Carlos Torres. Afiliat al sindicat de Transports de Sabadell
Fa cosa d’un any el meu pare va caure, va trencar-se el maluc i va haver de patir un ingrés hospitalari de llarga durada immobilitzat al llit. Aquells i aquelles que hagueu travessat per una situació similar haureu pogut veure i viure un fenomen -preciós i alhora trist- que es dóna a la Sanitat Pública. En un àmbit de la societat (el sanitari) cada cop més assetjat per la lògica del mercat, sobreviuen encara un continu de mostres de solidaritat desinteressada i de suport mutu que, potser pel fet de donar-se en un context de debilitat personal i de precarietat creixent, destaquen i es valoren més que en altres àmbits de la societat: el company d’habitació que compra uns auriculars dobles amb cinc metres de cable perquè els dos puguin veure la tele pagant només una targeta; el personal de l’hospital que supleix amb entrega vocacional les retallades; el conegut que s’acosta sempre que pot a l’habitació i t’informa puntual de qualsevol novetat. Res d’una heroïcitat extrema, però gestos que des de la vulnerabilitat del moment et fan recuperar una mica l’esperança en la humanitat.
Doncs bé, salvant totes les distàncies, crec que una de les aportacions més maques que fa la CGT de Correos al sindicalisme actual és posar sobre la taula un exemple més del que explicava al paràgraf anterior. M’explico. Per qui no sàpiga com funciona l’accés a una plaça fixa a Correos ho resumiré dient que és un pasteleo de dimensions bíbliques que l’empresa té pactat amb els grans sindicats i que inclou cursos puntuables d’accés no universal, llibres amb el temari a preus astronòmics, valoració dels mèrits un tant peculiar i totalment injusta o classes a preus prohibitius per a la preparació de l’examen. Mitjançant aquest sistema, aquests grans sindicats s’emporten una quantitat gens menyspreable de milers d’euros en concepte de “formació”, i un elevat nombre d’afiliats (i quotes) que veu en aquesta afiliació (i quota) una eina imprescindible per accedir a l’empresa. Qui vulgui saber més en detall del que estic parlant pot llegir-se, entre d’altres, aquest parell d’articles que va fer el digital publico.es .
Com a exemple més flagrant (s’explica en detall als articles) està el tema dels cursos puntuables. Aquests donen una proporció molt alta de punts en el conjunt dels mèrits valorables al procés de selecció, i només hi ha dues formes de poder fer-los, o bé estàs treballant a Correos en el moment en què l’empresa decideix convocar-los i els fas a través de la seva intranet, o bé ho fas a través d’una de les “escoles de formació” d’algun d’aquests grans sindicats. És a dir, que si ets un treballador eventual tens dues opcions: o jugar-te-la i apostar a que quan surtin els cursos estaràs casualment treballant; o passar per l’afiliació (i la quota) dels grans sindicats.
“la CGT fa un d’aquells gestos que a un li retornen una mica l’esperança en el gènere humà”
La canallada és de tal calibre que ni se n’amaguen. Així, el dia que va sortir publicada la llista d’aquells i aquelles que havíem aconseguit plaça en l’última convocatòria, a la web d’un d’aquests sindicats podíem llegir: “Listado de los 2295 aprobados. Más del 80% afiliados a CCOO. Los casi 1900 aprobados prueban que ser o no ser afiliado a CCOO, no es la cuestión, es la diferencia“. (evidentment no, no cal que us esforceu massa per saber quin és, amb moltíssima diferència, el sindicat més vassall i complaent amb la direcció de l’empresa).
Però l’atracament no acaba amb els cursos puntuables. Després venen els llibres amb el temari i les classes preparatòries de l’examen. I és precisament aquí on la CGT fa un d’aquells gestos que a un li retornen una mica l’esperança en el gènere humà. Així, des de fa anys, mitjançant un considerable esforç militant i a través de la feina d’un grup de treballadors i treballadores, el sindicat elabora i penja gratuïtament un temari i uns tests propis que no tenen absolutament res a envejar al que venen (i amb el que es lucren) altres sindicats i “escoles de formació”. I com a prova de la seva qualitat dir que jo vaig aprovar fent servir només aquest temari gratuït (i també, cal dir-ho, perquè vaig tenir la sort de tenir un dels pocs contractes eventuals de llarga durada que fa l’empresa i que em va permetre fer els esmentats cursos puntuables).
Evidentment aquests petits gestos (uns auriculars per compartir una mateixa tele; una infermera que et porta articles d’higiene d’estrangis; un temari gratuït per unes proves d’accés) no es tradueixen automàticament en grans transformacions socials. Així, ni es garanteix una sanitat pública i de qualitat a base (només) de l’entrega vocacional dels i les seves professionals; ni aconseguirem una acció sindical tan potent com ens agradaria a base (només) de gestos de suport mutu que escapen de les lògiques mercantils i opaques d’altres sindicats. El com aconseguir aquesta acció sindical és altre tema; que dóna segurament per uns quants articles.
Ara bé, el que sí que puc dir és que aquesta forma diferent de ser i actuar de la CGT és nítidament percebuda per la plantilla. I com a mostra -i alhora breu conclusió- un altre petit exemple: al taulell d’anuncis del menjador del meu centre de treball hi ha un cartell on s’hi pot llegir: “Tablón para uso exclusivamente para comunicaciones entre trabajadores. Por favor no colgar asuntos sindicales“. Més enllà de l’enrevessat de la frase, el cartell demostra fins a quin punt la forma de fer dels grans sindicats ha fet que els “asuntos sindicales” i les “comunicaciones entre trabajadores” siguin percebudes com a coses totalment oposades. Doncs bé, en aquest context de deslegitimació creixent del sindicalisme, en els deu mesos que porto en aquest centre encara no he sentit dir ni una mala paraula de la CGT (més enllà del clàssic “són canyeros i són currantes com nosaltres, però fan el que poden amb la força que tenen”). Potser en sí mateix no és massa, però per mi és, com a mínim, un preciós punt de partida.
https://www.publico.es/sociedad/correos-mujer-mayor-45-formacion-perfil-correos-quiere-desechar.html
