Xavier Vall
Fa tot just un segle apareixia Guerra a la guerra!, un recull fotogràfic dels horrors de la Primera Guerra Mundial, acompanyat d’un missatge demolidor. Una autèntica bomba incendiària contra el patriotisme, el militarisme i la hipocresia de les classes dominants, que no tenien cap mena d’escrúpol a l’hora d’enviar al camp de l’honor (al camp de l’horror) les masses proletàries mentre observaven la carnisseria ben tranquil·les i impassibles; això sí, des de ben lluny de les trinxeres. Les imatges són colpidores, et transporten a un món de degradació, on la crueltat esdevé norma, on l’odi esborra tot rastre de dignitat i de fraternitat.
Soldats rasos morts en el camp de batalla, cossos descomposts, desmembrats, amputats; desertors i presoners de guerra penjats, escarnits, degradats, desposseïts del que tenien d’humanitat; oficials i dirigents polítics exercint la seva autoritat, amb l’uniforme ple de medalles, sense taques de sang, impol·lut. Ciutats destruïdes, devastació, cementiris plens de cadàvers, violència inenarrable contra la població. Tot en nom de la pàtria, tot pel bé del capital i la classe explotadora. El seu autor, Ernst Friedrich (1894-1967), fou un destacat militant pacifista i anarquista, totalment compromès amb l’oposició a la guerra imperialista, fet que no li impedí, anys després, unir-se a la Resistència francesa contra l’ocupació nazi.
Avui podem trobar al món multitud de conflictes armats, la majoria dels quals romanen silenciats pels mitjans de comunicació, potser perquè no generen prou audiència, potser perquè succeeixen en territoris «oblidats» del planeta que sovint pateixen greus crisis de subsistència, en llocs devastats i espoliats per l’imperialisme: és el cas, per exemple, dels conflictes del Sahel, les guerres civils del Sudan i el Iemen o la sempiterna guerra del Congo. També abunden conflictes que es cronifiquen després d’intervencions «civilitzatòries» occidentals que havien promès democràcia a base de bombes i que tenen com a resultat el caos i sagnants conflictes sectaris i interètnics: Líbia, Iraq, Afganistan…
Dues guerres centren però l’atenció dels mitjans de comunicació de masses i dels nostres polítics: la guerra entre Rússia i Ucraïna, amb una implicació cada cop més directa de l’OTAN, i la guerra d’extermini d’Israel contra el poble palestí, sostinguda sense massa reserves per tots els països occidentals (en alguns casos amb un entusiasme difícil de pair fins i tot pel més crèdul defensor de les “guerres civilitzatòries”). Ambdós conflictes tenen arrels i causes molt diferents, però comparteixen el tèrbol horitzó que poden derivar en una escalada de conseqüències terribles.
Si la criminal destrucció de Gaza i l’ofensiva israeliana contra les milícies libaneses de Hezbol·là i interessos iranians poden implicar una escalada regional que porti a una inèdita i impredictible guerra directa entre Israel i Iran, amb la conseqüent mobilització dels respectius aliats polítics en suport d’un o altre camp, la per ara hipotètica intervenció de l’OTAN a la guerra d’Ucraïna pot conduir a una guerra directa entre les principals potències militars mundials, en cas de traspassar algun dels camps alguna línia vermella.
El que primerament va començar com una guerra en què la potència ianqui i els seus vassalls europeus intervenien per delegació, i a través de la donació gens desinteressada d’armes desfasades i rovellades, ha evolucionat darrerament cap la mobilització de recursos militars avançats que permeten colpejar territori rus en profunditat i que impliquen la necessitat de personal especialitzat in situ. Els darrers tabús s’estan esquerdant i s’ha començat a parlar obertament de la possibilitat de desplegar tropes de l’OTAN sobre el terreny, fet que significaria una guerra oberta que, com tothom sap, podria implicar una guerra nuclear instigada per idiotes megalòmans i en què, amb molta probabilitat, no hi hauria guanyadors. Els supervivents, com tothom sap també, haurien de lluitar per tirar endavant en un camp ple de runes i devastació. Un futur brillant.
Tanmateix, aquests perills són ben poca cosa pels nostres militaristes de saló, ja siguin politicastres o opinadors mediocres que vomiten el seu odi, la seva expertesa militar i els seus coneixements geopolítics de pa sucat amb oli des de platós de televisió o tribunes de premsa: una trinxera no massa exposada als atacs de l’enemic, val a dir-ho.
No podem saber del cert si aquesta seva tendència suïcida s’explica perquè el xovinisme els cega l’enteniment o per pur nihilisme, o per una barreja d’ambdós. Però no tenim massa temps d’entretenir-nos amb especulacions d’ordre psicològic. Faríem bé de tornar a recuperar l’esperit del llibre de Friedrich, denunciar les mistificacions idealitzadores del militarisme, revoltar-nos davant paraules d’odi i extermini que prenen la forma de defensa de la “civilització” o d’exaltació guerrera.
Quina heroïcitat es pot trobar en el sofriment i la destrucció que implica una guerra? Quin benefici pot treure la classe treballadora d’un país de la destrucció i la devastació d’un altre país? Ja sabem a qui beneficia sempre la despesa enorme que implica una guerra i la rapinya que exerceixen els vencedors: al capital internacional, els tentacles del qual no entenen de fronteres ni banderes, a no ser que sigui la del diner, l’explotació i l’acumulació sense fi.
És cert que la guerra del segle XXI ha canviat substancialment: la introducció de tecnologia avançada i la professionalització de la soldadesca (així com la important implicació de corporacions capitalistes especialitzades en el mercadeig de mercenaris) ens la fan sentir més llunyana, un esdeveniment que succeeix en indrets remots que no pot tenir conseqüències directes en les nostres vides.
La guerra esdevé, si més no a l’Occident civilitzat, un espectacle consumit i molt sovint aplaudit, com si es tractés d’una pel·lícula de Hollywood, feta per despertar sentiments contraposats i la presa de partit emocional (per intermediació de la identificació idealitzada amb un dels camps): de la tristesa i la indignació fins al suport partidari i l’odi visceral contra l’enemic.
Però la guerra no és ni un joc ni un simulacre. Implica destrucció, sofriment i mort. Implica una gran mobilització de recursos amb l’objectiu de l’anihilació del contrari i del qual es beneficien la indústria armamentística (les comandes i la cotització de la qual no paren d’augmentar) i altres sectors de l’economia capitalista.
Mentre el fons voltor BlackRock i el banc JP Morgan ja tenen encomanada la gestió (gens desinteressada) del capital necessari per a la reconstrucció d’Ucraïna, l’ONU estimava que l’enorme solar ple de runes en què ha quedat convertida Gaza, per obra i gràcia del civilitzat i democràtic Israel, s’allargarà 16 anys i costarà 40.000 milions de dòlars. En aquest darrer cas, però, no es coneix de cap fons voltor o banc internacional que hagi mostrat interès per “gestionar” les inversions necessàries.
Cal denunciar i combatre l’escalada militarista dins la qual estem immersos abans no sigui massa tard. Cal evitar que les imatges de destrucció i violència recollides en el llibre de Friedrich tornin a caracteritzar la nostra època, encara que ben mirat no han deixat de caracteritzar la realitat de bona part del món durant els darrers decennis… Ens crèiem col·lectivament invulnerables i havíem oblidat les catàstrofes recents que han marcat la història d’aquest subcontinent (també les guerres de l’antiga Iugoslàvia, succeïdes tot just fa menys de 3 dècades).
Ens havíem habituat a veure la guerra com una realitat aliena, encara que sabéssim que en bona part eren alimentades per la nostra indústria armamentística i per les nostres brillants i quirúrgiques intervencions directes i indirectes (encara que de les conseqüències d’aquestes intervencions els nostres polítics sempre se’n rentin les mans). Cal, ara més que mai, cridar “Guerra a la guerra!”
