Sindicalisme feminista per uns serveis públics de qualitat contra la violència masclista

Equip Comunicació CGT Catalunya
Angie Diaz. Assemblea de Treballadores del SARA

El Servei d’Atenció Recuperació i Acollida (SARA) és el recurs municipal de la ciutat de Barcelona especialitzat en l’atenció i recuperació de les violències masclistes.

L’1 d’octubre del 2016, el SARA és municipalitzat per l’Ajuntament de Barcelona tot i que no ha sigut fins a inicis del 2021 quan s’ha arribat a un acord sobre el conveni específic del servei, finalitzant amb èxit una lluita molt desgastant com a assemblea de treballadores.

El SARA neix l’any 2014 de la fusió de dos serveis de llarga trajectòria, l’EAD (Equip d’Atenció a Dones) i el SAN (Servei d’Atenció a Nens i Nenes que han patit violència masclista). Ho fa de la mà de la Fundació Salut i Comunitat (FSC) amb l’objectiu de centralitzar l’atenció i recuperació de les violències masclistes, així com ampliar l’atenció a altres persones que també la pateixen, com ho són persones de l’entorn, joves i persones del col·lectiu LGTBIQ+.

L’espurna que engega el 2015 la secció sindical del SARA i desemboca en una llarga lluita de gairebé sis anys és l’incompliment del conveni col·lectiu d’acció social per part de FSC. Aquesta configuració com assemblea de treballadores neix per reclamar els nostres drets laborals i –vist amb perspectiva– ens ha ajudat a preparar-nos i a sentir-nos més fortes i unides pel moment de la internalització.

La municipalització es dóna com a resultat d’un pacte pressupostari durant la legislatura passada entre el govern municipal de Barcelona en Comú i la Candidatura d’Unitat (CUP), que va pressionar durant la negociació dels nous comptes municipals perquè es municipalitzessin els serveis d’atenció a violència masclista de la capital catalana.

Les treballadores del SARA rebem la municipalització del servei com una victòria, l’aposta per un servei públic i de qualitat que acompanya la recuperació de les violències masclistes; la visibilització i dignificació d’una realitat que atempta diàriament contra milers de dones i infants.

Malgrat que amb la municipalització esperàvem canvis dirigits a beneficiar la qualitat en l’atenció del servei, les condicions laborals de les treballadores i un plantejament de la gestió dels recursos humans feminista, això no estava sent així.

Una de les primeres mesures que s’implementen –val a dir que s’ha fet de manera progressiva- és el dimensionament del servei. Tot i que l’espai físic de treball és el mateix, està previst que el servei passi de tenir vint-i-tres treballadores a quaranta-dos.

L’entrada de les treballadores interines suposa una de les primeres contradiccions i injustícies comeses per l’administració municipal; mentre les vint-i-tres treballadores subrogades tenim contractes segons les condicions del conveni col·lectiu d’acció social -conveni no existent dins de l’administració pública-, les companyes que entren de la borsa d’interines estan regides pel conveni general de l’Administració.

Això suposa un greuge comparatiu entre treballadores d’un mateix servei que, malgrat que complim les mateixes funcions, tenim diferents condicions laborals (sous, permisos, etc.). Aquesta desitjada ampliació de la plantilla significa, més que una millora, un greuge discriminatori mai revertit per part de l’administració, provocant una de les etapes més dures que hem patit com a servei.

“posem en valor que tot això s’ha assolit gràcies a la resistència de l’assemblea”

Alhora que l’Ajuntament difon l’existència del SARA com a referent municipal de les violències masclistes, la realitat portes endins és que no s’està dotant el servei del personal ni dels recursos necessaris per poder donar una resposta de qualitat. Així doncs, la municipalització acaba tenint un elevat impacte tant en la salut de les treballadores com en el de les dones ateses.

No és fins al maig del 2017 que signem un primer acord que comportarà l’equiparació de les condicions laborals entre treballadores i un horari que permeti flexibilitzar i conciliar les nostres vides. En aquest sentit, tanquem una lluita que resultarà no ser la definitiva, ja que a mesura que avancen els mesos segueix faltant personal, recursos i no es compleix l’acord horari justificant que la infraestructura és insuficient.

El SARA és un servei amb anys d’història que s’ha bastit a partir de molta il·lusió i implicació de les treballadores que n’han format part des dels inicis i de les que en formen part en l’actualitat. Moltes companyes s’han vist obligades a abandonar el servei malgrat tenir un fort compromís amb aquest i moltes altres s’han vist obligades a deixar-lo, temporalment o de manera definitiva, per qüestions de salut, situació que per activa i per passiva hem traslladat a les autoritats competents.

Finalment, el juliol de 2018 s’aprova el conveni general de l’Ajuntament i s’inicien les negociacions dels horaris de tots els serveis específics, però no és fins un any i mig després que som convocades. El consistori ens fa una proposta que ens sembla abusiva i decideixen bloquejar la negociació davant la reacció negativa de l’assemblea de treballadores.

L’assemblea dóna una pas endavant i decidim iniciar accions. Ens mobilitzem a les portes de l’acte organitzat per l’Ajuntament de Barcelona anualment amb motiu del 8 de març i a la Comissió de Drets Socials celebrada el 17 de novembre de 2020. Fruit de l’impacte de les mobilitzacions ens convoquen de nou amb una actitud més facilitadora, que finalitza amb la firma del nou conveni específic del SARA el 5 de febrer de 2021.

Com a assemblea de treballadores el nostre objectiu és molt clar: reclamem millores al servei dirigides a beneficiar l’atenció de les usuàries i que s’alliberi la sobrecàrrega de feina. Si aquesta darrera condició no es dóna, som plenament conscients que té un impacte directe en la qualitat del servei i afecta negativament en el procés de recuperació de les dones i infants que atenem.

El conflicte laboral s'enquista al servei d'atenció a la violència masclista de Barcelona | NacióDigital

Sabem que no hi ha una equiparació real de les condicions laborals amb la resta de treballadores de l’Institut Municipal de Serveis Socials (IMSS); tot i això creiem que s’han aconseguit millores significatives que abans semblaven impossibles. Posem en valor que tot això s’ha assolit gràcies a la resistència de l’assemblea i la voluntat que finalment s’hi ha posat.

Hem millorat el nostre horari i hem aconseguit que sigui equitatiu entre les treballadores, el que suposa un pas endavant en la conciliació i una millora en el descans professional. Hem aconseguit equiparar el nostre calendari laboral al dels altres serveis socials de la ciutat.

Com Assemblea de treballadores valorem molt positivament aquesta lluita. Per a nosaltres ha estat una militància política, una lluita de caràcter feminista i sindical. Hem aconseguit tenir veu pròpia i situar al centre allò que és bàsic. Per això, volem posar en valor una lluita col·lectiva, una lluita que és de totes i per a totes, amb l’objectiu de defensar dues cares d’una mateixa moneda: els nostres drets com a treballadores i el dret de la ciutadania a poder accedir a un servei públic i de qualitat. Al cap i a la fi, poder oferir atenció i acompanyament de la màxima qualitat i facilitar vides lliures de violències masclistes. Seguim endavant!

La influència de La Commune al moviment anarquista espanyol

Equip Comunicació CGT Catalunya
Fundació Salvador Seguí

El propòsit d’aquest article no és el d’explicar els fets de la Commune de París, hi ha literatura abundant al respecte, però el millor testimoni, al nostre parer, és el llibre de Louise Michel, que va viure en carn pròpia els esdeveniments i que ens va deixar la seva experiència i les seves reflexions. La nostra intenció és reflectir d’alguna manera la influència que aquests fets revolucionaris que van atemorir les burgesies europees van tenir al desenvolupament del moviment obrer a Espanya. Per tal d’explicar-ho cal contextualitzar la situació espanyola dels anys previs i posteriors a mil vuit-cents setanta-un.

A finals de la dècada de 1860 es produïren a Espanya diferents esdeveniments que van cloure en un procés polític conegut com la “revolució Gloriosa” de setembre de 1868. La monarquia borbònica enfonsada en una crisi profunda deguda a la seva manifesta incapacitat per fer front als problemes de la nació i als nombrosos escàndols de corrupció en què es va veure embolicada Isabel II, va forçar l’exili de la reina i de la seva família des de Sant Sebastià rumb a París, on va gaudir d’un exili daurat amb el botí que es va endur, fins a la seva mort l’any 1904.

En aquest context arribà a Espanya Giusseppe Fanelli, que va venir a propagar l’ideari anarquista. El mes de desembre de 1868 es creà a Madrid una secció de la Internacional i al llarg de 1869 van sorgir noves seccions a Barcelona, Cadis, Valladolid, i Xerès de la Frontera. El 19 de juliol de 1870 va tenir lloc el Teatre Círculo de Barcelona un Congrés al qual van anar representants de 36 localitats que agrupaven un total aproximat de 40.000 membres, i on va constituir-se una organització nacional, la Federació Regional Espanyola de l’AIT, el Congrés va decidir la no participació de la FRE en política.

La Commune va espantar les classes dirigents i conservadores de tota Europa, la capacitat d’organització i resistència del poble de París davant un exèrcit regular armat i equipat va aconseguir resistir el setge de la ciutat durant més de dos mesos. Va ser un crit d’alarma per la burgesia per l’amenaça que representava per llurs interessos de classe el perill de subversió social que representava la Internacional.

Tanmateix va aprofundir la separació entre obrerisme i republicanisme, pels internacionalistes, els esdeveniments de París van demostrar clarament que la burgesia i el proletariat eren classes antagòniques amb interessos radicalment oposats. La Internacional va relacionar causes i efectes i va decidir que si la burgesia republicana assassinava als obrers i s’oposava al federalisme i la llibertat volia dir que la república burgesa era tan enemiga de la classe obrera com la monarquia.

“la Commune va espantar les classes dirigents i conservadores de tota Europa”

Del 10 al 18 de setembre de 1871 es va celebrar a València una conferència secreta on es va definir la posició de la Internacional davant la República en aquests termes: “la veritable república democràtica federal és la propietat col·lectiva, l’anarquia i la federació econòmica, o sigui, la lliure federació universal de lliures associacions obreres, agrícoles i industrials, fórmula que s’accepta a tot arreu”. En aquesta conferència es va designar a Anselmo Lorenzo com a delegat per representar la secció espanyola de la Internacional al Congrés que s’havia de celebrar a Londres el mes de setembre.

En finalitzar la conferència de Londres es va dividir la Internacional entre els partidaris de Marx i els de Bakunin, això també va generar la divisió del moviment obrer a Espanya, resultant d’una banda la Nueva Federación Madrileña, que va ser reconeguda per Engels en nom del Consell General de l’AIT i que va marcar la divisió del moviment obrer espanyol, d’una banda la facció marxista donaria lloc a la fundació el mes de maig de 1879 del Partido Socialista Obrero Español, i d’altra banda les organitzacions del proletariat internacionalista que van culminar l’any 1910 en la fundació de la Confederació Regional del Treball que va tenir lloc a Barcelona.

L’impacte de la Commune va calar al moviment obrer espanyol i va ser un exemple d’organització i de subversió contra l’ordre burgès, tant és així que durant els primers mesos de la Revolució social i la Guerra Civil, l’oficina de propaganda de la CNT-FAI va publicar un text de Federica Montseny sota el títol: La Commune, primera revolució conscient. La incorporació de les masses populars a la història, on s’establia un paral·lelisme entre la revolució espanyola i la de París de 1871 i cito textualment: “han passat seixanta-sis anys d’ençà que al Commune, amb els seus Consells comunals i associacions de productors organitzats, va ser vençuda entre dos focs. Seixanta-sis anys de lluita en què les idees han anat germinant. No eren comunistes, perquè no es podien anomenar com a tal, eren comunalistes. Aquell moviment fou precisament el que ha estat sempre a Espanya el moviment federalista i llibertari”.


Podem afirmar que l’exemple revolucionari de la Commune va ser un referent pel moviment anarquista a Espanya, on de manera clara el model d’organització anarcosindicalista de la CNT fou majoritari dins del moviment obrer, tant en potència organitzativa com en nombre d’afiliats, arribant al milió de cenetistes els anys trenta. El model autogestionari va ser una constant de la CNT que va impulsar les col·lectivitzacions agràries i industrials dins la revolució social de 1936 i durant la Guerra Civil, especialment a Catalunya, Aragó i Llevant.

Les dones som i serem a primera línia

Equip Comunicació CGT Catalunya
Rosalia Molina. Dones Llibertàries de CGT

Som essencials, però som precàries. Per les dones de CGT cada dia és 8M. Per entendre i analitzar com ha estat aquest 8M enmig una pandèmia, cal partir de la situació que aquesta crisi sanitària ens està portant.

Aprofitant la pandèmia l’Estat ha creat unes mesures més repressives per a nosaltres. Mentre ens empresonen dins de les nostres cases, condemnant-nos a la sobrecàrrega que suposa assumir totes les cures i paralitzen les nostres vides, ens obliguen a mantenir actiu el sistema capitalista mitjançant el teletreball. Vulneren els nostres drets conquistats imposant Ertes, flexibilització total d’horaris… donant així, continuïtat a l’aspiració eterna de la patronal que a poc a poc va aconseguint el seu propòsit: treballadores disponibles en un breu espai de temps, sense drets i sense protestes.

Anomenar i visibilitzar les desigualtats que sofrim és imprescindible per a prendre consciència cap aquesta transformació per un món lliure i igual.

Una vegada més, les dones ens hem autoorganitzat per a cobrir totes aquestes mancances que la classe política no ha volgut reparar. Nosaltres mateixes hem creat xarxes de suport per ajudar a les persones vulnerables, a les dones que han estat tancades amb el seu maltractador i a tot aquest gran sector feminitzat que forma part de l’economia submergida, i són oblidades pels mitjans de comunicació i els estats.

La represa gradual de l’activitat en els serveis no essencials, l’estafa del permís retribuït recuperable, el teletreball reconegut com a mesura de conciliació i no com a mesura preventiva per a evitar l’exposició al contagi de la Covid-19, l’omissió de permisos retribuïts per a conciliar, les escasses mesures de protecció en els centres de treball i la pèrdua d’ocupació que ha derivat en molts casos en la pèrdua de l’habitatge, han colpejat amb major intensitat en els sectors feminitzats i en conseqüència sobre les dones i les famílies monoparentals femenines, sotmetent-nos a l’augment de totes les bretxes que sofrim pel fet de ser dona i classe treballadora. Si la doble càrrega ja era pesada abans de la pandèmia, ara s’està fent insuportable i insostenible.

Perquè l’actual pandèmia, a més de la crisi sanitària, està agreujant la crisi política, social, laboral i de drets civils. Ha intensificat una situació crítica i estructural de desigualtats i precarietats, expressades en el conjunt de les nostres vides i que afecta de manera desigual diferents col·lectius com les dones migrants i racialitzades, les dones joves i grans, les persones diverses de gènere dissidents, les dones amb diversitats funcionals i sensorials i les treballadores sexuals.

La pandèmia ha donat més visibilitat a la precarització de les dones, especialment les migrades, i ha donat lloc també a situacions de violència de gènere i una “falsa conciliació familiar i laboral sota el paraigua del teletreball”.

Per tot això, aquest any, malgrat la situació de pandèmia que estem vivint, que no ens va permetre visibilitzar-nos juntes i multitudinàries, vam decidir no renunciar a prendre els carrers, al nostre dret democràtic de manifestar-nos, d’ocupar els carrers perquè històricament se’ns havia llevat aquest dret a les dones, i sense por, les dones de tot Catalunya, com ho han fet les feministes d’arreu del món, hem ocupat espais, carrers i places a tots els territoris amb les nostres denúncies i reivindicacions per construir una societat digna fora del sistema capitalista, heteropatriarcal i colonial, i en contra la decisió de prohibir les manifestacions pel 8-M a Madrid, vam tenir clar que no van poder amb nosaltres. I com els últims anys pel 8 de març, ens hem pogut comptar per milions. I tot i les restriccions i les mesures, vam cridar ben fort a tots els carrers i places: Aquí estem. Som un moviment imparable.

La nova situació d’emergència sanitària ens va fer pensar i repensar, noves iniciatives, fent-nos encara molt més creatives. D’aquesta manera es van plantejar fer les accions de manera descentralitzada replicades a totes les poblacions, barris i territoris, proposant concentracions estàtiques, fent soroll als balcons per protestar contra les condicions de les treballadores essencials, i una proposta més pel dia anterior, el dia 7, que es van fer passejades feministes per reivindicar el dret de passejar tranquil·les, per poder viure sense pors ni violències en espais solitaris, i reivindicar espais de salut. Aquestes passejades van ser molt nombroses i van tenir molt èxit a tot arreu, tant a les ciutats recuperant els parcs i espais, com a poblacions compartint i gaudint dels espais naturals de l’entorn.

“precisament davant aquesta crisi de la Covid-19 es va tornar absolutament necessària una convocatòria de Vaga general feminista el 8M”

I precisament davant aquesta crisi de la Covid-19 es va tornar absolutament necessària una convocatòria de Vaga general feminista el 8M, ja que en aquests moments sembla impensable arribar a un 8 de març sense la convocatòria d’una vaga general feminista. Una convocatòria de vaga feminista, que des dels últims anys tota la societat té clar que ha suposat un desenvolupament polític del moviment feminista.

Per això La CGT, juntament amb la IAC, vam fer una crida a la vaga general feminista el 8 de març, amb el suport de Sindillar i el Sindicat de Periodistes.

Un dels motius per fer-la va ser la reivindicació dels drets laborals de les dones, moltes de les quals es troben en una situació de més vulnerabilitat com les transsexuals o les racialitzades immigrants.

“No volem ser invisibles. Som essencials, però som precàries. Per això vam decidir anar a la vaga. També per les que no en poden fer”. Vam cridar a la Vaga Feminista, de cures, de feina assalariada i de consum. I amb el lema Juntes, diverses i rebels som imparables! Sempre feministes!

Com a dones de CGT, i coordinades amb la secretaria de Gènere de Catalunya, es va treballar i participar en la comissió laboral Vaga 8M, així el dia 8M, conjuntament amb les companyes de la comissió laboral, es van organitzar piquets reivindicatius i informatius amb caire de denúncia a les empreses que acomiaden a les dones. Amb els# Imparables. I Juntes som més fortes. Lliures i combatives. Rabiosament actives, radicalment feministes. Per les dones de CGT cada dia és 8M. Lluitem juntes contra l’explotació i la discriminació laboral de les dones del món!

El recorregut que vam fer durant aquests piquets, sempre assenyalant les empreses o entitats que discriminen o exploten a les dones va ser:

SOC. A l’oficina de Treball. Contra l’explotació i la precarietat. Mútua Universal. La gestió nefasta de les mútues durant la pandèmia de la Covid-19. Les mútues han estat al costat del capítol i no de les dones treballadores. Institut Català de Salut: Per les reivindicacions de les treballadores de la sanitat, cap a la vaga del 10M. El Corte Inglés: prou acomiadaments, Aturem els acomiadaments ,volen acomiadar 3000 dones durant la pandèmia. Ajuntament de Barcelona: Ajuntament externalitza! I a les dones precaritza! No a l’assetjament sexual a les dones a Parcs i Jardins. Foment del Treball. Mort a la patronal. Derogació de les reformes laborals. CCOO: Per denunciar a Comissions i UGT sindicats del poder, que venen obreres.

Al mateix temps es van intentar feminitzar les ciutats canviar noms de carrers, amb noms de dones, proposant noms de dones significatives i oblidades o silenciades. Participant després en les concentracions que es van fer a cada ciutat i població.

Per nosaltres, dones de CGT, cada dia és 8M. Som anarcofeministes, volem un món nou, però no aquesta nova normalitat. Per un món en el qual la igualtat no sigui una utopia, sinó aquesta realitat que les dones lliures lluitem per construir.

La trampa del debat sobre la violència

Equip Comunicació CGT Catalunya
Ermengol Gassiot. Secretari general de la CGT de Catalunya

Cada vegada que hi ha protestes que busquen ser efectives i anar més enllà d’una performance simbòlica, periodistes, tertulians i polítics obren el debat de la violència. Una violència que identifiquen bàsicament en qui protesta o, com a molt, en el fet de la protesta en si. D’aquesta manera es relaciona la protesta (que pretén ser efectiva, és a dir, servir per a alguna cosa) amb la paraula violència. Una paraula que s’assimila a situacions molt concretes i que aquestes mateixes tribunes acostumen a demonitzar i, de pas, negativitzen el reconeixement del conflicte que hi ha darrere de les protestes. Entrar en aquest debat ens fa caure en el seu parany. Ho estem veient en les actuals protestes per l’empresonament del cantant Pablo Hasel. M’intento explicar.

És dolenta la violència? En abstracte, evidentment que ho és. Però penso que aquesta no és la pregunta que cal fer-nos. Vivim en un món violent. Això és una certesa que no admet discussió. És violent en cada moment de la seva quotidianitat. Milers de migrants moren fugint de la misèria extrema. Una persona com l’Amancio Ortega acumula un patrimoni de gairebé el 200% del pressupost anual de la Generalitat, mentre moltes de les seves treballadores a molts països pateixen condicions properes a l’esclavitud. Cada dia esmorzem amb antiavalots repartint cops de porra en l’enèsim desnonament de la setmana. Moltes vegades a la feina ens veiem obligades a fer unes hores que no ens paguen i si ens queixem ens foten fora sense cap contemplació. La realitat és violenta i aquesta violència, que no ens agrada, ara mateix forma part de l’ADN de la nostra societat.

Nosaltres, per la nostra banda, volem canviar aquest món. Per fer-ho, la primera passa és reconèixer com és aquest món. Això comporta identificar allò que és violent. Per exemple, que s’ofeguin cada dia persones a la Mediterrània no és una situació inevitable sinó que respon a unes determinades polítiques de la UE. Que cada any morin al món molts milers de dones assassinades per homes no és “natural” sinó que respon a una forma específica d’organització social. Un masclisme que, entre d’altres, la publicitat perpetua de forma ben intencional. De la mateixa manera que l’atur i els sous de misèria de joves, dones i migrants és una decisió econòmica que algú l’ha pres, fora de tot control social. Aquest tipus de situacions, que són els pilars del món actual, responen a polítiques conscients. No apareixen en cap programa electoral, però hi ha qui les dissenya i qui les executa de forma totalment premeditada.

Davant d’això, la protesta social ha de ser efectiva perquè, si no, és simplement teatre. I per tal que una protesta sigui efectiva, cal que violenti allò contra el que protesta. Si això no ho tenim clar, no anem enlloc. Per tant, ens correspon pensar com podem obtenir aquesta efectivitat. Pot ser efectiu bloquejar un magatzem de distribució de vidres per cotxes a moltes automobilístiques per evitar acomiadaments? Potser sí. És violent? Doncs pels amos de l’empresa que fabrica vidres i per les empreses automobilístiques ho és. Podem aturar un desallotjament encenent un barri o una ciutat? De vegades sí. És violent? Doncs per qui ha conceptualitzat aquest desallotjament com una oportunitat per fer negoci, o pels polítics compromesos amb qui vol fer el negoci, ho és. Ocupar un rectorat i aturar la seva activitat o bloquejar un campus defensant taxes universitàries menys cares i frenar acomiadaments de professores precàries pot ser útil? Moltes vegades ho ha sigut, malgrat suposar un cost per gerents i per qui mercantilitza les universitats.

“la validesa de les nostres accions radica en la seva utilitat”

Penso que a nosaltres no ens pertoca entrat a debatre sobre la violència. Com deia, la violència existeix i quan lluitem, d’una forma o una altra l’apliquem en diferents graus. Per nosaltres el debat rellevant és quins objectius volem assolir quan promovem una protesta i de quins mitjans per fer-ho disposem per nosaltres mateixes. Aquests mitjans poden ser molts, diversos i canviants segons les situacions. Fer una assemblea i trencar l’individualisme en pot ser un, de la mateixa manera que bloquejar una via de circulació, aturar un servei de recollida d’escombraries o alçar barricades en flames també ho són. I molts d’altres que no anomenaré. La reflexió que per nosaltres és rellevant és identificar per què lluitem, qui som aquest nosaltres que lluita i quins mitjans tenim i com els podem implementar perquè la nostra lluita serveixi per apropar-nos als objectius que la promouen. Per mi, el límit de tot això radica en l’efectivitat.

Evidentment en aquest debat hi ha tot de riscos que cal tenir presents. Un d’ells: les nostres accions també determinen com ens anem construint en cada moment. Això posa sobre la taula una dialèctica constant entre els nostres actes (a ningú ens agrada trencar vidres o tallar un carrer [sempre en abstracte], però de vegades potser ho fem) i com som. És un risc que hem de tenir present sense perdre de vista que la passivitat o el limitar-nos al simple teatre reivindicatiu simplement ens fan deixar de ser allò que som. Un altre: la nostra violència té sentit quan respon a una lluita col·lectiva, per molt que pugui prendre la forma d’accions individuals. Això comporta que el debat sobre objectius i els mitjans per assolir-los ha de ser col·lectiu, encara que sovint, i per la pròpia naturalesa del debat, sigui difícil tenir-lo de forma pública. Cal que la ràbia estigui organitzada. Ara bé, aquesta organització sempre ha de partir de qui la protagonitza i hem de fugir de qualsevol temptació de pretendre estructurar i canalitzar lluites i protestes de les quals no en som protagonistes. Aquest, però, és un altre debat.

En definitiva. La validesa de les nostres accions radica en la seva utilitat. Una utilitat que depèn de dos aspectes: 1) de l’efectivitat que proporcionen a la nostra acció col·lectiva davant un conflicte i 2) en com ens hi posiciona a nosaltres. El debat descontextualitzat de la resta sobre les formes d’aquestes accions, com la pregunta sobre si és o no és vàlid cremar un contenidor, simplement fa el joc a qui té el Poder. Un Poder que, com sabem per experiència, és violent.

27 i Més: no pactant, revertim la repressió

Equip Comunicació CGT Catalunya
Ermengol Gassiot. Secció sindical CGT-UAB i repressaliat dels “27 i més”

El passat mes de març va haver-hi una vista oral del procés penal conegut com dels “27 i Més” en el que fiscalia ens demana penes d’entre 13 anys i 9 mesos i 11 anys i mig de presó a 25 antics estudiants i a dos sindicalistes de la UAB, un de la IAC i un de CGT (jo mateix). Es tractava d’una vista per explorar la possibilitat d’un acord de conformitat entre fiscalia i els encausats, instada pel jutge titular del Jutjat penal núm. 2 davant de les elevades peticions penals. Va tenir lloc aquest divendres 26 de març. Fiscalia va plantejar un xantatge: a canvi d’un reconeixement de culpa, retirar algunes acusacions penals, assumir un seguit de multes i deixar la resta d’acusacions penals per sota el límit dels dos anys. La resposta dels i les encausades va ser la que ja havíem anunciat pocs dies abans: no hi havia cap pacte possible, ja que la defensa de la universitat pública, del dret a l’educació de les famílies treballadores i els drets dels seus treballadors/es no es negocia ni, molt menys, és cap delicte. El capítol proper serà el judici amb la petició de penes actual. I la fiscalia va assegurar que aniria a totes.

Les raons del col·lectiu dels “27 i Més” per rebutjar el pacte plantejat per la fiscalia són diverses, malgrat el cansament i el desgast que suposa viure durant anys una amenaça a sobre de tants anys de presó. Una d’elles és el no voler assumir que la lluita en defensa de la universitat pública és un delicte. Aquest és un punt molt important. Les accions i activitats que vam dur a terme durant els anys que van precedir la denúncia van ser les pròpies d’un conflicte sindical. Es van fer assemblees. Es van fer vagues. Hi va haver bloquejos d’òrgans de govern de la UAB quan es pretenien aprovar retallades i acomiadaments. Hi va haver coordinació, accions conjuntes i recolzaments entre els sindicats de treballador/es (principalment la CGT, l’únic que va estar a totes les accions) i el moviment estudiantil. Tot això ho recull el procediment penal i, en canvi, pràcticament no individualitza cap fet suposadament delictiu ni, molt menys, la responsabilitat individual en ell. Assumir la culpabilitat comportava acceptar que la lluita feta era un delicte. En conseqüència, a banda de negar la validesa de tot el que es va fer en defensa de la universitat pública, també hauria comportat imposar límits a les lluites futures. Ni pel moviment estudiantil ni per la CGT a les universitats aquesta era una opció assumible.

“rebutjar el pacte és no voler assumir que la lluita en defensa de la universitat pública és un delicte”

Una altra va ser voler defensar la unió dels i les encausades. La unió de totes les persones afectades per una determinada situació és un dels pilars del moviment obrer i, en general, de les lluites populars. És d’aquesta unió que neix, també, la capacitat d’acció i d’autogestió. En un altre extrem, el capitalisme i el liberalisme sempre han tractat de trencar les dinàmiques col·lectives. La fiscalia seguia el mateix guió. En la seva ànsia per criminalitzar una lluita sindical i política (en el bon sentit de la paraula), intentava dividir el grup oferint sortides individuals si podia aconseguir el seu objectiu: el reconeixement que aquesta lluita és un delicte amb el consegüent penediment de qui hi va participar. Davant d’això, el col·lectiu es va refermar com a col·lectiu i, en fer-ho, va llençar un missatge molt clar al sistema judicial: entoma el repte i continua la lluita. La fiscalia ho va entendre així el mateix divendres.

Rebutjant el pacte també es mostra en tota la seva cruesa que el sistema judicial és de tot excepte “just”. Quan la fiscalia s’avé a negociar anys de presó amunt i avall, i posa uns noms a sobre la taula dient que també en pot canviar alguns, queda ben clar que el que està buscant és una dosi determinada de càstig. Que els conceptes de reparació i reinserció són una pura fal·làcia. No es tracta de res no sabut, però nous exemples contribueixen a consolidar la nostra convicció de la fal·làcia que és l’actual sistema de justícia.

La repressió és una acció política, per molt que de vegades es provi de justificar amb fets que s’intenten presentar com a no polítics. Darrerament ho hem vist en algunes protestes al carrer, quan els focus se centren en contenidors cremats. Nosaltres, quan patim la repressió, tenim dues opcions. Una és anar seguint pel camí que preveu que farem qui promou el procés repressiu: campanya reactiva contra la repressió, enredar-nos en un procediment que pot durar molts anys i, finalment, buscar una manera de passar pàgina minimitzant els danys. Moltes vegades s’ha fet així i la repressió assoleix els seus objectius que principalment consisteixen a prendre’ns la iniciativa en la lluita. Ja fa temps que en la reflexió col·lectiva de com fer front a una repressió que cada vegada és més habitual aflora la noció d’intentar retenir la iniciativa també en aquestes situacions. Una iniciativa que es pot mantenir continuant les lluites que l’han originat. En aquest sentit crec que la CGT a l’àmbit universitari ho està fent, i que una gran part de les encausades dels 27 i Més, militant a molts llocs diferents, també. Refusant el pacte i obligant la fiscalia a anar a un escenari de conflicte és també una forma de mantenir aquesta iniciativa. Som nosaltres qui definim el camp de batalla, en aquest cas reivindicant el conflicte i la nostra identitat. Ara, el problema, el té qui va promoure el procés repressiu i no qui l’hem patit.