Roger Gras
Dolors Marín Silvestre (L’Hospitalet de Llobregat, 1957) és Doctora en Història Contemporània, si bé els seus interessos tan antropològics com etnogràfics, l’han portat a estudiar des de la cultura rom a Catalunya als grups d’afinitat anarquistes o l’espiritisme. L’empremta llibertària és en tota la seva immensa obra, tan escrita, com de documentalista o conferenciant per a la recuperació de la memòria històrica. Conversem amb ella.
En la teva trajectòria investigadora has abordat l’anarquisme des d’una mirada multidisciplinar i polièdrica (lliurepensament, espiritisme, pedagogia, Història de les dones, grups d’afinitat, ateneisme, guerra civil, maquis…). Per què creus que Catalunya i Barcelona van ser durant força anys l’embrió mundial de debats, pràctiques i idees àcrates?
Sens dubte l’excepcional situació de la Catalunya del segle XIX va propiciar l’aparició del projecte federal i antiautoritari que la va caracteritzar i la va convertir en l’avantguarda de les aspiracions associatives i reivindicatives de les classes treballadores de l’estat espanyol. Sens dubte la primera causa fou la industrialització pionera dins l’estat espanyol que popularitzà el concepte «Catalunya la fàbrica d’Espanya». La gran emigració de la Catalunya interior i agrària a la costa i a les valls dels rius (per aprofitar la força motriu de l’aigua després de la primera irrupció dels vapors) van fer la resta.
Milers de persones desplaçades dels seus llocs d’origen foren contractats com a treballadors a les fàbriques, tallers, fundicions, etc., però amb sous molt baixos i sense possibilitats de lluitar per millorar les seves condicions de vida. Després de l’aparició de les Internacionals obreres es va anar consolidant un moviment associatiu vinculat a les primeres lectures editades i distribuïdes per les mateixes. També es van conformar les precàries associacions obreres semi clandestines sempre vistes amb desconfiança per les elits dirigents. L’empremta de Proudhon i el mutualisme va venir de la mà de Pi i Margall i els seus amics; també les primeres edicions de Kropotkin (un dels més populars entre les classes treballadores catalanes) i, pocs anys després, els fulletons dels textos més breus de Malatesta que acudí a Catalunya en una de les seves gires de propaganda. Tot aquest substrat d’associacionisme i de lectures, junt amb el paper de la premsa editada pels mateixos grups i associacions va conformar una primera base d’acció que s’anà eixamplant cada vegada més, si bé, era contínuament reprimida per les autoritats i els patrons que no dubtaven en mobilitzar a jutges, exèrcits i forces repressives en contra de les reivindicacions obreres.
Destaquem aquí com l’associacionisme obrer es va impregnar d’autodidactisme. La manca d’escola pública i gratuïta per la infància obrera i la nul·la instrucció de les classes populars donà com a conseqüència la creació d’escoles i activitats lligades a les biblioteques i arxius obreristes, amb l’autoedició de tota una literatura lligada al cientifisme, el racionalisme, el darwinisme i les ciències naturals, la història i la geografia com a mitjà de coneixement de l’ecumene com a casa de tots i totes. Tot aquest esforç orientat al saber ha caracteritzat l’anarquisme català des dels seus inicis i ha donat com a fruit un veritable arsenal de llibres, fullets, memòria de centres obrers, escoles, ateneus i un llarg etcètera que està encara per investigar i relatar.
Tot aquest esforç de les classes treballadores s’orienta vers el sindicalisme revolucionari d’acció directa (CNT) ja a inicis del segle XX i tingué un fort creixement en els difícils anys de la Gran Guerra, quan els conflictes saltaven de les fàbriques als carrers (vagues de dones, La Canadenca…). Aquesta tensió va tenir el punt més important en els anys del que es coneix com “pistolerisme”, en què les classes dirigents van voler assegurar el seu control sobre la població i volien apaivagar les reivindicacions proletàries.
Com veus la investigació històrica en el moment actual? Creus que els estudis de gènere poden ajudar-nos a visibilitzar i reivindicar figures poc conegudes però cabdals dels moviments socials emancipadors?
Hem avançat moltíssim en els darrers anys, a causa de la incorporació de nous investigadors i de noves perspectives dins de la recerca del passat més proper. I també a causa dels estudis de les universitats estrangeres on han acudit molts dels nostres companys i companyes més joves.
Les aportacions a l’estudi de l’anarquisme són bones i és un plaer llegir els nous investigadors i investigadores. No diré noms per no deixar-me a ningú.
A més, els estudis de gènere han focalitzat el prisma a l’entorn de les dones i les seves lluites invisibilitzades des de l’acadèmia però també, i això és important, des de la historiografia “militant”, des de les autobiografies obreres o les hagiografies de personatges clau en les tradicions de revolta social, política i cultural. Fins els darrers vint anys no es parlava de dones i nenes i les seves lluites, moltíssimes, són encara un territori a explorar.
Ara també ens trobem amb una cosa molt curiosa: els tradicionals investigadors o autors que després d’anys parlant només d’homes, ara ens “descobreixen” i es posen a explicar-nos com som i què hem fet les dones. És patètic veure com segueixen tenint la mirada esbiaixada sobre nosaltres, i com volen explicar-ho “tot”, de forma enciclopèdica; és brutal veure aquests intent de voler tornar a “controlar” les dones des d’una perspectiva patriarcal i paternalista amarada de competència. Un exemple: les dones ens apassionem per una biografia o un rostre desconegut en les nostres genealogies i podem estar investigant anys per rescatar-la de l’oblit. En canvi, la majoria d’aquests “historiadors deconstruïts” —o “senyoros”, com els diem les dones— volen fer volums on expliquen “totes” les dones a la guerra civil, “totes” les dones a la resistència, o coses per l’estil. Tenen voluntat competitiva, volen dir-ho “tot”, sense entendre res de les nostres lluites. És semblant a la historiografia tradicional de la colonització o la visió etnocèntrica del món.
No és tan difícil d’entendre, però per molts d’ells parlar del pensament i la lluita específica de les dones és, encara, fer una biografia tradicional, sovint treta de pàgines web, de Louise Michel o Emma Goldman. No avancem… Un altre exemple: en una taula rodona sobre La Comuna de París, un medievalista, abans de començar, em va dir que ell volia parlar de Louise Michel (a partir del que JO havia escrit!); no m’ho podia creure… El jove volia demostrar a l’auditori que ell sabia de herstory. «Endavant —li vaig dir—, tot teu!» Naturalment, no va dir res de nou; no havia fet recerca sobre ella. Era un cas de mansplaining total, ja explicitat per la gran Rebecca Solnit. Ara ja sóc més agressiva i els tallo aviat, perquè una altra cosa que s’espera de les investigadores (joves i grans) és que siguem amables i discretes; una altra mesura de control del nostre pensament i les nostres recerques.
Recentment va morir Xavier Cañadas Gascón, un dels empresonats del cas Scala. Ja han passat més de 40 anys d’aquells fets. Encara hi ha molts entrebancs burocràtics i administratius per investigar aquells moments històrics convulsos de la “transició democràtica”?
Seguint amb el que explicàvem abans, la Transició, des d’un punt de vista de les classes treballadores, el feminisme, o els diversos anarquismes, encara està per explicar. Han aparegut discursos o relats des de la universitat, i sobretot des del periodisme en que es visibilitzen coses molt disperses, però que són “notícia” o portada de premsa. S’han deixat de banda les lluites veïnals (només monopolitzades pels comunistes autoritaris o certs sindicats domesticats) i ara correm el perill de que tot això es converteixi en un relat monolític de una esquerra que tampoc tenia tant de protagonisme i que aviat va renunciar a allò que propugnava a canvi d’una cadireta municipal o al govern. Aquesta esquerra “moderada”, o “amb seny”, era pressionada pels grups llibertaris i extraparlamentaris que van realitzar moltes accions, manifestacions, publicacions, i acció directa per a aconseguir millores en la vida quotidiana dels treballadors i treballadores dels anys setanta: escoles, mercats, transports, ambulatoris, zones verdes, esbarjo, convenis col·lectius, associacionisme, etc. Per desgracia, poc material arriba avui als arxius locals o comarcals d’aquestes lluites.
Penso que es important dipositar materials i relats de memòria als arxius no específicament anarquistes, ja que els investigadors del demà han de narrar el que va passar, a la fi, el discurs col·lectiu cal que sigui recuperat, ja que el poder, sempre va lligat al joc electoral i els que mai van participar a les eleccions sindicals, els que boicotejaren l’anar a la mili, els ecologistes radicals, les feministes dels plannings i les accions directes en contra de la publicitat sexista, les de les autoinculpacions, els veïns que ocupaven pisos abans de l’aparició dels squatters u okupes dels vuitanta, i un llarg etcètera, no apareixen en cap història de la Transició. Només periodistes honestos com Josep M. Huertas, R. Barnils, Josep M. Gol, i els seus companys van donar testimoni de tot això des del seu dia a dia. Recordo que Huertas va venir a l’homenatge a F. Montseny i vam baixar el Passeig de Gràcia amb l’Iñaki del Local. Era una altra Barcelona on ens coneixíem tots, sens dubte.
Tenia molta raó l’enyorat Xavi Cañadas en dir tot això ara que apareixen llibres en que es nega la importància del ample moviment llibertari i en que inclòs es relativitza la gran lluita del poder en contra de l’anarquisme organitzat dels anys setanta. Es indignant com hi ha un intent de silenciar tota aquesta lluita que tant ens va delmar. Un capítol a escriure es el de la introducció de les drogues dins del moviment, o el de les traïcions d’alguns capitostos interessats o mentiders. Hi ha molta feina a fer, sens dubte.
L’afiliació sindical va en augment any rere any i els models de sindicalisme de “pacte” i subvenció són qüestionats per inoperants. Cal reivindicar figures com la de Salvador Seguí per despertar la consciència que sense lluita de classes, autoorganització i acció directa no guanyarem res. Com podem recuperar el “discurs de classe” i la capacitat de lluita per les persones més joves que comencen al món laboral?
És difícil, cal fer molta feina; cal mostrar els prismes diversos de l’esdevenir històric. Les diferents visions dels fets i defugir el relat viquipèdic i massa esclerotitzat del poder. El discurs de classe va lligat a l’orgull de classe, i ara sembla que ningú es reconeix com a classe obrera, en un món en què més que mai es nega el dret a l’habitatge, a un sou digne, a un ensenyament laic i gratuït accessible per a totes, al dret a l’asil dels migrants, a decidir sobre els nostres cossos… . És difícil, ja t’ho dic, però no impossible. A voltes, en les xerrades, faig el paral·lelisme amb els nostres companys dels anys vint. Ells i elles eren analfabets, treballadors des dels deu o dotze anys, i tot i així es van autoeducar, van deconstruir les seves vides per construir-se de nou com dones i homes nous, lliures, i van protagonitzar una revolució que impressionà el món —i encara ara. Avui, grans capes de la població més empobrida i alienada són analfabets funcionals, presoners de les xarxes i el gran Moloch que anunciaven Ginsberg i Debord: la publicitat i l’espectacle quotidià. Cal fer pedagogia, cal lluitar contracorrent i, a més, fer-ho des de l’entusiasme i la radicalitat. Com deia l’estimat Antoni Castells (autor dels llibres sobre les col·lectivitzacions): «Si no ho hem de passar bé, val més no fer-ho», i tenia raó.
Perquè hi ha una part positiva també, no tot és fosc; nombroses persones treballen cooperativament, hi ha solucions a petita escala: municipis autogestionats, impremtes col·lectives, treballs intercanviables, gent que viu en comuna, en tribu, escoles que escapen al control de l’estat i molta, molta creativitat des de l’art, la poesia, la música o el teatre. Són persones que lluiten per normalitzar sexualitats proscrites, esports no competitius, associacionisme i jocs participatius. No és una mostra de frivolitat, al contrari: la joia és revolucionària; el riure (com explicava Eco) és subversiu, i desmunta el discurs del poder. No oblidem que el poder, el nostre gran enemic, és criminal, organitzador de guerres i capitalista comerciant d’armaments, molt agressiu. Pensar que el poder és amable o inconscient —o senzillament, del que ens en podem fotre en un acudit a les xarxes— és demostrar que som nosaltres els beneits! El poder és, no ho oblidem, el mateix que ens detén, ens tortura, ens mata i ens nega el dret a fer la nostra lluita quotidiana. Poca broma companys i companyes.
Josep Comajoan Colomé | El Setemre| CC-BY-NC-Sa
Quins projectes d’investigació tens ara entre mans?
Bé, com sempre no paro. Escriure és per mi una manera d’ordenar les idees de les meves lectures i les meves recerques. Potser mai acabi tots els projectes que tinc al cap perquè llegeixo i miro premsa periòdica més que no escric. Lògicament aquests projectes van des de la història dels perifèrics dels segles XIX al XXI en l’àmbit local i federatiu de l’estat espanyol; després, de l’estudi sobre les heterodòxies cristianes en l’àmbit urbà n’he publicat algunes coses vinculades a les dones i la seva escriptura, no vull parlar per elles, sinó que cerco el que elles deien sobre elles mateixes. No vull ser “colonial” o “patriarcal” en aquest sentit. Retornar les veus és un acte de justícia, no només, i que també, poètica.
En aquest sentit, local i urbà, m’he compromès (no només a escriure) en diversos projectes com a membre de l’equip dels Llibres del Raval, amb els bons amics de sempre, dels que sempre n’aprenc.
Treballo també les genealogies femenines i la utopia feminista (ja des del Renaixement), que he estat investigant des de fa vint anys i que només he explicitat en alguns cursos en els darrers anys, i que potser algun estiu-tardor començaré a teclejar. És una tasca molt lenta i sobre la que s’ha de contextualitzar molt. Dins d’aquest marc de les dones, estic preparant un llibre que aviat maternaré, sobre la seva experiència en combat: escrit, parlat, radiat, armat, o fotografiat. Encara estic en plena investigació, però avança amb ganes.
I m’apassiona la deriva surrealista; sempre hi torno. Llegeixo i em nodreixo, i a vegades publico alguna cosa, però és més una manera de pensar i raonar a través de les analogies, que contraposo al mètode dialèctic en l’anàlisi de la història que vaig aprendre de ben joveneta a Sociologia (ara quasi ja no es fa això). Gràcies al surrealisme clàssic dels anys trenta vaig estimar les escriptures automàtiques i la creació interior. Em commou fins les llàgrimes veure l’obra dels estimats amics que segueixen creant i escrivint sobre el tema. Participo d’alguns esdeveniments i dels jocs col·lectius, però només escric amb ells per passar-ho bé, per donar-ho a llegir a algun company, o per vehicular l’angoixa vital en forma poètica i alliberadora. Lligat a això, i com a curiositat, segueixo llegint sobre el que m’apassiona: allò que al segle XX i al desaparegut Museu del Trocadero de París en deien «els primitius»; les primeres nacions, les seves epopeies i relats, l’art i tot el que comporta, des dels inuits d’Alaska als de les ribes del Mapik i el Sepik a Papua Nova Guinea, o els Australians. Vaig passar uns anys preciosos a l’Etnològic de Barcelona amb la Carme Fauria, i plegades vam treballar sobre etnografia i folklore, que m’apassiona; vam aprendre de Leiris, Griaule, el seu seguidor Jean Jamin i tants d’altres que van cartografiar els somnis i els mites com si de cultura material es tractés. També volien aprendre a comprendre tot un món que s’extingia a mans del capitalisme salvatge i la colonització europea i americana.
