El Far
Ferran Aisa
La CNT i el Moviment Llibertari a Catalunya van tenir moltes dificultats a organitzar-se, doncs la majoria dels seus militants s’havien dispersat per l’exili o eren a les presons. La repressió contra el Moviment Llibertari va ser la més dura que va aplicar el franquisme contra els seus opositors. El nombre de llibertaris afusellats fou realment escalabrant, però malgrat el terror d’aquells primers temps del franquisme, els cenetistes i els faistes van començar a reorganitzar-se a la presó Model i als camps de treball. Poc després l’Organització ja era una realitat a algunes fàbriques i centres de treball de Barcelona i de la seva zona industrial.
La reorganització definitiva es va realitzar a finals de 1942 quan es va celebrar el Ple de la Regional Catalana de la CNT a les Planes. En aquest Ple va ser nomenat secretari general del Comitè Regional (CR), Eliseu Melis; però ben aviat altres militants confederals que desconfiaven de les actuacions d’aquest individu van crear un altre CR paral·lel del qual fou secretari Joan Saña. Poc després, en una nova reunió confederal, s’unificava l’Organització i era elegit secretari Miralles, del Sindicat de la Construcció. Les detencions de cenetistes no s’aturaven, la caiguda dels comitès feia trontollà l’Organització i, enmig de la tempesta, persones vingudes de França es posaren al capdavant de la Confederació. Molts d’ells crearen tensió que provocà una crisi interna amb la seva actuació al voler crear el Partit Sindicalista primer i, després, el Partit Laborista. Aquestes persones que venien de l’exili eren ex membres del Partit Sindicalista fundat per Àngel Pestaña, destacaven en aquest grup reformista antics militants com Ricard Fornells, Pere Corrons i Josep Corbella. La crisi se saldà amb la constitució d’un nou CR de Catalunya del qual fou secretari general Mas Valois, un dels integrants de les secretaries del CR era Generoso Grau. Aquests militants una vegada detinguts, segons afirma Juan Manuel Molina, a El Movimiento clandestino en España, van voler connectar amb les autoritats franquistes: “cuando llegan a la prisión Modelo de Barcelona solicitan una entrevista con el Secretario Provincial de la CNS (sindicato falangista) y con mr. Modrego, obispo de Barcelona, proponiéndoles actuar de conjunto con las juventudes de Acción Católica y con la mencionada CNS. Las maniobras de Melis y del Partido Laboralista hacían su obra de disgregación. Ni que decir tiene que esos individuos fuerons expulsados immediatamente de la Organización, la cual, desemberazada de esos personajes, pudo reanudar su marcha”.
Malgrat tots els entrebancs la CNT catalana va viure moments d’esplendor clandestina durant els anys quaranta, sobretot quan els nazis anaven perdent la guerra i hi havia una certa moral de victòria entre els republicans. Sí, tothom creia que les forces aliades, una vegada vençut feixisme europeu, no permetrien que hagués a l’Europa Occidental un país dominat pel totalitarisme feixista. Però això només eren il·lusions que no es van fer realitat, doncs els mandataris del món Churchill, Truman i Stalin van girar-se d’esquena als republicans espanyols. Les conseqüències de la no intervenció aliada en els afers espanyols foren el desencís dels republicans i l’augment de la repressió franquista.
La CNT d’aquests anys, però, augmentà el seu nombre d’afiliats, publicava Solidaridad Obrera, butlletins de sindicats barcelonins i arribaven a Barcelona els òrgans d’expressió d’altres regionals espanyoles. Per aquesta època ja s’havien constituït clandestinament les Federacions Locals, Provincials i Comarcals; i una plèiade d’antics i nous militants s’integraven a la lluita antifranquista des dels diversos sindicats: Construcció, Productes Químics, Metall, Alimentació, Espectacles Públics, Sanitat, Distribució-Mercantil, Arts Gràfiques, Transport, Pesca, Llum i Força, Comunicacions i Professions Lliberals. En total tots plegats sumaven més de vint afiliats només a la ciutat de Barcelona. La cotització confederal era 1,50 pessetes setmanals, dels quals els cinquanta cèntims eren Pro-Presos i es feia directament al comitè de fàbrica i els delegats i secretaris locals i regionals es reunien en alguns bars de Barcelona.
La CNT reapareix també amb inusitada força a les poblacions catalanes industrials: Mataró, Granollers, Baix Llobregat, Vilanova i la Geltrú, Igualada, Vilafranca del Penedès, Badalona, Sabadell, Rubí, Terrassa, Lleida, Tarragona, Girona… Solidaridad Obrera llança sis mil exemplars mensuals que són repartits als centres de treball. L’editorial del número 6 de juny de 1945 de la Soli se centra en la idea de l’alliberament d’Espanya: “La paz de Europa ha sido un nuevo desencanto para el pueblo español. “España no festejó la victoria porque el Estado no lo quiso y Falange no lo permitió.” Dice un manifiesto del Comitè Nacional de la CNT. Añadamos también que nuestro pueblo confiaba excesivamente en que el triunfo de las potencias aliadas había de repercutir práctica e immediatamente en la liberación de nuestra patria. Ausentes del entusiasmo universal, ahogada con violencia en nuestro país toda manifestación de ilusión o esperanza, caeríamos en una tristeza débil y claudicante ante el abandono absoluto de nuestra casa, si nuevos arrestos no surgieran de cada pueba a que se nos somete”.
El règim franquista no solament no va caure sinó que s’afiançà. La repressió continuava caient contra els opositors a Franco, entre els quals hi havia nombrosos militants cenetistes. Després de la caiguda dels darrers comitès i de militants de diversos sindicats es va descobrir el pastís: Eliseu Melis, l’ex secretari del Comitè Regional, era un traïdor o millor dit un infiltrat de la Jefatura Superior de Policia a les línies confederals. La CNT va actuar contra la persona que havia causat tantes baixes a l’Organització aplicant la “justícia” contra l’ex anarquista Eliseu Melis, els fets es van produir a la plaça Bonsuccés. La Soli núm 31, agost de 1947, donava la notícia amb el títol Eliseo Melis muerto a tiros en Barcelona: “(…) El sábado día 12 de julio de 1947, el traïdor y confidente de la policía Eliseo Melis terminó su miserable y cobarde existencia. (…) Eliseo Melis no era un simple confidente. Su influencia en los medios policiacos; su cinismo, su descaro y su habilidad le habían convertido en el símbolo de la confidencia. Su muerte es la de un traïdor cualquiera. Es un ejemplo y una advertencia amenazadora. Los demás traïdores y confidentes no deben olvidar esta advertencia amenazadora. Deben saber que tarde o temprano el fin de los traïdores es inexorablemente la muerte infamante. Con CNT no se juega impunement”. Al mateix número del periòdic confederal es feia una crida a la militància perquè davant les ràtzies de la policia tothom estigués al seu lloc: “La policía ha vuelto a clavar sus garras en la CNT. Otro Comité Regional de Catalunya, la Federación Local de Barcelona, varios Comités de Sindicatos y numerosos militantes de nuestras Federaciones Provinciales han sido víctimas del terror policiaco. (…) Estamos en nuestros puestos de combate. Ni detenciones de Comités, ni crimenes policiacos, ni tratos inhumanos, ni el terror ni la muerte nos harán retroceder. Nuestra consigna es esta: ¡guerra sin cuartel contra el fascismo! Lo cumpliremos cueste lo que cueste y caiga quien caiga. ¡Trabajadores! La CNT os llama a la lucha contra Franco y la Falange”.
