Miguel Barluenga. Publicat a Memòria Llibertària
Situada en la zona oriental d’una comunitat autònoma partida en dues per la Guerra Civil, es va definir com una entitat administrativa autònoma que va comptar amb l’aquiescència de la República fins que aquesta va decretar la seva final en un termini de tot just deu mesos, entre octubre de 1936 i agost de 1937
Va ser el primer govern llibertari reconegut en el món i, fet i fet, una experiència única. Una república dins de la República espanyola de vida efímera. Amb l’inici de la Guerra Civil com a context i l’avanç de les tropes insurgents a Aragó com a teló de fons es va fundar a l’octubre de 1936 el Consell Regional de Defensa d’Aragó. Durant 10 mesos, fins a l’11 d’agost de 1937, es va definir com una entitat administrativa autònoma situada en la zona oriental i en la qual es va instal·lar una organització econòmica basada en les col·lectivitats i políticament progressista; alhora, va tractar de canalitzar l’esforç bèl·lic. Dependent de la Segona República, aquesta decretaria la seva dissolució ‘manu militari’.
Es compliran ara 85 anys d’aquesta iniciativa, que va comptar amb el seu òrgan de govern: president, consellers i capital. Van ser dos, primer a Fraga i després, de manera definitiva, a Casp. En els primers mesos de la guerra, els colpistes van entrar a Aragó pel seu vessant occidental i aviat van controlar les tres capçaleres de província: Osca, Saragossa i Terol. La línia del front va separar llavors aquella part del territori i l’oriental, en la qual es va fer forta la CNT. Després d’avançar des de Catalunya i la Comunitat Valenciana, els anarquistes van determinar l’organització econòmica i social del territori que dominaven amb la connivència dels òrgans de govern locals.
“un petit estat independent i revolucionari, amb les seves llums i les seves ombres, dins de l’estat republicà”
Des de gener es van sumar al Consell d’Aragó els comunistes, Esquerra Republicana i UGT. La impossibilitat de preservar el trànsit comercial i el funcionament normal de les administracions en una comunitat autònoma partida per meitat va portar al govern republicà a transigir amb la situació. Tot això darrere d’una major coordinació, perquè les milícies revolucionàries controlaven la zona i, segons el parer d’alguns historiadors, llastraven d’aquesta manera la supervivència dels pobles de la zona en ple conflicte bèl·lic. Davant aquesta necessitat, la CNT va convocar al setembre de 1936 un plenari sindical en la localitat de Bujaraloz, en la seu de la caserna general de la Columna Durruti, en el qual es va donar forma a aquest Consell presidit pel militant de la CNT Joaquín Ascaso.
El ple va acordar la creació del Consell Regional de Defensa d’Aragó, en el qual es recollien 450 col·lectivitats rurals. Gairebé totes elles en mans de la CNT i unes 20 a càrrec de la UGT. Segons l’historiador Santiago Navascués, “al govern de la República mai li va agradar la idea que el territori quedés en mans dels anarquistes. Però al desembre no li va quedar més remei que acceptar la situació i reconèixer al Consell d’Aragó com a òrgan del govern republicà en l’àrea. Era això o instaurar un buit de poder i un caos que hauria estat aprofitat per l’exèrcit franquista. Això va suposar que durant uns sis mesos, en la pràctica fos un petit estat independent i revolucionari, amb les seves llums i les seves ombres, dins de l’estat republicà”.
La bandera, que aspirava algun dia a succeir a la quadribarrada, representava a totes les forces antifeixistes: el vermell i negre (CNT), el vermell (UGT) i el morat en al·lusió als partits del Front Popular. L’escut es dividia en quatre casernes per una A d’Aragó, en els quals es representaven una olivera en relació a Terol, el riu Ebre de Saragossa i els Pirineus d’Osca. La cadena trencada del centre simbolitzava el nou i lliure Aragó. Coronava l’escut un sol naixent, emblema de l’Aragó que brollava sobre el derruït pels enemics de la llibertat.
La tensió i recels evidents entre els anarquistes i la resta de formacions d’esquerres es van suavitzar a partir de 1937 i també es va aconseguir una harmonia que, no obstant això, no va tenir un pes determinant en el desenvolupament de la guerra en el denominat ‘Front d’Aragó’. El Consell es va preocupar per l’alfabetització, va iniciar la construcció d’escoles i va posar en marxa campanyes de lectura. Va mantenir bones relacions amb Catalunya i València i es va estimular el comerç amb els excedents de productes com a cereals, oli i fruita seca. Per a Ledesma, “és difícil valorar la gestió econòmica de les col·lectivitzacions anarquistes però l’historiador Hugh Thomas va assenyalar que la producció de carbó en les mines de Utrillas, tan sols va aconseguir la desena part del que es produïa abans de la guerra”.
El principi del final del Consell d’Aragó es va forjar des de dins. El govern de la República no volia que el seu exèrcit depengués en gran manera de les milícies obreres. El desenvolupament de la guerra va llastrar aquesta iniciativa, i fruit de les dissensions internes el llavors president de la República, Juan Negrín, va decretar el 18 d’agost de 1937 la dissolució del Consell d’Aragó amb el concurs de les tropes d’Enrique Líster i va nomenar governador general d’Aragó a José Ignacio Mantecón, militar d’Esquerra Republicana. Joaquín Ascaso i altres membres del Consell van ser detinguts i acusats entre altres càrrecs de contraban de joies.
L’últim alè d’aquest òrgan també anticipava les raneres republicanes. Els pagesos van prendre a l’assalt les col·lectivitats, les oficines del Comitè Regional de la CNT van ser ocupades i els seus arxius i registres confiscats per les autoritats republicanes. Altres unitats militars de tendència comunista van ocupar diverses col·lectivitats de la vall de l’Ebre i l’Alt Aragó i la presó va ser el destí habitual d’anarquistes que van participar en la posada en marxa d’una iniciativa pionera, de vida breu i sense hereus.
