Etiqueta: Feminisme

Les dones som i serem a primera línia

Equip Comunicació CGT Catalunya
Rosalia Molina. Dones Llibertàries de CGT

Som essencials, però som precàries. Per les dones de CGT cada dia és 8M. Per entendre i analitzar com ha estat aquest 8M enmig una pandèmia, cal partir de la situació que aquesta crisi sanitària ens està portant.

Aprofitant la pandèmia l’Estat ha creat unes mesures més repressives per a nosaltres. Mentre ens empresonen dins de les nostres cases, condemnant-nos a la sobrecàrrega que suposa assumir totes les cures i paralitzen les nostres vides, ens obliguen a mantenir actiu el sistema capitalista mitjançant el teletreball. Vulneren els nostres drets conquistats imposant Ertes, flexibilització total d’horaris… donant així, continuïtat a l’aspiració eterna de la patronal que a poc a poc va aconseguint el seu propòsit: treballadores disponibles en un breu espai de temps, sense drets i sense protestes.

Anomenar i visibilitzar les desigualtats que sofrim és imprescindible per a prendre consciència cap aquesta transformació per un món lliure i igual.

Una vegada més, les dones ens hem autoorganitzat per a cobrir totes aquestes mancances que la classe política no ha volgut reparar. Nosaltres mateixes hem creat xarxes de suport per ajudar a les persones vulnerables, a les dones que han estat tancades amb el seu maltractador i a tot aquest gran sector feminitzat que forma part de l’economia submergida, i són oblidades pels mitjans de comunicació i els estats.

La represa gradual de l’activitat en els serveis no essencials, l’estafa del permís retribuït recuperable, el teletreball reconegut com a mesura de conciliació i no com a mesura preventiva per a evitar l’exposició al contagi de la Covid-19, l’omissió de permisos retribuïts per a conciliar, les escasses mesures de protecció en els centres de treball i la pèrdua d’ocupació que ha derivat en molts casos en la pèrdua de l’habitatge, han colpejat amb major intensitat en els sectors feminitzats i en conseqüència sobre les dones i les famílies monoparentals femenines, sotmetent-nos a l’augment de totes les bretxes que sofrim pel fet de ser dona i classe treballadora. Si la doble càrrega ja era pesada abans de la pandèmia, ara s’està fent insuportable i insostenible.

Perquè l’actual pandèmia, a més de la crisi sanitària, està agreujant la crisi política, social, laboral i de drets civils. Ha intensificat una situació crítica i estructural de desigualtats i precarietats, expressades en el conjunt de les nostres vides i que afecta de manera desigual diferents col·lectius com les dones migrants i racialitzades, les dones joves i grans, les persones diverses de gènere dissidents, les dones amb diversitats funcionals i sensorials i les treballadores sexuals.

La pandèmia ha donat més visibilitat a la precarització de les dones, especialment les migrades, i ha donat lloc també a situacions de violència de gènere i una “falsa conciliació familiar i laboral sota el paraigua del teletreball”.

Per tot això, aquest any, malgrat la situació de pandèmia que estem vivint, que no ens va permetre visibilitzar-nos juntes i multitudinàries, vam decidir no renunciar a prendre els carrers, al nostre dret democràtic de manifestar-nos, d’ocupar els carrers perquè històricament se’ns havia llevat aquest dret a les dones, i sense por, les dones de tot Catalunya, com ho han fet les feministes d’arreu del món, hem ocupat espais, carrers i places a tots els territoris amb les nostres denúncies i reivindicacions per construir una societat digna fora del sistema capitalista, heteropatriarcal i colonial, i en contra la decisió de prohibir les manifestacions pel 8-M a Madrid, vam tenir clar que no van poder amb nosaltres. I com els últims anys pel 8 de març, ens hem pogut comptar per milions. I tot i les restriccions i les mesures, vam cridar ben fort a tots els carrers i places: Aquí estem. Som un moviment imparable.

La nova situació d’emergència sanitària ens va fer pensar i repensar, noves iniciatives, fent-nos encara molt més creatives. D’aquesta manera es van plantejar fer les accions de manera descentralitzada replicades a totes les poblacions, barris i territoris, proposant concentracions estàtiques, fent soroll als balcons per protestar contra les condicions de les treballadores essencials, i una proposta més pel dia anterior, el dia 7, que es van fer passejades feministes per reivindicar el dret de passejar tranquil·les, per poder viure sense pors ni violències en espais solitaris, i reivindicar espais de salut. Aquestes passejades van ser molt nombroses i van tenir molt èxit a tot arreu, tant a les ciutats recuperant els parcs i espais, com a poblacions compartint i gaudint dels espais naturals de l’entorn.

“precisament davant aquesta crisi de la Covid-19 es va tornar absolutament necessària una convocatòria de Vaga general feminista el 8M”

I precisament davant aquesta crisi de la Covid-19 es va tornar absolutament necessària una convocatòria de Vaga general feminista el 8M, ja que en aquests moments sembla impensable arribar a un 8 de març sense la convocatòria d’una vaga general feminista. Una convocatòria de vaga feminista, que des dels últims anys tota la societat té clar que ha suposat un desenvolupament polític del moviment feminista.

Per això La CGT, juntament amb la IAC, vam fer una crida a la vaga general feminista el 8 de març, amb el suport de Sindillar i el Sindicat de Periodistes.

Un dels motius per fer-la va ser la reivindicació dels drets laborals de les dones, moltes de les quals es troben en una situació de més vulnerabilitat com les transsexuals o les racialitzades immigrants.

“No volem ser invisibles. Som essencials, però som precàries. Per això vam decidir anar a la vaga. També per les que no en poden fer”. Vam cridar a la Vaga Feminista, de cures, de feina assalariada i de consum. I amb el lema Juntes, diverses i rebels som imparables! Sempre feministes!

Com a dones de CGT, i coordinades amb la secretaria de Gènere de Catalunya, es va treballar i participar en la comissió laboral Vaga 8M, així el dia 8M, conjuntament amb les companyes de la comissió laboral, es van organitzar piquets reivindicatius i informatius amb caire de denúncia a les empreses que acomiaden a les dones. Amb els# Imparables. I Juntes som més fortes. Lliures i combatives. Rabiosament actives, radicalment feministes. Per les dones de CGT cada dia és 8M. Lluitem juntes contra l’explotació i la discriminació laboral de les dones del món!

El recorregut que vam fer durant aquests piquets, sempre assenyalant les empreses o entitats que discriminen o exploten a les dones va ser:

SOC. A l’oficina de Treball. Contra l’explotació i la precarietat. Mútua Universal. La gestió nefasta de les mútues durant la pandèmia de la Covid-19. Les mútues han estat al costat del capítol i no de les dones treballadores. Institut Català de Salut: Per les reivindicacions de les treballadores de la sanitat, cap a la vaga del 10M. El Corte Inglés: prou acomiadaments, Aturem els acomiadaments ,volen acomiadar 3000 dones durant la pandèmia. Ajuntament de Barcelona: Ajuntament externalitza! I a les dones precaritza! No a l’assetjament sexual a les dones a Parcs i Jardins. Foment del Treball. Mort a la patronal. Derogació de les reformes laborals. CCOO: Per denunciar a Comissions i UGT sindicats del poder, que venen obreres.

Al mateix temps es van intentar feminitzar les ciutats canviar noms de carrers, amb noms de dones, proposant noms de dones significatives i oblidades o silenciades. Participant després en les concentracions que es van fer a cada ciutat i població.

Per nosaltres, dones de CGT, cada dia és 8M. Som anarcofeministes, volem un món nou, però no aquesta nova normalitat. Per un món en el qual la igualtat no sigui una utopia, sinó aquesta realitat que les dones lliures lluitem per construir.

“No more Matildas”… o no more Harriets

Equip Comunicació CGT Catalunya
Mercè Márquez. Secretària d’Organització de la Federació d’Ensenyament de CGT

No more Matildas és una iniciativa de l’Asociación de Mujeres Investigadoras y Tecnólogas (AMIT) que pretén visibilitzar la gran feina de científiques actuals i passades. Científiques que han estat menystingudes sistemàticament des dels inicis dels temps ja sigui ignorant-les, impedint la seva dedicació i progrés en la ciència o robant les seves descobertes per atribuir-les als homes.

La campanya No more Matildas, amb una gran acollida en les darreres setmanes coincidint amb l’11 de febrer, dia de la Nena i la Dona en la ciència, pretén evitar que hi hagi més Matildas, més dones talentoses injustament oblidades i expropiades a conveniència dels homes. Dones com les científiques Rosalind Franklin, Ada Lovelance, Lise Meitner, Maria Goeppert Mayer, Katie Bouman, Sophie Germain, Hedy Lamarr entre moltes d’altres.

Però d’on ve el concepte de Matilda, per què a una dona talentosa a la qual no se li reconeix la seva feina se li diu Matilda? Prové de l’efecte Matilda, un terme ideat per descriure l’efecte de desmerèixer i expropiar els assoliments de les dones científiques en benefici dels homes. És un terme procedent de la combinació de l’aportació de tres dones: l’activista Matilda Electa Joslyn Gage, la sociòloga Harriet Zuckerman i la historiadora de la ciència Margaret W. Rossiter.

La Matilda Electa Joslyn Gage va ser una activista estatunidenca del segle XIX que va lluitar principalment pel sufragi femení. Era a més una gran escriptora i a través de la seva revista, The National Citizen and Ballot Box, reivindicativa mensualment els drets de les dones. Cada nova edició venia sempre acompanyada de la frase: “la ploma és més poderosa que l’espasa”. Creia en el poder de la divulgació i per això publicava mensualment la història d’alguna dona talentosa a qui se l’hagués ignorat i/o robat el seu èxit. Matilda va ser la primera persona a descriure la denegació del reconeixement de les dones en el món científic.

“la ploma és més poderosa que l’espasa”

La Harriet Zuckerman és una sociòloga estatunidenca que a mitjans del segle XX va deixar palès a la seva tesi doctoral com els investigadors sèniors, guanyadors fins i tot de premis Nobel, havien obtingut el reconeixement gràcies a la feina del seu personal investigador jove que, per contra, no rebia cap reconeixement. Aquests investigadors justificaven l’expropiació del reconeixement com a necessitat per continuar les seves investigacions, possible només si tots els mèrits requeien sobre la persona més reconeguda: a qui més té més se li donarà. Aquest fet va donar lloc a què Harriet anomenés aquest fenomen com l’efecte Mateu:

Mateu, Paràbola dels talents: Que se li tregui el talent per donar-li a qui té 10, perquè a qui té se li donarà i tindrà més, però al que no té, se li traurà el que té.

La descripció de l’efecte Mateu però, no se li va atribuir a la Harriet Zuckerman, sinó al seu director de tesi, en Robert Merton, qui es va auto atribuir l’autoria de la idea i es va endur tot el reconeixement.

#NoMoreMatildas, la campanya viral per visibilitzar les científiques

La Margaret W. Rossiter és una historiadora estatunidenca de la ciència que l’any 1993 va donar el nom d’efecte Matilda/Harriet en honor a la Matilda J. Gage i a la Harriet Zuckerman. Aquest efecte pretenia assimilar-se a l’efecte Mateu però aplicat a les dones científiques envers els homes científics. Va visibilitzar la injustícia sistemàtica que s’ha fet al llarg dels anys sobre les dones científiques fent un gran recull de casos de robatori per part d’homes de descobertes fetes per dones, d’aïllament de les científiques, d’atribució de mala fama deliberadament per apartar-les de la ciència, de menys teniment, de no permetre signar amb nom de dona, i un llarg etcètera.

Actualment es coneix el fenomen com a efecte Matilda deixant fora i ignorant de nou a la Harriet. La Harriet va fer una gran aportació descrivint el fenomen Mateu, de treure-li a qui té menys per donar-li a qui té més, aportació que a sobre li va ser robada per un home, i se li torna a robar avui en dia excloent-la del terme efecte Matilda i No more Matildas. En realitat seria de justícia anomenar-lo efecte Harriet, i a la campanya No more Harriets, ja que ella va ser, i continua sent, un exemple de dona d’idees robades, i va ser a més qui va descriure el fenomen.

Com deia la Matilda Electa Joslyn Gage: “la ploma és més poderosa que l’espasa”, dita avui encara vigent, ja que a través de la ploma avui en dia es continua formant a les noves generacions de manera segada transcendint només la visió dels homes: només hi ha un 7% d’aportacions de dones als llibres escolars, deixant de banda grans dones científiques, artistes, literates, sociòlogues i de multitud de disciplines; dones oblidades, robades i menystingudes. Amb el poder d’aquesta mateixa ploma cal fer justícia i reconèixer les aportacions de les dones en tots els àmbits, recuperar aquestes grans dones i donar-les a conèixer. Serà llavors, quan la joventut comenci a tenir dones com a referents, que nenes i dones deixaran de desconfiar de les seves capacitats i podran dedicar-se a allò que vulguin i no a allò que els estereotips de la societat patriarcal les ha relegat.

Per què les dones continuem sent invisibles per a la medicina?

Equip Comunicació CGT Catalunya
Rosalía Molina. Dones Llibertàries

Una mirada amb perspectiva de gènere

Per què quan un home acudeix amb dolor toràcic a urgències se li sotmet immediatament a un electrocardiograma i quan és una dona qui presenta idèntics símptomes se li dóna un ansiolític? Per què una dona estressada és titllada d’histèrica i en canvi l’home pateix amb tota probabilitat el pes de la responsabilitat? Per què les dones continuen sent invisibles per a la medicina? El càncer de mama, les malalties cardiovasculars, les malalties mentals sense tractament, englobades encara sota el trist qualificatiu freudià d’histèria, l’osteoporosi i altres malalties associades a la menopausa no són més que alguns exemples que, al costat de l’anorèxia o la bulímia, filles del tirànic culte al cos, clamen per una medicina adaptada a la dona.

Llegeix més

L’armari que encara hi és a les aules

Equip Comunicació CGT Catalunya
Irene Puig Rocher. Dona trans, professora i militant de CGT-Ensenyament.

La lluita de les persones LGTBI+ pel seu dret a desenvolupar-se plenament com a persones a la societat és una lluita continua que comprèn tots els àmbits en què vivim. Un dels més importants són les aules. Tant perquè tothom passem per elles, com pel fet que són l’àmbit laboral per moltes persones que ens guanyem la vida amb l’educació. Ja siguem docents, tècniques especialistes o personal de serveis.

La intenció d’aquest informe subjectiu és doble. D’una banda explicar com veig l’estat actual de les persones LGTBI+ a les aules. Explicat com professora, activista feminista i dona trans.
D’altra banda vull explicar que la lluita pel reconeixement del dret a la diversitat sexual i afectiva sempre ve marcada per dos verbs, estimar i ser, que sovint marquen la gran diferència al col·lectiu LGTBI+. La diversitat afectiva i la diversitat d’identitat de gènere.

De la diversitat afectiva en parlem molt. Hem viscut lluites, normatives, protocols, formacions. Hem escoltat testimonis que ens parlen de patiment unes vegades, de lluita altres. Aplicat mesures. Impartit lliçons. Fa anys que, afortunadament, se’n parla a les classes.

Com docent m’he trobat sovint amb casos d’alumnes que ixen o volen eixir “de l’armari”. I cada vegada els casos són més acceptats, menys freqüents i menys traumàtics.
Menys freqüents perquè cada vegada tenim més normalitzat que una persona pugui estimar de forma diferent sense que això hagi d’implicar cap explicació per part de la persona. Hem après que la forma com estimen les altres persones forma part de llur intimitat.

I sí, sabem que encara queda molt per fer. Molta feina perquè les persones LGB+ puguin desenvolupar-se plenament a dintre del sistema educatiu sent elles mateixes. Però hem avançat molt. Especialment en l’última dècada. He escrit LGB+ expressament, no he oblidat la T ni la I.

“aquest és l’armari que queda per eliminar, el que tanca les identitats a les aules”

Parlem de l’altre verb, de ser. Parlem d’identitat. La T representa les persones amb identitats de gènere discordants amb el model hetera patriarcal establert. En aquest model només existeixen dues identitats possibles, home o dona. I a més amb rols socials molt marcats. Rols que canvien d’una societat a altra però molt marcats.

El concepte “clàssic” de transsexualitat fa referència a aquelles persones que des del seu naixement són assignades a un gènere concret, normalment en funció dels seus genitals, però la seva identitat com a persones es correspon amb l’altre gènere. Però sempre dins d’aquest model d’home i dona.

Per la nostra societat ha estat relativament senzill entendre que les persones podem estimar de forma diferent. Entendre que una persona pot sentir-se del gènere diferent del que se li ha assignat costat més, però dins d’aquest concepte binari és acceptable.

Ara bé, a la sigla T ens trobem un gran espectre de formes de ser respecte al gènere. Persones que no es troben en un gènere concret, que varien amb el temps la seua identitat. O simplement, que no accepten el rol assignat al gènere de què se senten.
Que un professor pugui donar classe amb els ulls pintats, sentint-se i declarant-se com home, sense que ningú li digui que “no és convenient”. Que una estudiant pugui un dia venir amb una roba “masculina” i altre amb una de “femenina”, sense que se l’enviï al psicòleg o la tutora es vulgui reunir amb els pares per parlar-me.

I la sigla I, la intersexualitat. Per parlar-ne caldria que inventéssim una paraula que no existeix, el dinem-ne “inning”.

L’estat actual a les aules de les persones transsexuals és força millor. Gràcies en part a l’avanç en la visibilització que hem fet el professorat trans. Gràcies en part a la lluita d’associacions i sindicats com CGT-Ensenyament. Hem passat de quan a una treballadora, o alumna, canviava de gènere se la canviava de lloc de treball. Que l’anomenada “transició” es faci al propi centre. Tenim protocols fixats per llei que obliguen els centres a tenir-nos en compte. Però encara ens trobem sovint amb la falta de suport al personal docent per dur a terme la seua tasca. La falta de formació tant vers treballadores dels centres, no oblidem que això inclou a docents, com vers les famílies. Els principals topalls amb què ens hi trobem les persones transsexuals són l’assetjament o la negació de la nostra realitat. Però també trobem que simplement no se’ns entén. Cal formar la societat en què és la realitat trans i aquesta no és la nostra tasca, la de les persones trans. És tasca del sistema educatiu i de la societat en conjunt.

Aquest és l’armari que queda per eliminar, el que tanca les identitats trans i la intersexualitat a les aules, ocultant-les, no deixant que les persones es desenvolupen segons la seua pròpia forma de ser.
I en part és perquè la resta de persones no coneix la nostra realitat. Temem allò que no coneixem. Allò que no comprenem.
Per això en un futur m’agradaria explicar-vos com són aquestes realitats trans, perquè aquesta és just la missió de les persones que ens declarem com docents. Explicar. Educar. Ajudar que les persones ens comprenguem i estimem.

He viscut molta discriminació per la meva condició

Equip Comunicació CGT Catalunya
Irene, membre de Pan y Rosas

Porto treballant a l’hostaleria des dels 16 anys i he treballat tant en hotels, com en restaurants i cafeteries. I realment, la precarietat d’aquest sector era enorme ja abans de la pandèmia. Era habitual treballar en jornades de moltes hores, podies estar treballant més de 10 dies seguits sense descans, i els salaris sempre són molt baixos, i sovint no es paguen les hores extres. A més, els horaris són dolentíssims, no et permeten conciliar la feina amb la vida social, els estudis o la vida familiar.

“A l’hosteleria la precarietat existeix abans de la Covid”

Com a dona migrant i racialitzada tota aquesta situació de precarietat és molt pitjor. Jo estic vivint aquí des dels 12 anys, i tinc la nacionalitat des dels 17. Si bé jo no he sofert tant el problema dels papers, igualment he viscut molta discriminació per la meva procedència i per ser negra. A segons quines feines no t’accepten pel teu color de pell, i també pel nostre tipus de cabell afro. De fet a una entrevista de feina que vaig fer en un hotel em van vetar directament per aquest tema, tractant el meu cabell com si fos “poc higiènic”. El cabell afro en general no està ben vist per treballar de cara el públic i et discriminen molt per aquest tema.

Per altra banda, quan estàs treballant, com que ets negra, pressuposen que ets més “forta”, i et demanen que facis aquelles tasques més feixugues i que altres persones no volen fer. I ni parlar de totes aquelles dones immigrants sense papers, com per exemple les treballadores de la llar, que moltes s’han quedat a l’atur, i sense rebre cap tipus d’ajuda.

Amb el tancament de bars i restaurants aquesta situació s’ha vist greument afectada deixant a milers de treballadores i treballadors del sector sense feina. Penso que l’actual crisi està sent molt pitjor que la del 2008. Jo estic en ERTO des del març. I realment es va fer tot molt malament a la meva feina. Després de l’anterior confinament quan es va tornar a reobrir el restaurant a la majoria de treballadors ni ens van avisar, jo em vaig assabentar per les xarxes socials que s’obria. Van obrir amb molt menys personal, i ens van prometre que mica en mica ens anirien reincorporant. Però no ens donaven cap altre possibilitat de buscar una altra feina, o de sortir de la ciutat en aquell moment, perquè havíem d’estar 100% disponibles per quan ens avisessin per tornar. 

No obstant, ja veus, ara tots tornem a estar a l’ERTO. En aquell moment sols van reincorporar a pocs companys i a més la majoria estaven a mitja jornada, i amb condicions empitjorades, les hores extres els hi pagaven pitjor i tampoc els hi garantien les mesures de protecció adequades. De fet, les mascaretes que portaven se les havien de pagar de la seva butxaca, i l’únic gel hidroalcohòlic que podien fer servir era el mateix que hi havia a l’entrada del bar pels clients. I evidentment, aquesta situació encara ha empitjorat més, estem cobrant només un 70% del salari, que amb prou feines m’arriba per pagar el menjar i les factures. Si el salari dels cambrers i cambreres ja era precari d’abans, imagina’t ara. I això sense parlar que una gran part dels treballadores i treballadors del sector encara seguien cobrant una part o la totalitat de la seva jornada en negre, és a dir, que ara no tenen pràcticament cap ajuda.

Sobre la gestió que ha fet el govern central del PSOE y Unidas Podemos sobre la qüestió dels ERTOs, penso que ho han fet molt malament, hi ha moltíssimes persones que van estar molt de temps sense cobrar o que segueixen sense cobrar l’ERTO. En el seu moment ho van vendre com una mesura social amb la qual suposadament ningú es quedaria sense subsidi, i després hem vist que no va ser així. Els que “millor” ho van passar són els que, com a mínim, no van cobrar fins després de dos mesos. I l’excusa per aplicar tot tipus de mesures restrictives és perquè no se saturi el sistema sanitari, però mentre ens estan deixant a tots els treballadors i treballadores de l’hostaleria i d’altres sectors al carrer, no han reforçat la Sanitat Pública. 

És indispensable que ens organitzem perquè s’acabin els ERTOs, no pot ser que aquests hagin de sortir de les nostres pròpies butxaques i amb els nostres impostos, mentre les grans cadenes de restaurants, com per exemple, les de menjar ràpid sempre s’han enriquit a costa de la nostra explotació i precarietat.

És per això, que ens estem organitzant des de la Xarxa de precaris i precàries en diverses ciutats de l’Estat espanyol, com Barcelona, Madrid, Saragossa, Bilbao o Burgos. Estem farts que sempre siguem els mateixos els que paguem i sofrim les conseqüències de la crisi!

Volem posar fi a la precarietat en l’hostaleria i del delivery, però també amb la dels altres sectors. Cal organitzar-nos perquè aquesta crisi la paguen els capitalistes!