Memòria i denúncia a la ruta migratòria balcànica
Gemma Parera
La Caravana Obrint Fronteres Balcans 2024 s’ha convertit un any més, del 12 al 21 de juliol, en un crit de denúncia a les fronteres i a totes les vulneracions de drets amb què es troben diàriament les persones que creuen la ruta migratòria dels Balcans.
La Caravana va sortir de diferents punts —Madrid, València passant per Barcelona i el País Basc— unint persones de moltes organitzacions i territoris a les quals es van sumar també les companyes italianes de Carovane Migranti. De camí cap a Itàlia, la primera parada va tenir lloc a la Casa de Cultura i la Joventut de Martigues (a la Provença), un espai d’acollida de persones migrants que ofereix suport jurídic, cobertura de necessitats bàsiques i assistència mèdica. En quatre anys hi han passat més de 800 persones. Algunes van prendre la veu i ens van recordar que «fugen de les guerres que es lliuren amb armament francès i europeu, com a la República Democràtica del Congo i el Sudan». Aquest centre forma part d’una xarxa d’acollida que també és un front de resistència al creixement de la dreta racista i xenòfoba al país.
Un cop a Itàlia, ens van acollir a l’Abadia de Carceriantic, un espai eclesiàstic comprat pels habitants del poble, on vam començar a introduir-nos en la realitat i el context històric de l’antiga Iugoslàvia. Vam posar el focus a Bòsnia, territori que visitaríem en uns dies, una zona que alberga una gran diversitat de població de diferents orígens ètnics i religiosos: serbis-ortodoxos, bosnians-musulmans i croates-catòlics, però també molts altres pobles.
Amb la fi de la Guerra Freda i el creixement dels nacionalismes basats en uniformar a partir d’una identitat concreta i dividir entre nacionalitats, la Guerra dels Balcans va deixar durs episodis de neteja ètnica i dos milions de persones desplaçades a Bòsnia; cicatrius que encara avui perduren. Com ens va explicar l’historiador Eric Gobetti, «la guerra va acabar amb la victòria dels nacionalismes; la lògica de la separació és la que preval».
Però la resistència per la convivència també és forta: a taula vam conèixer la figura d’Alexander Langer, que va treballar per construir ponts entre comunitats durant la Guerra dels Balcans, i avui l’associació que reivindica la seva memòria també treballa per construir ponts amb les comunitats migrants i trencar amb la criminalització de les persones en trànsit.
A la tarda vam participar en un acte amb organitzacions pacifistes i antimilitaristes, com Melting Pot, Sanitari per Gaza i Rotter Balcaniche Alt Vicentino. Vam alçar la veu contra el Pacte Europeu de Migració i Asil que «legitima vulneracions de drets que ja es donen a les fronteres» i per frenar el genocidi a Palestina i l’obertura d’un corredor humanitari.
Amb cartrons que reproduïen el símbol de les claus vam reivindicar el final de l’ocupació i l’autodeterminació d’aquest poble que fa més de 70 anys que està sota la colonització israeliana. També vam recollir el testimoni de la Socorro Gil Guzmán, que ens va acompanyar en aquesta Caravana. És la mare d’en Jonathan —un jove advocat desaparegut a Mèxic que, involucrat en la denúncia d’un cas de corrupció, va ser detingut per policies municipals—, i ens va transmetre la seva lluita junt a tantes mares excavant fosses per recuperar els cossos dels seus fills i filles i exigir justícia a un Estat que empara i encobreix el crim organitzat: «al meu país no existeix la justícia, no podem trobar la veritat. Mai no ens vam preparar per furgar la terra, però si no sortim nosaltres a buscar els nostres fills i filles ningú ho fa».
La Caravana va seguir amb un acte de denúncia a la base militar de l’OTAN i l’USAF a Aviano, traslladada allà quan es va iniciar el tancament de la base aèria de Torrejón a l’estat espanyol el 1992. Es va denunciar que aquesta base militar és responsable de la producció i venda d’armes, augment de despesa militar i fabricació d’armament nuclear. Davant d’això, des de la Caravana vam seure al davant dibuixant amb els nostres cossos la paraula NO NATO [OTAN NO] i demanant així la desmilitarització i l’obertura de fronteres, ja que a les fronteres també s’hi lliura una guerra amb tecnologia militar i milers de víctimes.
La Caravana va arribar també a Bihac, a Bòsnia, al costat de la frontera amb Croàcia. Allí vam tenir una trobada amb molts col·lectius i persones implicades en l’acolliment de persones migrants i en trànsit, i en la reivindicació de la memòria històrica i la justícia. Entre elles hi havia les Dones de Negre que van organitzar un primer diàleg interreligós amb l’objectiu d’apropar comunitats trencades per la guerra.
També reclamen la memòria per connectar amb el dolor de les persones migrants i recorden que ni la Unió Europea els va ajudar durant la guerra dels Balcans ni avui està facilitant un trànsit segur a les persones migrants. Escoltem també el testimoni de Mejra, que va perdre el seu fill i la seva filla el 1992 en camps de concentració a Bòsnia. Va buscar en fosses comunes fins a trobar-los i avui ajuda persones migrants; «lluitaré per la justícia fins al darrer dia de la meva vida», ens transmet. Com a acte de reconeixement a aquestes dones, des de la Caravana es va lliurar a Dones de Negre un llençol en què es llegia «Expulsem la guerra de les nostres vides».
A la taula hi van participar també persones que representen col·lectius de Sèrbia, Bòsnia, Croàcia i Montenegro. Els uneix la lluita per la convivència i el suport a les persones migrants des que el 2016 es van tancar les fronteres i es van endurir els controls i la violència. Ara la majoria creuen de Sèrbia a Bòsnia, en comptes d’anar de Sèrbia a Hongria. Amb això, el riu Drina que separa Sèrbia i Bòsnia s’ha convertit en una tomba de persones migrants, i les que arriben a la frontera amb Croàcia són retornades a Bòsnia repetides vegades, després d’agressions i confiscació de mòbils i material per part de la policia croata.
També vam conèixer la lluita de col·lectius que han aconseguit el reconeixement de drets i recursos per als nois i noies nascudes de la violència sexual que van patir fins a 50.000 dones i nenes durant la guerra dels Balcans i que van ser abandonades per l’Estat. També lluiten contra l’estigmatització de les mares i la criminalització dels fills i filles: «hem aconseguit que Bòsnia Hercegovina sigui el primer Estat que reconeix els nens i nenes nascuts de la guerra».
Abans de tornar a Itàlia vam lliurar medicaments, sabates i roba a No Name Kitchen, una organització que treballa al terreny, i pel camí ens vam aturar en un monument commemoratiu de les víctimes del feixisme a Bòsnia. Des d’allà s’entreveien les muntanyes amb zones d’arbres talades per dificultar el pas de migrants per les fronteres.
Vam arribar a Trieste, i ens vam trobar a la Piazza del Mondo, davant de l’estació de tren, un espai freqüentat per persones en trànsit des que van ser expulsades d’un edifici que havien ocupat prop de l’estació. Ara els volen fer fora també del carrer i per això ens vam sumar a una acció que simbolitzava dormir al carrer per denunciar aquesta prohibició que l’ajuntament pretén que entri en vigor.
L’endemà al matí ens vam dirigir al CPR de Gradisca (un centre de detenció de persones migrants); vam denunciar aquests centres d’internament, on hi ha desatenció legal, mèdica i psicològica. Durant aquest any 2024, 14 persones han mort als CPR italians. A la tarda vam visitar la Casa del Poble de Trieste, on ens vam reunir amb organitzacions dels Balcans i italianes amb l’objectiu d’anar teixint una lluita comuna contra les fronteres travessant tres eixos: dret a migrar, no més morts a les fronteres i no a les guerres. L’endemà vam seguir debatent sobre aquests objectius i ens vam desplaçar al camp de concentració de la Risiera de Sant Sabba, on van ser executats molts antifeixistes, partisans. Així, unint lluites presents i memòria vam iniciar la tornada parant a la regió d’Emília Romagna, on vam visitar la Casa Fratelli Cervi, punt de referència i ajuda de les persones antifeixistes durant la Segona Guerra Mundial. Vam passar la nit a la Val di Susa, un lloc emblemàtic de lluita contra el TAV i pels drets de les persones migrants que ens va omplir d’energia per continuar les lluites als nostres territoris.
