El conflicte laboral al 112 és quelcom que ve de lluny, a conseqüència de la gestió d’un servei públic i essencial en mans d’empreses privades. Com és lògic, aquestes companyies tenen com a objectiu prioritari l’afany de lucre i això no només perjudica els empleats, sinó que té impacte directe en l’atenció que rep la ciutadania en moments crítics.
La plantilla es troba infradimensionada i sobrecarregada de feina perquè a l’empresa li resulta més rendible tenir els treballadors imprescindibles a poques hores i assumir les sancions derivades de la pèrdua de trucades, que complir amb els estàndards de qualitat que hauria de tenir la gestió d’un servei tan important com aquest. A més, fruit de la privatització propiciada per les institucions públiques, ens regim pel conveni de call center, un conveni que precaritza les nostres condicions laborals, no s’adequa al tipus de feina que desenvolupem ni a la importància de la mateixa i ni tan sols les empreses respecten. Com és lògic, aquesta situació afecta, i molt, a l’atenció que rep la ciutadania, ja que no es pot garantir que la seva trucada sigui atesa o ho sigui de forma immediata. A més hem de tenir en compte que la qualitat de l’atenció pot veure’s afectada fruit de l’estrès i el sobreesforç que ha de fer la plantilla en nombroses ocasions.
L’inici de les protestes
A finals de maig l’empresa adjudicatària del servei, Grupo Norte, es va declarar en concurs de creditors voluntari. Els treballadors i els comitès dels centres de Reus i Zona Franca ens en vam assabentar per la premsa. Malgrat que en un principi la companyia pretenia fer creure que aquesta situació era temporal i que no ens afectaria, van acabar reconeixent que no podien assegurar el cobrament de les nòmines. Aquest punt va ser el detonant per encendre a una plantilla ja molt cremada i iniciar les mobilitzacions. Durant els dies següents es van organitzar diversos actes de protesta davant els centres de treball. En aquest context de lluita, el comitè d’empresa de Reus, format íntegrament per 9 delegats de la CGT, va convocar una a les treballadores per proposar dur a terme una jornada de vaga. En paral·lel al centre de Zona Franca es crea una assemblea alternativa al comitè existent per coordinar les protestes i adherir-se a la possible aturada. Finalment i després que la proposta fos aprovada per una majoria amplíssima en tots dos centres, es convoca la vaga.
La jornada de vaga a pesar del boicot
Com era d’esperar una vaga al 112 durant la revetlla de Sant Joan va caure com un gerro d’aigua freda a l’empresa i a les institucions públiques catalanes. Un cop més totes dues institucions van anar de la mà per intentar silenciar la veu dels treballadors; l’empresa va sol·licitar establir un 100% de serveis mínims i el Departament de Treball, amb el vistiplau d’Interior, els hi va concedir. Lògicament les treballadores davant d’aquesta situació no vam romandre impassibles, ens vam concentrar davant d’Interior i del centre de Reus, aconseguint molt de ressò mediàtic i unes promeses per part del Conseller Joan Ignasi Elena que no s’han complert.
“treball ha decretat uns serveis mínims del 85%”
La vaga indefinida
Davant dels incompliments de l’Honorable anteriorment esmentat i de la nul·la reacció de l’empresa a les nostres demandes, no ens ha quedat altra alternativa que convocar des de CGT una vaga indefinida ratificada en ambdós centres i al que si ha sumat el nou comitè de Zona Franca format per CCOO (8) i UGT (1). Aquest cop treball no ha tingut excuses per imposar-nos un 100% de serveis mínims i ha acceptat la nostra petició del 85%. Som conscients que aquests serveis mínims continuen sent de màxims, però hem de tenir en compte que mai en la història del 112 de Catalunya s’han decretat serveis mínims inferiors. Per altra banda, nosaltres com a treballadores volem que la nostra protesta tingui incidència en el servei per tal que s’escoltin les nostres reivindicacions, però no deixem de banda a la ciutadania ni prioritzem les nostres condicions laborals al bé col·lectiu.
Aquesta segona vaga, que tot just acaba de començar, està tenint molt de seguiment (tenint en compte els serveis mínims) i més ressò que l’anterior, si bé som conscients que caldrà allargar-la en el temps i intensificar els actes de protesta per aconseguir la reacció política que busquem. Com era d’esperar l’empresa ja ha iniciat les maniobres per posicionar la plantilla en contra de la vaga i dels convocants. Les negociacions entre les parts estan sent força complexes degut a les característiques del servei i a diverses casuístiques que afecten la continuïtat de part de la plantilla. Per part del comitè de vaga tenim la convicció que hem de seguir ferms en la nostra posició per tal de garantir que la vaga sigui efectiva i intentant que les conseqüències no desitjades de la mateixa siguin les mínimes per als treballadors que no tenen el seu futur assegurat.
Ampliacions d’aeroports, noves lleis per exprimir encara més els Raiders, declaracions vergonyoses dels polítics de torn, retorn a l’edat mitjana en alguns territoris del món…
La cosa és bastant clara: la classe política i els seus mercenaris -mitjans de comunicació, policia i jutges- no són més que una trama necessària per a continuar mantenint un sistema injust. I no només injust, també suicida. És la trama que continua movent els fils d’un teatre de llibertat i democràcia, però com tots els teatres, és una ficció. És la trama necessària per a que els grans capitalistes continuin movent-se a l’ombra, ampliant aeroports, precaritzant la vida, multiplicant beneficis…
Però s’apropa el moment de què la gran massa de la població s’adoni que li estan prenent el pèl. És el moment de què aquesta població s’enfurismi i prengui consciència de si mateixa i del que li pertany.
Aquest govern “d’esquerres” ha de caure, però no per a que vingui un altre amb interessos similars. Ha de caure aquest govern i els següents, a base de conflicte social, de mobilització i, sobretot, d’autoorganització. No els necessitem. És més, necessitem que marxin per a poder sobreviure. I si creiem una mica en la decència, la justícia i l’autèntica llibertat, no la dels mercats, no podem acceptar cap govern que no surti de nosaltres mateixos. Hem d’anar a la vertadera arrel dels problemes i, d’ara en endavant, ser ingovernables.
A Barcelona, l’àrea metropolitana i Vallès Occidental, els Riders s’hi han sumat a unes jornades de protestes mai vistes a l’Estat Espanyol ni a Europa. Es tracta d’un sector bastant individualitzat, ja que el nostre centre de treball es troba als carrers i el desenvolupament de la nostra activitat és solitari. Tanmateix, això no significa que els companys no tinguin els seus punts de trobada, els quals, es creen llaços de sociabilitat entre ells. És allí, realment, on es crea teixit col·lectiu i solidaritat obrera: arreglen bicis, comparteixen les comandes cancel·lades i s’autoorganitzen en assemblees. CGT Riders les promouen i participen en aquestes. De manera que seguim un dels principis de l’anarcosindicalisme: la construcció sindical des de baix. Precisament seria en la II Assemblea de Riders de Sants on es marcaria el full de ruta de les protestes perquè es determinaria la defensa de les condicions dels Riders tant en la seva condició d’autònom com d’assalariat.
En efecte, el dia 12 d’agost, amb l’entrada en vigor de la mal anomenada Llei Rider l’empresa Glovo imposaria un model mixt en el qual continuaria operant amb autònoms amb el beneplàcit del govern. Així mateix, eliminaria algunes de les condicions pel que la justícia determina que som falsos autònoms per a així continuar operant amb aquest model. El resultat seria el d’un nou sistema en el qual els propis Riders es posarien les seves tarifes obrint el camí a una rivalitat entre nosaltres, a més de precaritzar encara més la nostra situació com treballadors. Perquè només sortirien viatges amb una tarifa d’un un euro. Així doncs, el malestar general va anar augmentant derivant en una ira popular que es demostraria en els dies següents.
“l’única lluita efectiva és la que es lliura al carrer”
Es van produir concentracions espontànies a la seu de l’empresa, a plaça Catalunya, boicots en les hores de més treball de la nit i, el més significatiu, bloquejos en els restaurants de cadena ràpida com els McDonald’s, entre altres. Es tractà d’uns dies en què Glovo perdria diners, ja que les seves comandes no van sortir, així com una baixada important en les seves accions en borsa. Aquestes accions van ser alimentades per simpatitzants i afiliats de CGT, d’igual manera que per companys de CCOO. Com hem comentat anteriorment, la defensa de les nostres condicions materials, encara que sigui per a reclamar una pujada de les tarifes en el model de l’autònom, és raó suficient per a participar en aquestes jornades.
Per part de l’empresa, utilitza a Riders afins per a reconduir la situació. Amb promeses insuficients que acontentarien els més conformistes, de la mateixa manera, per a tallar el caràcter revolucionari d’aquestes jornades. No obstant això, molts companys continuen al carrer lluitant pels seus drets. Per part seva, els assalariats contractats en subcontractes en els supermercats fantasmes de l’empresa també es sumaren, arribant fins i tot, a sofrir repressió sindical amb acomiadaments massius. Tal sols s’ha aconseguit que s’eliminin les tarifes inferiors a un euro.
És per això que encara queda molt per lluitar, queda molt per aconseguir, queda molt per recórrer. Però el simple fet d’haver participat colze a colze amb els companys al carrer i en primera línia és un primer pas per a donar guerra a una empresa que representa la crueltat del capitalisme tardà. Unes pràctiques empresarials que es van estenent a tots els sectors de la nostra economia i, per això, cal ser allí per a frenar-les, ja no per nosaltres, sinó per la nostra classe social. Demostrant, al seu torn, que l’única lluita efectiva és la que es lliura al carrer. Aquí estarem, com a CGT Riders, amb els nostres companys.
Josep Garcia Vázquez. Afiliat al Sindicat d’Administració Pública de Barcelona i membre de l’SP de la Secció Sindical de la CGT a la Diputació de Barcelona
A finals del mes de maig del 2019, i a petició de la Coordinació de la revista Catalunya, des de la Secció Sindical de la CGT a la Diputació de Barcelona vam redactar una nota tot explicant el conflicte que havíem tingut aleshores a la nostra administració arran de la publicació de les bases de les ofertes públiques d’ocupació corresponents als anys 2016 i 2017, el qual va tenir com a resultat la paralització de l’execució de les mateixes.
Més de dos anys després, aquest conflicte, el qual no té a veure –en realitat– amb una situació específica a la Diputació, sinó que s’emmarca dins del conflicte general que afecta al conjunt de les administracions públiques a l’Estat espanyol al voltant de la solució que s’ha de donar a la problemàtica del personal interí en abús de temporalitat, continua sense resoldre’s. Podem dir, però, que molt probablement aquest ha entrat ara ja en una fase decisiva, que es verificarà durant els propers mesos, d’aquí a l’octubre (aquestes línies s’escriuen a principis d’agost), i que haurem de veure si resulta o no definitiva.
El conflicte té a veure amb l’ús i abús durant les darreres dècades de la figura de l’interinatge dins del sector públic, tant entre el personal laboral, com funcionari, com estatutari, per a cobrir vacants de caràcter permanent i estructural. Una pràctica de contractació fraudulenta, però massiva i generalitzada en tots els sectors de l’administració (amb excepció de l’Administració General de l’Estat, i tret d’alguns organismes de la mateixa), que ha estat sortejant durant molt de temps la seva pròpia legalitat (l’obligació establerta al Text refós de l’Estatut Bàsic d’Empleat Públic de proveir reglamentàriament les places al cap de 3 anys de la seva aprovació en oferta pública), i que es va veure enormement agreujada per la congelació de les ofertes públiques i la imposició del mecanisme draconià de les taxes de reposició en època el Ministre Montoro.
La conseqüència de tot plegat es pot comprovar amb estadístiques a la mà. L’administració pública a l’Estat espanyol és el sector econòmic amb major afectació de l’ocupació temporal, àdhuc amb una proporció superior a la del sector privat. Aquesta afecta especialment alguns nivells de l’administració, com la local i l’autonòmica, i es concentra de forma desmesurada en alguns dels subsectors clau dins la prestació de serveis públics, com la sanitat i l’ensenyament, però no només en aquests.
Aquest conflicte ha generat una important dinàmica de litigiositat (amb un paper destacat, i no sempre positiu, d’alguns grans despatxos d’advocats), gran part de la qual ha acabat involucrant al Tribunal de Justícia de la Unió Europea (TJUE), mitjançant diverses “qüestions prejudicials” trameses al llarg del temps a aquesta instància judicial per part dels tribunals espanyols. Això ha estat així davant l’evidència de la no transposició a l’ordenament jurídic espanyol de la Directiva 1999/70/CE sobre el treball de durada determinada o, més ben dit, de la transposició només parcial de la mateixa a les activitats del sector privat. Aquest fet deixava oberta la via per a reclamar, en base a la Clàusula 5 de l’esmentada Directiva, i davant la inexistència en l’ordenament jurídic espanyol d’una sanció efectiva i dissuasòria a l’abús de temporalitat comès per les administracions, que es declarés el caràcter fix de la relació laboral com a sanció adequada a aquest abús, tal com es fa en la jurisdicció social al sector privat.
Si bé la jurisprudència que ha anat generant el TJUE des d’aleshores en relació amb aquesta qüestió no es decanta de forma clara i automàtica per aquesta conversió a la fixesa de les relacions laborals en abús de temporalitat, sí que resulta evident que les diverses Sentències i Autos que ha anat dictant els dos darrers anys apunten cada cop més en aquesta direcció, en constatar l’existència de l’abús i l’absència de cap mecanisme real i efectiu que es pugui considerar com a sanció dissuasòria a la comissió d’aquest. En qualsevol cas, i si bé a hores d’ara el TJUE no ha acabat d’indicar de forma clara quina és la solució adequada a la problemàtica, sí que ha palesat en la seva jurisprudència quina no és la solució, en establir que la inclusió de places ocupades per personal abusat en convocatòries d’oferta pública de torn lliure i de resolució incerta no pot considerar-se en cap cas com una sanció adequada a l’abús. Entre la jurisprudència europea recent que afecta aquest assumpte cal destacar la Sentència C103/18 i 429/18 del 19 de març del 2020, a més de l’Auto del 30 de setembre del 2020 contra la Cambra Municipal de Gondomar (Portugal), assumpte C-135/20, la Sentència d’11 de febrer del 2021, contra Topikis Aftodioikisis (OTA) “Dimos Agiou Nikolaou”, assumpte C-760/18, l’Auto de l’assumpte C-103/19, de 2 de juny, i la Sentència C-726/19, de 3 de juny del 2021.
“l’administració pública a l’Estat espanyol és el sector econòmic amb major afectació de l’ocupació temporal”
A partir d’aquí s’han produït nombroses sentències de fixesa a la jurisdicció social en el cas de personal interí laboral de les administracions i també de societats empresarials públiques sotmeses al TREBEP. Algunes de les darreres s’han donat a nivell de Tribunals Superiors de Justícia, en concret, a Galícia i a Madrid. La Sentència C-726/19 del TJUE, del 3 de juny, va obligar la Sala Social del Tribunal Suprem, fet poc habitual, a revisar la doctrina que fins aquell moment venia aplicant i, si bé es tornava a decantar per una figura que semblava que l’evolució de la controvèrsia ja havia descartat (la de l'”indefinit no fix”, que en realitat és una figura també temporal), circumscrivia de forma clara per primera vegada l’abús a les relacions laborals superiors a 3 anys. La jurisdicció contenciosa-administrativa, en canvi, s’està mostrant més refractària, a hores d’ara, a sotmetre’s a la jurisprudència comunitària decantant-se per la fixesa. Tanmateix, s’han dictat diverses sentències de fixesa en primera instància en jutjats contenciosos administratius, la primera de les quals el 8 de juny del 2020 en un cas portat per la Secció Sindical de la CGT a l’Ajuntament d’Alacant (si bé a hores d’ara desestimada pel TSJCV, i pendent de veure com s’acaba resolent en instància superior).
El conflicte, però, no es redueix només al seu tortuós recorregut jurídic, el qual encara no ha finalitzat, i que es troba condicionat en gran mesura pel conservadorisme d’una judicatura que es resisteix a deixar d’assimilar l’abús de temporalitat amb qualsevol altra situació d’accés “normal” a la funció pública, a la qual li són d’aplicació els principis constitucionals d’igualtat, mèrit i capacitat (obviant, així, que el personal abusat ja va accedir en el seu dia, i ho va fer mitjançant processos selectius als quals forçosament li eren d’aplicació d’aquests principis). Es troba condicionat també, per una àmplia resistència a admetre el principi de primacia del dret de la UE, contemplat en el propi ordenament jurídic espanyol. Això ens du a un xoc de legitimitats jurisdiccionals bastant ridícul, i a la llarga insostenible, alhora que el TJUE va estrenyent cada cop més el cercle, prejudicial rere prejudicial, amb els seus Autos i Sentències.
Però, com dèiem, el conflicte no es limita al seu vessant judicial, i ha generat una dinàmica de mobilitzacions inèdita, molt voluntarista i impregnada en molts casos per una forta actitud antisindical, en què ha pres protagonisme una xarxa multiforme i diversa de plataformes i col·lectius d’interins i interines. Al si de la mateixa el propi personal afectat ha pres la iniciativa en la denúncia del frau comès i en la defensa dels seus llocs de treball, en una experiència d’autoorganització gens habitual al sector de l’administració pública. Si bé la dinàmica generada al si d’aquesta xarxa és complexa i en alguns casos ha derivat en discursos i pràctiques amb les quals algunes de nosaltres ens hem sentit poc identificades, resulta evident també que aquest “moviment interí” està palesant i, d’alguna manera, encarnant, el més gran conflicte que s’ha donat en el sector públic des de l’època de les retallades salvatges de l’anterior crisi econòmica. No hi ha dubte tampoc que és el principal element que està posant en qüestió, ara mateix, la posició hegemònica dels sindicats del poder (CCOO, UGT, i CSIF) dins l’administració. Cal reconèixer, a més, que gran part de les seves mancances tenen a veure amb el fet que el sindicalisme combatiu no hem sabut donar una resposta adequada a la problemàtica, inquietuds i reivindicacions del col·lectiu, un fet sobre el qual convindria fer una profunda autocrítica, i de forma urgent. Si dins del moviment hi ha hagut marge perquè intentessin treure’n rèdit tota mena d’oportunistes de tots els colors, això ha estat així, és, en gran mesura, per culpa nostra.
La problemàtica de l’abús de temporalitat afecta centenars de milers de persones a totes les administracions de l’Estat. L’estimació que es fa des de les plataformes i col·lectius d’interines és d’unes 800.000 persones, i la que fa el Govern espanyol (òbviament, interessat a rebaixar al màxim la magnitud del problema) és d’unes 300.000. Recentment el Govern de l’Estat ha pres la iniciativa per a “resoldre” a la seva manera el conflicte per via legislativa, com a part dels compromisos adquirits amb la Comissió Europea en el marc del “Pla de Recuperació i Resiliència”, aprovat per a poder-se beneficiar dels anomenats fons “NextGenerationEU”. Aquesta comesa li ha correspost a l’efímer Ministre de Política Territorial i Funció Pública, durant 3 escassos mesos, l’inefable Miquel Iceta. L’operació preveia l’aprovació d’un “Acuerdazo” i un “Decretazo” exprés en ple període estival, que pogués ser convalidat en seu parlamentària al mes de juliol, per a minimitzar l’oposició social al carrer per part del col·lectiu afectat, i que permetés dir-li a la CE que s’havia legislat per a reduir la desmesurada temporalitat al sector públic espanyol. I així, el dia 5 de juliol el Ministeri subscrivia amb CCOO-UGT-CSIF a la Mesa General de Negociació de les Administracions Públiques l’anomenat “Acord sobre el Pla de xoc per a reduir la temporalitat a les administracions públiques”, el contingut del qual va ser aprovat en forma de Reial Decret-llei al Consell de Ministres el dia 6, i publicat l’endemà, 7 de juliol, al BOE. La nostra valoració sobre el mateix la vam expressar en un comunicat d’urgència difós el mateix dia 7, en el qual dèiem:
“L’Acord subscrit amb el Ministeri pels sindicats majoritaris (…), i el RDL subsegüent suposa, a parer nostre: • Una reedició d’anteriors “Acuerdazos” signats en època d’en Montoro, que aboca als interins en frau de llei a fer processos de concurs-oposició de torn lliure i resolució incerta si volen estabilitzar la seva relació laboral. • Una restricció màxima de les indemnitzacions (…) per cessament, de les quals es deixa fora als interins en abús que no entrin en el nou “procés d’estabilització”, tot establint, a més, una quantia mínima per a les mateixes (20 dies per any treballat), que en cap cas es pot concebre com una sanció proporcionada a l’abús. • La modificació de l’article 10 [i de l’article 11] del TREBEP inclosa en el RDL es traduirà forçosament en major precarietat i rotació laboral en el sector en el futur, i constitueix una porta oberta a la privatització de serveis. • No dona compliment en cap cas a la jurisprudència europea en relació a l’abús de temporalitat i a la seva sanció i és, més aviat, una burla de la mateixa.”
L'”Icetazo” va ser convalidat finalment, pels pèls, en votació parlamentària el dia 21 de juliol, en una sessió plenària esperpèntica. Per un sol vot, després de repetir la votació, que inicialment va donar com a resultat un empat, i amb el Govern del PSOE havent de pactar amb el seu soci de coalició, UP, i el seu principal aliat parlamentari, ERC, la tramitació posterior com a projecte de llei per a presentació d’esmenes. Aquesta tramitació es realitzarà per procediment d’urgència i és voluntat del Govern que estigui enllestida al mes d’octubre, la qual cosa ens marca de forma immediata el “tempo” per al conflicte. El que resulta evident és que ara mateix tenim un RDL aprovat i publicat al BOE que no compleix en absolut amb la jurisprudència europea, no satisfà les reivindicacions del col·lectiu, i que haurà de ser modificat molt substancialment en el tràmit d’esmenes si és que el resultat final ha d’aproximar-se mínimament a una solució justa i digna a la problemàtica que ens ocupa. Si no és així, la litigiositat continuarà, i el conflicte també. A hores d’ara, les possibles modificacions que s’han fet públiques (i que s’han difós àmpliament als mitjans, en una operació de propaganda a gran escala) són clarament insuficients i cal considerar-les com a poc més que un maquillatge per a justificar-ne la convalidació.
“aquest “moviment interí” està encarnant el més gran conflicte que s’ha donat en el sector públic des de l’època de les retallades salvatges”
Aquestes modificacions, pel que sabem, pretenen aprofitar la previsió continguda en l’art. 61.6 del TREBEP (accés via concurs de mèrits). Aquesta és una via possible, però que es troba lluny de l’aplicació directa de la jurisprudència europea que es contempla amb la “Proposició de llei d’estabilització de les treballadores i els treballadors del sector públic català” presentada per la CUP i ERC al Parlament de Catalunya, i que es troba actualment en tràmit. Una opció, la d’aquesta proposició de llei catalana, que seria clarament preferible, i que marca el camí el qual per a nosaltres hauria de ser la solució. En tot cas, la de l’art. 61.6 del TREBEP és una via possible, però no suposarà pas una solució al problema si no preveu que hi puguin entrar totes les casuístiques d’interines i temporals en abús, en els termes definits pel TJUE. D’altra banda, resulta evident que cal augmentar les indemnitzacions previstes per cessament, tant pels interins actualment en abús, com pels de nou ingrés. No es pot admetre que gent que ha patit un frau de llei es pugui acabar anant al carrer amb 20 dies per any treballat (i prenent com a referència només l’últim nomenament, obviant tots els anteriors a la darrera vacant ocupada). Les indemnitzacions contemplades haurien de ser, com a mínim, les equivalents a un acomiadament improcedent a la jurisdicció social, i han de contemplar tot l’historial de nomenaments successius de la persona abusada. També caldria introduir pròpiament una sanció econòmica a l’abús, més enllà de la indemnització al cessament, un aspecte totalment obviat en el RDL aprovat, malgrat totes les Sentències i Autos del TJUE que evidencien la necessitat (i l’obligatorietat) d’introduir en l’ordenament jurídic espanyol una sanció adequada i dissuasòria a l’abús.
Per últim, i per no allargar més aquest escrit, el text definitiu de la llei que s’aprovi a l’octubre, si vol resoldre el conflicte, haurà de modificar substancialment la regulació continguda en el RDL relativa a la modificació dels articles 10 i 11 del TREBEP en allò que afecta els interins i interines de nou ingrés, i a la sanció a l’abús en el futur. La regulació aprovada és una autèntica barbaritat, que no fa altra cosa que castigar als treballadors i treballadores que pateixin l’abús, tot trencant la seva vinculació laboral, amb una indemnització ridícula i insuficient, i no farà res més que augmentar exponencialment la precarietat i la rotació laboral en tot el sector de l’administració pública. Suposarà també, i això no ens cansarem de dir-ho, una evident porta oberta a la privatització dels serveis públics, fet pel qual ens hi hem d’oposar frontalment.
La proclamació de la IIa República va permetre una ràpida i creixent reorganització dels sindicats de la CNT. El Sindicat de la Fusta era un dels més importants de Catalunya, comptant amb 10.500 afiliats, dels quals gairebé 4.000 ho eren de la secció d’ebenistes. Aquest sector es componia de nombrosíssimes unitats de producció petites i estava en una accelerada mecanització i recomposició tecnològica, produint-se un desplaçament creixent de l’obrer-artesà del moble per obrers sense qualificació professional. Aquest fenomen portava incorporat un canvi en la correlació de forces entre patró i obrer. Un obrer-artesà estava en millors condicions per pressionar el patró i fer valer la seva participació en la producció, perquè la seva tasca especialitzada i artística era difícil de substituir, mentre que un obrer-apèndix de la màquina era més fàcilment substituïble, perquè reduïa la seva autonomia i la seva capacitat d’organitzar el treball com li convingués més.
El Sindicat de la Fusta havia comprovat que l’atur forçós en el seu sector pujava a més del 20% de la força laboral i creien que la seva reducció passava per una rebaixa de la jornada laboral de les 48 hores setmanals a 44. A aquesta reivindicació afegien la d’eliminar les festes intersetmanals (majoria de caràcter religiós), ja que eren dies que no cobraven, i, per últim, que les eines de treball anessin a càrrec dels patrons (organitzats al Col·legi d’Artífexs).
La patronal no va acceptar la negociació amb el Sindicat i va derivar el litigi cap als Jurats Mixtes (JM). Aquests organismes havien estat creats pel Ministeri de Treball, pretenent ser un instrument de conciliació i consens que evités les vagues. En acudir als JM, la patronal introduïa un element de greus conseqüències, ja que era conscient que la CNT rebutjava aquestes institucions arbitràries i plantejava l’acció directa, és a dir, negociacions entre obrers i patrons implicats en el conflicte sense intermediació de tercers, el que suposava no acceptar la legislació laboral imposada des de l’Estat. Si la CNT rebutjava acudir al JM, la vaga seria declarada il·legal i el conflicte es convertia, d’aquesta manera, en un pols de força entre dues parts: la patronal, les autoritats (Govern Civil, Prefectura de Policia, Generalitat, Govern), la UGT i el PSOE, situats en defensa de la Llei de Jurats Mixtes i, d’altra banda, la CNT, interessada no només en la victòria de les reivindicacions plantejades, sinó a demostrar la inviabilitat d’una legislació laboral que considerava es realitzava amb la intenció d’obstaculitzar l’acció cenetista en benefici de la UGT.
En aquesta situació, la vaga es va iniciar el 14 de novembre de 1932. Entre els militants anarcosindicalistes existia una clara consciència que l’emancipació de la classe obrera era només possible mitjançant un enfrontament directe, social i econòmic amb la burgesia. Era fonamental que la conquesta de les reivindicacions es realitzés mantenint intactes els principis ideològics sobre els quals funcionava l’organització: l’acció directa. “Les nostres reivindicacions socials únicament i exclusiva tenen consistència quan, arrencades eficaçment de les prerrogatives i privilegis burgesos, anul·len gradual, però contínuament el seu poder de classe opressora, posant a disposició de tots el que, en virtut de lleis anacròniques, només és patrimoni exclusiu d’uns quants“. Aquest tipus d’acció sindical es va trobar amb una radical i poderosa oposició en diferents fronts:
La intransigència patronal. Allò important no era si les bases obreres eren assumibles o no, negociables o no, sinó la derrota de l’adversari directe a qui calia esgotar per cansament i gana allargant al màxim el conflicte. Amb això pretenien debilitar el moviment obrer revolucionari i desprestigiar les seves tàctiques de lluita. I és que la patronal, al dirigir-se al JM, mostrava una actitud de no reconeixement del sindicat com a ens representatiu dels treballadors, amb la clara intenció de deslegitimar-ho com a portaveu d’aquests. Un altre aspecte fou la pressió i amenaces de boicot a aquells empresaris que arribessin a un acord particular amb el Sindicat, trencant el front patronal. No cal dir que el Col·legi d’Artífexs va comptar amb el suport incondicional de la gran patronal catalana del Foment del Treball Nacional, i amb el de la major part de la premsa, des de la conservadora (La Vanguardia, La Veu) fins a la de sectors d’ERC (L’Opinió).
La parcial actuació de les autoritats. El Govern Civil i la Prefectura Superior de Policia van obstaculitzar permanentment el procés d’autoorganització dels treballadors: es prohibien sense motiu la celebració d’assemblees en llocs públics; s’empresonaven als militants sindicals; es va assaltar a mà armada el local del Sindicat de la Fusta, saquejant i destruint els seus arxius (l3-XII); permanent presència policial als carrers de Barcelona i als voltants dels tallers, impedint la tasca informativa dels sindicalistes; policies de paisà retiraven els cartells dels tallers on es treballava perquè els seus patrons havien acceptat les bases del Sindicat; el Govern Civil imposava multes de 500 pessetes als patrons que signaven les bases obreres, etc.
La legislació laboral. Elaborada per Largo Caballero, ministre de treball i secretari general d’UGT, pretenia obstaculitzar deliberadament les tàctiques d’acció directa que proposava la CNT, d’aquí la creació dels JM. Això va donar legalitat i legitimitat a la intransigència patronal per no negociar directament amb el Sindicat de la Fusta. El JM va acabar per imposar unes bases que van ser rebutjades pels ebenistes (20 de novembre): eines a càrrec del patró i augment salarial d’1,5 pessetes diàries. Ni referència a allò més important: la reducció de jornada. A partir d’aquesta resolució la vaga va seguir desenvolupant-se, però ara era considerada il·legal, legitimant a la patronal per decidir l’acomiadament massiu de treballadors.
existia una clara consciència que l’emancipació de la classe obrera era només possible mitjançant un enfrontament directe amb la burgesia
Un objectiu prioritari d’aquesta vaga va ser demostrar la manca de representativitat de l’organisme patronal (Col·legi d’Artífexs), acusant-lo d’estar dominat pels grans tallers i interessats en mantenir la vaga com a fórmula per arruïnar als petits. La CNT pretenia amb això enfrontar a aquests dos grups, cosa que va aconseguir, ja que van ser abundants els tallers que, en solitari i al marge de la gran patronal, acudien al Sindicat a signar les bases obreres (a mitjans de desembre gairebé 20 cases l’havien fet, representant el 25% del contingent laboral del sector), però llavors als ebenistes se’ls presentava el problema de com continuar la lluita sense perjudicar-los. A més, entrava en l’estratègia sindical presentar a aquests patrons com a exemple de racionalitat enfront de patrons intransigents.
En una assemblea celebrada el dia 24 de novembre de 1932 al Palau de la Metal·lúrgia, es van prendre acords d’importància. Es va decidir parcialitzar la vaga a partir de dilluns dia 28. S’havia d’entendre per això que es reincorporarien a la feina els obrers d’aquells tallers que haguessin acceptat les bases, però sempre que no fessin treballs per a patrons que no ho havien fet. Es va realitzar una crida als treballadors de botigues de mobles perquè es neguessin a rebre productes elaborats en tallers de fora de la localitat que no haguessin signat. Es responsabilitzava als treballadors que s’incorporaven per causa de la parcialització de la vaga perquè, en cas de detencions, clausura del Sindicat o altres causes, cedissin la meitat del seu jornal per seguir mantenint el conflicte. Finalment, es va acordar que la vaga només es donaria per finalitzada quan tots els sindicalistes empresonats per la seva causa estiguessin en llibertat.
Aquests acords van obligar a establir una estratègia perquè la situació no s’escapés del control del Sindicat. La parcialització de la vaga va obligar a demostrar la gran capacitat d’organització que posseïa el Sindicat de la Fusta. Es va establir un estricte control sobre el mecanisme de reincorporació, anaven sent convocats a mesura que els seus tallers respectius anaven acceptant les bases obreres. D’altra banda, es donava una contrasenya per al lliurament de mobles a les botigues i controlar que no provenien de tallers reticents a l’acceptació de les bases. Es van lliurar altres per a aquells treballadors que havien de fer feines fora del taller, controlant així que no fossin esquirols qui les realitzaven.
Si aquest sistema era l’organitzat pels treballadors, també es va fer necessari garantir als patrons signants que els seus tallers estarien fora de perill de qualsevol incident amb els “grups informatius” que els recorrien per esbrinar on es treballava sense control sindical, o per evitar qualsevol tipus d’acció violenta per part de sectors de vaguistes enfurismats. D’aquesta manera es convidava a aquests patrons a què passessin diàriament pel local sindical a recollir uns cartells elaborats pel Sindicat que havien de col·locar-se en lloc ben visible dels tallers. El cartell deia: «Aquesta casa ha acceptat les bases del Sindicat». No només deia que allà es treballava sota control sindical, sinó que deixava interpretar que es treballava perquè el patró, fent cas omís de les ordres del seu organisme (Col·legi d’Artífexs) i de la JM, havia acceptat les reivindicacions obreres. Això representava un triomf, encara que parcial, de les tesis sindicals d’acció directa. No era d’estranyar, per tant, que aquests patrons fossin pressionats i amenaçats tant pel Col·legi com pel Govern Civil, ja que la seva actuació elevava la moral dels vaguistes i dificultava la derrota del sindicat cenetista.
“la jornada de 44 hores es va imposar en el sector, les eines anirien a càrrec dels patrons”
Després del moviment revolucionari del 8 d’abril de 1933 la repressió va caure amb contundència sobre el Sindicat de la Fusta, ja que tota la seva Junta va ser empresonada i el seu local tancat per ordre governativa. La vaga, però, va continuar, fins al punt que el Col·legi patronal va haver d’acceptar reunir-se amb el Sindicat en els primers dies de febrer. El desacord va ser total pel que fa al punt central, la reducció de jornada, però la CNT va poder presentar aquesta reunió com una victòria dels seus principis d’acció directa. Aquesta reunió va provocar, tanmateix, la por de les autoritats a què es pogués arribar a un acord al marge del JM, de manera que es va amenaçar amb la presó als patrons que signessin un acord “al marge de la legalitat”. Foment va impulsar una reunió d’Entitats Econòmiques de Catalunya (92 organismes patronals), el 12 de març, que van emetre comunicats cridant a la resistència dels patrons ebenistes.
Malgrat tot, el 20 de març el 80% dels patrons havia signat. El 17 d’abril eren ja el 95%. La jornada de 44 hores es va imposar en el sector, les eines anirien a càrrec dels patrons, però l’eliminació de festes no es va aconseguir perquè depenia d’una decisió de l’Estat. Però la reivindicació més important aconseguida va ser la creació d’una Borsa de Treball, que implicava el control del Sindicat sobre el mercat laboral. Una conquesta que el propi Sindicat considerava com a arma poderosa i que qualificava d’un triomf de la dignitat dels treballadors (i una posada en qüestió de l’anomenat lliure mercat de treball que defensa el capitalisme):
“Cap company ignora el dolor que representa anar de taller en taller, implorant l’almoina de la feina. Fins ara eren infinitat d’homes desocupats que recorrien Barcelona durant el dia, entraven en els tallers i els patrons, després de mesurar la seva persona de cap a peus, els contestava invariablement: per ara, no. I seguia la ruta eterna dels dies sense feina i de la imploració d’ell mateix. La Borsa de treball, per rigorós torn, donarà ocupació als treballadors de la fusteria i seran els patrons els que hauran de venir a sol·licitar seus operaris al Sindicat. No cal exaltar més aquesta mesura conquerida, ja que representa una victòria moral, la més ferma i la més important”. Solidaritat Obrera 6/8/1933
