El pensament de Kropotkin, a un segle de la seva mort

Equip Comunicació CGT Catalunya
A. Zarco Santiveri. CGT Lleida

Aquest passat febrer es van complir cent anys de la mort de Piotr Kropotkin, un dels grans teòrics i pensadors de l’anarquisme, nascut a Moscou l’any 1842. La seva vida –va arribar a gairebé els vuitanta anys- contempla nombroses facetes: el d’un jove noble d’ascendència aristocràtica, el d’un investigador científic, l’agitador anarquista clandestí, el teòric i pensador, retirat a l’estudi i l’anàlisi, o la llegenda de la revolució que arribà a la seva terra natal després de la caiguda del tsar i de més de quaranta anys d’exili. Les seves peripècies vitals mostren la complexitat del personatge i mereixen l’atenció de tots aquells que estiguin interessats en la figura del pensador rus. Tanmateix, en aquest article deixem la seva biografia de banda, per centrar-nos més en les seves aportacions i reflexions teòriques i l’actualitat d’aquestes. Més enllà de recordar el savi rus com una figura folklòrica pròpia d’un moviment anarquista antiquat i propi del passat, la commemoració del centenari de la mort de Kropotkin pot servir com una orientació pels moviments socials del present i del futur.

Començant per la seva reflexió en torn les estratègies i les tàctiques a seguir, Kropotkin va defensar l’acció col·lectiva i de masses, a través de sindicats i cooperatives, per sobre dels actes violents aïllats. La revolució -pel savi rus- és un fenomen que protagonitza el poble, el comú de gent, i no es pot fer mitjançant un petit nucli de conspiradors ni es pot dictar i ordenar des dels despatxos d’una nova administració burocràtica. En aquestes propostes trobem un eix purament llibertari en la forma de fer els canvis socials. Són unes propostes que no sols poden incloure a anarquistes, sinó al gruix de moviments populars actuals d’avui en dia.

Així, Kropotkin planteja una societat construïda des de la base, lliure i igualitària. Busca el comunisme, entenent com a tal tant la col·lectivització dels mitjans de producció com el resultat del treball, a causa de la dificultat d’un repartiment equitatiu en una societat complexa, amb uns processos de producció que requereixen un coneixement, formació i infraestructures en els quals molta gent diferent ha contribuït. D’aquesta manera, Kropotkin busca una societat on el treball i els seus fruits estiguin repartits segons les capacitats i necessitats, respectivament de les persones, per tal de generar un món més igualitari i racional. Es poden rebutjar aquestes propostes per anacròniques i antiquades en un món on l’extrema desigualtat i la crisi ecològica demostren els límits i les contradiccions del capitalisme? Creiem que no cal aquí contestar aquesta pregunta. Ens remetem als fets.

“els textos i reflexions de Kropotkin segueixen sent eines pel combat, per la confrontació contra l’ordre econòmic, social i polític imposat”

Però, més enllà de la igualtat material, Kropotkin aporta altres qüestions i propostes per a aquesta nova societat que vol construir que han de ser tingudes en compte: el pensador rus no busca sol el repartiment just de les riqueses, sinó també vol el benestar i el ple desenvolupament de l’ésser humà. Amb l’organització més racional del treball, en base a aconseguir una producció adaptada a les necessitats de la gent, es podrien reduir –segons el pensador rus- les jornades laborals, amb poques hores diàries dedicades a activitats productives. Així, es podria aconseguir una progressiva desespecialització del treball, fent que les persones combinin activitats industrials i agràries i que dediquin el seu temps lliure a cultivar-se, llegint, estudiant, investigant, creant… L’alfabetització, la culturització, l’activitat física o l’apropament a la natura són algunes de les línies civilitzadores que va desenvolupar el moviment obrer de finals del segle XIX i inicis del XX. Avui en dia la reducció de la jornada laboral segueix sent posada sobre la taula pels sindicats. No és això una forma de reivindicar el temps lliure com una forma de desenvolupament constructiva i d’adquisició de benestar per part de l’ésser humà? La revolució ha d’assegurar el pa –com proposava Kropotkin-, però també ha de traspassar les qüestions purament materials i vetllar per la millora de l’humà com a ser en tots els seus aspectes.

Aquest millora de la vida de l’ésser humà –segons Kropotkin- seria degut a la ciència i la tècnica, que alleugeraria els problemes de la humanitat. Al segle XIX es van viure extraordinaris avenços i descobriments científics, que van enlluernar Kropotkin i tantes altres persones del seu temps. S’obria la possibilitat que la ciència ho permetés tot. Malgrat les crítiques que es poden fer a la idea decimonònica del progrés, posar en valor el pensament racional, el coneixement científic i els valors il·lustrats és un far amb què guiar-se en temps del relativisme absolut propi de la postmodernitat. El pensador rus es va mostrar interessat en el saber des de jove: matemàtiques, geologia, geografia, història, literatura… i va voler plasmar aquests coneixements en la teoria anarquista, donant-li un fonament científic.

D’aquesta forma, basant-se en observacions del comportament de diferents espècies d’animals i de societats humanes, va contestar el darwinisme social. Contra les tesis que defensaven la competició com a factor de la supervivència i l’evolució de les espècies, Kropotkin va donar rellevància a la cooperació i el suport mutu dels animals i la societat per tal de sobreviure. Així, l’altruisme i la col·laboració entre individus és un principi biològic, que el pensador rus també va traslladar al comportament ètic i moral dels humans. El seu comportament no sol estaria marcat per la recerca del plaer propi, sinó també per la responsabilitat col·lectiva i el suport mutu. Reivindicar aquests principis avui en dia és confrontar la lògica del capitalisme i el neoliberalisme que ens han imposat.

A cent anys de la mort del venerable ancià anarquista, proposar organitzar la producció i el consum de forma col·lectiva i comunal, reivindicar la cooperació i la col·laboració dins els grups humans i aspirar a elevar la condició humana, alliberant i elevant les aspiracions de les persones, són propostes vigents i actuals. Els textos i reflexions de Kropotkin segueixen sent eines pel combat, per la confrontació contra l’ordre econòmic, social i polític imposat i un guiatge per orientar-se en temps convulsos de debats intensos dins els moviments socials. Les seves idees i reflexions donen un fort bastiment a les propostes de caràcter socialista i llibertàries, fonamentals, en l’actualitat, pels moviments socials emancipadors i revolucionaris d’avui i de demà.

El grup d’afinitat del carrer Toledo de Barcelona

Equip Comunicació CGT Catalunya
Manel Aisa Pàmpols

Davant l’allau de repressió que duia a terme a Barcelona el Governador Civil i Militar Martínez Anido, i d’assassinats d’estat que es cometien amb el vistiplau del Govern de Madrid i de la patronal catalana, els joves anarcosindicalistes del moment no van tenir altra opció que organitzar-se amb grups d’acció i d’afinitat, per plantar cara a la repressió indiscriminada. Aquesta és una pinzellada d’un dels grups més importants del seu moment que deixa pel camí una reguera de sang, sobretot en la figura de Roser Benavent Pey, una noia de Sans de 19 anys de la que a hores d’ara no tenim la seva imatge.

Aquell mes de febrer de 1921 al carrer Toledo núm. 10 de la Barriada de la Bordeta, on vivia Vicens Sales amb el seu pare, la seva jove companya Roser Benavent Pey muntava un taller de costura, com a pantalla legal d’una història dels grups d’acció de l’època, finançada en aquest cas per Pere Vandellòs Romero, que era en 1921 un dels homes més importants del moviment Obrer en clandestinitat juntament amb Ramon Archs. Doncs bé, Roser Benavent darrere d’un taller de costura, a on després del treball preparaven explosius i els emmagatzemaven fins poder tenir un altre amagatall més segur, un arsenal que estava ubicat a la masia “La farinera “de Sant Feliu de Llobregat.

L’1 de març el grup d’afinitat del “carrer Toledo” col·locà uns explosius a la part posterior de la central elèctrica, al carrer Vila i Vilà, l’explosió tot just provocà el trencament de vidres, i poca cosa més, de fet, era simplement una prova.

“el grup tenia una idea clara i fixa, i aquesta passava per un atemptat contra Juan de la Cierva Peñafiel”

El grup tenia una idea clara i fixa, i aquesta passava per un atemptat contra Juan de la Cierva Peñafiel, exministre, i un dels carnissers de la Setmana Tràgica a Barcelona quan ostentava el càrrec de ministre de la Guerra. L’estratègia del grup consistia a col·locar una bomba a la via fèrria a l’alçada de Falset aproximadament, per fer-la explotar en un dels viatges previstos de De La Cierva a Barcelona,

El 2 de maig de 1921 Roser Benavent va fer sortir abans d’hora a les operàries del seu taller de confecció, i poc després els companys anarquistes, a la petita cambra laboratori, van començar a preparar les bombes que havien de servir per a l’atemptat de Juan de La Cierva. Alguna cosa va haver de fallar, ja que es va provocar una explosió, de forma que el cos de Roser Benavent quedà greument ferit i abrasat pel foc, mentre que Acher va quedar amb una mà destrossada, Joan Abrau va morir a l’instant, Joan Baptista Cucha que va morir pocs dies després, i els altres van poder sortir pel seu peu. Una d’elles fou Josefa Crespo que, ferida, va anar a una farmàcia propera on va ser detinguda. També era a la casa en aquell moment Ángela Abante, tia de Roser Benavent, que serà detinguda per aquests fets uns mesos més tard, el 2 de gener de 1922 i enviada al reformatori d’Alcalá d’Henares.

Però seguim amb els fets d’aquell dos de maig de 1921, els veïns van veure com del quart pis del núm. 10 del carrer Toledo sortia gran quantitat de fum i gent amb les robes incendiades. Els primers bombers en arribar van creure que es tractava d’un incendi fortuït, però al cap de poc van comprovar que es tractava de líquid inflamable, per la qual cosa van donar part a la policia, que immediatament va traslladar la seua brigada especial que es va fer càrrec de la situació.

M:\SKM_224e20102219140.jpg

El 4 maig 1921 Roser Segarra Travé, una de les activistes del Carrer Toledo que havia estat hospitalitzada en el Clínic, aconsegueix escapar-se i amagar-se amb l’ajuda de companys de Vilanova i la Geltrú.

El 10 de maig la policia registrà l’habitatge de la companya d’Acher (Shum), Luisa Moreno al carrer Bejar núm. 10. En el registre trobaren una carta signada per Leonor Pujol, que en realitat es tractà de Roser Segarra, fugida des de l’explosió del carrer Toledo.

El 17 de maig, i després dels interrogatoris aplicats als detinguts del carrer Toledo, la majoria encara es trobaven al hospital clínic convalescents, el cert és que volien donar un cop dur a l’anarquisme i per això la policia va encerclar el quadrat de carrers del districte V que compren Av. Paral·lel, Olmo, Sant Beltrán i Santa Madrona -llocs emblemàtics de l’anarquisme de l’època- a la recerca de joves anarquistes. Van detenir a Pere Navarro i Josep Saleta “el Nano”, però tots dos van poder escapar, encara que el primer, al cap de poc, va ser detingut a Montalbán, Terol.

El 19 de juliol serà detinguda a Le Pertús Roser Segarra, junt al company Vicent Sales, que van ser extradits a Espanya juntament amb altres tres catalans que s’amagaven en una pensió regentada Damian Carreras que els donava aixopluc

En algun dels interrogatoris de la policia va sortir el nom de Joan Baptista Acher LLarch Shumm que immediatament fou detingut i fou la cara visible d’aquest afer del grup d’afinitat del carrer Toledo, i altres causes que la policia li va atorgar a ell i al grup. Va passar quatre anys esperant a la presó una condemna de mort que va estar molt a punt d’arribar, solament una intensa campanya d’amnistia orquestrada pels seus companys de la CNT va aconseguir que al final quedés en llibertat el 1924, any en què fou indultat.

Shumm es convertí en un dels grans il·lustradors del moviment llibertari, pràcticament amb una sola mà, ja que l’altre l’havia mig perdut al carrer Toledo. Shum va morir a Cuernavaca, Mèxic, l’any 1967.

Queda doncs un record per a aquells joves anarquistes de Sants que es van deixar la pell en el carrer Toledo de la Bordeta per construir un món millor: Joan Abrau, Joan Baptista Cucha i Roser Benavent Pey.

85 anys del Consell d’Aragó, el primer i últim govern llibertari del món

Equip Comunicació CGT Catalunya
Miguel Barluenga. Publicat a Memòria Llibertària

Situada en la zona oriental d’una comunitat autònoma partida en dues per la Guerra Civil, es va definir com una entitat administrativa autònoma que va comptar amb l’aquiescència de la República fins que aquesta va decretar la seva final en un termini de tot just deu mesos, entre octubre de 1936 i agost de 1937

Va ser el primer govern llibertari reconegut en el món i, fet i fet, una experiència única. Una república dins de la República espanyola de vida efímera. Amb l’inici de la Guerra Civil com a context i l’avanç de les tropes insurgents a Aragó com a teló de fons es va fundar a l’octubre de 1936 el Consell Regional de Defensa d’Aragó. Durant 10 mesos, fins a l’11 d’agost de 1937, es va definir com una entitat administrativa autònoma situada en la zona oriental i en la qual es va instal·lar una organització econòmica basada en les col·lectivitats i políticament progressista; alhora, va tractar de canalitzar l’esforç bèl·lic. Dependent de la Segona República, aquesta decretaria la seva dissolució ‘manu militari’.

Es compliran ara 85 anys d’aquesta iniciativa, que va comptar amb el seu òrgan de govern: president, consellers i capital. Van ser dos, primer a Fraga i després, de manera definitiva, a Casp. En els primers mesos de la guerra, els colpistes van entrar a Aragó pel seu vessant occidental i aviat van controlar les tres capçaleres de província: Osca, Saragossa i Terol. La línia del front va separar llavors aquella part del territori i l’oriental, en la qual es va fer forta la CNT. Després d’avançar des de Catalunya i la Comunitat Valenciana, els anarquistes van determinar l’organització econòmica i social del territori que dominaven amb la connivència dels òrgans de govern locals.

“un petit estat independent i revolucionari, amb les seves llums i les seves ombres, dins de l’estat republicà”

Des de gener es van sumar al Consell d’Aragó els comunistes, Esquerra Republicana i UGT. La impossibilitat de preservar el trànsit comercial i el funcionament normal de les administracions en una comunitat autònoma partida per meitat va portar al govern republicà a transigir amb la situació. Tot això darrere d’una major coordinació, perquè les milícies revolucionàries controlaven la zona i, segons el parer d’alguns historiadors, llastraven d’aquesta manera la supervivència dels pobles de la zona en ple conflicte bèl·lic. Davant aquesta necessitat, la CNT va convocar al setembre de 1936 un plenari sindical en la localitat de Bujaraloz, en la seu de la caserna general de la Columna Durruti, en el qual es va donar forma a aquest Consell presidit pel militant de la CNT Joaquín Ascaso.

El ple va acordar la creació del Consell Regional de Defensa d’Aragó, en el qual es recollien 450 col·lectivitats rurals. Gairebé totes elles en mans de la CNT i unes 20 a càrrec de la UGT. Segons l’historiador Santiago Navascués, “al govern de la República mai li va agradar la idea que el territori quedés en mans dels anarquistes. Però al desembre no li va quedar més remei que acceptar la situació i reconèixer al Consell d’Aragó com a òrgan del govern republicà en l’àrea. Era això o instaurar un buit de poder i un caos que hauria estat aprofitat per l’exèrcit franquista. Això va suposar que durant uns sis mesos, en la pràctica fos un petit estat independent i revolucionari, amb les seves llums i les seves ombres, dins de l’estat republicà”.

Bandera oficial del Consejo de Aragón.

La bandera, que aspirava algun dia a succeir a la quadribarrada, representava a totes les forces antifeixistes: el vermell i negre (CNT), el vermell (UGT) i el morat en al·lusió als partits del Front Popular. L’escut es dividia en quatre casernes per una A d’Aragó, en els quals es representaven una olivera en relació a Terol, el riu Ebre de Saragossa i els Pirineus d’Osca. La cadena trencada del centre simbolitzava el nou i lliure Aragó. Coronava l’escut un sol naixent, emblema de l’Aragó que brollava sobre el derruït pels enemics de la llibertat.

La tensió i recels evidents entre els anarquistes i la resta de formacions d’esquerres es van suavitzar a partir de 1937 i també es va aconseguir una harmonia que, no obstant això, no va tenir un pes determinant en el desenvolupament de la guerra en el denominat ‘Front d’Aragó’. El Consell es va preocupar per l’alfabetització, va iniciar la construcció d’escoles i va posar en marxa campanyes de lectura. Va mantenir bones relacions amb Catalunya i València i es va estimular el comerç amb els excedents de productes com a cereals, oli i fruita seca. Per a Ledesma, “és difícil valorar la gestió econòmica de les col·lectivitzacions anarquistes però l’historiador Hugh Thomas va assenyalar que la producció de carbó en les mines de Utrillas, tan sols va aconseguir la desena part del que es produïa abans de la guerra”.

El principi del final del Consell d’Aragó es va forjar des de dins. El govern de la República no volia que el seu exèrcit depengués en gran manera de les milícies obreres. El desenvolupament de la guerra va llastrar aquesta iniciativa, i fruit de les dissensions internes el llavors president de la República, Juan Negrín, va decretar el 18 d’agost de 1937 la dissolució del Consell d’Aragó amb el concurs de les tropes d’Enrique Líster i va nomenar governador general d’Aragó a José Ignacio Mantecón, militar d’Esquerra Republicana. Joaquín Ascaso i altres membres del Consell van ser detinguts i acusats entre altres càrrecs de contraban de joies.

L’últim alè d’aquest òrgan també anticipava les raneres republicanes. Els pagesos van prendre a l’assalt les col·lectivitats, les oficines del Comitè Regional de la CNT van ser ocupades i els seus arxius i registres confiscats per les autoritats republicanes. Altres unitats militars de tendència comunista van ocupar diverses col·lectivitats de la vall de l’Ebre i l’Alt Aragó i la presó va ser el destí habitual d’anarquistes que van participar en la posada en marxa d’una iniciativa pionera, de vida breu i sense hereus.

Colòmbia en flames

Equip Comunicació CGT Catalunya
Robert Morral. Ex-brigadista a Colòmbia i membre d’Ensenyament Sector Social CGT

Colòmbia ha patit més de mig segle d’un conflicte armat que va arribar a provocar la pitjor crisi humanitària de l’hemisferi occidental amb 260.000 morts, 85.000 desapareguts i 7 milions de desplaçats per la violència. El setembre del 2016 es va signar un acord de Pau entre la principal guerrilla de les FARC-EP i el govern colombià, tanmateix aquest acord ha estat paper mullat i el govern i l’estat no l’han complert. Des de la seva signatura han estat assassinats més de 1.200 líders socials i 275 excombatents de les FARC-EP. Només durant aquest any 2021 i fins a la data de l’inici de la vaga general del passat 28 d’abril havien estat assassinades 132 persones dels moviments socials amb 35 massacres, 57 líders socials i 22 excombatents de les FARC-EP. Un autèntic genocidi del moviment popular que tristament colpeja les entranyes de la memòria col·lectiva i ens recorda aquell altre genocidi que hi va haver durant els anys 80 i 90 on més de 4.000 membres del partit d’esquerres de la Unión Patriòtica foren assassinats pel terrorisme d’estat.

Una violència que arrenca amb la desigual tinença de la propietat de la terra, on l’1% de la població té el 81% de la terra cultivable i on només el 7% d’aquestes són de vocació agrícola. La resta pertany al monocultiu i l’extractivisme d’unes multinacionals que en el terreny sovint es transformen en elits de terratinents vinculats a l’extrema dreta i al narcotràfic que conformen la base del Narco-Paramilitarisme; autèntic amo i senyor del país i que té en l’expresident Uribe i en el president actual de Duque, els seus màxims exponents i portaveus. I malgrat que sovint els grans mitjans de desinformació venen la imatge d’un país amb una violència difusa a través de conceptes buits com narcotràfic, terrorisme i pandèmia; la naturalesa del greu conflicte que es viu a Colòmbia és d’arrel política a causa de la greu injustícia social. No en va, Colòmbia és el segon país del món més desigual i el primer del planeta on més sindicalistes i defensors de drets socials, laborals i polítics són assassinats.

Arriba la pandèmia sanitària

Enmig d’aquest greu context i amb 21 milions de pobres arriba la pandèmia que aguditza la crisi i malestar en què viu gran part de la població, però el govern en comptes de reaccionar amb mesures de protecció social tira de manual neoliberal i implementa una reforma tributària on en comptes de gravar a les grans fortunes fa pagar els plats trencats de la crisi a unes classes populars exhaustes que es troben en la misèria més absoluta. De seguida es reactiven les mobilitzacions que s’havien iniciat amb la darrera vaga general de novembre del 2019 i que havien quedat ajornades arran de la pandèmia. Les protestes són massives, i aquest cop el Paro Nacional –vaga general- es convoca de forma indefinida. Ni l’alerta sanitària, ni el toc de queda aturen unes mobilitzacions que cada dia que passa guanyen suport en el camp popular.

“des que el passat 28 d’abril va començar el Paro Nacional i fins al 10 de juny, hi ha reportats 3789 casos de violència policial”

A causa de la forta contestació al carrer, Duque retira la Reforma Tributària, però el moviment popular es reafirma i l’aliança de sindicats, estudiants, professores, treballadores, transportistes, moviment indígena i camperol decideix mantenir la protesta. Amb sectors apostant per fins i tot, fer caure el govern narco-paramilitar de Duque i una majoria social que reivindica noves demandes socials urgents: retirada del projecte 010 que privatitza el poc que queda de la sanitat pública, desmilitarització de les ciutats, reforma de la policia i dissolució del criminal ESMAD, compliment dels acords de pau, respecte de la vida dels i les líders socials i defensores de drets humans… en definitiva demanen viure amb una mínima dignitat i sense por a ser assassinats per l’estat.

Mentrestant, malgrat que el govern treu el gruix dels seus sicaris de l’ESMAD, exèrcit i paramilitars a gran part del país per seguir practicant el terrorisme d’estat, el Comitè Nacional de Vaga segueix cridant a la mobilització i el poble es manté al carrer i a les places, especialment un jovent viu i combatiu que ja ha perdut la por perquè no té res a perdre i segueix dempeus lluitant per un futur lliure.

Des que el passat 28 d’abril va començar el Paro Nacional i fins al 10 de juny, hi ha reportats 3789 casos de violència policial, 1248 persones víctimes de violència física per part de la policia, 76 persones assassinades principalment per agents estatals i grups paramilitars, 1649 detencions arbitràries contra manifestants amb fins a 346 persones desaparegudes, 705 intervencions violentes per part de la força pública amb 69 víctimes de lesions oculars, i 25 víctimes de violència sexual per part de la força pública.

Tanmateix, la lluita a Colòmbia continua, perquè com deia un jove de la famosa primera línia (joves que es mantenen en la primera línia defensiva dels bloquejos i de la protesta) assassinat per la policia, ja ho hem perdut tot, fins i tot la por “por eso hay que seguir y seguir, y salir a marchar para crear un mundo nuevo”.

El silenci no ens protegirà

Equip Comunicació CGT Catalunya
Laura Muñoz. Sector Social Ensenyament -Barcelona

El que no té nom, no existeix. Ja ve de llarg.
La magnitud del silenci és immensa entorn del patiment psíquic.

En l’estudi de Dones i bogeria, Phyllis Chesler analitza el paper històric i el biaix de gènere/classe/origen entorn dels malestars psíquics.

Construeix el seu relat posant èmfasi en el fet de polititzar els malestars. Fa que aquests puguin tenir veu i puguin ser reconeguts i vistos més enllà del propi estigma o de l’ostracisme social condemnatori per a les persones que els pateixen.

La paraula ofereix la possibilitat de canvi en termes de comprensió.

Quan la societat no entén/no vol entendre unes certes malalties el primer que fa és negar que sigui real, impossibilitar la realització d’un exercici de significació, o bé rebutjar a qui l’evidencien a través de l’exclusió. La mera presència del malestar genera una sèrie de preguntes incòmodes. I la incomoditat pot generar fissures en aquesta falsa pau social que ens envolta.

És per això que els problemes es queden en la intimitat i els draps bruts es renten a casa, sembla que no ens esquitxin o interpel·lin.

Aquesta dessensibilització (a vegades existent com a mer mecanisme de supervivència social) li fa niu a la violència i la perpètua.

El castell de cartes entorn de les misèries humanes és fràgil. Tan fràgil com que amb una bufada, de vegades, es trenqui i quedi tot en evidència. Però tot segueix, fins que segueix.

I Fins que prenem la paraula. I aquesta, ens porta a l’acció.

Posar damunt de la taula és un acte polític urgent per a poder prendre les regnes i que aquest castell de cartes pugui desmuntar-se sense aixafar-nos.

L’herència d’un pensament patriarcal ens posa molt difícil poder entendre la vulnerabilitat com un atribut intrínsec a l’ésser humà i no llevar-li valor o menysprear-lo.

La vulnerabilitat es vincula amb la falta de productivitat necessària per a poder operar dins de la lògica capitalista, de pèrdua de caixet social, de rendiment, de falta de voluntat, etc.

Aquesta lògica es revesteix ara amb discursos tipus New age, on posen l’accent de la recuperació de la persona en la motivació o ganes pròpies des d’un lloc individualista i buit d’anàlisi polític on s’evidenciï la correlació amb la lògica i cultura capitalista.

L’auge de vendes de cursos de sanació, teràpies, coachings, etc. impregnades d’un discurs “positivista” tòxic fan que seguim sense atendre la resta de realitat social que ens envolta. Aquests discursos provoquen culpa, invisibilitzen arrels de les problemàtiques i tapen opressions, ja que segueixen tenint en compte els condicionants i desigualtats socials, la comunitat que acompanya a cadascun i la pròpia realitat social que configura el relat.

No qüestiono la possible efectivitat que puguin arribar a tenir com a eines concretes, però sí que qüestiono profundament el seu caràcter reaccionari si es desdibuixa del context.

“és necessari poder parlar de l’estrès, angoixa i augment de la precarietat per la situació d’inestabilitat econòmica i social”

L’impacte de les crisis econòmiques, problemàtiques ambientals o pandèmies no castiga a tothom per igual. No hem descobert la sopa d’alls. Sempre és amb major cruesa als pobres. I a això se li sumen altres opressions per motiu de gènere, classe, origen, normativitat física o psíquica, etc. El biaix sempre té un component interseccional, ja que des del lloc d’opressió en el qual es col·loca a cada individu radica també la capacitat de resistir d’una manera o un altre o en la mateixa duresa de l’impacte.

En termes de patiment psíquic i contextualitzant-ho en aquests temps de pandèmia, podem veure que hi han hagut factors que han estat condicionants d’això.

És necessari poder parlar de l’estrès, angoixa i augment de la precarietat per la situació d’inestabilitat econòmica i social. Aquí cal tenir en compte els índexs de feminització de la pobresa (bretxes salarials existents amb biaix de gènere, economia submergida, tasques de cures no reconegudes, etc.) i la falta de garanties de supervivència a les quals les condemna.

Un altre factor necessari de nomenar ha estat el pes afegit a les persones que es dediquen especialment al treball de cures (sanitaris, àmbit social), majoritàriament també feminitzat); així com el fet de l’absència de possibilitats de poder conciliar a nivell laboral les pròpies cures del treball domèstic o familiar.

Una altra qüestió rellevant ha estat el factor d’aïllament social obligat, factor tan determinant per a la nostra supervivència física i psíquica.

Massa masclisme - CCOO CAT

Aquest aïllament ha estat un fenomen portat a l’extrem i que evidentment ha tingut unes conseqüències immediates negatives a nivell psicològic.

Aquesta situació de restricció de mobilitat i interacció ha provocat limitacions a l’hora de buscar ajuda. I, per tant, un augment del risc.

Moltes dones no han pogut decidir lliurement conviure amb els seus agressors i menys en aquest escenari. Els condicionants externs i interns han tingut un pes important en aquesta presa de decisions. La llibertat d’agència està compromesa a aquests condicionants i greument afectada. I davant situacions vulnerables, aquesta capacitat s’agreuja.

En termes de violència, podem esmentar augments de crides de denúncia (durant el confinament total van augmentar un terç) i evidències d’indicis suficients sobre augment de violències de control, psicològiques, físiques i sexuals potenciades per la situació ( Segons Vicky Rosell, Delegada del Govern per a la Violència de gènere).

Una anàlisi en profunditat requereix tenir en compte tota la situació. Punt de partida previ, desenvolupament i perspectives de futur. Si realment parlem en clau col·lectiva i de prevenció.

Les conseqüències de la violència es tradueixen en símptomes i xifres indicatives cap a les dones i/o altres identitats dissidents.

Hipermedicalització de les dones, increments dels casos de depressió/ ansietat, adjudicació de patologies diverses relacionades amb vivències de violència masclista, aïllament social, etc.

Davant aquest panorama, la gestió política és clarament insuficient.

La precarietat dels recursos públics disponibles (tant cap a les condicions de treball de les pròpies professionals, com de les dones ateses) són alarmants.

Durant la pandèmia, diferents recursos han exercit denúncies públiques d’aquest maltractament i precarietat. Parlem de falta de recursos econòmics, de places públiques (només 42 treballadores per a l’índex de violències diàries existents) i d’acords específics que regulin i dignifiquin la situació de les treballadores.

Un d’aquests serveis, el SARA (Servei D’Atenció, Recuperació i Acollida de la Dona) va denunciar públicament al setembre aquesta situació arran de la negativa d’aquesta revisió en clau positiva per part de la Regidoria de Feminismes i LGTBI.

Altres recursos i entitats també estan al límit per la falta de suport per part de l’Administració. Per exemple, Tamaia (entitat amb més de 28 anys de trajectòria en treball d’abordatge de violències masclistes), que va tancar les seves portes a causa de la situació provocada per la pandèmia i l’absència de gestió.

La violencia machista "silenciada" por la pandemia

Un altre recurs actualment també en perill es tracta d’AADAS (per a l’atenció de dones víctimes ateses per violència sexual).

La magnitud de la problemàtica és profunda i ja s’estan llançant les primeres pedres per a trencar aquest profund de llarg.

Que ja ens ve de llarg tot això i precisament per això també tenim una trajectòria que ens ajuda a teixir camins de dissidència.

Perquè “La millor forma de resistència a la violència, no és enfrontar-la soles, és ajuntar-nos, crear formes de vida i reproducció més col·lectives, enfortir els nostres vincles i així veritablement crear una xarxa de resistència que posi fi a tota aquesta massacre”. F. Federicci.