La lluita pels coeficients reductors de la jubilació anticipada

Equip Comunicació CGT Catalunya
Àlex Tisminetzky. Advocat laboralista i afiliat a CGT

Des de CGT s’han presentat al govern espanyol diverses iniciatives per incloure col·lectius de treballadors en la jubilació anticipada pels coeficients reductors d’edat en funció de les activitats «excepcionalment penoses, perilloses i insalubres» que porten a terme. A data d’avui, s’estan tramitant les reclamacions dels treballadors exposats a l’amiant, la de les fundicions de ferro colat i la dels conductors de transport per carretera, però de ben segur en els propers anys nous col·lectius laborals ho reclamaran.

Malgrat les lògiques reclamacions dels treballadors afectats, a data d’avui el govern espanyol només ha aprovat de forma vergonyosa el expedient dels policies locals, que estan gaudint d’aquest jubilació anticipada des de 2019, malgrat la resta de col·lectius de treballadors (amb feines clarament més penoses) continuen la seva tramitació.

Què són els coeficients reductors de jubilació anticipada?

Reforma rera reforma, cada any els diferents executius espanyols han legislat sense cap rubor amb l’objectiu de que el màxim de treballadors es jubilessin cada cop més tard, impedint cada cop més les jubilacions anticipades, i amb les darreres normes una part molt important de la població no podrà deixar de treballar abans dels 67 anys.

Però hi ha col·lectius de treballadors, que per realitzar tasques «excepcionalment penoses, perilloses i insalubres», resulta pràcticament impossible mantenir l’activitat fins aquestes edats, ja que comporten esforços físics i riscos per a la seva integritat física, i pels seus companys de feina o per a tercers. Per aquest motiu, el Real Decret 1698/2011, de 18 de novembre, por el que se regula el régimen jurídico y el procedimiento general para establecer coeficientes reductores y anticipar la edad de jubilación en el sistema de la Seguridad Social va determinar que es podrien jubilar anticipadament, amb el 100% de la prestació (com si ho fessin a l’edat ordinària de jubilació) aquells col·lectius de treballadors on «existen excepcionales índices de penosidad, toxicidad, peligrosidad o insalubridad y, asimismo, acusen elevados índices de morbilidad o mortalidad».

El mecanisme resultant seria que el concret col·lectiu de treballadors comptaria amb uns «coeficients reductors» (que normalment van de 0,2 a 0,5) per cada any treballat en situació de risc, com ara mateix compten els miners o els treballadors del mar. Per posar un exemple, un treballador afectat que hagi portat a terme una feina penosa, si se li aplica un coeficient del 0,20, es podria jubilar 1 any abans per cada 5 anys treballats exposat al perill (0,20 per 5 anys de feina amb risc = 1 any de jubilació anticipada), i si per exemple ha estat 20 anys treballant amb una feina de risc, podria jubilar-se amb el 100% de la pensió 4 anys abans de la edat ordinària (0,20 per 20 anys de feina amb risc = 4 any de jubilació anticipada).

Com es sol·liciten?

Aquests col·lectius, han de sol·licitar aquesta inclusió a Madrid, a la Dirección General de Ordenación de la Seguridad Social, dependent del Ministerio de de Empleo y Seguridad Social, que ha d’obrir expedient i donar trasllat a l’Instituto Nacional de Seguridad e Higiene en el Trabajo (INSHT) amb l’ajuda de la Inspecció de Treball. Aquests organismes especialitzats en prevenció de riscos laborals hauran de realitzar un exhaustiu informe sobre el col·lectiu de treballadors concret, que inclou les taxes de mortalitat laboral en cada categoria professional del col·lectiu, o els índexs d’Accident de Treball o Malaltia Professional al sector, així com els riscos laborals concrets, les edats a partir de la qual és recomanable no exercir o les condicions de salubritat.

Un cop realitzat el citat informe del INSHT, i si es conclou la existència dels riscos i treballs penosos, l’executiu espanyol haurà de legislar determinant els concrets coeficients reductors de cada una de les categories professionals del col·lectiu afectat. La diferència de coeficients per a cada categoria professional es determinaria per l’existència de riscos diferents, aplicant-se coeficients més alts en les tasques més penoses i insalubres, tal com ja s’aplica actualment a la mineria o a les feines del mar.

Quins col·lectius ho han reclamat fins ara?

Des de la CGT, que compta amb legitimació legal per a poder iniciar la tramitació de nous de coeficients reductors, s’ha sol·licita la inclusió de diversos col·lectius de treballadors. Concretament, en l’actualitat, estan ja en marxa a proposta de CGT els expedients dels treballadors exposats a l’amiant a tot l’estat, en sectors tan diferents com el de la construcció, automobilístic o ferroviari (a iniciativa dels companys de la Federació Local de Viladecans i la secció sindical de CGT de l’antiga Honeywell), el col·lectiu de treballadors de les fundicions de ferro colat (on han portat la iniciativa els companys de la Federació Local de l’Anoia i de la secció sindical de CGT de Funosa), i la dels conductors de transport per carretera (a proposta dels companys de la secció sindical de CGT de TMB Bus).

Desgraciadament, a data d’avui el govern espanyol no ha finalitzat cap d’aquests expedients, que continuen la seva lluita per a ser reconeguts com a col·lectius amb feines «excepcionalment penoses, perilloses i insalubres» amb mobilitzacions. Sorprenentment, des del govern de Madrid en aquests anys des de 2011 (data d’aprovació de la llei) només s’ha reconegut aquests coeficients a un sol col·lectiu, el de «policies locals», que sense cap vergonya van passar davant de les reclamacions dels treballadors citats, i a partir del passat 2 de gener de 2019 ja poden jubilar-se anticipadament amb el 100% de la prestació per ser una feina «excepcionalment penoses, perilloses i insalubres».

El fet de que el govern espanyol aprovés via el Real Decret 1449/2018 els coeficients reductors de la jubilació anticipada només pels policies locals i no per col·lectius de treballadors amb feines molt més penoses i perilloses, ha creat una gran indignació entre els afectats, que han intensificat les campanyes per a agilitzar la tramitació a Madrid. A data d’avui, però, malgrat les bones paraules i promeses de molts alts càrrecs del govern central, no s’ha aprovat cap altre coeficient reductor per a feines perilloses.

En tot cas, la vergonyosa aprovació dels coeficients reductors pels policies locals, i no per a la resta de feines molt més penoses (per posar un exemple ningú pot posar en dubte la periollositat de l’amiant, i la gran quantitat de greus i letals patologies professionals que ha causat, sense cap possible comparació amb els policies locals), demostra que els criteris del govern espanyol en aquest àmbit són purament d’oportunisme polític, sense cap mena d’avaluació real de la perillositat de cada secor. Un cop més, serà la mobilització i la pressió al carrer dels col·lectius de treballadors afectats el que obligarà a les administracions a reconèixer els seus drets.

“Eloi Badia, president de Parcs i Jardins, mai no ens ha escoltat”

Equip Comunicació CGT Catalunya
Rosalía Molina. Redacció Catalunya

“L’Ajuntament premia l’assetjament a les dones, humilia les víctimes ascendint a l’assetjador”. Tot i que aquesta frase sembli treta de la ficció, la realitat és que defineix a la perfecció el que es viu a Parcs i Jardins de Barcelona.  Avui entrevistem a dues treballadores d’aquesta empresa municipal, afiliades a la CGT. Últimament han estat notícia degut al conflicte que s’ha destapat a Parcs i Jardins per uns casos d’assetjament sexual i laboral. Elles son la Azu Sánchez delegada d’Igualtat i Fani Portolés delegada de Prevenció a Parcs i Jardins.

Llegeix més

Cap TEEI al carrer! Les que hi som ens quedem!

Equip Comunicació CGT Catalunya
Laia Llensa. CGT Ensenyament Barcelona

Tot va començar setze anys enrere. El 2004 el Departament d’Educació va crear com a prova pilot la figura de les Tècniques Especialistes en Educació Infantil.

Nosaltres treballàvem a escoles bressol públiques, municipal o privades. I el Departament ens va escollir per la nostra formació, experiència i titulació.  Ens va triar i seleccionar de la borsa d’educadores de bressol, i va ser a partir del 2004 quan va començar la nostra trajectòria laboral com a TEEI.

Ara ja fa setze anys que treballem a les escoles públiques catalanes, donant suport a les tutores de P3. Acompanyem als infants en el seu creixement i desenvolupament personal i els acollim en el seu primer any a l’escola. Els escoltem, els guiem, els animem, els cuidem, els estimem, els ajudem, els acollim, els respectem, els aconsellem, els abracem, els eduquem, els consolem i els fem riure. Tot això i més ho fem amb ganes, amb emoció, amb professionalitat, amb afecte, amb tendresa, amb respecte i amb confiança.  

Ha sigut un procés llarg. Durant setze anys hem esperat amb ànsies poder consolidar el nostre lloc de treball. En els tres primers anys de la creació de la plaça de Tècniques en Educació Infantil, totes esperàvem que es convoquessin aquestes esperades oposicions, tres anys després tal com marca la llei. Així doncs el 2007 hauria d’haver estat l’any on hauríem consolidat el nostre lloc de treball, però això no ha sigut així, i és ara el 2021 quan hem de presentar-nos a aquest concurs d’oposició que ens abocarà a moltes companyes a l’atur. Aquest concurs no consolida la nostra experiència, ni té en compte la nostra professionalitat.

“aquest concurs d’oposició que ens abocarà a moltes companyes a l’atur”

Són unes oposicions obsoletes, amb una prova memorística on no ens donen l’oportunitat de demostrar la nostra experiència, ja que és una prova eliminatòria on el que compta és plasmar memorísticament un temari que no s’ajusta a les nostres tasques, ni a les funcions per les quals les TEEI estem contractades. 

Ens trobem amb una gran injustícia, i és per això que les TEEI estem en lluita! Fa més d’un any que ens mobilitzem, acompanyades i guiades per la CGT i per en Pau Martí Albert, el nostre advocat. Ens hem consolidat com a Plataforma d’Interines TEEI de Catalunya, on més de 400 companyes ens acompanyen en aquesta lluita. Ens hem reunit amb diferents grups polítics, sindicats, hem anat al parlament on hem rebut l’escalf i l’escolta de la majoria de grups parlamentaris, tots ells entenen que s’ha de buscar solució al problema que patim les TEEIS.

També hem denunciat l’abús que patim davant la justícia, i restem a l’espera que un jutge ens doni la raó, tal com marca el Tribunal de Justícia Europeu que va deixar molt clar que la sanció no hauria de ser passar per una oposició per  les treballadores que estem en abús de la temporalitat

Però cal que aquestes paraules i intencions que constantment sentim en boca de molts polítics, es converteixin en fets, perquè sinó les TEEIS ens quedarem sense feina. Cal aturar aquest ERO encobert!

Les TEEI som dones fortes, treballadores, lluitadores! Lluitem pels nostres drets, per fer justícia! No ens silenciaran!

La nostra lluita continuarà fins a aconseguir el nostre objectiu: 

Cap TEEI al carrer!

Les que hi som ens quedem!

Treballar i lluitar a la universitat quan no ets un home cis blanc

Equip Comunicació CGT Catalunya
Laura Esteve Alguacil, secció sindical CGT-UPF, sindicat d’ensenyament

S’acostuma a pensar en la recerca i docència universitària (ser PDI) com un sector laboral tranquil i amable. És clar que, com a treball vocacional i intel·lectual que és, gaudim de certs privilegis. Ara bé, també patim nombrosos abusos i violències. I com no, els patim especialment les dones, persones trans i persones racialitzades.

Plantejar-se treballar com a PDI a una universitat és en si complicat i la classe, el gènere i la racialització són factors determinants. Un cop fas gran una petita escletxa aconseguint que et contractin com a doctoranda, el missatge que t’arriba per tot arreu és clar: precarietat i inestabilitat.

Sense anar més lluny, ho veus quan Generalitat i Universitat decideixen conjuntament que el teu contracte serà de tres anys tot i que la llei (l’EPIF) te’n garanteix quatre. No és pas una tonteria. L’època predoctoral passa una important factura a la salut mental perquè les condicions laborals són nefastes. A canvi de sous de mileurista (un 56% del que cobra una altra persona a l’Administració General de l’Estat amb la nostra qualificació) hem de portar a terme una recerca innovadora que cristal·litzi en una tesi doctoral que sigui rendible pel “mercat acadèmic”, fer docència (molts cops estructural i sense cap formació prèvia) i, no menys important, realitzar tot un seguit de tasques indeterminades que, segons el propi funcionament feudal de les universitats, s’entén que sempre han d’assumir les de baix. Tot això és una cursa a contrarellotge el final de la qual és seguir treballant per acabar la tesi sense contracte mentre perceps la prestació per atur. No és d’estranyar que la ràbia i la frustració ens portés a formar els diferents col·lectius de Doctorandes en Lluita l’any 2019.

Ara bé, mires una mica més endavant en la carrera de fons que és l’acadèmia i el panorama és, si cap, encara més desolador. La concatenació de contractes temporals de manera fraudulenta es devia inventar a la universitat. Les diferents assemblees d’associades i els casos judicials guanyats així ho demostren. Entre contracte i contracte, possiblement llargs períodes de temps a l’atur: l’etapa postdoctoral té una força centrífuga que expulsa a les de sempre. No és cap sorpresa que si les dones som el 55% de les persones que fan un doctorat, només suposem un 22% del total de personal catedràtic o un 19% del personal investigador principal en un projecte europeu.

Per a poder ser capaç d’anar progressant a la universitat, cal competir amb la resta de companyes, a veure qui té millor currículum –en el millor dels casos– i a veure qui cau millor en els cercles d’influència (personal catedràtic, emèrit, equips rectorals…) en la majoria d’ocasions.

“la universitat del present és digna de formar part de qualsevol novel·la d’Ursula K. Le Guin”

Caure bé en aquests cercles de poder molts cops depèn del teu origen social i familiar, però també pots caure en gràcia sense això; has de ser normatiu, complaent i fer-li el joc al sistema en sectors que molts cops estan molt masculinitzats (com l’STEM). D’això, malauradament, en sap molt la companya Eva Bussalleu. Professora a la UdG durant 17 anys d’aïllament, violència psicològica i mobbing per part del seu cap i d’un dels seus companys, va ser acomiadada l’any passat. Després d’un llarg calvari per aconseguir una plaça d’agregada (la desitjada estabilització), va veure com aquests dos homes orquestraven la maniobra final per expulsar-la de la universitat. L’un, presentant-se al mateix concurs i l’altre, configurant un tribunal afí compost exclusivament per homes catedràtics de la seva òrbita. De moment, la justícia li ha donat la raó a l’Eva, que ha declarat nul el concurs donada la configuració exclusivament masculina del tribunal. Mentre es convoca de nou, l’Eva reclama ser readmesa, però el seu equip i la universitat segueixen ignorant-la.

D’altra banda, en la valoració dels currículums, marquen la diferència, sobretot, dos tipus de coses: les publicacions i la mobilitat o estades de recerca. La mobilitat sempre ha estat un factor de penalització per a les dones que cuiden o es plantegen cuidar. 

No tothom pot permetre’s deixar-ho tot durant un parell d’anys per fer un postdoc a l’estranger sense saber si podrà tornar. La incertesa és especialment dura en etapes vitals en què el mandat social de la maternitat és més intens. Per portar un ritme de publicació amb la productivitat que s’espera, cal fer jornades laborals molt per sobre del que marquen els contractes. Les dones, en assumir la major part de les tasques de cures, ens veiem amb l’aigua al coll per la doble jornada laboral, cosa que repercuteix de nou en la nostra salut física i mental. Així, la Covid-19 i el teletreball han fet encara més patent les dificultats per a publicar al ritme que el “mercat” demana. La majoria de dones han reduït sensiblement el nombre de publicacions el temps que portem de pandèmia, mentre que molts homes han pogut viure aquest període com un de més tranquil·litat per llegir i escriure.

La universitat del present és digna de formar part de qualsevol novel·la d’Ursula K. Le Guin: és una institució feudal a la vegada colonitzada per les lògiques capitalistes i individualistes més salvatges. Pel que hem exposat, no és d’estranyar que els espais de resistència estiguin fortament feminitzats. Ara bé, no només volem resistir, també volem crear nous mons. Si no volem quedar-nos només amb una barricada que ens permeti resistir els embats del patriarcat i el capital, hem de reflexionar sobre quin món i quina universitat volem a l’altra banda. Més important, l’hem de posar en pràctica: horitzontalitat, cooperació i sororitat haurien de deixar de ser només paraules boniques. En aquest sentit, les dones combatives a les universitats albirem certa esperança en la recent creació de l’Assemblea Feminista Interuniversitària, un espai no mixt de reflexió i acció.

Victòria de tres lluites que es van unir: la plantilla, els barris i la CGT

Equip Comunicació CGT Catalunya
Juan Ramiro. Conductor d’autobusos en TMB

El mes d’abril de 2021 es va tancar un cicle d’història de lluites obreres i veïnals que va començar el maig de 1978 quan un conductor de TMB, Manuel Vital, segrestà un autobús de la línia 47 i amb el suport de les persones que vivien a Torre Baró va demostrar que aquest barri de Barcelona, i després Ciutat Meridiana, era accessible per al transport públic.

Era el començament d’una baralla que s’allarga fins als nostres dies per a garantir a les persones que viuen en els barris de muntanya de la perifèria de Barcelona un servei públic de transport de qualitat i el dret bàsic a la mobilitat.

El 1988 l’empresa pública TMB fa desistiment de funcions i subroga a l’empresa privada de Transportes Lydia la gestió de les línies d’autobús que es van crear. Arribem al període 2010/2021 en què l’empresa privada Sagalés es queda amb l’anterior plantilla de Transports Lydia pretenent en un principi retallar els drets laborals com l’antiguitat, la qual cosa va motivar que la plantilla s’afiliés a CGT després de veure el nul suport rebut per part de l’empresa de serveis que és Comissions Obreres en la qual estaven afiliats la majoria de la plantilla. Una vaga de set setmanes amb un ampli seguiment, suport de moviments veïnals i de la secció sindical de CGT en autobusos de TMB, va acabar en una victòria que va fer que Bus Nou Barris (Sagalés) no apliqués les retallades. És en aquest moment quan es comencen a establir uns vincles entre plantilla, organització sindical anarcosindicalista i moviments de barri que mantindran en el temps la idea de recuperar el servei de bus per a la gestió pública.

En paral·lel, va començar el treball des de CGT de secundar i difondre les reivindicacions, fins a arribar al 2015 en què la plantilla d’autobusos TMB decideix en Assemblea que uns dels punts de la negociació del Conveni Col·lectiu és la recuperació de les línies de Bus Nou Barris. Aquí s’obre un període de conflictivitat amb manifestacions veïnals per a queixar-se del mal servei, amb la consigna unànime de FORA SAGALES, VOLEM TMB, recollida de signatures demanant la dimissió de Mercedes Vidal de Barcelona en Comú i presidenta de TMB per no acabar amb la subrogació de les línies de bus a Sagalés, així com la seva aposta a la privatització del transport públic que representa el projecte de Tramvia per la Diagonal i per no complir el mandat d’un Ple del Districte de Nou Barris en què totes les forces polítiques incloent el seu partit mostren el seu suport al fet que aquestes línies tornin a ser de gestió pública. Només ERC i CUP mantenen en el temps aquesta petició i el seu suport. Dels Comuns i altres castes polítiques no es va saber res més, fins a arribar a 2021 en què finalment s’aconsegueix aquest retorn de les línies de bus a TB i l’absorció per part d’aquesta de la plantilla.

“aquesta és una victòria fruit dels vincles creats des de la idea del suport mutu per al benestar col·lectiu”

Arribat aquest punt val la pena aturar-se a explicar com aquest sindicat es fa lloc i es consolida en una plantilla de persones treballadores en la qual no tenia implantació. Des del primer moment escoltant les seves necessitats, així com de la gent que viu en els barris, proposant maneres d’actuació per a trobar solucions, fent participar de la presa de decisions a totes les parts, buscant complicitats entre plantilles amb actes de confraternització, reunions entre les dues seccions sindicals de Bus Nou Barris i Transports de Barcelona per a elaborar estratègia, assessorant jurídicament, participant de manera activa en les seves mobilitzacions, denunciant públicament en xarxes socials i premsa l’abandonament al qual estava sotmès per part de les diferents administracions el servei d’autobusos i la gent que viu en aquests barris. La constància i l’obstinació a no perdre el fil de què succeïa per part de la gent de CGT d’autobusos va ser determinant. Per últim, el treball en l’àmbit sindical rebent el suport majoritari de la plantilla a CGT en les últimes eleccions sindicals, desbancant a UGT que era l’aposta de l’empresa. Per a arribar fins aquí, davant la negativa d’aquesta empresa de serveis sindicals a convocar eleccions i així poder venir a TB amb aquest delegat, vam esprémer al màxim la legislació i vam buscar solucions imaginatives de com utilitzar a l’altra empresa de serveis sindicals, CCOO, per a després d’afiliar a tres companys temporalment, que aquesta convoqués eleccions. Imaginació i estratègia com a eines per a trencar l’statu quo.

Fins i tot ens queda una part del camí per recórrer i és integrar la plantilla de Bus Nou Barris en TB amb tots els seus drets laborals. L’enemic en aquest cas no és la patronal o la llei, sinó UGT i el corporativisme que fomenta el recel entre iguals.

Penso que sempre cal aprendre, de les derrotes i de les victòries per a poder continuar en el temps el nostre esforç d’acabar amb el sistema capitalista i les seves estructures de poder. Per a mi aquesta és una victòria fruit dels vincles creats des de la idea del suport mutu per al benestar col·lectiu, d’insistir al llarg dels anys en la idea clara de municipalitzar el servei, de la confluència de necessitats entre persones treballadores, moviments veïnals i socials amb el nostre sindicat, amb un objectiu clar, fer fora allò privat i voler allò públic.