Rosalía Molina. Dones Llibertàries
Una mirada amb perspectiva de gènere
Per què quan un home acudeix amb dolor toràcic a urgències se li sotmet immediatament a un electrocardiograma i quan és una dona qui presenta idèntics símptomes se li dóna un ansiolític? Per què una dona estressada és titllada d’histèrica i en canvi l’home pateix amb tota probabilitat el pes de la responsabilitat? Per què les dones continuen sent invisibles per a la medicina? El càncer de mama, les malalties cardiovasculars, les malalties mentals sense tractament, englobades encara sota el trist qualificatiu freudià d’histèria, l’osteoporosi i altres malalties associades a la menopausa no són més que alguns exemples que, al costat de l’anorèxia o la bulímia, filles del tirànic culte al cos, clamen per una medicina adaptada a la dona.
Per poder respondre a totes aquestes preguntes i moltes més, hem pogut parlar amb la Carme Valls, que ens ha ajudat a entendre que és la ciència de la diferència i com s’ha de treballar amb perspectiva de gènere.
La Carme és metgessa especialitzada en endocrinologia, pediatra i medicina interna amb perspectiva de gènere que exerceix des de fa més de quaranta anys. Sempre treballa i ha treballat per visibilitzar les diferències entre homes i dones en el disseny i l’anàlisi d’estudis sobre malalties i tractaments. El seu últim llibre –i que recomanem en aquest número – ‘Mujeres invisibles para la medicina’, tracta sobre la importància d’aplicar perspectiva de gènere en el diagnòstic i tractament de les dones.
Però a més parla de feminisme. Ho fa posant el cos de les dones en context, és a dir, en la societat d’avui dia, amb la càrrega de les cures a la seva esquena, que pesen i emmalalteixen (físicament i psicològica). D’una banda, pretén demostrar com el poder científic essencialment masculí, minimitza patologies com la fibromiàlgia o l’artrosi. Per un altre, encoratja a les dones a empoderar-se, a prendre decisions per si mateixes i a rebel·lar-se.
Ens explica que ella va començar a treballar de metgessa per diagnosticar bé, en l’especialitat de pediatria, però arran del 1r cas mal diagnosticat, va decidir estudiar endocrinologia i medicina interna a l’escola Iberoamericana de Madrid, continuant després a Argentina durant tres anys.
Després va veure que el cicle menstrual ningú l’estava abordant, només se’ls donava fàrmacs, cada mes. Aquest fet li va fer començar a treballar en el cicle menstrual, on després van encunyar el terme Morbiditat diferencial en el Congrés Dona i Salut a Barcelona l’any 1990.
Va començar aquestes recerques arran de les malalties de tiroides i del cicle menstrual. Quan feia 15 anys que treballava va adonar-se’n que les dones demandaven a les consultes coses diferents que els homes. Elles anaven perquè estaven cansades, o que tenien dolors en alguna part del cos. Ells no anaven per un malestar. Les dones tenim més malalties cròniques i si la 1a visita no hi ha un bon tractament, i no es busca la causa del perquè de la malaltia, se li donin ansiolítics o antidepressius, medicació per calmar el dolor, com el cas de la fibromiàlgia.
És membre del CAPS, Centre Anàlisi i Programa Sanitari, ONG científica des de 1983, actualment hi ha una Xarxa -RED CAPS-, xarxa de professionals sanitàries, on tot són dones. També existeix la Xarxa de “Dona per la Salut”, xarxa d’associacions de dones que treballen per temes de la salut des d’àmbits diversos: lactància, sida, llevadores… fent xerrades, formació, i col·laborant amb el moviment feminista.
Al llarg d’aquests quaranta anys de professió ha escrit bastants llibres. El 1r conjuntament amb el Dr. Corbella, “Davant d’una edat difícil” referent a l’adolescència, allí es va atrevir a escriure. També va dirigir la col·lecció del Círculo de Lectores, Salud y calidad de vida (24 títols).
Els altres títols d’ella: Dones i homes, salud y diferencia/ Mujeres invisibles/Mujeres, salud y poder/ Medio ambiente y salud. Mujeres y Hombres en un mundo de nuevos riesgos. L’últim: Mujeres invisibles para la medicina. Pel llibre “Mujer, medio ambiente y salut” li han donat el premi Ángeles Duran a la UA de Madrid, que cada any s’atorga a treballs amb perspectiva feminista.
Creu que és molt important denunciar i assenyalar aquesta invisibilitat de les dones en l’àmbit de la salut, es necessita fer un canvi en la recerca mèdica, s’ha de treballar amb perspectiva de gènere i diferenciant entre sexes. No s’haurien d’acceptar treballs ni recerques que no compleixin aquests requisits.
Si no hi ha bona recerca, no pot haver-hi bona docència. Falta incorporar la ciència de la diferència, incorporar una perspectiva de gènere. Les facultats de les Ciències de la Salut les han d’incloure i incorporar en els currículums. El procés que es fa en la ciència és: Investiguem, ensenyem, assistència (practica professional).
Si no hi ha ciència de la diferència, la pràctica professional no pot ser completa. En els anys 91 ens vam adonar que les medicines i els assajos clínics només se’ls havia aplicat i investigat en homes, no en dones; pel prejudici de pensar que és el mateix per homes que per les dones, per una mala praxi de la ciència. La ciència no veu l’específic, i confon el que pot passar entre homes i dones. Si no està investigat amb les dones, no podem donar-les un tractament adient.
Existeix un gran biaix de gènere en la medicina, per tant provoquen biaixos en prevenció i promoció de la salut. Totes les ciències han sigut androcèntriques. Quan investiguen homes, es deixen a les dones, provocant un biaix conscient. Ara es demana que les dones han de ser incloses en totes les recerques, no es publicarà cap article on no es facin diferències i incloure a tots els sexes, homes i dones i a més a les ètnies, és molt important visibilitzar totes les minories, però en les dones no som minories, som una majoria de la població.
Ara el 38% de les investigacions ja inclouen a les dones, però falta el 62 % que no hi som, i encara en el llenguatge s’utilitza el terme “los pacientes”.
Hi ha també una invisibilització de les malalties que produeixen dolor, existeixen 32 malalties de predomini femení, i no es treballen, són les que s’han estudiat menys. Si no els pots identificar, no es donen respostes, se’ns medicalitza habitualment, i se’ns dóna més fàrmacs per ignorància i per fer-nos callar, ens tracten amb ansiolítics perquè callem, sense observar que està passant no es pot respondre a les seves causes.
Segueix existint una Invisibilització de la dona i de les seves patologies. Les malalties més especifiques de les dones (menstruació, embaràs, part, postpart, menopausa, cicle menstrual, etc. no s’estudien, són les àrees menys estudiades, però les que més es medicalitzen, es donen fàrmacs per l’anticoncepció, teràpia hormonal a la menopausa (no investigades), el postpart no es valora gens, no se’ls fa tractament, es confon depressió per tiroïditis.
El mateix passa amb la cardiologia vascular, es tracta més tard, la ciència no veu l’específic, malgrat que actualment és la primera causa de mort de les dones, tenen símptomes més difusos, i com no hi ha ciència de la diferència, es pensen que és una altra cosa.
Encara existeixen els estereotips de gènere, sobretot en 3 nivells:
1-fer invisibles a les dones; i un cop som visibles, 2- menysvalorar-nos, desvaloritzar-nos, 3- i sempre, sempre volen controlar el cos de les dones. Sempre fent agressions patriarcals en el cos de les dones, controlar-nos amb una medicació per a tot, cicle menstrual, menopausa… i amb constants ordres: Ara toca totes a parir, totes amb anticonceptius, totes amb fàrmacs per menopausa, i un llarg etc.
Tampoc s’estudia les causes del càncer de mama, ara s’està observant que té més conseqüències en dones amb estrès i treballant en torns de nit i en les teràpies hormonals…
Països com Dinamarca estan indemnitzant a les dones que pateixen càncer de mama i treballen torns de nit, reconeixent-ho com a malalties professionals. Cal entendre que les condicions de vida i treball estan afectant els problemes de la salut, i aquestes tenen relació amb el benestar físic i psíquic de les dones. No hi ha cap valoració de les condicions de vida i treball i la sobrecàrrega psicosocial.
Cal fer un context de la nostra salut, cal tenir en compte la relació amb l’estat físic, psíquic, social, així com el medi ambient influeix en la salut, si no es valoren les condicions de vida i treball (pobresa, solitud, dobles jornades, rol de cuidadora, filles, dificultat econòmica, aïllament…), és difícil donar un tractament adient. Abans era impensable pensar que el càncer de mama fos per les dioxines de l’ambient.
Cal entendre i estudiar les causes del medi ambient, sense aquest canvi no s’entén la salut. Es necessita fer un canvi també a nivell mediambiental.
Les dones patim més problemes psicològics en bona part perquè la societat ens els genera. La salut mental de la dona està agredida perquè sempre des de molt joves se’ns ha dit que no valem res, no se’ns escolta, no se’ns té en compte, això provoca molta angoixa, però no s’ha de tractar amb ansiolítics, no se soluciona amb medicació sinó analitzant que ens està passant. Cal potenciar i pujar l’autoestima de les dones, per millorar la nostra salut, S’ha de tractar amb un canvi cultural i social. És un procés que hem de fer en les nostres vides per poder canviar.
Abans, no es valorava gens a les dones. Ara ens estem empoderant i cop més lluitem per fer-nos visibles, tot el que fem per donar-nos visibilitat, dóna valor a tot el col·lectiu. Les dones joves estan agafant empenta.
Ara les metgesses joves s’atreveixen a presentar les diferències en tots els estudis i recerques. Comencen a haver-hi molts canvis, bastants avenços. Fins fa poc a la facultat no se’ls ensenyava res de tot això, inclús es ridiculitzava i reien dels estudis i articles que treballen la diferència.
Actualment s’han fet 83.000 estudis de la Covid, però encara els més importants no fan cap diferencia entre sexes, per tant no podran entendre com la síndrome post Covid afecta més a les dones.
Malgrat el camí que falta perquè la medicina i la societat assumeixi aquesta perspectiva de gènere, les dones ens hem de treballar la força de l’empoderament, cal fer una invitació a gaudir la vida, aconseguir una bona salut, no per patir, sense dependències, no volem ser víctimes, ja som víctimes del patriarcat (també els homes) Hem de canviar, cultivar els nostres desitjos, espais de llibertat, escoltar música, poesia, menjar bé, tocar, voluntat de canvi, cal una oda a la sensualitat, i a tots els plaers de la vida que ens han reprimit des de sempre, potenciar la sexualitat i la sensualitat.
I per a qui no sàpiga, hi ha algunes claus: la transgressió, l’autoconeixement, saber ser lliures i desenvolupar gustos que ens estimulin la sensualitat.
Després de poder parlar llargament durant quasi una hora amb la Carme, només ens queda agrair-li tota la seva tasca, i encoratjar a totes les dones a fer aquest canvi, i demanar a la societat sencera una nova visió de les ciències de la salut.
