Adrián Zarco i Max Josep Van Kreveld, investigadors predoctorals a la UdL
Aquests últims mesos a la Universitat de Lleida s’ha engegat el debat entorn de les condicions de les treballadores predoctorands, un dels col·lectius més precaris de l’àmbit acadèmic. Els anys 2019 i 2020 companyes de la CGT havien impulsat el col·lectiu Doctorands en Lluita per reivindicar el quart any de contracte en comptes dels tres actuals i el pagament d’indemnització per acomiadament, entre altres millores. Tanmateix, el final del contracte de les persones més implicades i la pandèmia van aturar l’activitat desplegada entorn a la problemàtica.
D’uns anys fins aquí s’ha vist com la mobilització de les treballadores universitàries pot comportar millores: el 2021 es va concedir el quart any a la UB i el 2023, després de pressió i mobilització, a la UAB. Mentrestant, a la UdL els predoctorands veuen com la seva situació segueix igual. Per aquest motiu, aquest any diverses persones del comitè d’empresa del PDI laboral i de les diferents seccions sindicals, entre elles la CGT, vam veure necessari assenyalar les problemàtiques pròpies que viu aquest col·lectiu i demanar millores.
En aquests moments, els doctorands contractats per la UdL, com els d’altres universitats catalanes, tenim contractes per tres anys: és a dir, ens veiem abocats a acabar la tesi amb l’atur o compatibilitzant-la amb treballs precaris. Sigui com sigui, el fet indiscutible és que la majoria de les tesis de la UdL (i de les universitat catalanes) es realitzen, en bona part, gràcies al temps extra laboral (i per tant gratuït) dels doctorands. Som molts els que allarguem la nostra jornada laboral per sobre de les hores marcades en el contracte, sacrifiquem caps de setmana i vacances degut a aquest desajust existent entre una durada de tres anys del contracte i la realització d’una tesi que se suposa que ha de ser de la màxima qualitat possible. A això s’hi ha de sumar la preparació i realització de classes, l’assistència a congressos, la publicació d’articles… Si es va sumant el temps que costa realitzar aquestes tasques, es comprovarà fàcilment com qualsevol treballador ha d’assumir ritmes de feina i productivitat difícils d’aconseguir sense treballar gratis (és a dir, augmentant les hores reals de feina).
Tenir tres anys de contracte és, doncs, perjudicial per als doctorands, per la pressió que patim i per treballar de més del que tenim marcat. A més, dificulta o limita poder fer recerca de qualitat. S’han d’adaptar els plans de treball al temps del contracte i això suposa retallar objectius i l’abast de la nostra tesi, la qual cosa repercuteix en resultats més pobres. Finalment, els tres anys de contracte són un greuge comparatiu: si els doctorands d’altres comunitats autònomes o amb altres contractes com les FPU o FPI tenen quatre anys, perquè el gruix de predocs de les universitats catalanes en tenen tres? És que no realitzem la mateixa feina? No hem de donar els mateixos resultats?
Així, al començar els primers moviments els últims mesos Doctorandes en Lluita de la UdL hem tingut com un dels principals objectius la consecució del quart any amb caràcter retroactiu; és a dir, per la gent que ja té el contracte de tres anys i els que vagin entrant d’ara en endavant. Altres carències que hem destacat són les insuficients ajudes per congressos que tenen alguns doctorands (la situació varia segons el tipus de contracte), la falta de mitjans, que ha d’aportar el treballador (el cas més clar són els ordinadors portàtils) o la inexistència de canals efectius per resoldre conflictes amb els directors. No s’ha d’oblidar tampoc l’existència d’investigadors en formació a l’Institut de Recerca Biomèdica. Tot i que són una altra empresa separada, la UdL té participació i presència en el patronat, per la qual no es pot posar de perfil davant les mancances dels predocs d’allà. La solidaritat, en aquest sentit, s’ha d’estendre entre els precaris d’una i altra institució.
Els primers passos per fer valdre les nostres reivindicacions ja s’han donat: el juny es va convocar una assemblea molt concorreguda on es van posar en comú els principals problemes amb els quals es troben els doctorands, exposats anteriorment, i es va fer palès el malestar dins aquest col·lectiu. Poc després es va donar a conèixer al conjunt de la comunitat universitària la reactivació de Doctorandes en Lluita amb un manifest, taula reivindicativa i la possibilitat de signar per donar-hi suport. No serà un camí fàcil aconseguir els objectius marcats, però com a treballadors precaris, als doctorands no ens queda més que mobilitzar-nos, fer-nos sentir i portar al debat públic la deplorable situació que patim.
