Manel Aisa Pàmpols
Les democràcies, i més les noves democràcies, carregades de lleis i reglaments, acotant cada aspecte de la vida l’únic que fan és trencar i menysprear la llibertat individual i col·lectiva; tot el contrari del què diuen protegir. Des dels seus despatxos, els polítics gaudeixen de fer lleis i reglaments, i amb això queden satisfets; però no van enlloc.
No entrarem doncs a valorar la llei de la”Memòria Històrica”, sinó més aviat l’experiència que hem tingut i sentit en alguns moments que hem estat a prop de les persones que defensant la “Memòria Històrica” amb ceguesa i amb objectius polítics, fan inviable que aquesta llei tingui un recorregut verdaderament democràtic.
Almenys a Catalunya, tot parteix del tardofranquisme, i això no és més que una trampa. Com ho va ser la transició, que va ser una transacció on res havia de canviar i, en tot cas, per semblar que acabàvem amb l’anterior règim amb les camises blaves, a la mort del dictador era el moment d’afegir els nouvinguts del tardofranquisme, que són aquells que ja parlaven en els seus butlletins de “Reconciliación nacional” (PCE) l’any 1957.
A la mort del dictador, la transició va ser dissenyada per acabar amb el moviment llibertari: l’objectiu era evitar el ressorgiment de la CNT-FAI i ho van aconseguir. Per això en aquell moment des de la tribuna es demanava oblidar la història i mirar endavant.
Amb el temps, però, calia donar vitamines a la dita esquerra. I també corregir el deute amb la República Espanyola i la lluita franquista dels últims anys, quan encara resten un bon grapat de morts a les cunetes d’Espanya i quan les persones que van lluitar contra el feixisme durant el franquisme estan oblidades.
Així doncs, la “Memòria Històrica” recull tot allò que pot sintonitzar amb la República i la guerra civil, i la lluita antifranquistadel tardofranquisme, que no és més que aquella gent de generacions posteriors a la guerra civil que milità en partits polítics; deixant o oblidant bona part de la lluita llibertària, sigui per la revolució del 36 o la lluita per la dignitat contra el feixisme, contra aquells que van guanyar la guerra a Espanya gràcies als nazis alemanys i als feixistes italians. Amb alguna excepció, quan es tracta de Puig Antich o el MIL i rarament el GARI, i per descomptat ni parlar d’ETA,GRAPO o el FRAP.
I en moltes ocasions, quan poden, col·locar una falca en favor de la lluita del MIL o Puig Antichper la democràcia, quan tots sabem que no era pas aquesta la seva lluita.
Si parlem de la comissaria de Via Laietana 43, no es pot obviar que els anys trenta del segle passat era coneguda pels llibertaris com “EL Molino Sangriento” per les pallisses que rebia tot aquell que arribava fins aquell maleït indret, en tot moment; per exemple, arran de la Vaga de Lloguers del 1931, la revolta de l’Alt Llobregat de 1932, la vaga de Tramvies de1934-35, i durant el franquisme la caiguda del Comitès Regionals o Locals de la CNT i de les Joventuts Llibertàries dels anys 40 i 50, etc.
En referència al tardofranquisme, la comissaria de Via Laietana 43 recentment ha estat anomenada “El cau de la bèstia”. Van passar-hi totes les tendències polítiques i sindicals, però —sempre hi ha un però—, ara, després d’un grapat d’anys, uns són més ben tractats que els altres per la “Memòria Històrica”, dita Memòria democràtica.
¿Per què el tardofranquisme? Simplement perquè fou el seu moment; quan els comunistes van prendre el control de les Comissions Obreres i l’aparell de partit va incidir amb força al final del franquisme, amb l’Assemblea de Catalunya i els partits que l’emparaven.
Però Catalunya mai ha estat socialista ni tan sols comunista, a excepcióde l’inici dels anys seixanta, quan l’anarquisme estava força castigat.
La Catalunya obrera, en un percentatge elevat sempre ha estat llibertari, però per la “Memòria Històrica” això cal amagar-ho o, com a màxim, no incidir en aquest aspecte, i obviar inclús els sentiments arrelats de la seva gent, d’una bona part de la seva gent, i tergiversar tot el que es pugui.
