quan una dona anònima, Amàlia Alegre, va penjar al Raval un escrit convidant les seves companyes i veïnes a protestar davant el Govern Civil pel preu abusiu de les subsistències i la negativa dels acaparadors del carbó a vendre’l al preu taxat. El cartell deia: «Fora els acaparadors, a defensar-nos de la fam.». Aviat es va multiplicar per obra d’altres mans anònimes de dones: «Carbó barat», «Tenim gana», «Cal abaratir les subsistències» i altres per l’estil. Al cap de poques hores es van reunir unes 500 dones que es van dirigir al Govern Civil, on foren rebudes (una comissió) per Ramon Auñón, marquès de Pilares. A la plaça de Sant Jaume van organitzar una gran cridòria , i ja posades, van anar a protestar a l’Ajuntament on parlaren amb el batlle, el tenor i vinater Manuel Morales Pareja, del Partit Republicà Federal.
“les dones, a cop de destral, les van destrossar i van fer sortir empleats i clients amagats”
Era l’inici d’una gran revolta urbana feta i protagonitzada per dones. Alguns diaris es van fer ressò dels aldarulls. Sota el titular «Un exemple a seguir. Lloança de les dones!», El Diluvio de l’11 de gener oferia el conflicte de les subsistències amb detall. Explicava la batalla diària davant les carboneries, arribant-se al motí urbà, tot i que el Govern Civil i l’Alcaldia demanaven que se servís el carbó al preu fixat, cosa que no es fa. El diari explica: “Són les dones, repetim, les que han dit «Prou!» i ensenyen dents i ungles. Lloança a les dones! Força, heroïnes davant dels acaparadors, dels voraços, dels insaciables llogaters, que cada mes ens apugen els lloguers dels miserables habitatges que habitem! Força, dones, força contra tota aquesta mena d’explotadors!.» I les dones van assaltar les carboneries (segons la premsa a més de doblar el preu del carbó anava amb molta terra i pedretes i el mullaven amb aigua per fer-lo més pesat) que adulteraven fraudulentament el producte. Les cues davant dels establiments no feien més que fer augmentar la tensió i la interacció entre les mestresses de casa que, indignades, perdien les hores i la paciència davant dels especuladors.
El conflicte es preparava lentament, ja que les autoritats deixaven fer als botiguers i comerciants i no feien efectius els preus taxats dels productes de primera necessitat. Com dèiem, només alguns òrgans de premsa van emetre les seves queixes, d’altres estaven al mateix costat que els comerciants. Les multes als acaparadors eren només simbòliques i no tenien efectes dissuasius. Durant tres setmanes van succeir aldarulls al carrer protagonitzats per dones i nens (ja els van dur el primer dia de la revolta, a la tarda). Les activistes es negaven que els homes s’afegissin a les desfilades, no volien que capitalitzessin una protesta que elles havien començat.
La força pública no es veia amb forces per contenir-les, ja que el nombre de dones al carrer cada vegada augmentava més. La dissidència s’escampà per tota la ciutat i els dies 11 i 17 de gener es convocaren mítings en què les dones foren les oradores, un fet excepcional i que demostra la seva implicació i protagonisme. En aquella protesta van reaparèixer els rostres de les antigues activistes urbanes, com Amàlia Alegre i Maria Marín, veterana lluitadora compromesa (llevadora de formació, redactora de premsa i professora racionalista a les escoles del barri de barraques de Pequín (Poble Nou) i el Raval, al seu domicili del carrer de l’Om.. Pocs dies després el pes de la protesta passà de les dones vinculades al republicanisme radical a mans de les joves activistes anarcosindicalistes: Llibertat Ròdenas, Lola Ferrer, Cinta Roigé Roser Dolcet, Ramona Berni i Pepita Not (aquestes dues del grup Los Solidarios).
Entre tots els aldarulls d’aquells dies: assalts a botigues, magatzems, topades amb la policia, etc, destaquem els fets del Paral·lel, inèdits en la història de la ciutat i poc investigats fins ara, al meu parer una de les claus de volta del conflicte urbà més important després de la Setmana Tràgica en què el protagonisme femení fou indiscutible. El divendres a la tarda les dones es van dirigir, no cap a les Rambles, sinó cap al Paral·lel, la gran artèria de l’oci nocturn ciutadà, el lloc on els homes es gastaven els diners a les tavernes, els músics halls i els bars que s’anomenaven «de cambreres», eufemisme amb què es referien la prostitució a què es veien abocades moltes proletàries en temps d’atur i escassetat econòmica.
Començant per l’Apolo, el Pompeia, el Follies Bergere (on van trencar els vidres de les portes i aconseguiren tancar el teatre), el Moulin Rouge, el Nevelty i molts d’altres van obligar-los a tancar i convidaren les dones que hi treballaven, i a les clientes, a acompanyar-les en la seva protesta. La premsa afirma «A cap hi va quedar un vidre sencer.» Es formà una manifestació d’indignades de 5.000 dones. La violència en contra dels locals «del vici» estava organitzada per diversos grups que es dirigien cap als locals. La premsa detallava: Al Montecarlo van pujar a l’escenari, interrompent la funció, i després de parlar van trencar tots els vidres i els miralls del local, a l’Edèn Concert fins i tot van fer miques la sumptuosa vaixella, a més dels vidres, i a l’Alcázar els empleats van tancar les portes de ferro. Les dones a cops de destral, les van destrossar i van fer sortir empleats i clients que s’hi havien amagat.
A La Bombilla, on l’empresari intentà resistir, a banda dels vidres, van arrancar el sistema de l’enllumenat elèctric. Després es van dirigir a les botigues del barri i les van fer tancar a més de convidar les dones a la manifestació, davant l’astorament de la policia que no va intervenir, per prudència. (Pocs dies després les colpejarien amb ganes, fins i tot amb baionetes i culates de les seves armes).
En arribar als magatzems El Siglo, van demanar que tanquessin i que clientes i dependentes se sumessin a la revolta, però com que no els feren cas, entraren pel darrere (carrer Xuclà) i hi rebentaren tots els vidres. En sonar un tret va intervenir la policia, mentre un altre grup de dones tallaven el pas als tramvies a les Rambles i arrencaven els cartells publicitaris dels laterals i rebentaven els vidres d’un tramvia que va voler passar (un atac a l’odiat marquès de la Foronda, el propietari).
Un altre grup, «a la Plaça Universitat, apedregà un quiosc de begudes i va trencar els vidres del Barato, Orri, Jorba i altres. A la nit, per calmar els ànims, va fer acte de presència a tot el centre de la ciutat ,tot el centre de la ciutat la Guàrdia Civil.
Aquella tarda van sumar-se a la protesta les fàbriques del Raval i de Sant Martí de Provençals amb la idea de convocar vaga general revolucionària, i les treballadores s’afegiren a les manifestacions. Malgrat la Guàrdia Civil, «els disturbis continuaren tota la nit, diversos grups de dones (i alguns homes) proveïdes de garrots van tornar als cafès «de cambreres» i els musics halls obligant-los a tancar», van tornar a sonar alguns trets al carrer Nou de la Rambla i després de dirigir-se a l’Olímpia, on es tornà a armar un gran aldarull, es van dirigir al Liceu, on els impediren l’entrada. Els periòdics assenyalaven que durant totes les mobilitzacions les dones es van negar que els homes les acompanyessin, argumentant, que era fàcil que els policies s’infiltressin fent-se passar per companys i que inclús provoquessin aldarulls, a més de delatar-les per poder-les detenir després, i en definitiva perquè no volien ser dirigides. A més, es van afegir a les protestes les artistes, actrius o cantants de varietés, com Maria Pons (artista de vodevil) i la popular ballarina «La Netti». En d’altres periòdics, també es destaquen els atacs als primers grans magatzems de la ciutat, convidant al seu tancament i instant les dependentes i clientes a unir-se a la gresca. Així, es van tancar El Gran Siglo, El Barato i Jorba.
Vosaltres a casa!… A rentar els plats i a cuidar la mainada!| L’Esquella de la Torratxa
Naturalment, van començar les detencions: 16 dones, la premsa afirmà que «no son obreres, sinó cambreres dels cafès concert», en un intent de criminalitzar i desvirtuar la protesta; 13 van ser alliberades després d’una nit a la garjola. Llibertat Ròdenas va protestar públicament al plantejament que deia que el moviment acollia moltes prostitutes i va denunciar a la premsa la hipocresia dels burgesos: «envoltats d’amants, producte del nostre treball», i demanà a les companyes «d’aquestes dones infortunades com les nostres germanes», una solidaritat de classe i una sororitat feminista impressionat als anys vint. Mentrestant, es feien noves detencions: 18 activistes més. Mentre les protestes augmentaven, s’assaltaven carros i botigues, forns de pa i es repartia blat i pans entre els veïns, es tancaven fabriques (280 i 28.000 vaguistes només a Barcelona) i les obreres s’afegien a la protesta. Proliferaren les detencions i els enfrontaments amb la policia. Al saló de ball del Globus Captiu (dia 17), mentre la policia organitza una gran operació de vigilància en els voltants i impedeix l’entrada dels homes, es concentren 5.000 dones. Va parlar Cinta Roigè: «Ens han faltat al respecte anomenant-nos ‘pendons’ perquè no tenim targetes que diuen fulana de tal de la Foronda. ¡Bé, ja som al carrer!» i «Els nostres germans esperen el nostre senyal»; és a dir, confirma la participació dels anarcosindicalistes a la vaga de dones que pot transformar-se en vaga general revolucionaria. I Pepita Miralles afirmà: «Si ens disparen, anirem a les cases dels policies a fer justícia popular»; Roser Dolcet va advertir que la lluita volia ser capitalitzada pels partits polítics (en clara referència als lerrouxistes) i una dotzena més de conferenciants que van narrar com l’odiat Bravo Portillo havia colpejat a la cara a una nena i va usar el bastó contra diverses dones, alhora que ordenava a la policia que les colpegés amb les culates de les armes. Al míting es va aprofitar per demanar l’aturada dels preus dels lloguers, la destitució del marquès de Pilares i de l’inspector de policia Bravo Portillo al que s’acusa de protector dels proxenetes de la ciutat. Però la força pública desplegada a la ciutat i la seva brutalitat feien pressentir la fi de la gran demostració de la força de les dones barcelonines. El diumenge, les anarcofeministes convocaren dos mítings, un al matí i un altre a la tarda a Sants a l’Escola Racionalista. Al del matí hi assistiren 400 dones, hi parlà Llibertat Ròdenas (al cine Muntanya del Clot) amb la presidència de Fina Miralles i al costat de Lola Ferrer, Vicenta Companys, Cinta Roigè, Milagros Martínez, Maria Aguilar, Maria Ferrer i Roser Dolcet. A la Soli s’afegeix: «Pel pa dels vostres fills, dones, acudiu al míting!». A Sants a banda de Ròdenas, Pepeta Miralles, i Lola Ferrer “completament afònica”, van parlar la jove teixidora de Mollerussa (21 anys) Ramona Berni, i la seva amiga de Torregrossa (18 anys) Pepita Not, minyona i cuinera. Roser Dolcet acabà la seva intervenció amb un «Jo no sé si aquestes idees meves són anarquistes, però si voler que els meus fills mengin és ser anarquista, doncs: Visca l’anarquia!» Tenim el testimoni del pensament social i feminista de les companyes en la premsa: Llibertat Ròdenas, Roser Dolcet, Pepeta Miralles , Carme Pardo i varies més. A partir d’aquell moment, Llibertat Ròdenas i les seves amigues seran detingudes sense causa multitud de vegades, començava la vida de les activistes anarcofeministes més desconegudes e invisibilitzades de la nostra història
