Álvaro Urbano. Secció sindical de CGT a TEPSA Barcelona
«Tinc un pla, i al que em posi pals a les rodes, me l’emporto pel davant». Aquesta frase, pronunciada pel nou director de la terminal de Barcelona TEPSA S.L Ignasi Marí Gimeno, resumeix la situació en la qual ens trobem els i les treballadores d’aquesta empresa del Port de Barcelona
El que està en joc a actualment a Terminales Portuarias SL és la pèrdua de les condicions laborals aconseguides després de dècades de treball sindical, davant un pla de reestructuració que la nova direcció està provant d’imposar per la via de perseguir i destruir totes les formes d’organització obrera que hem desenvolupat amb molt d’esforç al llarg de molts anys.
Terminales Portuarias és una de les empreses que opera al que es coneix popularment com el Moll d’Inflamables del Port de Barcelona, la part del port on atraquen els bucs que transporten líquids a l’engròs: petroliers, químiques… Els operaris del moll ens encarreguem de posicionar els bucs, connectar-los amb braços o mànegues flexibles, i efectuar la càrrega o la descàrrega, vigilant que no hi hagi cap fallida en l’operativa fins que aquesta acaba i podem tornar a desconnectar el vaixell. La tasca d’emmagatzematge dels líquids transportats per via marítima porta associada moltes altres feines que formen part del nostre dia a dia: fer instal·lacions a la planta, carregar o descarregar els productes en cisternes, trasbalsar líquids entre tancs, comprovar el bon estat d’aquests, tenir cura de les mànegues, i un llarg etcètera…
“els treballadors organitzats al Sindicat no tenim ni l’opció ni la voluntat de rendir-nos”
Com molts altres oficis portuaris, la nostra professió no coneix dies laborables o festius, treballem dies, nits i dates assenyalades, faci calor, plogui o nevi: només en cas de tempesta elèctrica s’ordena l’aturada de tota activitat. És clar, estem parlant també d’una feina -com tants d’altres- perillosa, on manipulem enormes quantitats de substàncies inflamables i corrosives, treballem amb grues i maquinària pesant, fem feines d’altura i on un accident pot resultar fatal no només pels mateixos treballadors afectats, sinó pel conjunt de la comunitat portuària i els municipis del voltant, per no parlar de l’impacte mediambiental que podria tenir el vessament d’alguns dels productes amb els quals treballem…
Potser degut a aquestes condicions de treball, o potser degut a estar dins d’un context -el portuari- on per determinades raons s’hi han pogut i s’hi han sabut mantenir tradicions i formes de lluita sindical que en altres sectors han estat esborrades en les passades dècades, a TEPSA perviu un esperit de solidaritat i organització obrera que avui resulta un obstacle extremadament molest per a l’ofensiva de la Patronal.
En efecte, a l’empresa no se li ha oblidat que fa pocs anys vam ser capaços de sostenir una vaga de quaranta dies en coordinació amb els companys i les companyes de les terminals de Bilbo, València i Tarragona, i és per això que ha pres la decisió de destruir tot vincle de solidaritat i suport mutu entre la plantilla, començant per l’organització que ha teixit aquests vincles a la nostra empresa: la CGT
L’empresa ha decidit dur fins al final un procés d’externalització, precarització i devaluació general de les nostres condicions davant el qual el nostre Sindicat és un mur infranquejable, i és per això que en els darrers mesos s’acumulen les pressions, sancions i intents d’intimidació i xantatge contra els treballadors sindicalment actius i tots els que els envolten, culminant en l’acomiadament dels nostres estimats companys Juan i Joaquin.
Davant els atacs de la Patronal, els treballadors organitzats al Sindicat no tenim ni l’opció ni la voluntat de rendir-nos. Tampoc estem sols. Comptem amb el suport de la resta de col·lectius de treballadors del Moll d’Inflamables, dels remolcadors, dels amarradors, dels treballadors de les terminals de contenidors i dels estibadors, que un cop i un altre ens han demostrat que sempre hi són quan se’ls necessita.
Però per resistir, no podem limitar-nos al suport que podem brindar-nos entre els diferents col·lectius portuaris. Necessitem organitzar-nos i lluitar amb una força que trenqui fronteres entre oficis, territoris, sectors… Necessitem organitzar-nos i lluitar amb la força de tota la Classe Treballadora. Sabem el que diran de nosaltres. Diran que som privilegiats, que som irresponsables, que només mirem pels nostres interessos corporatius. Ens intentaran criminalitzar i ens intentaran aïllar com ho fan amb cada sector social que decideix plantar-se i defensar-se. La seva estratègia és sempre la mateixa: dividir-nos, enfrontar-nos, fragmentar-nos: fixes contra eventuals, joves contra grans, autòctons contra nouvinguts, «privilegiats» contra precaris… Tot per impedir que la classe treballadora prengui consciència de la idea clau que pot capgirar de forma sobtada qualsevol pla que la patronal trami contra nosaltres: i és que sols i separats no tenim res a fer, però units som imparables. No ens enganyem: En aquest Moll nostre la batalla està sent dura, però amb el vostre suport, amb la vostra Solidaritat, els treballadors/es de TEPSA resistirem, els treballadors i les treballadores de TEPSA vencerem.
Eduardo Fernández. Membre del Comitè de Vaga i afiliat a CGT
Les treballadores i treballadors de Correus de la Unitat de Repartiment 4 de Sabadell hem començat una vaga indefinida i total des del passat 6 d’abril, com a resposta a la greu situació que estem patint al nostre centre de treball des de fa mesos.
Són moltes les raons que ens han portat a prendre una decisió com aquesta: manca de contractació i conseqüent precarització de les nostres condicions de feina, greus irregularitats per part de la prefectura actual en el tractament de notificacions administratives i en l’enregistrament de les dades corresponents a la propaganda electoral, incompliment de les mesures de prevenció de riscos en relació amb la COVID-19 i pràctiques de comandament autoritàries per part de l’actual prefectura de la nostra carteria, amb obertura d’expedients per no complir directrius impossibles d’assolir per la ja esmentada manca de contractació.
La vaga com a instrument podria ser considerat l’últim recurs i, de fet, no és el camí més desitjable quant a les conseqüències econòmiques per a la nostra condició de classe treballadora que ha de patir constantment els ajustos i retallades que són conseqüència dels excessos i disfuncions pròpies del capitalisme salvatge, que monitoritza la realitat econòmica i social en la qual ens trobem.
La vaga tampoc sembla l’instrument més desitjable, en quant suposa un cert desgast i també certa manca d’acceptació de bona part de la ciutadania que, o bé ho considera un mecanisme innocu i inútil, o directament, una agressió a la “llibertat” de les ciutadanes per haver de patir una interrupció d’un servei públic o qualsevol tipus d’acció relacionada amb una vaga.
“és aquesta solidaritat de classe la que ens dóna força per continuar”
Tot i això, i a pesar de tantes dificultats, quan en un entorn laboral les agressions a la dignitat de les treballadores i treballadors que donen la cara cada dia i que són el veritable pilar de tota activitat laboral, suposen una constant en el dia a dia, la decisió d’anar a la vaga apareix com l’arma imprescindible, por costosa que sigui.
Ja fa tres setmanes des que vam iniciar la vaga i, a pesar de no haver rebut cap resposta per part de l’empresa, tot i haver-se assegut a parlar en un parell d’ocasions -sense èxit totes dues- el que sí que hem pogut aconseguir és la implicació i solidaritat tant de companyes i companys d’altres unitats de repartiment-amb el seu suport tant econòmic com moral-com d’altres entitats com Associacions de Veïns i Veïnes i sindicats que sí que creuen en la vaga com a instrument de lluita vers els abusos de l’elit empresarial que maximitza els seus beneficis en detriment de les persones.
Aquesta solidaritat de classe ens dóna força per continuar amb la vaga i ens dóna raons per animar d’altres unitats de repartiment i d’altres col·lectius per organitzar-se i dir prou enfront de les amenaces i atacs a la nostra condició de treballadores i treballadors. També som conscients que moltes ciutadanes i ciutadans s’identifiquen amb la nostra lluita i ens donen suport perquè, encara que Correos vulgui demostrar el contrari, encara prestem un servei públic que ha de ser de qualitat i accessible per a totes les ciutadanes i ciutadans. Si els màxims responsables d’aquesta empresa no volen ser conscients, haurem de ser les mateixes treballadores i treballadors, juntament amb les ciutadanes i les entitats, les que fem força perquè així continuï. Si no fem front al capitalisme més extrem, amb les seves privatitzacions, externalitzacions, reformes laborals i destruccions de llocs de feina i precarització de les nostres condicions, perdrem la lluita i la nostra realitat es convertirà en una societat fantasma amb consumidors que no poden sortir de casa ni ho necessiten, perquè els grans gegants d’internet podran portar-nos a casa des de menjar a qualsevol altre tipus de producte amb la precarització de tota la cadena de producció, des del procés de fabricació fins al missatger que ens entregui el “producte”. Més barat, més precaritzat. Més destructor del nostre Teixit social.
És per això que defensem un model de servei públic, al servei de les persones i de la societat, no dels beneficis dels directius que volen acabar amb aquest model. I defensem unes condicions de feina dignes. I per això fem vaga. Contra la precarització del servei públic, contra les actituds abusives vers les treballadores i els treballadors. I continuarem amb la vaga fins que s’escoltin les nostres reivindicacions:
1. Fi de la sobrecàrrega de feina. Més contractació.
2. Prou autoritarisme per part de la nostra prefectura.
3. Investigació de les irregularitats comeses per part de la nostra prefectura.
4. Prou amuntegament. Reclamem més espai entre treballadores i treballadors com a mesura de prevenció per la COVID-19.
5. Participació sindical en els redimensionaments realitzats per l’empresa per tal d’avaluar les càrregues de feina.
La lluita continua!
CAIXA DE RESISTÈNCIA: ES69 2100 1303 2802 0002 8584
El 10 de març de 2021 es va portar a terme una vaga general de Sanitat i Serveis. Formant part de la mesa sindical de sanitat la CGT va deixar clara la postura davant dels menysteniments que el sistema ha fet a la població i a les treballadores i treballadors. Va ser la primera vaga inclusiva que es portava a terme a Catalunya on tots els sectors que donen servei a la salut i benestar, estaven cridats a la vaga. Amb uns mínims màxims, el suport als carrers i des dels centres de treballs amb una crida a la situació que patim per un sistema que comença a treballar més com una multinacional que com uns serveis a la ciutadania.
La falta de recursos dels sistemes i les retallades de drets laborals va fer que moltes de nosaltres, cansades de maltractaments, cridéssim als carrers el nostre descontent davant del sistema i el seu funcionament.
Hem patit, però ara toca lluitar! No podem callar més, amb un discurs per part de tots els sistemes molt humà, a parer nostre només és humà el discurs no la realitat del que vivim. Ens tenen treballant amb un estrès psicosocial i físic brutal, som un dels sectors més forts de sustentació de la ciutadania i juguen amb els nostres sentiments. Som uns dels col·lectius pitjors tractats.
Els diferents sectors ens expliquen la seva realitat i les condicions laborals supeditades sempre al benestar de les persones, el sistema ho sap i juga amb les administracions, sense possibilitat de secundar les vagues degut a la pressió assistencial i a la responsabilitat de les treballadores davant la societat.
Fa anys un president de la Generalitat va dir que els qui treballàvem a la sanitat i els serveis era per vocació, trobarem el punt d’equilibri per fer-nos sentir sense que recaigui amb el que tant estimem la qualitat del nostre treball.
Teleassistència
La CGT va entrar amb força el 2020 al Servei de teleassistència de la ciutat de Barcelona, sent majoria al comitè d’empresa, i mantenint el 40% de representativitat al comitè de la Diputació.
És un servei essencial i públic en mans privades, amb conveni precari, el de la dependència, patint retallades concurs rere concurs. Reclamem la vacunació i el reconeixement de la Covid-19 com a malaltia professional a més d’un conveni digne.
Celia SanJuan CGT Barcelona
Servei d’Atenció Domiciliària
A finals del 2018, un grup de treballadores del Servei d’Atenció Domiciliaria (SAD), fartes de veure’s trepitjades contínuament per les empreses i sindicats que paraven les seves reivindicacions, van començar a organitzar-se amb la CGT. D’aquí van sorgir noves seccions sindicals i, aquest any, a la ciutat de Barcelona, la CGT es converteix en la primera força sindical als comitès d’empresa. El nostre objectiu és organitzar-nos amb companyes de tot el territori i poder fer una lluita comuna.
És un servei essencial que no ha tingut paga Covid, escassetat brutal d’EPIS i a sobre amb baixes per contagi al 75% del sou. El conveni firmat per CCOO i UGT amb convivència que gestionen els serveis públics permet sous que no arriben a 900 euros, jornades de 35 hores partides amb un sistema pervers de bossa d’hores que les treballadores “deuen” a l’empresa quan falla una visita domiciliària.
El SAD i Teleassistència són dos serveis públics de gestió privada, ens uneix l’atenció a un dels col·lectius més vulnerables de la societat, la gent gran.
Dora Inés Sánchez Mariño, CGT Barcelona
Hospitals públics
Els hospitals públics després d’anys de retallades tant en drets laborals com de recursos al malalt, no visibles per a ells i elles però si per les treballadores d’una manera assistencial. Moltes de nosaltres feia anys que fem una crida a aturar el desmantellament, observant que en situacions normals les llistes d’espera sobrepassaven la necessitat d’una població i que els passadissos de les urgències es reconvertien en llits on els malalts passaven dies, al mateix temps que els grans empresaris de la sanitat volien participar d’una manera lucrativa a la nostra salut, intentant treure un benefici.
Tinc clar que tenim els pitjors empresaris, no es pot entendre d’una altra forma donat que la sanitat és deficitària, no?
Demandes tan clares com l’encavalcament horari, que les treballadores no assumeixin la seguretat del canvi de torn del seu temps personal o que totes tinguem dret als 14 festius anuals són demandes molt bàsiques que a qualsevol empresa són reconegudes per l’empresari.
Que la formació per tindre professionals qualificats és totalment econòmica, mitjançant màsters i postgraus invertint part del nostre sou per tindre millors contractes o mitjançant cursos de sindicats que fidelitzen afiliats amb rebaixes i mercantilitzant la formació dels i les professionals, quan aquesta formació hauria de ser per part de l’empresa totalment gratuïta.
La fuga de professionals del sistema públic no és una casualitat, és un maltractament d’aquests durant dècades fins a obtenir una plaça, no tothom aguanta. Una vegada la tens la realitat és que les condicions laborals no lluitades, per una precarització de la contractació d’un gran nombre de companys i companyes s’arrossega durant tota la seva vida laboral.
Aquesta pandèmia ha deixat clara les nostres queixes i demandes donant la raó a totes les mancances davant d’un sistema polític que “brinda homenatge als grans capitals sanitaris”.
Maribel Ramírez Gallardo, CGT Baix Llobregat
Transport sanitari
Creiem convenient sortir al carrer a reivindicar tota l’explotació, precarització i desprotecció que patim des de fa anys al servei d’ambulàncies de Catalunya.
Per desgràcia, continuem en mans privades d’autèntics taurons que volen augmentar els seus beneficis a costa de vides o explotació. Era necessari sortir i explicar a la població que potser la pròxima vegada ens plantem… el nostre compromís té un límit: la nostra salut i la de les nostres famílies, aquest límit s’està sobrepassant des de fa molt de temps.
Les nostres reivindicacions són bàsiques perquè el servei d’ambulàncies a Catalunya sigui segur i eficient.
L’eliminació de contractes en pràctiques, internalització, provisió i gestió pública dels serveis d’ambulàncies (TSNU, TSU i centre de coordinació), conveni SEM per tot el personal, formació igualitari per tot el sector, reconeixement de tasques…
Creiem que totes aquestes demandes són fonamentals i necessàries pel benefici de la ciutadania, fent que sigui un servei públic i de qualitat.
Samuel López Yuste, CGT Baix Llobregat
Hospitals privats
Durant la pandèmia, a l’estar minvat el sistema sanitari públic i concertat, les companyes hem estat al peu del canó, no se’ls ha reconegut el seu esforç davant de la pandèmia. Els beneficis se’ls han emportat les empreses privades els seus patrons i les treballadores han sigut utilitzades com a mà d’obra barata de pandèmia. La falta de reconeixement per part de la Generalitat quan diàriament ingressaven pacients amb Covid, van premiar el servei públic i al SISCAT amb una paga ridícula i ofensiva per categories, als hospitals privats no ens van arribar ni a ofendre perquè no se’ns ha tingut en compte per la paga Covid, fins i tot varen incloure a les residències, però es van deixar els hospitals privats. Les empreses ens exigeixen un nivell d’expertesa amb màsters i postgraus i no se’ns valora. Això va provocar una fuga massiva als hospitals públics, generant una càrrega assistencial brutal a les companyes que es van quedar al privat, augmentant les càrregues de treball, augment d’hores extres que posa en risc la vida dels malalts que, siguin del sistema que siguin, són persones.
“vam haver de treballar sense EPI’s, doblant torns en condicions infrahumanes”
Els polítics que s’omplen la boca amb la sanitat pública són els mateixos que permeten l’associació de multinacionals, tant nacionals com estrangeres, que el que fan és empobrir les condicions laborals de les treballadores.
Luis San Martin, CGT Barcelona
Residències
Són centres abandonats en el moment del pic de pandèmia, 29.473 morts en les residències. D’aquestes, sense diagnòstic Covid, aproximadament uns 10.000, molts d’ells sense possibilitat d’accedir a un hospital.
Conveni “escombraria” pactat pels grans sindicats amb les patronals, horaris i sous mínims i indignes. Vam haver de treballar sense EPI’s, doblant torns en condicions infrahumanes. Vam ser abandonats pel sistema i patronals tant les persones grans com els i les treballadores.
Va ser un cop molt dur, el vincle familiar que es dóna als centres de gent gran a causa de la relació del dia a dia amb aquestes persones, sense possibilitat ni recurs per poder fer res, ha comportat molts problemes psicològics a la salut de les treballadores.
Abans de la pandèmia ja denunciàvem que les plantilles eren insuficients i com a tots els serveis privatitzats ens ha donat la raó. La pandèmia ens ha deixat veure que els nostres grans estaven en condicions lamentables.
Demanem la dignificació de les condicions laborals i socials d’una manera real que es reflecteixi en millors condicions laborals i millors serveis.
Luis San Juan, CGT Barcelona
Atenció Primària
L’atenció Primària és la porta d’entrada del poble al sistema de salut, i les retallades de fa més d’una dècada van deixar una Atenció Primària ferida i amb els seus professionals sota mínims i que encara no han recuperat tots els drets sostrets fa més d’una dècada.
Fa un any vam començar a fer front a la pandèmia amb un 16% del total del pressupost de Salut, quan l’OMS demana un 25%, i si s’han en sortit ha estat per les seves treballadores, tot i la manca de recursos i d’EPI adequats al començament, que van deixar una pila de treballadores malaltes i amb seqüeles. Aquest 25% de pressupost permetria:
– Recuperar l’atenció integral i longitudinal a les persones, incorporant de nou als EAP les funcions sostretes per la creació de nous dispositius d’atenció (ESIC…)
– Supressió d’aquests dispositius, tant si són del marc hospitalari com primari, i incorporació d’aquests recursos als EAP.
– Fer un millor seguiment a una població envellida amb patologies cròniques i amb un temps de consulta adequat.
– Potenciar la medicina comunitària, per fomentar l’autocura de les persones.
– Accelerar els processos de selecció de les treballadores i eliminar la precarietat en la contractació
– Cobrir totes les absències del personal i recuperar places amortitzades…
Cal potenciar el reconeixement social de la tasca de l’Atenció Primària i dotar-la de la capacitat d’incidir sobre tot el procés assistencial i les llistes d’espera dels serveis especialitzats, i amb bona coordinació amb els serveis socials i sanitaris.
Lourdes Prieto Cabo, CGT Baix Llobregat
061 Teleassistència
Hem multiplicat la càrrega de treball i vista reduïda les nostres retribucions. S’ha ampliat la plantilla, però no la inversió envers el servei, condicionant així els plusos variables obtinguts per licitació.
Demanem la internalització del servei del 061 perquè aquest deixi de ser un negoci on es lucren empreses voltor. La inversió que es realitza en aquestes empreses ha de recaure sobre la plantilla.
El reconeixement de la nostra categoria professional amb el seu respectiu conveni propi (actualment reconeguts com a telemàrqueting, hem treballat més que mai durant la pandèmia i no se’ns ha reconegut ni recompensat), sent exclosos de la coronopaga per part de l’Administració.
Demanem una conciliació familiar i jornades dignes, ja que actualment, les gestores del 061 reben el seu calendari mes a mes amb una antelació de deu dies.
Al final es redueix en “a mateix treball mateixes condicions”, ja n’hi ha prou de subcontractacions.
Estem vivint una època, si més no, curiosa. Si fa uns anys ens haguessin dit que durant els anys vint del segle XXI el govern tindria la capacitat de restringir de forma tan sorprenentment fàcil algunes de les llibertats individuals de la població, ens hauríem fet creus. O, molts, no ens ho haguérem cregut. O, almenys, hauríem pensat que s’ha fet a costa d’una dura lluita i una repressió brutal contra la població.
I ja ho podem dir sense por a caure en paranys que la creu del nostre temps és la Covid. Perquè no és només un virus, que ho és, i molt punyent i cruel. És un sistema, un estat de les coses completament nou que s’ha anat instal·lant a poc a poc, però fermament, a tots i cadascun dels racons de les nostres vides. Però sobretot, de les nostres relacions socials.
Una bona economista afirmava feia un temps que el que ens costa d’entendre és que el Capitalisme és una forma de produir béns, però és, alhora, una forma de relacionar-se socialment. No voldríem instal·lar el virus del nostre temps en el mateix nivell que un sistema de producció que porta dos-cents (tres-cents?, quatre-cents?) anys esprement les classes subalternes, però certament la Covid ha canviat la forma de relacionar-nos, també, socialment i productiva. I ha canviat sobretot, l’enorme capacitat que com a comunitat tenim d’empassar-nos polítiques autoritàries
Però no tot està perdut. Mai està tot perdut. I exemples d’això els tenim a cada cantonada de la Catalunya rebel, a cada espurna que incendia una barricada, a cada vaga contra el maltractament laboral, a cada okupació i a cada defensa davant d’un desnonament. Els tenim, a cada desafiament que, tot i no reeixir, hi són. I hi són, perquè existim. Només cal mirar-nos a nosaltres, a les nostres iguals, i no tant a allò que ens diu la televisió, la ràdio i els periòdics de la patronal.
