Toni Álvarez
Comença el curs i, com si no haguéssim canviat de consellera i de partit polític al govern, ressonen els mateixos hits com si l’estiu continués. Han canviat el títols de les cançons però el ritme és el mateix, el mateix xumba xumba: sortir del desastre de PISA i oferir molt diàleg, amb una intro nova, la FP. Al llistat de ballables mainstream ja tenim els recursos per desplegar amb dignitat el sistema d’educació inclusiva aprovat a l’entramat legal i el calendari escolar.
Però a aquestes alçades del calendari, quan tot just acabem de començar el curs 2024-25, bona part del personal docent de Catalunya té encara la ressaca de les adjudicacions d’estiu, el procés pel qual s’atorga destinació provisional al curs següent a bona part de mestres i professores. El resum curt és que la planificació prevista va saltar pels aires a poques hores de sortir i el procés es va allargar tot el mes de juliol, afegit a la dificultat d’haver d’atorgar una destinació als 31.153 nous funcionaris, sense una previsió precisa dels perfils i vacants disponibles. Les presses no acostumen a ser bones conselleres i molt menys en educació, tot i que és un mal prou arrelat gràcies a les genials decisions del darrer minut o sense consensuar que el sistema pateix sovint. Governar a cop de titular o d’urgència social de telenotícies, amb grup d’experts ad-hoc o sense, hauria de ser una excepció en un sector tan viu com és el nostre. I és que la quantitat de coses que passen cada dia a un centre educatiu que no ens pensàvem que passarien és molt gran. Gestionar la metamorfosi constant que és el dia a dia d’una escola o institut és quelcom desbordant per a qualsevol persona no acostumada a conviure en el tsunami vital educatiu. I sovint ho és per als que ens hi dediquem.
Hem començat aquest curs i segur que encara ens ressonen al cap els acomiadaments del curs passat, d’alumnes i famílies. I segurament de companyes i companys. Com si fóssim una peça intercanviable, comencem a fer feina amb gent desconeguda, de qui no sabem gaire cosa o res, amb qui ens haurem de vincular i compartir hores i sabers i amb qui ens haurem de relacionar de la forma més òptima per portar a terme els nostres múltiples encàrrecs, fer que el centre educatiu sigui un espai segur d’aprenentatge, garantir el desenvolupament global dels nostres alumnes…
Acabar el mes de juliol no sabent on anar a fer feina el curs següent o no saber qui vindrà a treballar al centre per planificar el curs següent és la part visible de la transició estival de les docents. L’agost de festes majors, de lectures, retrobades familiars i d’amistats, de no fer res, però a la vegada de no deixar de pensar en el curs següent sense haver-te acomiadat de l’anterior. Sensacions creuades, neguitoses de vegades, d’esperança en alguns casos, en qualsevol cas un trànsit que fem curs rere curs, amb la música i el ritme de la incertesa que, per molts anys que portis en el sector, sempre hi és.
El xumba xumba estival ens recorda els temes a l’agenda pública i política al voltant de l’educació mentre la majoria de docents portem el nostre set list amb les nostres preocupacions quotidianes, tot esperant sintonitzar amb companyes, alumnes i famílies i treballar per fer de les escoles i instituts un espai on aprendre, compartir i relacionar-nos posant en comú ritmes, estils i volums.
Amb tant soroll mediàtic, tanta polarització aparent i tant de silenci es fa difícil escoltar-se al que hauria de ser uns dels millors llocs per parlar d’educació, el claustre de la nostra escola.
