Aquesta setmana el consell constitucional francès es pronunciarà sobre la validesa de la reforma de les pensions duta a terme per l’executiu d’Elisabeth Borne, primera ministra del país i defensora a ultrança d’una reforma qüestionada per sindicats, organitzacions socioambientals i per la majoria dels treballadors. La decisió d’aquests nou membres podria desbloquejar la tensa situació que viuen des de fa gairebé quatre mesos les classes treballadores franceses. En cas contrari, la determinació sembla inqüestionable i les ganes de continuar lluitant fins a la retirada definitiva de la reforma s’albira avui dia com l’única solució possible.
En aquest context de mobilitzacions massives, hem volgut traduir i publicar aquesta entrevista a Simon Duteil, co-delegat nacional d’Unió Solidaires, sindicat germà de CGT a França, combatiu, democràtic i de transformació social, en la qual aborda algunes de les claus de l’assoliment històric actual: una intersindical unida al complet des del començament de les protestes. Aquesta estratègia inaudita es manté forta tot i les diferències polítiques entre els 8 sindicats que la componen, sent, no obstant això, objecte de crítiques des d’alguns sectors per falta de radicalitat i fermesa.
Quin balanç fa d’aquests tres últims mesos de moviment social, tant a escala globalcom a escala de la vostra unió sindical?
Un balanç bastant extraordinari. Pensem que tenim els mitjans per a guanyar en la qüestió de la reforma de les pensions. Evidentment, encara no es pot fer un balanç final —això serà quan obtinguem la victòria—. Però el moviment és molt fort, determinat, capaç de guanyar. No sempre ha estat així en els últims temps, encara que es pensi que la mobilització va sortir victoriosa l’any 2019-2020 amb la retirada total de la reforma per punts. Aquest moviment és esperançador. La unitat intersindical ha estat la que ha permès generar un moviment de masses, convèncer una part important dels treballadors i les treballadores que era necessari mobilitzar-se. Ha permès generar confiança, al mateix temps que ens ha permès mantenir les nostres pròpies formes d’expressió. Solidaires participa en les convocatòries de la intersindical, però no es conforma amb seguir-les. En repetides ocasions, hem estat capaces d’anar més lluny. I així seguim, perquè convoquem accions cada dia. Cridem a donar suport a les vagues prorrogables, de la mateixa manera que havíem cridat a dur-les a terme a partir del 7 de març. Per al sindicalisme, aquest moment és molt crucial: malgrat les enormes diferències que existeixen entre les nostres estructures sindicals, hem aconseguit demostrar que podíem trobar punts d’acord i que podíem, sobretot, no posar sempre els desacords en un primer pla. Aquí i ara tenim un objectiu comú: la retirada de la reforma.
La intersindical acaba de demanar, a través de la veu de Philippe Martinez, una «suspensió» del projecte de reforma, i una «pausa» a través de la de Laurent Berger. Com es posiciona Solidaires davant aquesta proposta que representa per a molts una reculada?
La intersindical no ha demanat la «suspensió» de la reforma. Fa uns dies, es va proposar en la intersindical que es pressionés per sol·licitar una mediació basada en que «a les empreses, quan es bloqueja massa, es fa per desbloquejar». I qui diu mediació diu suspensió. Però no s’ha anat més lluny. No hem dialogat o afinat la qüestió. Hi ha hagut declaracions d’alguns membres de la intersindical que han pogut ser sobreinterpretades pels mitjans de comunicació: de moment, no és una línia validada ni per la intersindical ni per Solidaires. No obstant això, cal evitar cridar que ve el llop pel que fa al significat de la paraula i al possible sentit del plantejament. La idea de fons és continuar pressionant l’executiu en el seu atrinxerament i les seves contradiccions. Que jo sàpiga, cap sindicat està preparat per negociar o cedir en els 64 anys. Siguem clars: una suspensió signaria la sentència de mort d’aquesta reforma per un poder que porta mesos reclamant que la reforma ha d’aplicar-se a partir de l’estiu de 2023. Per a Solidaires, és una opció «secundària», que ha de ser afegida en les correlacions de forces globals. Per a nosaltres, només són complements a la lluita. La nostra pràctica central continua sent la construcció de la correlació de forces a través de la vaga —preferiblement prorrogable, encara que ja hàgim vist les dificultats que pot comportar—, a través d’accions per bloquejar l’economia, i a través de manifestacions massives. La intersindical és pluralista en les seves pràctiques, així que cal adaptar-se. Però el que compta, al cap i a la fi, és guanyar; és a dir, aconseguir la retirada de la reforma i utilitzar totes les eines que estiguin a la nostra disposició per doblegar al govern.
Segons vostè, què queda per fer, i amb quina estratègia?
Cal guanyar-se la confiança de més gent encara. Una de les dificultats evidents és la qüestió econòmica. Aquesta és la principal raó per la qual alguns no poden implicar-se més fortament en la mobilització, i no el fet que no hi creguin. La situació general dels salaris i de les prestacions socials és tibant, i ara amb la inflació a la qual estem sotmesos des de fa un any i mig encara més. És evident que la vaga general és difícil per a molts. L’estratègia, per tant, és pressionar perquè es duguin a terme accions cada dia, si és possible. El que volem, és un desbordament, en el sentit literal. És a dir, que la mobilització sigui tan potent, tan forta, que desbordi, i que obligui Macron a no promulgar la llei, o al Consell constitucional a frenar-la. Ens és igual qui suspengui la llei: el que compta és la correlació de forces global. El que pot ser decisiu en els pròxims dies és un augment de la mobilització de la joventut. Hem sentit a la joventut estudiantil fermament present als carrers. El dijous 23 de març, hi havia més gent. Serà un efecte lligat al 49.3, a un empipament democràtic que s’afegiria a l’empipament social? O una cosa més profunda? L’actual crisi social i política està empenyent a molta gent a reaccionar i a dir-se: «Cal guanyar en la qüestió de la jubilació, però això no significa que no anem també a intentar guanyar més coses».
Justament, imaginem que aquest moviment surti victoriós i que Macron retira la seva reforma demà: com continuar lluitant per a guanyar altres reivindicacions relacionades amb el treball?
Això dependrà de la mobilització en aquest moment. Pot produir-se un “efecte victòria” que pari les mobilitzacions, però també pot haver-hi un efecte «ara que hem arribat fins aquí, haurem d’anar més lluny». Sempre és una possibilitat. Pensem que el sindicalisme sortirà reforçat d’aquesta seqüència, que hi haurà més persones sindicades, i per tant més persones compromeses en les lluites laborals. Donarà força a l’acció col·lectiva. Una victòria ens permet recordar que són les i els que lluiten i treballen els que fan avançar els drets socials. Però també dona confiança en el fons. Lluitem contra la resignació, contra aquesta manera de creure que mai podrem vèncer, per forta que sigui la mobilització. Aquest és el discurs típic de les enquestes: «Es promulgarà de totes maneres», «Serà complicat». Però aquí, estem parlant deu dies després de l’aprovació pel 49.3, uns dies després de la jornada de mobilització sens dubte més potent que hi ha hagut quant a gent al carrer i determinació. I això que no hem tingut ni tres setmanes per a preparar-nos per a aquest dia. Tot això és esperançador.
En 2018, Théo Roumier, de Sud Éducation, ens deia que «pel que fa al diàleg social, és la patronal la que imposa la seva agenda, les seves temàtiques, el seu calendari, la seva ideologia, ens van estafar». A la fi tenim la impressió que estem imposant la nostra agenda, que la correlació de forces pot invertir-se.
Sí, el que s’ha anomenat «diàleg social» en els últims vint anys es tradueix, en general, en la voluntat de l’Estat d’imposar una agenda. Théo ho va resumir molt bé. El 2019, el moviment sindical, iniciat per la RATP, havia imposat el seu propi calendari. El govern no volia que es parlés de les pensions en aquest moment! Ho havia planejat per a 2020. Es va veure obligat a sortir del seu amagatall i al final va perdre en aquesta jubilació per punts. Enguany, ha decidit passar a majors, apostant per l’absència d’unitat intersindical. Per això està espantat. Les declaracions de Macron consisteixen a dir que passarà a una altra cosa, que ara se centrarà en altres mesures [l’RSA, la reincorporació al treball. Nota de l’editor], però no! No pot passar a una altra cosa: la mobilització és aquí. Les altres coses també venen del moviment social. Ahir, va haver-hi una gran acció a Sainte-Soline contra les mega-conques. Hi ha concentracions previstes contra la llei Darmanin sobre immigració, contra la qual continuem lluitant encara que ja estigui molt avançada. Dissabte que ve hi haurà manifestacions contra les conseqüències del final de la treva hivernal en l’accés a l’habitatge. Gràcies a la lluita social, el calendari que volia proposar aquest govern està mort. Som nosaltres els que ho estem imposant ara. El govern i la patronal, voldrien passar pàgina ràpid. No. No passarà. Almenys, no mentre puguem mobilitzar-nos massivament.
Ho has esmentat abans: la gran força d’aquest moviment és la unitat intersindical. També és un punt d’inflexió. Perquè moltes vegades s’ha assenyalat als sindicats com a responsables dels fracassos dels moviments socials.
Ja veiem desenes de milers de persones que s’han sindicat des de l’inici del moviment, en les diverses organitzacions sindicals. Nosaltres, a Solidaires, tenim pràctiques i valors que no són els de totes les altres organitzacions. Hi ha algunes amb les quals solem portar-nos millor que amb unes altres. I, no obstant això, aquí hem aconseguit acordar una manera d’avançar. Després, un moviment s’inventa a si mateix. No és una mecànica, i no n’hi ha prou amb haver estudiat la història per saber com evolucionarà, encara que això òbviament ens ajuda. Aquest moviment és sorprenent, ple de girs. La unitat ha servit i tornarà a servir en el futur. Perquè volem mostrar que hi ha estructures sindicals diferents, sense perdre el temps a desvalorar les altres. És una cosa que podem aprendre a fer políticament, ja que hem aconseguit fer-ho durant diversos mesos. Finalment, cal tenir en compte aquesta realitat: hi ha llocs on tots els sindicats estan molt fortament representats, hi ha sectors professionals on hi ha moltes opcions sindicals. Però en molts altres llocs, és un desert sindical. Una gran proporció de treballadors avui dia no té accés a aquesta eina. Si al final d’aquesta mobilització surt reforçada la confiança en els sindicats, si sorgeixen més sindicalistes i seccions sindicals, segur que serà millor per al futur.
També hi ha altres organitzacions presents en aquest moviment —com Révolution Permanent (RP), per exemple— que argumenten que la intersindical no és prou radical.
Crec que els que diuen que la intersindical no és prou radical s’equivoquen en un punt. No li estem demanant a la CGT ni a la CFDT que siguin Solidaires. I recíprocament. És enganyar-se a un mateix. Crec que és un esquema antic que també és una herència de l’anàlisi del que va ser el sindicalisme. Però ja no estem en les dècades de 1960 i 1970: no sols hi ha grans burocràcies sindicals que decideixen des de dalt. Limitar-se a analitzar el sindicalisme d’aquesta manera és equivocar-se sobre les seves formes possibles avui dia. És com si la CFDT vingués a dir que la intersindical és massa radical. És un equilibri que s’ha trobat entre diferents estructures en un moment donat. La intersindical ha demostrat ser capaç d’evolucionar i fer reivindicacions a mesura que ha anat avançant la lluita, entre gener i ara. Quan a Solidaires discutim, al febrer, la possibilitat de convocar una vaga prorrogable, informem la intersindical. Però no se’ns va demanar que abandonéssim la intersindical. No és contradictori, és complementari. El que construïm amb la intersindical genera un marc general. Depèn de cadascun veure com desbordar aquest marc, no per destruir-lo sinó per anar més enllà i vèncer.
Pel que fa a Solidaires, pensem que es necessita una correlació de poder més poderosa que en els dies de vaga aïllats. Els que realment han triomfat són els treballadors i les treballadores del sector ferroviari. Estic a Sud Éducation, he fet assemblees al meu centre. Els grans dies, hi havia prou gent disposada a participar. Però no ho aconseguim quan van ser diversos dies seguits, i ha passat el mateix en molts altres sectors. No obstant això, va haver-hi voluntat. Milers de militants de Sud Éducation es van declarar voluntàriament en vaga prorrogable. Però no ha estat suficient. Tanmateix, ha permès anar a fer accions. Veurem amb la lectura de la mobilització, quan assolim la victòria, la valoració que podem fer de les estratègies proposades. Però tornant a les crítiques, vull respondre a qui diu que la intersindical no és prou radical: «Veniu a reforçar a les organitzacions sindicals perquè es corresponguin amb el que voleu». Si en comptes de 110.000 afiliats a Solidaires en fossim 400.000, tindríem més pes a la intersindical. És una qüestió d’equilibris, i aquestes equacions són difícils de resoldre. No n’hi ha prou amb dir coses en vídeos o a les xarxes socials, cal lluitar en la vida real, anar a veure als companys i les companyes de treball. No hem de construir oposicions binàries sinó proposar oposicions crítiques. Mai res és perfecte, però podem continuar endavant malgrat tot. Algunes persones tenen tendència a criticar fàcilment per desconeixement del sindicalisme real, del món del treball. I després, a vegades, hi ha gent que vol atreure mostrant-se com la més radical. El nostre objectiu no és ser els més radicals: és guanyar.
En termes estratègics, concedeix gran importància a l’horitzontalitat i l’autoorganització del moviment, en particular a través de les assemblees interprofessionals. Aquests mètodes han donat fruits des de l’inici del moviment?
Per a Solidaires, una assemblea interprofessional és quan els sectors en lluita s’uneixen. A vegades s’uneixen grups de militants que no poden, per diverses raons, mobilitzar-se en el seu propi sector. Dic això perquè darrere de la mateixa paraula no necessàriament posem les mateixes idees, i això és important. En altres paraules, la constitució d’assemblees interprofessionals no ha de fer-se en detriment de la construcció de la vaga en cadascun dels sectors. Enguany, estem veient menys assemblees interprofessionals que les que vam experimentar el 2010, 2016 o fins i tot 2019. Haurem d’intentar entendre per què. Pot deure’s al fet que les crides de la intersindical han donat confiança, i al fet que la gent s’hagi dit que no calia venir a discutir formes de desbordament? Pot, per contra, estar vinculat a un enfortiment de l’individualisme, que faci que oblidem que hem d’actuar col·lectivament per guanyar? Continuem creient en la construcció d’una major horitzontalitat, d’autodeterminació en la capacitat d’actuar del moviment. També ens reunim una o dues vegades per setmana amb la nostra organització nacional per afinar els mandats de Solidaires, i la nostra participació en el moviment. No és la secretaria nacional la que decideix sola.
S’ha parlat molt dels anomenats sectors estratègics, aquells que, quan es tanquen, tenen una capacitat real per bloquejar l’economia. Com podríem enfortir les accions d’aquests sectors?
Existeix un biaix en l’ús del terme «sector estratègic». Quan diem això, considerem que hi ha sectors que bloquegen més que uns altres. Tendiríem, més aviat, a dir que hi ha sectors que tenen una major visibilitat mediàtica. Des del moment en què les treballadores i els treballadors deixin de treballar, hi haurà un bloqueig. Per exemple, a ningú se li ocorre dir que l’Educació Nacional és un sector estratègic. Però si es paralitza l’Educació Nacional, la gestió de milions de nenes i nens planteja un problema. I aquí, veiem que provoca un bloqueig. De la mateixa manera, no direm que les caixeres i els caixers formen part d’un sector estratègic. Però si aconseguíssim un moviment massiu de vaga en els supermercats, de seguida veuríem que ho és.
Les caixes de resistència, com a eina, tenen límits?
En els centres d’incineració de residus, per exemple, n’hi ha prou que unes quaranta persones es declarin en vaga perquè es bloquegi una planta on estaran treballant centenars de persones. De la mateixa manera, en les centrals nuclears, donada la divisió del treball, alguns tenen accés a elements clau i poden resultar més problemàtics. Sabem, per exemple, que si en el cas de la SNCF els maquinistes fan una vaga massiva, l’impacte en termes de visibilitat serà major que si la fan les persones dels taulells. Dit això, sempre hi ha la qüestió de l’ampliació: estar en vaga és poder participar en accions, en democràcia. Però quan hi ha menys gent, les caixes de resistència són fortes i útils. Imagina un moviment on hi hagués un milió de vaguistes: ja hauríem guanyat. Però no podríem disposar de caixes de resistència. Si tinguéssim un milió de vaguistes al dia, necessitaríem 50 milions d’euros al dia per a poder ajudar. En una situació en la qual hi ha menys vaguistes en vagues prorrogables, evidentment pot ser un suport. Quan les companyes i els companys estan en vaga quinze dies, tres setmanes, a vegades més, i les nòmines són de quatre duros, o fins i tot a zero, aquesta solidaritat és necessària. També hi poden haver altres nivells de solidaritat, com el suport alimentari, per exemple. Però hi ha un debat que persisteix: com organitzar democràticament les caixes de resistència perquè els qui estan en vaga puguin influir en el seu ús? A Solidaires no tenim una sola caixa de resistència nacional. D’una banda, perquè no som capaços de fer-ho en termes econòmics. Per l’altra, perquè es necessita un control democràtic real.
En alguns sectors, «la vaga per procuració» (simpatia per la vaga sense secundar-la) també podria haver estat acollida amb malestar…
Vam tenir un debat amb els nostres companys ferroviaris que van deixar clar que no volien anar sols al capdavant, ni ser la punta de llança de la mobilització. No funciona, no vivim al 2010 amb les refineries. Un cop requerits els treballadors, els llocs desbloquejats, ja és massa tard. Aquí és on hi ha límits i on, a vegades, hi ha un discurs una miqueta tranquil·litzador sobre els sectors «estratègics» i les caixes de resistència, i el que podria dir-se vaga per procuració. Això és oblidar que cada vaguista aporta la seva pedra per a la construcció general. Si dono diners, no decideixo, així i tot, que la gent vagi a la vaga, o en cas contrari és una negació de la democràcia. De fet, sovint crea una certa decepció quan els treballadors que han secundat la vaga tornen al treball. Hem d’aconseguir generalitzar el moviment, la mobilització, a tot arreu. Delegar en els altres la responsabilitat, limitant-se a alimentar les caixes de resistència, és afeblir la nostra capacitat de guanyar. Evidentment, això no impedeix secundar puntualment tal o tal altre bloqueig, una mica més fort. Però hem d’admetre que la nostra manera de lluitar ens compromet amb el futur i revela alguna cosa sobre la nostra visió de la societat.
Quina és la seva relació amb aquesta ira, amb aquesta violència que s’expressa als carrers? L’Estat continua volent atribuir els disturbis als “disruptius” (black blokers) externs al moviment sindical, sense veure que són aquests mateixos treballadors, estudiants enfadats els que s’expressen d’aquesta manera.
Cremar una paperera no és violència. Enviar antidisturbis a carregar, estomacar i destrossar a joves i adults per coses tan fútils com un forat en el sòl [mega conca. Nota de l’editor], demostra el nivell de violència que aconsegueix l’Estat. Acompanya a la violència social. Allargar dos anys de jubilació a les treballadores i als treballadors és violència. L’acaparament de la naturalesa —la fugida cap endavant ecologista, extractivista, productivista— és un reflex de l’afany d’acaparament de les nostres vides que impulsa aquesta reforma de les pensions. La lògica política capitalista subjacent és la mateixa. Aquesta violència d’Estat és insuportable. Ahir vam veure més de 3.000 agents mobilitzats per defensar pedres. I causar lesions greus. Mentre parlem, pot haver-hi algú entre la vida i la mort [dos activistes estan en coma després de les ferides infligides per la policia durant la mobilització contra les mega conques. Nota de l’editor]. Per quina raó? Fer avançar un sistema que sabem que està perdut, que està acabat. És el signe de la voluntat de l’Estat de controlar el cos social, sustentat en una lectura capitalista i burgesa de la societat. Així està avui dia la violència, i és insuportable.
Un company va ser mutilat per la policia el dijous passat. A una AESH [acompanyant d’estudiants amb discapacitat. Nota de l’editor] li van arrencar el polze a Rouen a causa d’una granada lacrimògena. La policia utilitza armes de guerra contra els manifestants. L’Estat respon amb violència física a les mobilitzacions massives. Les empreses BRAVM, els antidisturbis, etc., formen part d’una lògica protofeixista. L’ultraviolència policial és clara: es desplega fora dels límits de l’estat de dret. Tots els dies es viola la llei i els drets constitucionals de les persones: el dret a manifestar-se, a no ser detingut sense motiu. Hi ha una veritable escalada repressiva, lligada a aquest moment de crisi social, política i ecològica. El que desestabilitzarà aquest sistema violent és precisament la determinació i la massificació. Durant les mobilitzacions de les armilles grogues, vam veure part de la burgesia en pànic moral. Luc Ferri va dir que calia disparar a la multitud. Les millors armes que podem oposar són les mobilitzacions massives, és la capacitat de protegir-nos físicament, però sobretot d’imposar amb les nostres eines un desbordament que faci que aquesta repressió ja no sigui possible. El problema d’aquesta repressió és que també està feta per desmobilitzar-nos, per generar-nos por, i això repercuteix en un cert nombre de persones. En la situació actual, cal esperar que això no descoratgi i que, per contra, generi ràbia.
I si perdem?
El que de veritat ens preocupa és l’extrema dreta. Le Pen en particular, perquè és sobretot ella qui es beneficiarà. A Solidaires tenim un posicionament molt clar respecte a l’extrema dreta, a la qual anomenem «enemiga dels treballadors», contra la qual hem de lluitar. Les millores socials i ecològiques que podem aconseguir seran les que la faran retrocedir. Si no guanyem, pot haver-hi un reforçament de la idea que «ja no hi ha res a perdre». Una enquesta recent va donar cinc punts i 150 diputats més a Rassemblement National (partit de Le Pen) si hi hagués eleccions. Per descomptat, això és només una projecció. Però el risc és real. I no és una cosa nova: part de la burgesia està disposada a triar aquesta opció com a últim recurs. I això és el que fa que vulguin aprovar, costi el que costi, una reforma ideològica, injusta, injustificada i brutal, que és en realitat minoritària. Qui sortirà reforçat? Si guanyem, el moviment sindical. Però si perdem… Per descomptat, de moment, l’extrema dreta, és indiscutible. Als seus seguidors els costa parlar d’accions de bloqueig per temor a ser vistos com a opositors a la mobilització social. Es mantenen a l’ombra, es camuflen. No surten al carrer. Però cal continuar mostrant què és en realitat l’extrema dreta: un partit interclassista, que acabarà humiliant-nos passi el que passi. No hi ha res a esperar. Avui dia és un risc real, i el sindicalisme té la responsabilitat de bloquejar l’augment de l’extrema dreta, dirigint-se a milions de treballadores i treballadors.
Entrevista publicada originalment a:
https://www.revue-ballast.fr/simon-duteil-solidaires-ce-qui-destabilisera-cest-la-massification/
*Traduïda del francès al castellà per Blanca S. del sindicat CGT d’Ensenyament de Barcelona i del castellà al català per Iru Moner del Sindicat del Metall de CGT a Barcelona.
