Josep Garcia Vázquez. Afiliat al Sindicat d’Administració Pública de Barcelona i membre de l’SP de la Secció Sindical de la CGT a la Diputació de Barcelona
A finals del mes de maig del 2019, i a petició de la Coordinació de la revista Catalunya, des de la Secció Sindical de la CGT a la Diputació de Barcelona vam redactar una nota tot explicant el conflicte que havíem tingut aleshores a la nostra administració arran de la publicació de les bases de les ofertes públiques d’ocupació corresponents als anys 2016 i 2017, el qual va tenir com a resultat la paralització de l’execució de les mateixes.
Més de dos anys després, aquest conflicte, el qual no té a veure –en realitat– amb una situació específica a la Diputació, sinó que s’emmarca dins del conflicte general que afecta al conjunt de les administracions públiques a l’Estat espanyol al voltant de la solució que s’ha de donar a la problemàtica del personal interí en abús de temporalitat, continua sense resoldre’s. Podem dir, però, que molt probablement aquest ha entrat ara ja en una fase decisiva, que es verificarà durant els propers mesos, d’aquí a l’octubre (aquestes línies s’escriuen a principis d’agost), i que haurem de veure si resulta o no definitiva.
El conflicte té a veure amb l’ús i abús durant les darreres dècades de la figura de l’interinatge dins del sector públic, tant entre el personal laboral, com funcionari, com estatutari, per a cobrir vacants de caràcter permanent i estructural. Una pràctica de contractació fraudulenta, però massiva i generalitzada en tots els sectors de l’administració (amb excepció de l’Administració General de l’Estat, i tret d’alguns organismes de la mateixa), que ha estat sortejant durant molt de temps la seva pròpia legalitat (l’obligació establerta al Text refós de l’Estatut Bàsic d’Empleat Públic de proveir reglamentàriament les places al cap de 3 anys de la seva aprovació en oferta pública), i que es va veure enormement agreujada per la congelació de les ofertes públiques i la imposició del mecanisme draconià de les taxes de reposició en època el Ministre Montoro.
La conseqüència de tot plegat es pot comprovar amb estadístiques a la mà. L’administració pública a l’Estat espanyol és el sector econòmic amb major afectació de l’ocupació temporal, àdhuc amb una proporció superior a la del sector privat. Aquesta afecta especialment alguns nivells de l’administració, com la local i l’autonòmica, i es concentra de forma desmesurada en alguns dels subsectors clau dins la prestació de serveis públics, com la sanitat i l’ensenyament, però no només en aquests.
Aquest conflicte ha generat una important dinàmica de litigiositat (amb un paper destacat, i no sempre positiu, d’alguns grans despatxos d’advocats), gran part de la qual ha acabat involucrant al Tribunal de Justícia de la Unió Europea (TJUE), mitjançant diverses “qüestions prejudicials” trameses al llarg del temps a aquesta instància judicial per part dels tribunals espanyols. Això ha estat així davant l’evidència de la no transposició a l’ordenament jurídic espanyol de la Directiva 1999/70/CE sobre el treball de durada determinada o, més ben dit, de la transposició només parcial de la mateixa a les activitats del sector privat. Aquest fet deixava oberta la via per a reclamar, en base a la Clàusula 5 de l’esmentada Directiva, i davant la inexistència en l’ordenament jurídic espanyol d’una sanció efectiva i dissuasòria a l’abús de temporalitat comès per les administracions, que es declarés el caràcter fix de la relació laboral com a sanció adequada a aquest abús, tal com es fa en la jurisdicció social al sector privat.
Si bé la jurisprudència que ha anat generant el TJUE des d’aleshores en relació amb aquesta qüestió no es decanta de forma clara i automàtica per aquesta conversió a la fixesa de les relacions laborals en abús de temporalitat, sí que resulta evident que les diverses Sentències i Autos que ha anat dictant els dos darrers anys apunten cada cop més en aquesta direcció, en constatar l’existència de l’abús i l’absència de cap mecanisme real i efectiu que es pugui considerar com a sanció dissuasòria a la comissió d’aquest. En qualsevol cas, i si bé a hores d’ara el TJUE no ha acabat d’indicar de forma clara quina és la solució adequada a la problemàtica, sí que ha palesat en la seva jurisprudència quina no és la solució, en establir que la inclusió de places ocupades per personal abusat en convocatòries d’oferta pública de torn lliure i de resolució incerta no pot considerar-se en cap cas com una sanció adequada a l’abús. Entre la jurisprudència europea recent que afecta aquest assumpte cal destacar la Sentència C103/18 i 429/18 del 19 de març del 2020, a més de l’Auto del 30 de setembre del 2020 contra la Cambra Municipal de Gondomar (Portugal), assumpte C-135/20, la Sentència d’11 de febrer del 2021, contra Topikis Aftodioikisis (OTA) “Dimos Agiou Nikolaou”, assumpte C-760/18, l’Auto de l’assumpte C-103/19, de 2 de juny, i la Sentència C-726/19, de 3 de juny del 2021.
“l’administració pública a l’Estat espanyol és el sector econòmic amb major afectació de l’ocupació temporal”
A partir d’aquí s’han produït nombroses sentències de fixesa a la jurisdicció social en el cas de personal interí laboral de les administracions i també de societats empresarials públiques sotmeses al TREBEP. Algunes de les darreres s’han donat a nivell de Tribunals Superiors de Justícia, en concret, a Galícia i a Madrid. La Sentència C-726/19 del TJUE, del 3 de juny, va obligar la Sala Social del Tribunal Suprem, fet poc habitual, a revisar la doctrina que fins aquell moment venia aplicant i, si bé es tornava a decantar per una figura que semblava que l’evolució de la controvèrsia ja havia descartat (la de l'”indefinit no fix”, que en realitat és una figura també temporal), circumscrivia de forma clara per primera vegada l’abús a les relacions laborals superiors a 3 anys. La jurisdicció contenciosa-administrativa, en canvi, s’està mostrant més refractària, a hores d’ara, a sotmetre’s a la jurisprudència comunitària decantant-se per la fixesa. Tanmateix, s’han dictat diverses sentències de fixesa en primera instància en jutjats contenciosos administratius, la primera de les quals el 8 de juny del 2020 en un cas portat per la Secció Sindical de la CGT a l’Ajuntament d’Alacant (si bé a hores d’ara desestimada pel TSJCV, i pendent de veure com s’acaba resolent en instància superior).
El conflicte, però, no es redueix només al seu tortuós recorregut jurídic, el qual encara no ha finalitzat, i que es troba condicionat en gran mesura pel conservadorisme d’una judicatura que es resisteix a deixar d’assimilar l’abús de temporalitat amb qualsevol altra situació d’accés “normal” a la funció pública, a la qual li són d’aplicació els principis constitucionals d’igualtat, mèrit i capacitat (obviant, així, que el personal abusat ja va accedir en el seu dia, i ho va fer mitjançant processos selectius als quals forçosament li eren d’aplicació d’aquests principis). Es troba condicionat també, per una àmplia resistència a admetre el principi de primacia del dret de la UE, contemplat en el propi ordenament jurídic espanyol. Això ens du a un xoc de legitimitats jurisdiccionals bastant ridícul, i a la llarga insostenible, alhora que el TJUE va estrenyent cada cop més el cercle, prejudicial rere prejudicial, amb els seus Autos i Sentències.
Però, com dèiem, el conflicte no es limita al seu vessant judicial, i ha generat una dinàmica de mobilitzacions inèdita, molt voluntarista i impregnada en molts casos per una forta actitud antisindical, en què ha pres protagonisme una xarxa multiforme i diversa de plataformes i col·lectius d’interins i interines. Al si de la mateixa el propi personal afectat ha pres la iniciativa en la denúncia del frau comès i en la defensa dels seus llocs de treball, en una experiència d’autoorganització gens habitual al sector de l’administració pública. Si bé la dinàmica generada al si d’aquesta xarxa és complexa i en alguns casos ha derivat en discursos i pràctiques amb les quals algunes de nosaltres ens hem sentit poc identificades, resulta evident també que aquest “moviment interí” està palesant i, d’alguna manera, encarnant, el més gran conflicte que s’ha donat en el sector públic des de l’època de les retallades salvatges de l’anterior crisi econòmica. No hi ha dubte tampoc que és el principal element que està posant en qüestió, ara mateix, la posició hegemònica dels sindicats del poder (CCOO, UGT, i CSIF) dins l’administració. Cal reconèixer, a més, que gran part de les seves mancances tenen a veure amb el fet que el sindicalisme combatiu no hem sabut donar una resposta adequada a la problemàtica, inquietuds i reivindicacions del col·lectiu, un fet sobre el qual convindria fer una profunda autocrítica, i de forma urgent. Si dins del moviment hi ha hagut marge perquè intentessin treure’n rèdit tota mena d’oportunistes de tots els colors, això ha estat així, és, en gran mesura, per culpa nostra.
La problemàtica de l’abús de temporalitat afecta centenars de milers de persones a totes les administracions de l’Estat. L’estimació que es fa des de les plataformes i col·lectius d’interines és d’unes 800.000 persones, i la que fa el Govern espanyol (òbviament, interessat a rebaixar al màxim la magnitud del problema) és d’unes 300.000. Recentment el Govern de l’Estat ha pres la iniciativa per a “resoldre” a la seva manera el conflicte per via legislativa, com a part dels compromisos adquirits amb la Comissió Europea en el marc del “Pla de Recuperació i Resiliència”, aprovat per a poder-se beneficiar dels anomenats fons “NextGenerationEU”. Aquesta comesa li ha correspost a l’efímer Ministre de Política Territorial i Funció Pública, durant 3 escassos mesos, l’inefable Miquel Iceta. L’operació preveia l’aprovació d’un “Acuerdazo” i un “Decretazo” exprés en ple període estival, que pogués ser convalidat en seu parlamentària al mes de juliol, per a minimitzar l’oposició social al carrer per part del col·lectiu afectat, i que permetés dir-li a la CE que s’havia legislat per a reduir la desmesurada temporalitat al sector públic espanyol. I així, el dia 5 de juliol el Ministeri subscrivia amb CCOO-UGT-CSIF a la Mesa General de Negociació de les Administracions Públiques l’anomenat “Acord sobre el Pla de xoc per a reduir la temporalitat a les administracions públiques”, el contingut del qual va ser aprovat en forma de Reial Decret-llei al Consell de Ministres el dia 6, i publicat l’endemà, 7 de juliol, al BOE. La nostra valoració sobre el mateix la vam expressar en un comunicat d’urgència difós el mateix dia 7, en el qual dèiem:
“L’Acord subscrit amb el Ministeri pels sindicats majoritaris (…), i el RDL subsegüent suposa, a parer nostre:
• Una reedició d’anteriors “Acuerdazos” signats en època d’en Montoro, que aboca als interins en frau de llei a fer processos de concurs-oposició de torn lliure i resolució incerta si volen estabilitzar la seva relació laboral.
• Una restricció màxima de les indemnitzacions (…) per cessament, de les quals es deixa fora als interins en abús que no entrin en el nou “procés d’estabilització”, tot establint, a més, una quantia mínima per a les mateixes (20 dies per any treballat), que en cap cas es pot concebre com una sanció proporcionada a l’abús.
• La modificació de l’article 10 [i de l’article 11] del TREBEP inclosa en el RDL es traduirà forçosament en major precarietat i rotació laboral en el sector en el futur, i constitueix una porta oberta a la privatització de serveis.
• No dona compliment en cap cas a la jurisprudència europea en relació a l’abús de temporalitat i a la seva sanció i és, més aviat, una burla de la mateixa.”
L'”Icetazo” va ser convalidat finalment, pels pèls, en votació parlamentària el dia 21 de juliol, en una sessió plenària esperpèntica. Per un sol vot, després de repetir la votació, que inicialment va donar com a resultat un empat, i amb el Govern del PSOE havent de pactar amb el seu soci de coalició, UP, i el seu principal aliat parlamentari, ERC, la tramitació posterior com a projecte de llei per a presentació d’esmenes. Aquesta tramitació es realitzarà per procediment d’urgència i és voluntat del Govern que estigui enllestida al mes d’octubre, la qual cosa ens marca de forma immediata el “tempo” per al conflicte. El que resulta evident és que ara mateix tenim un RDL aprovat i publicat al BOE que no compleix en absolut amb la jurisprudència europea, no satisfà les reivindicacions del col·lectiu, i que haurà de ser modificat molt substancialment en el tràmit d’esmenes si és que el resultat final ha d’aproximar-se mínimament a una solució justa i digna a la problemàtica que ens ocupa. Si no és així, la litigiositat continuarà, i el conflicte també. A hores d’ara, les possibles modificacions que s’han fet públiques (i que s’han difós àmpliament als mitjans, en una operació de propaganda a gran escala) són clarament insuficients i cal considerar-les com a poc més que un maquillatge per a justificar-ne la convalidació.
“aquest “moviment interí” està encarnant el més gran conflicte que s’ha donat en el sector públic des de l’època de les retallades salvatges”
Aquestes modificacions, pel que sabem, pretenen aprofitar la previsió continguda en l’art. 61.6 del TREBEP (accés via concurs de mèrits). Aquesta és una via possible, però que es troba lluny de l’aplicació directa de la jurisprudència europea que es contempla amb la “Proposició de llei d’estabilització de les treballadores i els treballadors del sector públic català” presentada per la CUP i ERC al Parlament de Catalunya, i que es troba actualment en tràmit. Una opció, la d’aquesta proposició de llei catalana, que seria clarament preferible, i que marca el camí el qual per a nosaltres hauria de ser la solució. En tot cas, la de l’art. 61.6 del TREBEP és una via possible, però no suposarà pas una solució al problema si no preveu que hi puguin entrar totes les casuístiques d’interines i temporals en abús, en els termes definits pel TJUE. D’altra banda, resulta evident que cal augmentar les indemnitzacions previstes per cessament, tant pels interins actualment en abús, com pels de nou ingrés. No es pot admetre que gent que ha patit un frau de llei es pugui acabar anant al carrer amb 20 dies per any treballat (i prenent com a referència només l’últim nomenament, obviant tots els anteriors a la darrera vacant ocupada). Les indemnitzacions contemplades haurien de ser, com a mínim, les equivalents a un acomiadament improcedent a la jurisdicció social, i han de contemplar tot l’historial de nomenaments successius de la persona abusada. També caldria introduir pròpiament una sanció econòmica a l’abús, més enllà de la indemnització al cessament, un aspecte totalment obviat en el RDL aprovat, malgrat totes les Sentències i Autos del TJUE que evidencien la necessitat (i l’obligatorietat) d’introduir en l’ordenament jurídic espanyol una sanció adequada i dissuasòria a l’abús.
Per últim, i per no allargar més aquest escrit, el text definitiu de la llei que s’aprovi a l’octubre, si vol resoldre el conflicte, haurà de modificar substancialment la regulació continguda en el RDL relativa a la modificació dels articles 10 i 11 del TREBEP en allò que afecta els interins i interines de nou ingrés, i a la sanció a l’abús en el futur. La regulació aprovada és una autèntica barbaritat, que no fa altra cosa que castigar als treballadors i treballadores que pateixin l’abús, tot trencant la seva vinculació laboral, amb una indemnització ridícula i insuficient, i no farà res més que augmentar exponencialment la precarietat i la rotació laboral en tot el sector de l’administració pública. Suposarà també, i això no ens cansarem de dir-ho, una evident porta oberta a la privatització dels serveis públics, fet pel qual ens hi hem d’oposar frontalment.
